foto-acreedores-deuda1Les coses estan difícils, però si no busquem la solució només poden anar a pitjor. Si volem que millorin hem de canviar-les, no podem continuar fent el mateix.
Un concurs de creditors pretén que una empresa que no pugui fer front als seus pagaments, suspengui aquests temporal amb l'objectiu de la seva recuperació perquè els creditors recuperin total o parcialment el deute, o bé faci una ordenada liquidació de manera que si els creditors poden cobrar alguna cosa, ho facin en la seva major mesura.
Actualment es tracta d'un procés judicial (dirigit per un jutge), el que suposa que una entitat econòmica situada en un marc legal passa a ser una entitat judicial en un marc econòmic, de manera que el camí al desastre està garantit a causa del desconeixement dels jutges en els mecanismes empresarials, potenciat addicionalment per la saturació i discutida imparcialitat del sistema judicial.
El resultat és rotund, és a dir, la gran majoria (gairebé la totalitat) de les empreses que presenten el concurs, que hauria de ser en molts casos una solució a la seva continuïtat, tanquen, per tant és la seva tomba.
El problema està en el seu origen i en el seu tractament. A l'origen perquè les empreses triguen molt a presentar concurs, ja que al no veure com una solució el concurs, prefereixen (en bastants casos) liquidar tot el que caldria per la seva continuïtat o començar de nou amb una altra identificació diferent, és a dir, no es confia en el tractament del concurs, que és el segon punt esmentat. El tractament mai és àgil, punt fonamental per a la viabilitat de les empreses, i no es fa des del punt de vista empresarial sinó amb la velocitat judicial (lenta). És correcte que els concursos que irremeiablement hagin d'acabar en liquidació siguin tractats per professionals del dret, doncs la part legal és protagonista sobre la part empresarial, però una empresa amb possibilitats de salvació de negoci (i per tant de salvació de llocs de treball) ha de ser tractada SEMPRE per economistes especialitzats i no designats a "dit" per un jutge (per amiguisme o idea de "finquilla"), sinó designats per sorteig i a partir d'aquí per rànquing d'èxit en funció de la seva envergadura i dificultat. L'assignació de l'administrador concursal és ofensiu per al sistema econòmic estatal, sempre són designats els mateixos, però el problema és que els mateixos (potser no per ells, sinó pel sistema) estan conduint al fracàs a les empreses concursades, que en molts casos podrien continuar operant amb una reestructuració permesa en el concurs.
Un organisme regulador (no un jutge) per a concursos empresarials, amb un mecanisme de designació eficient, seria imprescindible per a les empreses que presentin concurs en continuïtat tinguin viabilitat i siguin gestionades per professionals de l'empresa que durant aquest període permetin habilitarla.
Una empresa que continua és una gran notícia per a tots: els seus empleats, els seus creditors, els seus clients i els organismes oficials que podran seguir recaptant.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493