reforma-finaniciera-islandesa-es-posible-l-bq0pgh-175x130  Els islandesos han fet una evolució, amb tints de revolució, contra el poder polític-financer que els va portar a la fallida l'any 2008.

 

Era un país amb alt grau de benestar social, que tenia alts índexs de creixement, en el qual es van privatitzar els recursos, en el qual es va facilitar l'especulació bancària, en què es va abusar de l'habitatge com a recurs d'inversió, amb un boom immobiliari , i en el qual hi havia concessió de crèdits sense límit. El deute representava el 900% del PIB. Tot i ser un país llunyà i desconegut, estic segur que us sonen molt propers els paràmetres comentats d'aquest país, no?

 

El final d'aquesta pel·lícula us sonarà més, ja que el país es va col·lapsar, va augmentar geomètricament la desocupació, el seu deute públic es va multiplicar i el Parlament islandès va acordar tornar als seus principals creditors bancaris el deute, el que significava que cada ciutadà islandès havia de pagar 9000 euros durant 15 anys, al 5,5% d'interès. Es va haver de demanar un rescat al FMI, que els obligava a més i més forts ajustos econòmics.

 

Però el poble no ho va acceptar. Van fer dimitir el Govern. Van deixar que els bancs fessin fallida, no injectant diners públics. Van decidir per referèndum, amb gairebé el 95% dels vots, no pagar el deute que els banquers van crear. Van dur davant la justícia als banquers responsables de la crisi. Es va redactar una Constitució per ciutadans elegits per sufragi i no per polítics que representessin èlits relacionats amb els poderosos dominants. Existeix un dret a la consulta directa si ho sol·liciten el 10% dels electors. És un paradís de transparència i de llibertat d'expressió. A qui no li agradaria viure en un país així?

 

Resultat clar, la seva economia està pujant un 3% anual, amb característiques clares de solidesa. Mentrestant, la de l'Estat espanyol decreix amb expectatives de fer-ho en major mesura i sense data per iniciar la recuperació.

 

És cert que el quadre islandés no és tan bonic com es pinta, ja que els seus habitants van patir una severa retallada en el seu estat de benestar, però és que tampoc podia mantenir aquesta, tractant-se d'una economia, com l'espanyola, on aquest benestar depenia del finançament extern, on hi ha poca productivitat real i en què les infraestructures s'han realitzat amb estratègies polítiques i no seguint criteris de rendibilitat econòmica. Ha baixat el salari mitjà i s'han apujat els impostos, així és però, amb aquestes mesures, ara Islàndia té una capacitat de negociació i maniobra que abans no tenia, doncs li venia marcada des de fora.

 

Certament el cas islandès no pot polaritzar-se a l’espanyol, però sí demostra que hi ha alternatives possibles a les polítiques d'austeritat que s'apliquen actualment, com les que es vénen aplicant a Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia, sense resultats positius, sinó tot el contrari, resultant ser econòmicament ineficients per si soles, políticament costoses i socialment insostenibles. Això ens fa plantejar-nos la seguent pregunta: Per què no es tria un camí amb vista al interès o voluntat general, i no pas de cara als mercats? Islanditzar Espanya ... almenys un xic, seria saludable i probablement rentable a mig termini.

 

En el cas espanyol, l'últim ràting deixa el bo de l'Estat espanyol amb qualificació quasi de bo escombraries. Els inversors internacionals no inverteixen en bons escombraries, no cal donar-li més voltes, és així, deixaran simplement de comprar bons espanyols. Això suposa que Espanya quedarà relegada a finançar-se en un mercat més petit. Però el problema d'aquesta dimensió del mercat de finançament, és que el deute és el mateix, la qual cosa obliga a desendeudarse amb gran velocitat davant menors possibilitats de finançament, el que donaria com a resultat més depressió al que ja està deprimit i més atur a un entorn molt alt en desocupació. Però això, als inversors els hi és igual, el que ells volen és recuperar els seus diners; de manera que, no continuem veient-los com aliats, no ho són; vegem-los com creditors que és el que realment són.

No obstant això, aquests mateixos creditors saben que només amb austeritat no hi ha creixement, i si no hi ha creixement no es podrà retornar el deute, de manera que en això si hi estan interessats. La majoria dels creditors són bancs europeus, el forat és massa gran per deixar-lo caure, les pèrdues poden provocar un contagi a la resta del sistema financer, el temut efecte dòmino. Aquesta debilitat també suposa una força, el cas islandès és una amenaça que contemplen els creditors, però també pot ser una oportunitat ja que no és assumible el pagament de tipus d'interès impossibles.

 

És imprescindible endarrerir l'objectiu marcat de dèficit del 3%, tal com ha recomanat el FMI. Per això, el Govern espanyol ha de deixar d’autoenganyar-se, i de creure en impossibles. Cal plantejar clarament que l'objectiu de dèficit no es complirà, ja que si es volgués complir el camí seria de més ajustos, més tensions, més reducció del ràting, més augment de la prima de risc, i així successivament fins el impagament del deute.

L'Estat espanyol ha d'anunciar que liquidarà el deute en funció de les seves possibilitats. Sona fort, però, potser hi ha una altra alternativa?. D'altre manera no hi ha solució, excepte l’autodestrucció financera i la pèrdua de qualitat de vida fins a límits insospitats. Una cosa és no poder mantenir el nivell de benestar estant tant endeutats, que no es pot, i una altra cosa és empobrir les classes socials més deprimides i fins i tot a la classe mitjana, em temo que si seguim en aquest camí, tot pot arribar.

 

Espanya ha cedit la seva sobirania monetària. Comparativament, Islàndia va utilitzar l'existència de la seva moneda pròpia com un dels factors que l’han ajudat en la seva recuperació, ja que els ha permès devaluar per aconseguir competitivitat. Aquesta funció, dins de l'euro, l’ha de fer el BCE, ja que Espanya per si sola no ho pot fer. Però igual que van realitzar els islandesos, alguna cosa ha de canviar, en aquest cas les polítiques, però per que canviïn les polítiques s'han de canviar les idees prèviament, i això és més difícil, tot i que cal, almenys si Espanya vol que tornin els ingressos, el creixement, i si els seus creditors volen cobrar el deute.

 

Un d’aquest canvi de pensament seria activar crèdit pels particulars i pimes. No és millor que el particular pagui la hipoteca al banc que no poder pagar i que els bancs vagin pagan els seus deutes, què, els bancs hagin de provisionar unes vivendes que difícilment podran vendre?


No oblidem que els mercats no tenen sentiments però tampoc són rancuniosos.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493