estibadors  Segurament les dues coses.

Estic a favor de qualsevol lluita pels drets però cap pels privilegis. És aquest el cas dels estibadors?

Estibadors, lluita o xantatge, o millor dit, lluita i xantatge.

L’anunci d’una nova Llei per liberalitzar l’activitat portuària a l’estat espanyol ha posat en peu de guerra a aquest col·lectiu tradicionalment organitzat i molt combatiu. Els estibadors i els sindicats parlen que aquesta reforma busca destruir un alt nombre de llocs de treball i reduir significativament els salaris dels altres. Per contra, des de les institucions i les patronals s’acusa a aquest col·lectiu d’anar contra la competència, de provocar augment de costos i salaris de forma desproporcionada, de pretendre ser sectaris respecte a la resta de ciutadans impedint l’accés de qualsevol, de tenir actituds mafioses.

Està clar que per exercir aquesta professió cal tenir una preparació, però siguem clars, no és admissible de cap de les maneres, que en ple segle XXI, per poder desenvolupar una professió hagis de pertànyer a un monopoli descarat i avantatgista, a una organització o sindicat que controla quan i qui pot entrar a formar-ne part. És com dir, que per poder admetre noves infermeres, lampistes o economistes, una organització ho ha d’acceptar-los marge de la seva capacitació o titulació.

Aquest sistema, directament, afecta la corrupció, a l’amiguisme, a la ineficiència, a la pèrdua de competitivitat. És en aquest punt on la lluita pels drets es transforma en un brut xantatge. El meu fill o la meva filla han de poder optar a ser estibadors si volen, han de tenir els mateixos drets que els fills i néts dels estibadors, no és acceptable l’existència d’una casta que per motius familiars coarti els seus drets laborals i com a ciutadans.

Però el problema no és només dels estibadors sinó de la negligència dels governants espanyols, tant del PP com del PSOE, que han deixat enquistar un conflicte en potència que fa anys que perdura, primer donant solucions xanxulleres, com només ells saben fer, després improvisant malament, per esperar que vinguin de fora a donar-nos un toque, com ha fet la UE, i a partir d’aquí implantar una solució salomònica a base de decretazo, criminalitzant prèviament amb tot el seu aparell propagandístic a un col·lectiu com els estibadors, que potser s’ho mereix almenys parcialment, però amb l’objectiu no de afavorir al conjunt dels ciutadans, sinó utilitzar-los en benefici propi, canviant un monopoli existent per un altre monopoli, però aquest sota el seu control. Màfia per màfia. Res de nou, el de sempre.

Per entendre la tendència sectària a l’estat espanyol dels estibadors cal fer un xic d’història. El seu origen és molt curiós, ja que com col·lectiu comença amb el retorn dels membres falangistes de la División Azul, que tornaven de Rússia després de la Segona Guerra Mundial. Tornaven extenuats però amb el sentiment que la Pàtria tenia un deute amb ells com compensació als seus serveis. A la vegada, els petits empresaris que es dedicaven a la càrrega i descàrrega dels vaixells tenien moltes dificultats per incorporar mà d’obra fixa, ja que la seva activitat era molt irregular. A vegades, fins i tot s’havia hagut de recórrer a la Guàrdia Civil per obligar als anomenats “vagos y maleantes” a descarregar mercaderia per no fer perillar el proveïment de la població. Girón de Velasco, ministre de Treball franquista va tenir la gran idea, de solucionar els problemes d’uns i d’altres creant la Organización de Trabajadores Portuarios (OTP) amb els membres falangistes, i sota el control de l’estat, que al llarg dels anys van passar-se a dir societats d’estibadors i l’estat va anar abandonant el seu control, cosa que va suposar la indefensió de les empreses que operen en el port davant un augment dels costos injustificat i no realista respecte al que succeeix a la resta del món, portant com a conseqüència la poca rendibilitat, manca d’adaptació i flexibilitat, i la pèrdua de competitivitat.

Les herències del franquisme, siguin quines siguin, i encara que avui siguin recolzades per sindicats, si estan basades en l’essència dels privilegis d’uns quants enfront de la resta, no tenen lloc a una societat de futur.

Quan la lluita pels drets és realment una lluita pels privilegis, esdevé en xantatge. Res més.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
 

corrupcion1  Doncs no! La independència no va de corrupció, va de democràcia.

La independència no va dels Pujol, ni del cas Palau, ni del Millet, ni del 3%. Els corruptes són corruptes, hi són i sempre hi seran. Els corruptes estan uniformement repartits per l’univers, la diferència està en el tracte que donen els estats a la seva existència.

El problema més gran ve donat quan els Estats, que han de ser garants davant dels ciutadans de la persecució i protecció dels casos de corrupció, no només són tolerants amb aquests, com passa amb l’estat espanyol, sinó que a més fan partícips a les seves pròpies institucions d’aquesta corrupció. En aquests casos, com passa a Espanya, la democràcia no existeix o no passarà mai de la seva fase embrionària, és una democràcia tan foradada i tan corcada per dins que acaba acceptant la corrupció com a part intrínseca i indissociable del sistema, i fins i tot, els hi riuen les gràcies als corruptes. En aquests casos els estats passen a ser no sostenibles, ni socialment, ni políticament ni econòmicament, es desacrediten, es deterioren i entren en estat de descomposició.

La independència que volem els catalans que hi som favorables, els bons catalans independentistes, busca tot el contrari, busquem fugir de tot el que fa pudor de corrupció. Si cal castigar als Pujol, els Millet o a qui sigui, endavant, cal fer-ho i de forma contundent. Considerem que fer-ho des de dins d’Espanya és totalment impossible, volem un nou país per no caure en les velles situacions i les brutes estructures establertes. Volem un nou país per fer net. Fem net.

Existeixen països on ser corrupte està més incentivat. En termes econòmics un incentiu ve donat quan els possibles beneficis són superiors als costos, es a dir, si tinc poc a perdre i molt a guanyar al fer una acció o negoci, estic més incentivat a portar-la a terme que si tinc molt a perdre i poc a guanyar, com és lògic. Doncs igual amb la corrupció, si els beneficis de ser corrupte a Espanya són elevats i els costos-càstigs són baixos, estem incentivant la corrupció, que és el que succeeix. Independentment que siguin salmantins, catalans o noruecs a Espanya, els corruptes consideren que és un negoci ser-ho, estant altament incentivats. La forma d’evitar-ho és invertir el contrapès, de forma que la corrupció estigui fortament penada, augmentin els costos de ser corrupte.

A més dels incentius, existeixen els trets culturals propis de cada Estat, a Espanya només cal fer un repàs a lapicaro literatura per veure l’enaltiment positiu i recurrent que es fa de l’estafador, del picar que apareix a Lazarillo de Tormes, a Periquillo el de las gallineras o a Guzmán de Alfarache. Els nens veuen aquest tipus de personatge trampós com una cosa normal, popular, enginyosa, divertida, ser un picar dona prestigi, és guay, pensen els infants. Mentalitat aquesta, que s’acaba transformant en innata, en una habilitat delictiva que fomentem culturalment des de petits.

Volem una Catalunya diferent, comencem nosaltres a fer-la, deixem de ser murris, deixem de ser pícars, deixem de fer actes com a tal, tornem el canvi que ens donen de més quan un dependent s’equivoca, no ens colem al metro, no copiem als exàmens, no trenquen un vidre que ja estava vell per passar-lo per l’assegurança, no simulem estar a l’atur quan no hi som, no fingim lesions per a cobrar pagues, no acceptem diners a canvi de fer els ulls grossos, etc. i no acceptem de cap manera que ens diguin que som tontets per no utilitzar la picaresca a més o menys escala.

Si deixem de ser pícars nosaltres, la nostra cultura no s’impregnarà de l’engany com a sistema, els nostres polítics seran millors i tindrem un millor país, tindrem el país que volem, tindrem un país net, una DEMOCRÀCIA.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

jovenjasp  Fa uns 20 anys es va popularitzar el terme JASP-“Joven aunque sobradamente preparado”, va ser arran d’un espot televisiu del Renault Clio en el que s’escenificava a un jove amb imatge rebel, lliure, amb dos carreres universitàries, que dominava l’anglès i l’alemany, que tocava el saxo i amb moltes ganes a menjar-se el món. Aquest jove demanava al seu cap, un home d’edat, una oportunitat i aquest li negava citant-li a Kant amb la frase: “hi ha coses que per saber-les no és suficient en haver-les après”. El jove JASP el corregia afirmant que la frase era molt bona però no era de Kant, era de Sèneca.

L’espot volia retratar el que llavors es deia que era la generació més preparada de la història, us sona la frase?, i que no trobava les oportunitats laborals en el context de la crisi del final dels anys 80 i 90. Era la generació X, aquella que procedia del baby boom, un fet que havia eixamplat considerablement la piràmide jovesinemde població activa, amb més estudis que les anteriors generacions,  i que tenia moltes dificultes en accedir a un mercat laboral que no havia superat la reconversió industrial.

Les elevades taxes d’atur no són un fenomen nou a l’estat espanyol, de la generació X, hem passat a la generació Playstation, als mileuristes, als kidults, als ninis, alguna generació que segur em deixo, i ara es parla de generació perduda, on el significat de JASP ha canviat per “Joven absolutamente seguro parado”, i el problema no només continua sinó que empitjora amb el temps i cada vegada que hi ha una crisi.

L’atur juvenil és una de les principals disfuncions del mercat de treball espanyol, i porta aparellada conseqüències negatives presents i futures pels joves aturats. Les mesures que s’han pres fins ara són les que tradicionalment s’han aplicat, mesures que ja s’ha demostrat que tenen una reduïda eficàcia, que no serveixen per trobar una solució a l’ocupació juvenil en períodes recessius.

La taxa d’atur juvenil espanyol ha ascendit fins al 55,5% des del 18,1% que tenia abans de la crisi, aquest augment de més de 37 punts en el percentatge és un xifra sense comparació en cap altre país del nostre entorn. Hem de considerar, que el total de població inferior a 25 anys ha disminuït, i tot i així, el descens demogràfic no ha resolt els problemes d’aquest col·lectiu.

La temporalitat en l’ocupació és un fenomen que afecta en més intensitat als joves. En molts països europeus la temporalitat és un primer pas accedir al mercat laboral, però a l’estat espanyol, la temporalitat dels contractes funciona com a costum i no com un aspecte transitori, cosa que porta a la precarietat condicionant la trajectòria futura laboral.

També, cal afegir que la incidència de l’atur de llarga durada entre els joves espanyols s’ha quadruplicat durant la darrera crisi, passant de ser una de les més baixes a ser una de les més altes.

En fi, es dóna la tempesta perfecta, jove i Espanya igual a...atur. La vida laboral dels joves de l’estat espanyol es caracteritza per tenir més períodes d’atur i una persistència d’aquest en períodes més llargs de temps que els que tenen el mateix col·lectiu a la resta d’Europa, retardant la transició entre el període formatiu i el mercat de treball, actuant com a barreres per l’emancipació, la constitució de noves llars i la decisió de la descendència.

Fet el diagnòstic cal prendre solucions, però diferents de les que no han funcionat mai i que han fet d’aquest un problema endèmic i continuat. En plantejo quatre per començar, segur que us poden sorprendre, potser algunes no funcionarien prou bé, algunes les podreu trobar com revolucionàries, per mi són evolutives, però alguna cosa hem de fer davant un problema greu, molt greu.

  1. Aplicació d’un contracte únic. No poden haver-hi “dos mons”, un de treballadors indefinits i l’altre de temporals, s’ha d’acabar amb aquesta dualitat laboral. Els treballadors i les empreses han de buscar el mateix, ambdós han d’estar protegits. La rendibilitat i productivitat no ha de venir donada per un motiu d’edat, més enllà del que pugui ser la corba d’aprenentatge i l’experiència. D’empreses amb treballadors paràsits la terra està plena, i d’empreses amb comportaments mafiosos també, les dues coses s’han d’acabar, s’ha de tractar com una relació win to win.
  2. Aplicar un salari mínim juvenil, diferenciada dels adults, recuperar la famosa figura de l’aprenent. A Espanya, l’any 1988 es va suprimir el salari mínim juvenil i es va equiparar amb la resta dels treballadors. L’experiència és un dels factors productius que marca diferència entre joves i adults, a favors dels darrers. En igualtat salarial, una empresa normalment preferirà contractar una persona experta, encara que no calgui per al lloc de feina. A més, un salari equiparat pot actuar com un factor desincentivador per continuar el seu procés formatiu provocant l’abandonament prematur de l’aspecte educatiu.
  3. Lluita contra l’abandonament dels estudis. Els joves que surten prematurament del sistema educatiu són més vulnerables de forma generalitzada en moments de crisi econòmica. L’estat espanyol presenta una estructura formativa de rellotge de sorra, on existeix una forta mancança de capital humà amb estudis professionals respecte altres països d’Europa, possiblement degut al desprestigi cultural que té la formació professional, i que no hauria de ser així.
  4. Rotació del funcionariat. I ja sé que aquest punt aixecarà polèmica, molta polèmica al funcionari que ho llegeixi. Sota la base que tots mantenim el funcionament de les institucions locals-autonòmiques-estatals, tots tenim dret a participar-hi, i no només pagant els impostos i rebent els seus serveis sinó també treballant-hi. Que millor que dins del procés d’inserció al món laboral, els joves poguessin veure el funcionament de l’Administració pública. Evidentment seria un treball per un temps, tothom ho sabria, seria voluntari, però s’agafaria experiència i consciència pública.

La felicitat no és un ideal de la raó, ho és de la imaginació”...i aquesta sí que és una frase de Kant.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

cegada1cegada2  Que bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que ens revoluciona les hormones, començant per la testosterona de caràcter més animal, seguint per la dopamina que no ens permet veure els defectes de la parella, i finalitzant per l’oxitocina i la vasopressina que ens permeten una visió més racional i enfortiment del vincle.

Que bonic és l’amor! Sobretot quan és cec. Encara que es transformi en tragèdia, com li passava a l’Estrellita Verdiales, la protagonista nena prodigi de l’obra de La Cubana quan coneix a Jean François de qui s’enamora bojament però una broma avícola-escatològica d’aquest la deixa cega de veritat.

Que bonic és l’amor! Encara que et provoqui cegueres físiques com a l’Estrellita o cegueres psíquiques, com a la Cristina Borbón, la nina de los ojos” campechanos de sang blava quan va conèixer a l’Iñaki, un ja vanitós però aparentment sano muchachote del norte, format a Catalunya, jugador d’handbol d’èxit reconvertit en reputat home de negocis de pa sucat amb oli, que ha resultat ser un corrupte com la copa d’un pi.

Cegada d’amor, de La Cubana a la Cristina. Tant se val, tot si val.

Que bonic és l’amor!, que et fa tenir ulls només pel teu marit però no per veure les seves obscures maniobres, que et porta a signar documents i documents, de forma continuada, davant d’una tropa d’advocats i notaris a dojo, sense tan sols llegir-los, només perquè ho desitja el teu estimat amb qui confies absolutament, amb qui tens dipositada tota la fe del món. Què bonic és l’amor!

Que bonic és l’amor!, que fins i tot aconsegueix que la Constitució espanyola s’apliqui de forma diferent, que fa que els espanyols siguin diferents davant la Llei. I és que l’amor sobrepassa les fronteres, els límits i les Lleis.

Que bonic és l’amor!, sobretot quan et serveix com argument per ser absolta d’una segura condemna de presó en la causa penal del Cas Nóos, per frau fiscal, prevaricació, falsedat, malversació de caudals públics i blanqueig de diners.

Que bonic és l’amor!, a la ficció i a la realitat. Quq bonic va ser veure l’obra de ficció Cegada d’amor a La Cubana! I que bonic a sigut assistir al teatrillo-reality Cegada d’amor de La Cristina!

Ah! Que es tractava d’un cas real? Que no era cap ficció?...Doncs que trist és que alguna cosa tan bonica com l’amor sigui utilitzada per una cosa tan fastigosa com aquesta, no?

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Planes de pensiones 54357929206 51351706917 600 226  La guardiola del fons de garantia de les pensions, el fons de reserva de la seguretat social, va baixant, va minvant.

Davant d’aquest fet, hem de preocupar-nos?, no hem de fer res?, hem de posar una espelma al nostre Sant favorit?, hem d’espantar-nos?, hem de contractar un pla de pensions immediatament?, hem de començar a córrer?, hem de celebrar-ho?, què hem de fer?

El primer que hem de fer és informar-nos, i aquest és el motiu de l’article d’aquesta setmana: Bye Bye pensions, en el que explicarem si estem davant d’un canvi simplement, d’un problema més o menys greu o d’una catàstrofe de dimensions apocalíptiques.

En el món existeixen dos models diferents de pensions, el model de capitalització i el model de repartiment o de transferència intergeneracional que és el model públic actual de la seguretat social a l’estat espanyol. En el de capitalització, les persones cotitzen pel seu treball i l'administració encarregada de la gestió de les pensions guarda, inverteix i capitalitza aquests diners esperant el moment de la jubilació del cotitzant. En el de transferència intergeneracional, els treballadors actuals cotitzen i paguen les pensions dels pensionistes d’avui o treballadors del passat.  

Perquè un tipus de sistema com l’actual funcioni, els ingressos derivats de les cotitzacions dels treballadors d’avui han de ser superiors a les despeses per pensionistes, per això calen tres coses. La primera, que hi hagi més gent en edat de treballar que en edat de cobrar la pensió. La segona i molt important, que hi hagi feina, que la gent treballi i cotitzi, com més estables siguin els contractes i més alts siguin els salaris i les cotitzacions, és de lògica matemàtica que serà millor per a les pensions.  La tercera, que no existeixin despeses irregulars ni fugues de diners del fons, que ningú posi mà a la caixa. Cap de les tres coses necessàries pel bon funcionament del sistema de pensions que s’aplica a l’estat espanyol es donen en aquest estat, existeix una població envellida, un alt índex de desocupació i un alt grau de corrupció.

El sistema de pensions actual més que estar en perill està morint. El món del treball industrial, amb un contracte social que intercanviava estabilitat i salaris fixos per productivitat està tocant al seu final, anem cap a un nou contracte social que intercanviarà flexibilitat per competitivitat, necessitem doncs, un sistema de pensions flexible que s'adapti també als nous temps, un sistema que a l’Espanya de l’immobilisme sembla  del tot impossible.

Tot el que passa en el món del treball acaba repercutint en el sistema de pensions. Una reforma laboral que en lloc de flexibilitzar per treballar més i millor acaba fent precari el treball afecta negativament al sistema de pensions. Si decidim que els joves paguin els costos de la crisi, i malgrat estar més ben formats que els més grans no els donem opcions de futur havent de  marxar a treballar a fora, afectem negativament el sistema de pensions. Si en un context d’envelliment de la població tanquem les portes a la immigració, afectem de forma negativa el sistema de pensions. Alguna cosa ha de canviar en el model de pensions espanyol, que a hores d’ara és insostenible, és inviable.

Transitar des del sistema actual a un sistema de capitalització no seria cap solució perdurable, no resolucionaría el problema, només el dilataria en el temps. A part de la impopularitat de la mesura, la seguretat social quedaria alliberada del dèficit però aquest passaria als pressupostos generals, Espanya hauria de trobar entre un 2 i un 3% del seu PIB cada any, i amb tendència a l’alça, per afrontar les pensions no contributives, en un entorn on s’ha signat un compromís amb els socis europeus per rebaixar el dèficit.

Espanya és un país ineficient, molt endeutat, deficitari, amb mala imatge i poc competitiu, continuar-hi significa que hem d’estar disposats a reduir les pensions de forma dràstica, ja que el sistema no és sostenible, a reduir els serveis socials, a ser tractats amb menyspreu i prepotència per les institucions, a augmentar la pobresa energètica i a destruir les possibilitats de futur dels nostres fills i néts dins d’aquest país.

La independència de Catalunya no garanteix res per si sola, però serveix per escapar d’una situació no viable, d’una situació on s’assoleix la competitivitat per la via dels salaris baixos com és la proposta espanyola, i obra una oportunitat a canviar les coses, a començar de nou, a fer-les diferents i millors econòmicament. Som-hi, doncs!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya