Qui es creu que la crisi s'ha acabat? Qui es creu que l'economia s'activarà a partir del 2014? Qui creu que tot està controlat? On està la màgia? Que s'ha fet per què així sigui? Els brots verds on estan, a part de dins les paraules dels polítics? I si el pitjor està per arribar?

L'economia espanyola no pot millorar ni a curt ni a mitjà termini.

Estem immersos en una crisi profunda de demanda, de consum. Estem dins d'una crisi profunda d'inversió. Estem de ple en una profunda crisi de producció industrial. Sense consum, sense inversió i sense producció no es creix ni es creixerà. Aquests són els indicadors de veritat, i no altres aspectes que ens volen fer veure, únicament per confondre als ciutadans que busquen esperances on agafar-se. Malauradament, aquests indicadors estan en declivi, i no es veu quan serà el moment de que toquin fons, moment que sens dubte no serà aviat. El panorama pinta fosc a futur, l'any vinent es suposa que serà pitjor, encara que hi ha dubtes si serà igual; el que és segur és que no serà millor.

El primer problema és l'atur. Existeixen més de sis milions d'aturats. Aquesta dada incideix de forma directa al consum per dues vies:

- si estàs aturat no consumeixes, ja que tens ingressos molt limitats.

- amb aquesta gran quantitat d'aturats, l'incertesa de la població activa augmenta i es frena el consum d'aquest grup, pel que pugui passar.

A més, amb una quantitat tan alta de l'atur, al voltant del 25%, es dediquen molts recursos públics a sostenir a les persones aturades, cosa que fa que hi hagi menys per fer inversions en infraestructures que siguin rendibles econòmicament parlant.

Les previsions de creixement del PIB són negatives, existirà contracció d'aquest indicador. En economia no hi ha màgia en aquest aspecte, si baixa el PIB es destrueixen llocs de treball, i com a conseqüència segueix baixant el consum.

L'economia productiva de l'Estat espanyol no està suficientment diversificada, com per permetre que qualsevol incidència en un sector estratègic, pugui ser minorada per alteracions positives en altres. El cas més clar ha sigut l'immobiliari.

L'Estat espanyol està fortament endeutat, és quasi del 100% del PIB, el que suposa que el pagament d'interessos cada vegada representa una xifra més alta en els pressupostos. Aquesta xifra, lluny de baixar, els indicadors ens diuen que seguirà augmentant. En altres països del voltant, la xifra encara es més dramàtica, així Grècia te el 160%, Itàlia el 130% i Portugal el 127%. Hem de comentar, que el deute europeu per càpita és de 22mil euros, i que Detroit amb un deute per càpita inferior a 20mil euros, ha declarat fallida.

Així, tant el context com les expectatives són del tot desoladores, i ens situen en un escenari d'aparició d'una nova crisi financera a Europa, una crisi que tindria efectes devastadors per a tothom, molt superiors encara que els viscuts fins ara, es tractaria d'una crisi dins d'una crisi, i que vindrà quan les taxes d'interès, avui molt baixes, augmentin, que augmentaran. Lluny de tenir les magnituds sota control, i després de molts anys des de l'inici de la crisi, no hi ha solucions ni actuacions clares al respecte, cosa que significa que davant de l'augment del tipus d'interès, la situació no serà disponible, ja que les empreses i persones, aquesta vegada tenen més minvades les seves reserves pròpies. Ens trobem en un moment que els dirigents ens volen crear una il·lusió tramposa: que si s'ha contingut la prima de risc, que si la borsa està pujant, que si l'atur a deixat de caure a l'estiu,...”pamplines”! Només cal anar per un carrer qualsevol, entrar a les botigues, preguntar a les persones que caminen i circulen, o preguntar als empresaris de les empreses que ens trobem, i mitjançant les seves respostes obtindrem les dades per treure les conclusions. Tothom està tocat, els bancs els primers, i tothom està sense expectatives, i potser possibilitats, de recuperació. Les “pamplines” o missatges optimistes infundats, als que feia referència i que ens expliquen, són perversos i maliciosos, procedents de qui hauria de vetllar pels nostres interessos col·lectius, que envien missatges d'esperances falses amb l'objectiu de minar la moral de les persones, implantar el sentiment de por en aquestes, per a després, sota una ideologia de la submissió dels individus, de forma que aquests acabin acceptant qualsevol cosa que se'ls pugui proposar, que se'ns pugui proposar.

I en aquesta disposició, és quan l'Estat espanyol normalment mira a territoris veïns, ho ha fet moltes vegades al llarg de la seva història, és un especialista mundial en pensar i esperar que altres ens facin la feina, però aquesta vegada el panorama no és per tirar coets, tot el contrari, ens trobem amb una Europa que no ens pot rescatar, ja no, Alemanya i França tenen en aquests moments les seves problemàtiques creixents de recessió, conseqüència de les seves crisis en demanda i dèficit públic respectivament. La situació no és millor, si l'Estat mira a territoris més llunyans, les economies emergents, ja no ho son tant, estan en clara desacceleració que perdurarà. Xina, el principal representant de les economies emergents, ja no pot continuar essent la locomotora econòmica que ha sigut en els darrers temps, ha d'equilibrar la seva economia, i està portant a terme una sèrie de reformes estructurals basades en punxament de bombolles econòmiques i el desapalancament bancari, que comportaran i ja comporten una caiguda dels preus, sobretot de les matèries primeres i que complicarà les coses als països productors. En la velocitat del seu aterratge està una de les claus si es produeix la tempesta perfecta o no de l'economia mundial.

O aprofitem les oportunitats, i la independència es una d'elles; i resolem els problemes, i l'Estat espanyol és un d'ells; o la questió que planteja el títol de l'article es convertirà en una afirmació ... El pitjor està per arribar!