Imprimeix
Categoria: ESPAÑA
Vist: 4974

catalua espaa  La importància del mercat espanyol per l’economia catalana ha estat tradicionalment un dels arguments econòmics que més s’han esgrimit per aquells que més s’oposen a la independència de Catalunya. L’alteració de les relacions comercials entre Catalunya i Espanya és vista per alguns com una amenaça, posar en risc aquesta relació comercial per raons de caràcter polític suposa uns costos difícils d’assumir per l’economia catalana, manifesten els defensors de la unió espanyola, del seu immobilisme, de continuar com ara estem.

La realitat és que des de fa 10 anys, l’economia catalana ha reduït substancialment la seva dependència del mercat espanyol i, en conseqüència, ha augmentat la seva internacionalització, fent que l’economia catalana sigui avui menys vulnerable a una hipotètica reducció dels intercanvis comercials amb Espanya.

Una dependència comercial que disminueix, combinat amb uns beneficis que no s’assoleixen derivats de la pèrdua de capacitat competitiva del país produïda per la no disposició dels recursos per finançar el sector públic més la incapacitat de dissenyar una política d’infraestructures racional, provoquen i ens poden fer afirmar que al nostre país cada vegada és més evident que Spain is nothing, Espanya cada vegada és menys important per nosaltres i suposa un llast més pesat que hem d’arrossegar, econòmicament parlant.

Catalunya disposa d’un PIB semblant a Finlàndia i Bèlgica,  força bé, però malgrat aquest índex de desenvolupament, els registres de competitivitat de l’economia catalana són més aviat pobres, on es situaria en el 38è lloc del món en cas de ser un estat independent, per sota dels petits països europeus i lleugerament per sobre de l’estat espanyol que ocupa el 40è lloc.

L’economia catalana té un important grau d’apertura, amb un 117% se situa per sobre d’economies com Àustria, Dinamarca i Suècia.

Catalunya registre també un superàvit comercial sostingut amb l’exterior,  la balança de béns és deficitària en la resta del món, sense considerar Espanya, en un 5%, mentre la balança de serveis presenta un superàvit del 7,5% en els darrers anys. La balança conjunta de béns i serveis té un superàvit del 2,5%.

En el cas hipotètic i impossible que no hi haguéssim relacions amb Espanya, la balança comercial ja seria clarament beneficiaria actualment. Si a més, afegim Espanya, la balança de bens dóna un saldo positiu del 3% més un 3,5% derivat de la balança de serveis, un total doncs del 6,5% de superàvit.

El superàvit amb la resta del món que és de 2,5% actualment, fa deu anys era un dèficit del 6%. El superàvit amb Espanya que era és del 6,5%, fa deu anys era del 10,5%. És a dir, que mentre la balança amb la resta del món ha augmentat 8,5 punts en els darrers deu anys, la balança amb Espanya ha empitjorat 4 punts. Catalunya ja ha pres consciència que el seu mercat no és Espanya, és el món.

Catalunya ha disminuït i eradicat la seva dependència comercial del mercat espanyol, així el mercat espanyol que absorbia el 60% de les exportacions catalanes l’any 2000, ara només rep el 40% de les exportacions. Un canvi substancial aquest, però que s’ha produït de forma gradual i sostinguda, produït per la globalització creixent i sens dubte per l’esforç de l’empresa catalana cap a la internacionalització a causa de la incidència de la crisi espanyola que explica l’acceleració en la substitució de mercats de destí.

L’efecte frontera és un dels sempre repetits arguments pels opositors a la independència catalana. Segons ells, la creació d’una frontera política comportaria inevitablement la reducció de fluxos comercials, amb les pèrdues econòmiques que comportaria. Però si considerem que la moneda continuaria sent l’euro, considerem que els catalans continuarien parlant el castellà, i considerem que les xarxes empresarials construïdes al llarg dels anys no desapareixerien, és raonable pensar que els patrons de comerç entre ambdós països no experimentarien canvis gaire radicals. En cas contrari, si per raons polítiques o emocionals, els consumidors espanyols deixessin de consumir el 100% dels productes catalans que ara consumeixen, la conseqüència en el PIB català seria significativa, de l’ordre del 9,5%, mentre que en el PIB espanyol seria del 2%. Un valor més raonable de boicot que no pas el 100% podria ser el 20%, en aquest cas, el PIB català afectat seria només de l’1,7%.

Inclús en el pitjor dels casos, que aquest efecte és produís, es compensaria per l’augment en sentit contrari dels catalans a consumir productes autòctons, per l’impacte fiscal negatiu actual que suposa la pertinença a Espanya, així com, perquè l’augment de friccions comercials de Catalunya amb Espanya suposaria, de ben segur, una disminució de friccions de Catalunya amb altres països com podria ser França, que permetria una major inversió d’aquests països en infraestructures en el nostre territori.

Cal finalment dir, que de crides a boicots s’han fet moltes a tot arreu i a tots els temps, però normalment l’impacte és molt baix o nul. Així, l’efecte del famós boicot del cava només va tenir efectes en determinades zones de l’estat espanyol, però a la vegada va tenir un efecte en sentit contrari al mercat propi català. A més, els efectes reals del boicot van ser només per un temps limitat i van tenir una intensitat decreixent, desapareixent totes les seves conseqüències al cap de pocs mesos del seu inici.

Gens de por en aquest sentit, gens de por al boicot, cada vegada més Spain is nothing...

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya