sanchezdiaz  Caldrà recollir tots els trossets que han quedat esmicolats i disseminats després de l’explosió del PSOE per veure que passa amb ell.

Ni els guionistes de Joc de Trons i House of Cards reunits en una mateixa sala podríem haver imaginat una història tan dramàtica, surrealista esperpèntica com la que hem vist aquest cap de setmana. Un final de temporada que anunciava un apunyalament per l’esquena a crits de l’actor titella Pedro Sánchez, però que no era d’imaginar que aquest busqués un protagonisme tan fort i es presentés al Congrés Federal carregat amb un cinturó carregat d’explosius i el fes explotar en viu i en directe, al mig de la sala socialista, deixant grans incògnites i incerteses de cara a la  temporada vinent.

El que sabem segur és que el PSOE ja no serà mai més el mateix, ara és un partit al quadrat, partit², un partit partit, un partit partit en moltes parts i ferit en la seva essència, no sabem quines parts se salvaran, quines es regeneraran, i quines es perdran per sempre, del PSOE al P,S o E.

Guerra de Poder? Guerra d’idees Socialistes?, o Guerra d’Egos?

El PSOE ja fa anys que no és el PSOE, que havia deixat de ser el Partido Socialista Obrero Español, que havia perdut les paraules centrals del significat de les seves sigles, que no era Socialista i molt menys Obrero, i que simplement funcionava com Partido Español.

El PSOE ha deixat de ser un partit de masses. Ho va ser al començament dels anys 80, amb més de sis-cents mil afiliats, ara s’ha convertit simplement en un partit de funcionaris, un partit format per afiliats amb càrrec públic o els seus “amics” d’interès relacionats amb ells, i que ara estan nerviosos i molt preocupats per veure com es posicionen i continuen amb l’activitat que més saben fer: treure “tajada”.

Hem assistit doncs a una escenografia on cap dels líders i valedors de cadascuna de les postures, mal anomenades socialistes, pretenia dirigir el partit cap a posicions ideològiques que recerquessin la justícia social i la pau dels desfavorits, Sánchez ha demanat la veu dels militants per guardar les seves esquenes, no per recuperar l’esperit socialista i obrer, ningú ha parlat d’aquest tema a Ferraz en el cap de setmana, aquí només interessava com abordar els fonaments del poder, com degradar al contrari, com actuar i col·locar-se en posició davant els poders fàctics que governen el país, i que en dictat els seus desitjos per via de la veu del seu “mariscal” Felipe González que ha respòs treien les seves tanquetes al carrer, a la seva “esbirra” Susana Díaz i agilitzant el cop d’estat al partit.

No existeix guerra d’idees de com interpretar el socialisme entre dos bàndols diferents , ni tan sols debat de com aplicar les idees a l’escenari nacional i internacional, no hi ha cap guerra entre roses sinó que és una guerra de carxofes, la dicotòmica guerra interna és una guerra de poder pura i dura entre dues faccions enfrontades per controlar el partit i sobretot els seus recursos, de dues estratègies diferents per arribar al mateix lloc, ser l’alternativa al PP i consolidar el bipartidisme espanyol implantat després de la dictadura. És un frau ideològic presentar la maniobra de Pedro Sánchez com la del coratge de l’heroi demòcrata enfront de les forces del tuf, ell fa el mateix tuf, tots ho fan i busquen davant una audiència ignorant, la conservació del poder i sobretot dels milers i milers d’euros que manega la gegantesca organització de l’aparell psoenià, així com els milers de llocs de treball que es reparteixen entre els familiars, amics i militants-funcionaris més propers.

Fàstic de PSOE que tantes il·lusions, esperances i somnis ha destruït.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya