La contundència del títol d'aquest article ve derivada per una situació que, en aquest cas, no suposa cap magnificació, és simplement la realitat. Espanya ens roba, és clar que Espanya ens roba, i ho fa de forma directa i indirecta. Intentaré explicar-ho tot seguit, tant en el seu concepte econòmic com a nivell de dades. En donaré algunes, però abans vull fer una precisió.

Últimament anem escoltant per part dels polítics catalans de l'anomenat bloc nacionalista-independentista, missatges amb cert to conciliador que introdueixen una diferenciació, un matís a aquesta afirmació, consistent en argumentar que no és Espanya qui ens roba, no és la població en sí, sinó que és el govern d'Espanya qui ho fa. Estic en desacord amb aquest matís, és Espanya qui ens roba, qui ens espolia, no només el govern. És cert que no faig aquesta afirmació pensant particularment, no la faig pensant, per exemple, en el cas de la respectable Sra. Carmen Martínez Ayuso, de 85 anys d'edat i del barri madrileny de Vallecas, lamentable protagonista aquesta setmana pel seu desnonament per haver avalat al seu fill en un préstec. Ella és també una víctima d'Espanya, a ella també Espanya li roba. Faig aquesta afirmació, pensant en les persones votants habituals del PP i del PSOE, ells han permès i han consentit que aquest sistema de sisadors, corruptes i lladregots compulsius de baixa estopa s'hagi instaurat mitjançant els partits que han ocupat el poder en aquest estat anomenat Espanya. Ells són responsables, com també ho és el govern, de tots i cadascú dels robatoris d'estat, siguin de forma activa o per consentiment passiu, que es realitzen en aquest país, sigui la casa de la Sra. Carmen Martínez, siguin els estalvis del Sr. Eusebio Tarazona, sigui la llengua del Sr. Jaume Quer, o sigui les expectatives de futur i benestar de l'Ignasi i la Mireia, els meus fills. Uns votants es poden equivocar una vegada, però fer-ho repetidament i de forma majoritària no té excusa. No n'hi ha prou en pensar que és el govern d'Espanya qui ens roba, és Espanya qui ho fa.

I per què ens roba Espanya? Com dèiem a l'inici de l'article, ho fa de forma directa i indirecta.

De forma directa, amb el pretexte d'un maliciós i fals concepte de la solidaritat, que desplaça a Catalunya, probablement l'àrea més rica de l'Estat en termes de PIB per capita, abans d'impostos juntament amb Euskadi i Madrid, fins a una posició molt més enrederida després d'impostos si considerem la renda que queda disponible als catalans. No es respecte el principi d'ordinalitat, que és el que està implantat a totes les societats del món civilitzat i que consisteix en què cap territori, i dins de mantenir una solidaritat amb territoris més necessitats, pot perdre posicions en recursos per capita un cop distribuïda la solidaritat.

L'espoli directe d'Espanya a Catalunya està valorat anualment en els ja famosos 16 mil milions d'euros de dèficit fiscal segons el mètode del flux monetari. 16 mil milions que volen un any sí i l'altre també. Si aquest dèficit es calcula segons l'altre mètode, el de càrrega-benefici, l'import baixa fins a 11-12 mil milions, que segueixen sent molts, sobretot si aquests s'esvaeixen, es malgasten amb determinades partides pressupostàries, com el rei, com el senat on es destinen o tiren més de 50 milions d'euros en els pressupostos del 2015, com els viatges d'en Monago a veure l'amant a costa de tots, com el deute incloent el rescat a bancs que tenen pèrdues milionàries per negligències injustificables o pel seu descontrol guanyat a pols. Són molts mil milions que s'utilitzen per fer esplèndides carreteres a altres zones d'Espanya, moltes vegades desèrtiques, mentre les nostres es fan velles i més velles. Són molts mils de milions amb els quals es construeixen AVEs a llocs inaudits, que fan molt feliços als habitants de inauditlàndia, però que són altament costosos i en absolut rentables. En definitiva, molts mils de milions que se'n van de Catalunya i no tornen, que marxen dins del sistema espanyol, dins de la seva forma de fer les coses, que normalment és fer-les malament.

Aquestes xifres oficials es queden curtes, són conservadores per Catalunya, el dèficit és realment molt superior. Per un costat en l'apartat d'ingressos no es comptabilitzen inicialment els ingressos en funció del lloc on s'obtenen els beneficis, es a dir, d'on es fan les vendes dels productes o la prestació dels serveis, sinó en funció d'on està empadronada l'empresa. D'aquesta forma hi ha moltes empreses que tenen la seu social fora de Catalunya, però una gran part del negoci el fan a Catalunya. Computen inicialment d'on és la seu del contribuent. És cert que després es realitzen uns ajustos per intentar reflectit on es produeix el negoci, però en molts casos no s'identifica o no s'identifica en la seva totalitat, distorsionant la magnitud d'ingressos fiscals, i afavorint la imatge que surt a la foto a la zona on estan fixades sobretot la seu de les grans empreses, que és Madrid.

Està bé que en altres indrets d'Espanya s'abaixin els impostos si el país s'ho pot permetre, però no procedeix que es faci a la comunitat que rep més ajudes de les altres, mentre que a on som contribuents nets, no es poden abaixar per continuar satisfent les insaciables necessitats d'ells. Això no és solidaritat, això és robar d'una forma mancada de tota ètica i escrúpol, és robar als catalans de forma descarada.

Respecte als costos, corre una llegenda respecte a la pèrdua que suposaria en economies d'escala. És cert que dins d'una economia eficient, les economies d'escala permetrien repartir els mateixos costos entre més nombre d'individus i, per tant, el cost per individu seria menor. És a dir, com més siguem, més econòmic per a tots. Però la clau està en l'eficiència, el concepte econòmic val en una economia eficient ideal. A la realitat, l'economia espanyola està carregada d'ineficiències, de despeses inflades i innecessàries des d'un punt de vista d'un nou Estat com el que desitgen. A més a més, la majoria de les despeses són repartides desproporcionadament a territoris que no són Catalunya. Llavors per què els volem? Descrivim alguns casos: El primer, l'exèrcit, amb un pressupost de quasi 6 mil milions d'euros, 1 bilió de les antigues pessetes. Potser Espanya el necessita per mantenir l'Illa de Perejil salvaguardada, però Catalunya no necessita per res una inversió similar proporcionalment al seu territori. De fet, la defensa dels territoris de l'OTAN van a càrrec d'aquesta organització, millor contribuir a sostindre la defensa en la part proporcional que ens toca que voler jugar a soldadets. Un altre cas menor seria el Tribunal Constitucional que tindrà un cost de 23 milions d'euros segons els pressupostos del 2015, un altre organisme inútil en la seva concepció, ja no diem en la seva polititzada aplicació. Podríem omplir pàgines i pàgines, però la conclusió és: millorem en eficiència que no costarà gaire fer-ho, no repliquem el model espanyol, sinó que quedem-nos en el que ens interessa d'aquest model i rebutgem la resta.

Dins de les despeses, pensem també en les duplicacions. A l'estat espanyol com el govern central no se'n refia de les autonomies. Deixa que aquestes tinguin organismes, però elles realitzen un control dedicant també recursos, de forma que es dupliquen les despeses. Això en una administració única, les despeses serien molt inferiors, per la mateixa inexistència de duplicació de funcions.

Les partides grans de despeses no estan condicionades a economies d'escala i representen almenys dos terceres parts del total dels pressupost. Per un costat està el pagament del deute i per altre els subsidis (pensions, atur, etc...). La primera és molt discutible a qui correspon en un context de separació pactada, ja que no només hem de parlar del que ens tocarà pagar, sinó també del que ens tocarà rebre del patrimoni (quants quadres del Museo del Prado, quins palaus, etc...), en cas de separació no pactada qui té el deute és qui el va signar i no és Catalunya. Respecte als subsidis depenen del nombre de persones que els cobren, no entra el criteri d'economies d'escala, no és una despesa fixa, és variable i directament proporcional al nombre d'individus.

De forma indirecta, el robatori és sempre més subtil, però igualment robatori. Està en les infraestructures públiques i en el dèficit que Catalunya pateix. L'any 2015 és un nou rècord de poca inversió a Catalunya. El dèficit en infraestructures és un fre, de forma que any rere any, la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes són castigades i limitades, condicionant de forma alarmant el seu futur. És una situació que està en fase molt greu. La inversió és insuficient, no només pel que genera Catalunya, també pel potencial català i per la seva supervivència, ja que el nivell de capital tecnòlogic que arriba és molt inferior al d'altres zones capdavanteres dins l'Estat com Madrid. El disseny radial existent, accentua l'existència d'una metropoli centralitzada que suposa un important perjudici per la resta de territoris. És un factor clau, si seguim com ara, perdem molta cosa que mai podrem recuperar. Especial gravetat tenen els casos del port i aeroport de Barcelona que suposen una pèrdua d'oxigen permanent i com a conseqüència provoca una asfíxia anunciada que posa en perill de mort l'economia catalana.

Espanya ens roba, ens pren la cartera, ens la buida i després ens dóna una almoina amb els diners que ens ha robat prèviament, exigint-nos que a sobre donem les gràcies sense poder mirar als seus ulls. Diguem-ho clar, ens roba!, i aparquen aquesta espècie de síndrome d'Estocolm que tenim com a poble i que és un cas únic a la història de la humanitat, doncs perdura des de fa 300 anys.