barcopaper  Primera hora del matí, el dia s'ha llevat assolellat. M'assec, prenc el cafè, massa calent per l'època, hauré de posar una marxa menys al microones, penso. Obro els dispositius i m'endinso a la xarxa. Evidentment ho faig amb una sola mà, a l'altre encara tinc la tassa de cafè. Primer de tot obro el correu, i veig uns quants missatges sense llegir que aniré revisant, però abans he d'obrir el Facebook, Linkedin, contestar Whatsapps, algun que altre SMS, fer piulades, i baixar-me noves Apps. Bé, ara ja puc començar a fer el que volia fer, he de mirar de comprar un regal. Remeno, remeno i remeno virtualment. L'oferta és infinita. Impossible decidir-me. Està bé això de l'ecommerce, penso. Mentrestant he vist unes quantes ofertes d'hotels, vols i vacances que m'han distret força. Porto ja unes quantes hores engrescat, utilitzant a ple rendiment tots els dispositius al meu abast, navegant sense rumb, però afortunadament acompanyat de la música que sona, gaudint de la cançó I'm Sailing per Rod Stewart. M'arreglo, sortiré a fer un volt i compraré el regal; necessito em doni l'aire, aprofitaré per passejar sense un rumb fixe.
Malauradament, ja fa massa temps que naveguem sense rumb. Estem en un estat que no disposa de cap full de ruta. A les mesures erràtiques i sense cap sentit s'uneixen els escàndols que dia rere dia s'acumulen al Govern espanyol. Cap de les mesures econòmiques encetades per aquest govern han aportat valor. No han servit perquè les empreses siguin més competitives, ni per reduir l'atur, ni per incrementar el nivell cultural educatiu dels joves, ni per descomptat per insuflar crèdit. Espanya no té cap credibilitat a l'exterior, i amagar-se sota l'ala per defugir dels problemes, a la llarga, no dóna resultat. Els escàndols de corrupció que afloren a tots els nivells de l'Estat fa créixer la desconfiança. I sense confiança ni credibilitat és molt complicat sortir d'aquesta crisi. El panorama no és molt engrescador. No hi ha idees i sí molta mala baba. És més senzill injectar diners als bancs, amb l'excusa que un banc no pot fer fallida, que no pas injectar diners per canviar un model productiu obsolet que ens deixa en una feble posició competitiva i ens aboca al fracàs econòmic. No sembla just ni lògic avocar una quantitat enorme de diners públics als bancs, empreses privades a la fi, més preocupades en quadrar els seus balanços que no pas en treballar el seu negoci de donar crèdit al teixit productiu. I la qüestió és si un cop han fet els deures tornaran a deixar diners. De moment, durant el primer semestre de l'any, el crèdit continua baixant.
Tot plegat un despropòsit monumental. Herència en part dels anys en què endeutar-se era un valor en alça. Es va arribar a nivells d'endeutament impossibles d'afrontar en cas de desacceleració dels ingressos, com va passar. Inevitablement, els diners obtinguts sense esforç en la majoria de cassos van ser malbaratats. Si no hagués estat així, segurament la crisi seria menor. Ja estem d'acord en que tothom va participar en major o menor grau de la festa. I que aquells temps mai tornaran. Ens estem instaurant en un model de low-cost que arrossega tant a governs, empreses i famílies. I és que no hi ha diners per pagar tot el que es deu. I és clar, si la demanda interna continua a nivells mínims no és possible sortir d'aquesta crisi. La reactivació de la demanda interna, és a dir el consum i la inversió, necessita de mesures expansives. Ja hi ha moltes veus crítiques dins l'FMI que diuen que la política de retallades, d'ajust fiscal, ha anat massa lluny i estaria retardant la recuperació. Una situació com aquesta que no només afectaria els països perifèrics d'Europa, aquells països irresponsables i endeutats que se'ls ha d'aplicar la medicina de l'austeritat i les reformes, sinó també a Alemanya que creix feblement. Europa sortirà abans i millor de la crisi si està unida, amb un projecte que sigui beneficiós per a tots. Retornant a l'essència del projecte europeu original, on el benestar social i econòmic de cadascun dels membres era un valor que repercutia positivament en el conjunt.
I Catalunya? Lluitant com sempre doblement. Lluitant contra la crisi i contra les polítiques del Govern espanyol. Un Govern espanyol més preocupat de fer la guitza als catalans que de sumar aprofitant la força i el dinamisme de l'economia catalana. Aquests dies hem sabut que per aquest any el Govern espanyol ha fixat el topall del dèficit en un pírric 1,58% per Catalunya. Molt lluny de les xifres que el Govern català esperava obtenir, i que obligaria als catalans a patir retallades addicionals. Retallades, però, que no caldria patir si l'Estat ens retornés el que ens deu i tinguéssim un finançament més just. Aquest és l'objectiu actual d'una Catalunya dependent d'Espanya. El dubte raonable és si ens deixaran assolir-ho.
Com diu el president Mas, hi haurà gent que farà tot el possible perquè el vaixell no segueixi el seu rumb. Patirem vents forts al davant i onades embravides. Jo mentrestant segueixo caminant, sense rumb, escoltant al meu iPod Rod Stewart cantant:
Estem navegant, estem navegant
Tornem a casa creuant el mar
Estem navegant, estem navegant
Per estar a prop de tu, per ser lliure.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista

pitjorperarribar  Qui es creu que la crisi s'ha acabat? Qui es creu que l'economia s'activarà a partir del 2014? Qui creu que tot està controlat? On està la màgia? Que s'ha fet per què així sigui? Els brots verds on estan, a part de dins les paraules dels polítics? I si el pitjor està per arribar?

L'economia espanyola no pot millorar ni a curt ni a mitjà termini.

Estem immersos en una crisi profunda de demanda, de consum. Estem dins d'una crisi profunda d'inversió. Estem de ple en una profunda crisi de producció industrial. Sense consum, sense inversió i sense producció no es creix ni es creixerà. Aquests són els indicadors de veritat, i no altres aspectes que ens volen fer veure, únicament per confondre als ciutadans que busquen esperances on agafar-se. Malauradament, aquests indicadors estan en declivi, i no es veu quan serà el moment de que toquin fons, moment que sens dubte no serà aviat. El panorama pinta fosc a futur, l'any vinent es suposa que serà pitjor, encara que hi ha dubtes si serà igual; el que és segur és que no serà millor.

El primer problema és l'atur. Existeixen més de sis milions d'aturats. Aquesta dada incideix de forma directa al consum per dues vies:

- si estàs aturat no consumeixes, ja que tens ingressos molt limitats.

- amb aquesta gran quantitat d'aturats, l'incertesa de la població activa augmenta i es frena el consum d'aquest grup, pel que pugui passar.

A més, amb una quantitat tan alta de l'atur, al voltant del 25%, es dediquen molts recursos públics a sostenir a les persones aturades, cosa que fa que hi hagi menys per fer inversions en infraestructures que siguin rendibles econòmicament parlant.

Les previsions de creixement del PIB són negatives, existirà contracció d'aquest indicador. En economia no hi ha màgia en aquest aspecte, si baixa el PIB es destrueixen llocs de treball, i com a conseqüència segueix baixant el consum.

L'economia productiva de l'Estat espanyol no està suficientment diversificada, com per permetre que qualsevol incidència en un sector estratègic, pugui ser minorada per alteracions positives en altres. El cas més clar ha sigut l'immobiliari.

L'Estat espanyol està fortament endeutat, és quasi del 100% del PIB, el que suposa que el pagament d'interessos cada vegada representa una xifra més alta en els pressupostos. Aquesta xifra, lluny de baixar, els indicadors ens diuen que seguirà augmentant. En altres països del voltant, la xifra encara es més dramàtica, així Grècia te el 160%, Itàlia el 130% i Portugal el 127%. Hem de comentar, que el deute europeu per càpita és de 22mil euros, i que Detroit amb un deute per càpita inferior a 20mil euros, ha declarat fallida.

Així, tant el context com les expectatives són del tot desoladores, i ens situen en un escenari d'aparició d'una nova crisi financera a Europa, una crisi que tindria efectes devastadors per a tothom, molt superiors encara que els viscuts fins ara, es tractaria d'una crisi dins d'una crisi, i que vindrà quan les taxes d'interès, avui molt baixes, augmentin, que augmentaran. Lluny de tenir les magnituds sota control, i després de molts anys des de l'inici de la crisi, no hi ha solucions ni actuacions clares al respecte, cosa que significa que davant de l'augment del tipus d'interès, la situació no serà disponible, ja que les empreses i persones, aquesta vegada tenen més minvades les seves reserves pròpies. Ens trobem en un moment que els dirigents ens volen crear una il·lusió tramposa: que si s'ha contingut la prima de risc, que si la borsa està pujant, que si l'atur a deixat de caure a l'estiu,...”pamplines”! Només cal anar per un carrer qualsevol, entrar a les botigues, preguntar a les persones que caminen i circulen, o preguntar als empresaris de les empreses que ens trobem, i mitjançant les seves respostes obtindrem les dades per treure les conclusions. Tothom està tocat, els bancs els primers, i tothom està sense expectatives, i potser possibilitats, de recuperació. Les “pamplines” o missatges optimistes infundats, als que feia referència i que ens expliquen, són perversos i maliciosos, procedents de qui hauria de vetllar pels nostres interessos col·lectius, que envien missatges d'esperances falses amb l'objectiu de minar la moral de les persones, implantar el sentiment de por en aquestes, per a després, sota una ideologia de la submissió dels individus, de forma que aquests acabin acceptant qualsevol cosa que se'ls pugui proposar, que se'ns pugui proposar.

I en aquesta disposició, és quan l'Estat espanyol normalment mira a territoris veïns, ho ha fet moltes vegades al llarg de la seva història, és un especialista mundial en pensar i esperar que altres ens facin la feina, però aquesta vegada el panorama no és per tirar coets, tot el contrari, ens trobem amb una Europa que no ens pot rescatar, ja no, Alemanya i França tenen en aquests moments les seves problemàtiques creixents de recessió, conseqüència de les seves crisis en demanda i dèficit públic respectivament. La situació no és millor, si l'Estat mira a territoris més llunyans, les economies emergents, ja no ho son tant, estan en clara desacceleració que perdurarà. Xina, el principal representant de les economies emergents, ja no pot continuar essent la locomotora econòmica que ha sigut en els darrers temps, ha d'equilibrar la seva economia, i està portant a terme una sèrie de reformes estructurals basades en punxament de bombolles econòmiques i el desapalancament bancari, que comportaran i ja comporten una caiguda dels preus, sobretot de les matèries primeres i que complicarà les coses als països productors. En la velocitat del seu aterratge està una de les claus si es produeix la tempesta perfecta o no de l'economia mundial.

O aprofitem les oportunitats, i la independència es una d'elles; i resolem els problemes, i l'Estat espanyol és un d'ells; o la questió que planteja el títol de l'article es convertirà en una afirmació ... El pitjor està per arribar!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ali-baba-cuentos  La Asociación de Abogados Demócratas de Europa, ADADE, ha calculat que el PP ha pagat més de 22 milions d'euros en sobresous a, almenys 40 dels seus dirigents en 22 anys, Mariano Rajoy inclòs i com màxim perceptor amb més de 1,5 milions d'euros, són Rajoy i els 40 lladres … o més, tot i evocant el títol d'un compte que hi ha al famós llibre de “Les mil i una nits” i que situa a l'escena de l'Orient llunyà, una situació que s'està avui produint en aquest Estat.

La corrupció afecta negativament al desenvolupament econòmic d'un país. En una escala del 10 (altament honest) a 0 (altament corrupte), per cada pèrdua d'un punt, la productivitat baixa un 4% del PIB – producte Interior Brut – i els fluxos nets anuals de capital baixen 0,5 % del PIB. Al contrari, una pujada de 6 punts en l'índex de percepció de la corrupció, fa augmentar un 20% el PIB i els fluxos nets de capital en un 3% del PIB.

La percepció de corrupció provoca una caiguda de les inversions i una difícil recuperació d'aquestes, per la inestabilitat, inseguretat i desil·lusió que tenen els inversors. Qui vol apostar per un país on les decisions judicials i les Lleis estan en venda.

La corrupció és la demostració d'una societat en la qual no es pot confiar, una administració incompetent que desanima les iniciatives de les persones honrades per crear negocis en igualtat de condicions amb els que exerceixen la corrupció com habitual “modus vivendi”. Aconseguir contractes i concessions subornant al polític de torn, només pot ser el motor de màfies de tercera divisió, xapusses i “xanxullos” entre lladres. La persecució i final de la corrupció suposaria una forta injecció de moral, neteja, confiança i satisfacció en general que impulsaria l'activitat emprenedora.

La proliferació de casos de corrupció política a l'Estat espanyol, en els darrers mesos, amb l'episodi definitiu del “cas Bárcenas”, no deixen lloc a dubtes que estem, i hem estat des de fa molts anys, en una situació permanent de corrupció. La trama Gürtel, els comptes multimilionaris d'en Bárcenas, els sobresous en diner negre a alts càrrecs del PP, els affaires dels EREs a Andalusia, l'operació especulativa Malaya, les indemnitzacions estratosfèriques dels directius de bancs, els casos de les ITVs a Catalunya, el cas Palau, el cas Pallarols, les escoltes del Restaurant La Camarga, el cas Nóos-Urdangarín, els desnonaments, el cas Palma-Arenas de les Illes, entre altres, formen part de les puntes d'iceberg però no són, ni de lluny, casos puntuals i “errors” aïllats. Al contrari, la llista de trames que funcionaven en els anys de bonança i que la crisi econòmica, possiblement vehiculitza que surtin a la llum pública formen part d'una forma habitual de fer per alguns, amb el coneixement d'altres, amb l'aquiescència i complicitat d'una justícia polititzada, i el que és més greu, amb l'acceptació, resignació i submissió d'una gran part de la població adormida i acomodada en el no sé què, i amb la cantarella del “i nosaltres que podem fer si els que manen no ho fan?”, que només ens porten dia a dia a anar perdent la democràcia, la llibertat.

Hi ha més de 800 polítics espanyols imputats en casos de corrupció, dels que més de 100 es van presentar a les darreres eleccions.

I mentre tot això va passant, en Rajoy continua amagat a la seva cova, amb el seu incomprensible i insostenible silenci, i que només afegeix negatives i severes conseqüències per l'Estat espanyol. L'estabilitat política i econòmica del país està en joc, mentre els nostres polítics, amb Rajoy al capdavant estan ocupats en emmascarar les diferents trames de corrupció que els afecta a ells i a les seves organitzacions, a ocultar correus, pendrives i altres draps bruts, donant cobertura a uns lladres, com si es tractes del compte d'Alí Babà, però amb més de 40 lladres segur. Lladres, que igual que en el compte, van disfressats del que no són, però només busquen el botí. Lladres que són els primers a demanar mesures contra el diner negre, encara que sigui l'únic mitjà de vida pel pobre home que s'ha quedat aturat o sense subsidi i busca aconseguir ingressos, pocs, canviant les rajoles d'una cuina, pintan un pis o reparant una aixeta; mentre ells, mangants professionals, persones que ja tenen solvència i patrimonis alts quantitativament parlant, es lucren de forma esperpèntica amb diners procedents de les obres públiques, malversant diners que no són seus, sinó de tots els ciutadans, mentre ens deien que treballaven per nosaltres i ens feien passar per tontets, com per exemple “la Cospedal” afirmant que els seus comptes estaven auditats, quan tothom sap que el diner negre mai queda reflexat a les comptabilitats oficials.

Perris, músic grec arruïnat durant aquesta crisi econòmica, ja ho va comentar abans de suïcidar-se conjuntament amb la seva mare, una senyora d'edat avançada que tenia nombrosos i molt costosos problemes de salut, va afirmar “Estem governats per lladres”. I per no morir, com va fer ell, sense cap esperança, cal reaccionar i no caure en la desafecció. És imprescindible impulsar el procés de regeneració política, acabar amb la rància classe política actual. Cal ser proactiu i valent. No podem seguir delegant la funció de governar l'Estat en persones i/o partits que ens han enganyat o que omplen els seus discursos amb cortines de fum amb res darrere. Hem de fugir de l'espècie de mena de captivitat a què estem sotmesos amb el bipartidisme estatal actual, hem de lluitar pel nostre benestar, per les oportunitats nostres i de les properes generacions.

“Abrete” sésamo!! ... però avui no hem de cantar “canción del cinco” com el programa infantil que es feia a les tardes, sinó que hem de cantar les 40.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

gruyere  Es tracta d'un cas digne d'estudi. El sistema impositiu de l'Estat espanyol és dels més alts d'Europa, però la recaptació real és de les més baixes.

El tipus d'IRPF mitjà per rendes elevades és del 52%, només superat pels mites de Suècia i Dinamarca, en els que és del 56% aproximadament. De la mateixa manera, l'impost de societats espanyol és un dels més exigents d'Europa, i l'IVA és un impost que no ha parat de pujar i pujar, fins a passar en poc temps d'un tipus impositiu del 16% fins a l'actual tipus del 21%, que l'equipara en el tipus mig europeu.

Malgrat que aquestes dades indiquen que els ciutadans espanyols reben una forta pressió fiscal, la recaptació real d'impostos sobre el conjunt del PIB a l'Estat espanyol està entre el 30 i el 35%, a la banda en què s'ubiquen les economies procedents de l'antiga Europa de l'Est, i molt per sota del percentatge mig europeu que està situat al 40% aproximadament, i va en caiguda lliure. L'única explicació ve donada perquè és la fiscalitat espanyola, un formatge gruyere, és a dir, que està carregat de forats i escapatòries fiscals sobretot per determinats col·lectius. A tot això, cal matitzar que el formatge gruyere autèntic, el suïs, no en té, de forats.

El resultat és que la recaptació general és insuficient pel sosteniment de la despesa pública estructural, però per altre costat el contribuent que percep una nòmina, la classe mitja assalariada, reben tota la pressió fiscal del sistema i degut als ajustos i retallades en despeses, conseqüència de les polítiques d'austeritat, no veuen que aquest esforç impositiu tingui un retorn en forma de serveis, situació que en gran part ve motivada per les diferents fugues, pels “forats” abans anomenats, dins del marc legal o il·legal de frau i d'evasió fiscal. No és cert el que deia l'eslògan d'“Hacienda somos todos”, uns som més que altres, ja que el 80% dels ingressos percebuts per l'Estat en concepte d'IRPF és aportat pel 30% de la població i que declaren rendes del treball i de l'estalvi superiors a 25mil-30mil euros anuals.

S'ha augmentat l'IRPF en un moment de baixada de les rendes, per tant, ha estat ineficaç en aquest aspecte: més impost menys recaptació. S'ha augmentat l'IVA, en un moment que ha baixat el consum, una altra vegada ha estat ineficaç. En conclusió, tenim un greu problema fiscal a l'Estat espanyol, estem dins d'un sistema altament ineficaç, on les rendes del treball estan injustament molt més castigades que les rendes de capital. Una reforma fiscal hauria d'haver estat una de les prioritats del Govern, molt més que una reforma laboral que sembla que no hagi aportat res, més aviat que hagi servit per crear més atur. El model fiscal s'ha de simplificar, s'ha de suprimir el “rosari” de deduccions i concentrar-se en les necessàries, s'han d'eliminar el regims fiscals especials. S'ha d'aconseguir un sistema tributari que garanteixi la neutralitat fiscal, que estigui enfocat a redistribuir la riquesa per afavorir un context propenç al creixement econòmic i que ajudi a la internacionalització de les empreses, sobretot a les pimes, i als projectes empresarials de petits emprenedors amb talent.

L'Estat espanyol és un dels líders europeus en el ranking de frau fiscal, només per darrere de Grècia i països recentment incorporats a l'UE. Es calcula que 90 mil milions d'euros de recaptació s'escapen per la via de frau econòmic i economia submergida, ambdós suposen actualment el 25% del PIB total. El frau fiscal de les grans empreses i grans fortunes, on es concentren el 75% de les pràctiques fraudulentes, és el gran forat, és en ells on sembla lògic que cal realitzar la majoria d'inspeccions si es vol ser efectiu. Malgrat públicament, el Govern manifesta, de forma curiosa, que dedica grans esforços a combatre aquest frau, la realitat és una altra, ja que no solament es destinen pocs recursos, sinó que cada vegada es retiren més d'aquests. Amb l'agravant addicional de la incoherència del repartiment proporcional d'inspectors d'Hisenda, dedicats només el 20% a tractar casos relacionats amb grans empreses, mentre la gran majoria d'inspectors, el 80% restant, investiga a autònoms, petites empreses i treballadors. És habitual, i indignant també, que quan un dels “peixos grossos és pescat”, cosa difícil com hem vist, normalment Hisenda dona facilitats de pagament i condonació de la multa, cosa que mai succeeix quan un ciutadà normal i corrent és descobert ocultant informació de “poca monta” a la seva declaració de renda. Tot això encara és més dramàtic, quan el mateix govern és capaç de donar una vergonyosa amnistia fiscal als defraudadors fiscals, grans empreses i fortunes que utilitzen paradisos fiscals, de forma que a canvi de dipositar una petita part del que van defraudar, perdonen la resta del deute, perjudicant de forma clara a les empreses i ciutadans que van pagar els seus impostos en la quantitat, lloc i temps en què era la seva obligació...Quina barra!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

lapao   El català que es parla a l'Aragó ha perdut el seu nom, ara es diu LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia del Àrea Oriental), per imposició del PP d'Aragó, i és clar, els filòlegs han posat el crit al cel, obrint-se un polèmic debat basat entre la incredulitat i l'indignació. Però no us posseu pas nerviosos, aquesta és una pàgina econòmica/social i donarem les claus llògiques que han portat a prendre, sens dubte, aquesta decisió.

Així doncs, catalans!, aragonesos! I “lapaencs”, si mediteu i no deixeu que el budell faci de cervell, enseguida veure les excel·lències d'aquest fet, que ni és ridícul, ni surrealista. Així que no discutiu entre vosaltres, no us lamenteu ni us enfadeu, tot al contrari … doneu-vos lapao.

No penseu que ha sigut un caprici o mala llet d'uns quants, ni que hi ha hagut ànim de revenja de res, ni es tracta d'una acció per evitar tenir alguna cosa a veure amb tot el que sona a català, no es tracta de cap intent de dividir per allò del “divide y vencerás” ja que la llengua és un factor identitari que ens arrela, ni es tracta de cap “lingüicidi”, ni és un tema polític, no!! que va!!, la decisió ha estat altament meditada per ments privilegiades, i realment existeix un fons que es basa només en motius vinculats al factor econòmic i el social. M'explico i ho entendreu…

 

Avantatge número 1: Senyors!, a partir d'ara podrem posar al nostre currículum que parlem un idioma més, apart del català, castellà, anglès, francès, italià i alemany, per dir-ne uns quants, ara els catalanoparlants també parlem el lapao, i no només a nivell bàsic sinó al màxim nivell, sense necessitat d'anar a cap acadèmia i sense invertir cap quantitat de diners, temps i energies. Per tant, com matemàticament qualsevol benefici dividit per un cost 0 dona una rentabilitat infinita, significa que aquesta acció suposa rentabilitat infinita pels catalans, és realment fantàstic.

Avantatge número 2: Pensem en els beneficis que comportarà la gran quantitat de diccionaris lingüístics de totes les llengues amb el lapao, impresos i digitals, que apareixeran a partir d'ara i que només caldrà el canvi en la portada, reduïnt-se en gran magnitut el cost d'el·laboració d'aquests, perquè es podrà aprofitar l'interior dels de català per preparar el corresponent al lapao. Quina gran notícia per la nostre economia deprimida: vendre el doble i a la meitat de cost. El “summum” serà el diccionari català-lapao/lapao-català, ja que només caldrà fer un copia i enganxar de la primera columna a la segona.

Avantatge número 3: L'intangible que suposarà aquesta brillant idea, per altres conreus internacionals, i que de segur activarà iniciatives com podrien ser l'ALOAW (American Language of Atlantic West), actualment anglés; o el LAPSA (Lengua Argentina Propia del Sur de América), actualment castellà; o el VKRLIKUUPI (Valoda kurā runā Latvijā d izcelsmes kirilicā un uzliek padomju iebrucējiem, que es traduiria per ”llengua que es parla a Letonia d'origen ciril·lic i imposada per els invasors soviètics”), que simplement és el rús; per acabar amb el LAPSUS que seria Lengua Andaluza Propia SUr y Sevilla; etc...

Avantatge número 4: Alguns mitjans de comunicació que emeten les seves edicions en idioma castellà i català, com són La Vanguardia i El Periódico, ara, i sense cap cost, podran gaudir de la seva versió en lapao.

Avantatge número 5: Seguir les directrius europees però amb interpretació pròpia, que per alguna cosa són més llestos; així si la Comissió Europea ha emprès una aposta per promoure el multilingüisme en el món empresarial, ja que considera que se'n deriven oportunitats de negoci per les empreses. Sota el lema “Languages mean business”, les llengues fan negoci, que promou iniciatives com la mobilitat de treballadors dins de la UE per facilitar la presència de parlants competents a les empreses que inclouen el finançament de la formació per a l'aprenentatge d'idiomes dels treballadors comunitaris, de manera que la competència lingüística és i serà cada vegada més, una part significativa del capital humà de les empreses; així doncs, aquí, on són especialistes del “3 mirando y uno trabajando”, s'han inspirat i enlloc de destinar recursos per aprendre nous idiomes, han inventat un nou idioma que no cal aprendre perquè és el mateix que ja existia, genial!!

Avantatge número 6: Si parlem de les noves tecnologies i de les pàgines d'Internet publicades o traduïdes al català, per exemple la nostra www.economiacat.cat, ara ja podem dir que s'edita simultàneament en dos idiomes, el català i el lapao, per tant sense cap cost podem arribar a més persones, i dir que som multilingüístics.

Avantatge número 7: Mitjançant el següent algoritme, han pensat que el negoci de les traduccions es multiplicarà, així, les dades són que el sector de la traducció amb 100mil professionals a Europa i 200mil al món, mou un negoci mundial al voltant de 10 bilions d'euros, per tant, amb una regla de tres bàsica, podeu calcular que si s'acaven d'incorporar 7 milions més de traductors capacitats de traduïr simultàneament del català al lapao, quin negoci suposarà per aquests territoris? Això és tenir una ment de mires obertes.

 

Com veieu, els arguments tècnics donats en aquest article són concluents i irrefutables, la creació del lapao és a més de un fet just, una solució per la crisi econòmica actual que, sens dubte, tindrà efectes inmediats.

 

Per cert, com es diu ironia en idioma lapao??? ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493