Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 1558

estado sitio  Vivim en un estat de setge.

El setge és una estratègia de desgast d’origen militar utilitzada pels conqueridors per sotmetre una nació, ciutat o poble. En aquesta estratègia, s’espera que la desesperació o desmotivació de la gent assetjada, elimini tota voluntat de defendre’s, i així la nació, ciutat o poble caigui amb poca o nul·la resistència.

La pràctica del setge ha mutat amb el temps i s’ha adaptat a les noves circumstàncies. Ja no és una estratègia militar, exercida per un exèrcit i portada a terme per l’ús de la força armada de forma visible. Ara s’ha transformat en una estratègia principalment política, en la que s’utilitzen mètodes i mitjans no tan explícits, subterranis, que no són sempre visibles, disfressats de democràcia realment inexistent, però portats a terme amb el mateix objectiu del setge primitiu, amb l’objectiu de dominar i amb la intenció i voluntat de fer claudicar el pensament divers, amb la voluntat d’eliminar les idees individuals i pròpies de les persones que componen un col·lectiu, una nació, una ciutat o un poble.

Existeix un setge invisible, una força que limita la comunicació i desinforma perquè no podem reconèixer-la, que ens impedeix ser conscients que estem sent conquerits i que vivim sota el domini d’una força invasora. Si no reconeixes l’enemic, si no el veus amb claredat, però pateixes els seus trets, perds les ganes de lluitar, caus en l’esgotament de combat, perds la voluntat de frenar-lo, ja que no et sents capaç de fer-ho.

Només l’existència d’un estat de setge modern explica que els ciutadans afectats tolerin la violència repressiva social, cultural i econòmica a la qual ens estant sotmetent. Sí, he dit violència repressiva, i amb majúscules, perquè es tracta d’una violència contra els drets fonamentals dels ciutadans, contra els seus drets públics, contra els seus drets socials, contra els seus drets democràtics.

Els assetjadors utilitzen unes Lleis absolutistes fetes a mida per seguir assetjant, uns tribunals polititzats i una policia política, que donen cobertura legal, encara que no legítima, que donen argumentacions jurídiques i administratives a aquest estat de setge continuat portat a terme per un sistema totalitari i autoritari disfressat d’un altra cosa, però que a la realitat actuen sempre, i cada vegada d’una forma més desinhibida contra els seus enemics polítics i amb interès propi, com ho fan contra el nacionalisme i independentisme català, que representen un autèntic reducte de la resistència dels assetjats.

Un cop l’esquerra espanyola ha claudicat, i fins i tot ja es parla de pactes o de “rentar-se les mans”, de no seguir lluitant, els independentistes catalans som els únics enemics del règim fanàtic, i no em refereixo als polítics independentistes sinó als ciutadans que ho som. Nosaltres representem la revolució contra els assetjadors, som potser la darrera esperança de llibertat davant els conqueridors, som els darrers resistents, aquella part del poble que intenta lluitar, i lluitarà, contra una màquina de destrucció, de fer la guerra, una guerra invisible però guerra a la fi, que ens supera amb nombre d’efectius i en nombre de recursos.

Però l’hivern també arriba o arribarà pels assetjadors i pel seu capo, l’home de plasma, estic segur. Els seus capitans (ministres), alguns dels quals ja han donat signes preocupants d’inestabilitat mental i altres són uns autèntics i perillosos delinqüents sense escrúpols, la faran cada vegada més i més grossa, i mentre nosaltres anirem resistint, no passaran.

Hi haurà un dia, en què un gran estrèpit despertarà als assetjats i s’adonaran, s’adonaran de l’estat de setge en què viuen, de les taxes judicials, de la Llei Mordassa, de l’amnistia fiscal només per privilegiats, de les privatitzacions dels serveis públics, de la desaparició de les beques, de l’encariment d’accés al saber, de la religió polititzada, del saqueig constant que ens empobreix, del buidament de la caixa de les pensions, de la manca de dignitat, de la corrupció a les files com sistema de vida, de la gent que no troba treball, de la gent que deixa al carrer i que han de buscar menjar pels contenidors, de la gent que passa fred.

Moltes coses fan malament, ho fan fatal i amb mal gust, l’hivern arribarà, i el règim de terror que han implantat no perdurarà perquè som la resistència i resistirem.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer” (Lluís Companys i Jover).

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya