Planes de pensiones 54357929206 51351706917 600 226  La guardiola del fons de garantia de les pensions, el fons de reserva de la seguretat social, va baixant, va minvant.

Davant d’aquest fet, hem de preocupar-nos?, no hem de fer res?, hem de posar una espelma al nostre Sant favorit?, hem d’espantar-nos?, hem de contractar un pla de pensions immediatament?, hem de començar a córrer?, hem de celebrar-ho?, què hem de fer?

El primer que hem de fer és informar-nos, i aquest és el motiu de l’article d’aquesta setmana: Bye Bye pensions, en el que explicarem si estem davant d’un canvi simplement, d’un problema més o menys greu o d’una catàstrofe de dimensions apocalíptiques.

En el món existeixen dos models diferents de pensions, el model de capitalització i el model de repartiment o de transferència intergeneracional que és el model públic actual de la seguretat social a l’estat espanyol. En el de capitalització, les persones cotitzen pel seu treball i l'administració encarregada de la gestió de les pensions guarda, inverteix i capitalitza aquests diners esperant el moment de la jubilació del cotitzant. En el de transferència intergeneracional, els treballadors actuals cotitzen i paguen les pensions dels pensionistes d’avui o treballadors del passat.  

Perquè un tipus de sistema com l’actual funcioni, els ingressos derivats de les cotitzacions dels treballadors d’avui han de ser superiors a les despeses per pensionistes, per això calen tres coses. La primera, que hi hagi més gent en edat de treballar que en edat de cobrar la pensió. La segona i molt important, que hi hagi feina, que la gent treballi i cotitzi, com més estables siguin els contractes i més alts siguin els salaris i les cotitzacions, és de lògica matemàtica que serà millor per a les pensions.  La tercera, que no existeixin despeses irregulars ni fugues de diners del fons, que ningú posi mà a la caixa. Cap de les tres coses necessàries pel bon funcionament del sistema de pensions que s’aplica a l’estat espanyol es donen en aquest estat, existeix una població envellida, un alt índex de desocupació i un alt grau de corrupció.

El sistema de pensions actual més que estar en perill està morint. El món del treball industrial, amb un contracte social que intercanviava estabilitat i salaris fixos per productivitat està tocant al seu final, anem cap a un nou contracte social que intercanviarà flexibilitat per competitivitat, necessitem doncs, un sistema de pensions flexible que s'adapti també als nous temps, un sistema que a l’Espanya de l’immobilisme sembla  del tot impossible.

Tot el que passa en el món del treball acaba repercutint en el sistema de pensions. Una reforma laboral que en lloc de flexibilitzar per treballar més i millor acaba fent precari el treball afecta negativament al sistema de pensions. Si decidim que els joves paguin els costos de la crisi, i malgrat estar més ben formats que els més grans no els donem opcions de futur havent de  marxar a treballar a fora, afectem negativament el sistema de pensions. Si en un context d’envelliment de la població tanquem les portes a la immigració, afectem de forma negativa el sistema de pensions. Alguna cosa ha de canviar en el model de pensions espanyol, que a hores d’ara és insostenible, és inviable.

Transitar des del sistema actual a un sistema de capitalització no seria cap solució perdurable, no resolucionaría el problema, només el dilataria en el temps. A part de la impopularitat de la mesura, la seguretat social quedaria alliberada del dèficit però aquest passaria als pressupostos generals, Espanya hauria de trobar entre un 2 i un 3% del seu PIB cada any, i amb tendència a l’alça, per afrontar les pensions no contributives, en un entorn on s’ha signat un compromís amb els socis europeus per rebaixar el dèficit.

Espanya és un país ineficient, molt endeutat, deficitari, amb mala imatge i poc competitiu, continuar-hi significa que hem d’estar disposats a reduir les pensions de forma dràstica, ja que el sistema no és sostenible, a reduir els serveis socials, a ser tractats amb menyspreu i prepotència per les institucions, a augmentar la pobresa energètica i a destruir les possibilitats de futur dels nostres fills i néts dins d’aquest país.

La independència de Catalunya no garanteix res per si sola, però serveix per escapar d’una situació no viable, d’una situació on s’assoleix la competitivitat per la via dels salaris baixos com és la proposta espanyola, i obra una oportunitat a canviar les coses, a començar de nou, a fer-les diferents i millors econòmicament. Som-hi, doncs!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya