yupi Els mons de Yupi era una sèrie infantil de televisió emesa per TVE a finals dels anys 80 i principis dels 90. Yupi i el seu amic Astrako, que, per cert, era un personatge molt similar al Buzz Lightyear de la factoria Pixar, eren dos extraterrestres una mica estrambòtics i molt simpàtics que es van veure obligats a aterrar a la Terra per uns problemes a la seva nau espacial. Cauen a un petit poble on es guanyen l'amistat dels veïns, que els ajuden a reparar la nau i a trobar combustible per poder tornar al seu planeta.

La sèrie no va tenir gaire èxit perquè substituïa la mítica sèrie Barri Sèsam, i això va suposar la seva no-acceptació des del començament. No era fàcil substituir l'Espinet, l'eriçó més carismàtic de la tele. Però, de totes maneres, va deixar per la posteritat l'expressió popular "viure en els mons de Yupi", que encara s'utilitza per referir-se a una persona o grup de persones que viuen fora de la realitat, que no toquen de peus a terra.

L'esperpèntic plantejament econòmic de les noves balances fiscals que proposa el ministre espanyol Montoro, unes balances que segur que seran fetes a mida i fora de qualsevol realitat, fa rememorar aquesta sèrie i dóna títol a l'article Balances fiscals en els mons de Yupi, amb la clara diferència que, mentre Yupi tenia com a objectiu entretenir el públic infantil, el "sinistre ministre" busca, de forma dramàtica, enganyar-nos i tractar-nos com un públic infantil que s'ho creu tot, i juga, així, amb el nostre futur.

El Govern d'Espanya, amb l'excusa que les dades s'utilitzen de forma improcedent —improcedent per als seus interessos, evidentment, ja que, com venia a dir, alguns les utilitzen per justificar la independència—, atempta novament contra un dels principis rectors de la democràcia, que és la transparència.

Ni dret a decidir ni dret a conèixer. Què ens queda, doncs? Una antidemocràcia. Les dades no són propietat de ningú, són dades públiques. Són propietat de la gent, que al final és qui paga al Govern. Montoro, si hi ha un dèficit excessiu, s'ha de retallar aquest dèficit, s'ha de fer una adequació millor i un repartiment diferent, però la solució mai no pot ser amagar les dades només perquè no són de la vostra conveniència. Montoro, la ignorància del poble com a instrument per excitar passions interessades és una cosa del passat feixista de l'Estat espanyol. Com a ministre, ets un servidor públic, treballes per al poble, no al contrari.

balancesLes balances fiscals serveixen per conèixer el tracte del sector públic central sobre un territori. El resultat surt de la diferència entre les despeses o els beneficis rebuts procedents del sector públic central i els ingressos d'un mateix territori. Quan els ingressos superen les despeses, hi ha dèficit fiscal d'aquell territori, és a dir, existeix una sortida neta de recursos fiscals. Al contrari, el superàvit fiscal del territori es donarà quan el nivell d'ingressos sigui inferior a les despeses o beneficis rebuts. Catalunya és deficitària fiscalment, cosa reconeguda pel mateix sector públic central, amb la publicació, el 2009, de les dades referents al 2005 (reconeixement que incomoda en gran manera els dirigents espanyols), o per la Generalitat, amb la publicació, el 2012, de les dades referents al 2010.

Pel que fa a la despesa pública, hi ha una dificultat valorativa. Es considera el territori on es materialitza la despesa o es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent, en aquest cas, les anomenades despeses d'interès general? Si es considera el territori on es materialitza la despesa, la balança fiscal està calculada segons el mètode flux monetari. Si es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent les despeses d'interès general, la balança fiscal està calculada segons el mètode càrrega-benefici. Uns exemples: la part proporcional del sou d'un funcionari que treballa a Madrid, segons el mètode de càlcul de flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya, i segons el mètode de càrrega-benefici, sí que s'hi imputaria. Una remodelació del Museu del Prado, segons el mètode del flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya; segons el mètode de càrrega-benefici sí que s'imputaria a Catalunya.

Un altre dels aspectes metodològics que cal considerar en el càlcul de les balances fiscals és la conveniència de neutralitzar o de no neutralitzar l'existència de dèficit en el sector públic estatal. En aquest cas, l'economia com a ciència també és clara: a l'hora de valorar els fluxos redistributius interterritorials dins d'un mateix estat, s'ha de valorar la neutralització. En cas contrari, una situació de dèficit públic com l'actual faria millorar els saldos fiscals de tots els territoris, i a l'inrevés succeiria en cas de superàvit. No neutralitzar, explicant-ho de forma simplificada, per no estendrem més, seria l'equivalent a assumir que els deutes no es pagaran.Els dos mètodes de càlcul són igual de bons. No n'hi ha un de dolent i un altre que sigui el perfecte. Simplement calculen coses diferents. Per aquest motiu els resultats són diferents. De forma perversa, els polítics utilitzen un mètode o un altre per embolicar, debatre i discutir les coses que són empíriques, però pels economistes aquest debat no existeix. Un economista que embolica en aquests termes és, de totes totes, un mentider. Un termòmetre mesura la temperatura i un baròmetre mesura la pressió atmosfèrica. Ningú no mira el baròmetre per saber si fa fred o no abans de sortir de casa, oi? Doncs, de la mateixa manera, el debat sobre les balances fiscals és un debat polític, però no científic. A Catalunya, segons el mètode del flux monetari, el dèficit fiscal és de 16.543 milions d'euros i, segons el mètode de càrrega-benefici, és d'11.258 milions d'euros, si considerem les darreres dades publicades referents a l'any 2010.

L'existència d'un cert grau de dèficit fiscal és lògica i habitual en el marc de les societats més desenvolupades, en què tothom té i ha de tenir dret a alguns serveis bàsics, com és el dret a la sanitat i a l'educació. Però el que no és lògic ni habitual és l'espoli que, any rere any, rep Catalunya, un dels motius fonamentals detonants del fet que la majoria d'habitants de Catalunya es plantegi que no vol pertànyer a l'Estat espanyol i vulgui separar-se de l'espoliador.

La setmana vinent sabrem com es calcularan els anomenats comptes públics regionalitzats, encara que, desgraciadament, el resultat ja el coneixem: una distorsió política dels fets econòmics, un capítol més dels mons de Yupi. Així que farem com aquells infants que mai no van oblidar Barri Sèsam ni les seves cançons dels números: cantarem la "Canción del 9", que són els mesos que manquen per a la consulta.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

aperturacatalana  Una de les obertures més famoses dels escacs és l'anomenada “obertura catalana”, creada per un polonès (vaja! això ja és casualitat), Savielly Tartakower, en el marc d'un torneig internacional celebrat a Sitges, amb motiu de l'Exposició Universal de l'any 1929.

Per molts, l'obertura catalana, que es fa amb peces blanques, representa una jugada temerària, però per altres es tracta d'una jugada astuta d'inici, que ajuda en gran part a prendre posicions estratègiques d'avantatge dins el tauler de joc, sobretot quan el contrari no està gaire inspirat. Per aquest motiu, és una jugada que sense ser gaire habitual s'utilitza a vegades en partides d'alt nivell, com les mítiques que es van jugar a la dècada dels anys 80 entre Kasparov i Korchnoi.

Analitzem la partida d'escacs des d'una hipotètica situació d'una partida Catalunya-España. Catalunya amb blanques, per allò de l'obertura catalana, i Espanya amb fitxes negres, encara que ull viu! Si El Mundo, l'ABC o La Razón es fan ressò d'aquest article, encara diran que els catalans som racistes. Veiem els moviments de les seves fitxes.

A la part catalana, les peces són:

- El rei Artur. M'ho han posat fàcil amb aquest nom.

- I la reina...? Va! Fem que sigui l'Oriol Junqueras.

- Al costat de les peces principals trobem els alfils, que consideraré que són els polítics. Per què? Doncs perquè l'alfil és una peça que només va en diagonal i mai endavant, igual que els polítics, els quals, de forma generalista, no van mai de cara. Per tant, a la dreta de l'Artur trobarem en Duran i a l'esquerra de l'Oriol, hi haurà el David Fernández i encara no ho sé si hi haurà els d'Iniciativa. Crec que la major part de la militància si, però la cúpula ja veurem. En l'obertura catalana, si us fixeu en la foto, l'alfil de la dreta, en Duran, queda bastant bloquejat i només té sortida per dues caselles que encara estan més a la dreta. Si continua per aquest camí, sortirà del tauler, que és el que pot passar realment al tauler català.

- Per als cavalls buscarem un sentit més figuratiu i econòmic, tractant-se del tipus de web en què ens trobem. Considerarem que són l'espoli fiscal i el dèficit d'infraestructures, dos conceptes que representen la injustícia i l'abús de poder contra Catalunya.

- Les torres, aquesta també és fàcil: Òmnium Cultural i l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), com a representació de dos dels pilars bàsics i més mediàtics del moviment cap a la independència.

- Els peons... la gent o el sentiment de la gent, nombrós i uniforme, independentment de la ideologia i de l'estatus social i econòmic. Avui, aquesta peça és l'autèntic protagonista de la part catalana, però necessitarà de les altres parts. Quan conflueixen societat i política és quan es fa història.

 

Per la part espanyola, l'spanish chess, tenim:

- El rei Juan Carlos i la reina Sofia. Aquí ja trobem la primera incongruència del moviment de fitxes dins del tauler, ja que, en lloc de ser un al costat de l'altre, cadascú va a la seva, pràcticament són a les puntes. Entre ells, Rei i Reina estan molt separats, però també estan apartats del seu poble i de qui governa aquesta part espanyola, en Rajoy... Bé, governar és un dir, és clar!

- Els polítics pro-espanyols com a alfils. Per cert, la paraula alfil prové de l'àrab al-fil (الفيل) i significa “l'elefant”... Ara que ningú pensi en el Rei i faci l'acudit fàcil, eh! Bé doncs, com a alfil a la dreta trobem el PP. Una incongruència més, ja que el PP és ultradreta, per tant, està desplaçat cap a una banda també, deixant el centre-dreta espanyol realment inexistent. L'alfil de l'esquerra és el PSOE i el seu braç armat a Catalunya, el PSC-PSOE. (Això de PSC en lletra petita està fet amb tota la intenció, però de bon rotllo).

- Els cavalls, igual que hem dit en el cas català, són referències econòmiques. I quines són les característiques econòmiques espanyoles avui? La corrupció i les retallades, aquest són els cavalls espanyols, uns cavalls que tenen la característica única de ser animals rapinyaires.

- Les torres, on són les torres? No hi són, han marxat fa temps. Haurien de ser la justícia i la llibertat, però a les “Españas” no existeixen ni una ni l'altra.

- Els peons...els militars. En aquesta part, l'espanyola, no és la gent, no són protagonistes. La gent són les caselles per on trepitgen les seves fitxes, les seves castes, assumint, i fins i tot lloant, ser trepitjada. Encara que sóc dels que penso que no els deixen ser protagonistes, perquè mai s'enfrontarien amb la part catalana, encara que sóc dels que penso que aquesta gent en algun moment s'aixecarà, el dia a dia em porta a pensar que hi ha un excessiu grau de conformisme i de voler creure tot el que els hi diuen. Veurem.

 

En el punt de la partida que estem, quin moviment li queda a la part espanyola? Analitzem:

1.- En el joc dels escacs, el rei és de les darreres fitxes que es mouen, i ho fa per enrocar-se o quan es troba en una situació delicada, com a tècnica de supervivència. El rei ja s'ha mogut en aquesta partida, amb la famosa publicació de la “quimera” i amb els seus missatges nadalencs, però, com que ningú no se l'escolta, el seu moviment ha estat en va, un moviment inútil, que és un dels preceptes fonamentals que no es poden fer en aquest joc.

2.- La reina... viu a Londres...

3.- Moviment d'alfils? L'alfil de la dreta, el PP, està encegat amb una croada recentralitzadora, “requeteconservadora” i absolutament destructiva que no acabarà bé. És aquest el moviment que estan fent, que inclou el discurs de la por als catalans, mitjançant l'amenaça del boicot a l'entrada a la Unió Europea per la via diplomàtica. Estratègia que serà contrarestada per la lògica, tradició, inexistència de marc legal en cas de secessió, coherència i, sobretot, interès dels socis comunitaris enfront d'un mercat de 7 milions de persones consumidores.

Un moviment de l'alfil de l'esquerra, el PSOE, via pacte fiscal, federalisme i obrir una estratègia de negociació, sembla un camí avui tancat, ja que els peons catalans estan disposats a anar més i més endavant. A més a més, aquests alfil està bloquejat per pseudo-substituts que volen ocupar el seu lloc, UpyD de Rosa Díez i Ciutadans d'Albert Rivera.

4.- Moviment de cavalls? Via la “in”-justícia podria intentar-se suspendre l'autonomia i prohibir les eleccions. S'entendria internacionalment com una regressió al franquisme, cosa que ja comença a sonar a l'àmbit internacional. Seria un moviment contraproduent.

5.- El moviment de torres és impossible, ja que, com he dit, no hi ha torres.

6.- Moviment de peons=exèrcit? Seria el camí més ràpid per a la independència i el més nociu per a Espanya i per al seu futur dins del món civilitzat. Descartat.

 

Així doncs, sembla que Catalunya es troba en una situació aparent d'escac i mat, però s'ha d'assegurar la partida fent una jugada mestra que ha de conjugar racionalitat, enginy i solidesa. Siguem catalans i treballem per Catalunya!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

tierra a al vista   Juan Rodríguez Bermejo, conegut com a Rodrigo de Triana, va ser l’home que ha passat a la història per ser la primera persona a cridar “Terra a la vista!”, des de la caravel·la “La Pinta”, en el descobriment d’Amèrica. Des d’una perspectiva de 521 anys més tard, i coneixent tot el que va passar i el que encara està passant, Rodrigo de Triana, sabent el que va organitzar, ja s’hagués pogut fer el despistat.

D’entrada, no li va servir de res econòmicament parlant, ja que no va rebre mai la recompensa de deu mil maravedís que els Reis Catòlics havien promès a qui veiés terra en primer lloc, perquè Cristòfor Colom li va treure aquest mèrit, dient que va ser ell qui ja l’havia vista unes hores abans. Per cert, aquest mai no va saber que havia descobert un nou continent, sinó que creia que es trobava a les Índies Orientals.

Després, els indis no van ser reconeguts com a éssers humans fins a la butlla papal de Pau III, l’any 1537. Per tant, durant aquesta primera etapa del descobriment, es van fer tot tipus de genocidis i d’exterminis massius de la població indígena, un holocaust acompanyat d’una espoliació voraç de l’or i de la plata del continent. A canvi, se’ls va privar de les seves creences i de la seva cultura, se’ls va obligar a treballar com a esclaus i van ser víctimes de la importació de les malalties procedents d’Espanya, sense defenses ni anticossos per combatre-les.

Més tard, i a causa de la important extinció de natius, que es calcula van passar de ser 70 milions a ser-ne 3 i mig només 150 anys després, van haver de suportar el menyspreable comerç d’éssers humans procedents de l’Àfrica, un negoci gestionat pels descendents dels descobridors.

Més tard, al segle XIX, aquests països es van descolonitzar, en molts casos per la via d’autèntiques guerres civils entre els partidaris de l’Antic Règim i els de l’incipient independència. Tots es van independitzar. Després, en ple segle XX, molts d’aquests països van haver de suportar dictadures ferotges i militars, que és el mateix, amb la voluntat de mantenir al poder les elits i els latifundistes, en benefici, també, dels interessos de les persones poderoses dels Estats Units, mitjançant el control de la CIA. I fins ara. Rodrigo de Triana, el merder que vas organitzar el 12-O!

El 12 d’octubre se celebra pràcticament a tot el món hispà i americà, però no de la mateixa manera. A l’Estat espanyol se celebra com a Día de la Hispanidad, i fins l’any 1935 es deia Día de la Raza, que és com encara es diu a Mèxic i a Colòmbia. A l’Argentina és el Día del Respeto a la Diversidad Cultural, que, com el seu nom indica, commemora els drets per a tots els grups ètnics. En aquesta mateixa línia i amb noms similars, el trobem, a la Repúbica Dominicana, com el Día de la Identidad y la Diversidad Cultural i, a l’Equador, com a Día de la Interculturalidad.

Hi ha un altre grup de països que recorden la lluita dels pobles originaris per sobre del fet del descobriment. Així, a Nicaragua i a Veneçuela se celebra el Día de la Resistencia Indígena i, al Perú, el Día de los Pueblos Originarios y del Diálogo Intercultural. A Bolívia s’anomena directament Día de la Descolonización.

En altres indrets té un nom i un significat neutres, com és el cas del Discovery Day, a les Bahames, del Columbus Day, als Estats Units, i del Día de las Américas, a l’Uruguai. A Cuba directament no se celebra.

Tots aquests significats diferents s’entenen si llegim la primera part de l’article. Tan tranquils que estaven i que vivien aquella gent quan van ser descoberts, el que costa d’entendre és que a Espanya es commemori un dia que, lluny de significar la unió i la homogeneïtzació de la hispanitat, “la indisoluble unidad de la patria española”, realment el que fa és ressaltar i dignificar l’explosió de l’imperialisme espanyol en una diversitat d’estats més petits, però amb característiques pròpies com a poble, és a dir, exactament el que està passant a Catalunya.

Però encara és més curiós veure en què s’ha convertit la “Fiesta Nacional de la Hispanidad” dins de l’Estat espanyol, i més concretament a576 1381611714012feixistes tarda 12O jordi borras 2013- Catalunya, on avui en dia és un dia de manifestació “en contra de”. En contra de les manifestacions multitudinàries de l’11-S, la Diada, els anomenats unionistes intenten demostrar el seu poder de convocatòria el 12-O. No hi ha color. Enfront d’un poble que té una il·lusió i que busca un projecte per aconseguir-la, i que, de manera transversal, es manifesta col·lapsant una gran ciutat com Barcelona el 2012, o ocupant de forma pacífica tot un país de nord a sud agafats de la mà aquest any, els unionistes ocupen una plaça, o una part d’una plaça, fent pinya, amb el trist discurs de la por i conjuntament amb els sectors més radicals de l’espanyolisme fatxa, amb els més intolerants, amb els més violents, amb els més indesitjables. I, a més, lluny d’estar avergonyits pel que va passar a aquest Estat entre l’any 1936 i l’any 1975, en fan apologia, i porten a sobre i, el que és més vergonyós, al cor i al cap, la simbologia nazi més menyspreable, com esvàstiques, el yugo y las flechas falangistes i els “pollastres” a la senyera espanyola predemocràtica, que pretenen perpetuar el passat, i estan orgullosos del que segur, vull pensar-ho així, que ofèn i fa fàstic a la gran majoria dels espanyols.

I aquesta és la majoria silenciosa? 30.000 persones com màxim. Ens parlaran de més de 100.000 persones, però tots sabem quanta gent hi cap a la plaça de Catalunya. Aquest era l’objectiu? Omplir la plaça amb els de la plataforma “Som Catalunya, somos España”, més els simpatitzants i els treballadors del PP i de Ciutadans? On és la seva transversalitat, si no han pogut ni afegir-hi, com volien, els simpatitzants del PSC i d’UDC?

Aquesta “unió”, sens dubte, no fa la força, perquè no la té, ni moral ni social ni econòmicament parlant. En tota aquesta campanya d’enfrontament no s’ha donat ni una sola raó per continuar dins d’Espanya, mentre que a Catalunya en tenim de tot tipus. Tenim 16.000 milions de raons econòmiques per sortir d’Espanya, una per cada euro que se’n va i que no torna. Però, a més, ens han fet la guerra, ens han bombardejat físicament, no creuen que Catalunya és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya, que és una idea molt diferent.

Ho demostren amb tot el tipus de lleis i d’institucions disfressades de democràcia que, de tant particular que és, deixa de ser democràcia. Tenen la voluntat de desmotivar, d’acollonir i de menysprear un poble, el català, que, davant de les necessitats i de la voluntat de supervivència, sembla que obre els ulls i que veu un més enllà, com el van veure en el seu dia altres pobles que avui celebren el Dia de la Hispanitat amb un caràcter totalment diferent al de l’imperialisme espanyol. Un imperialisme que ha anat perdent totes i cadascuna de les seves antigues colònies, com era de preveure, ja que els macroestats nació que no són capaços d’entendre la heterogeneïtat dels seus pobles no poden acabar de cap altra manera. En un món globalitzat, han deixat de ser tan importants com ho eren fins a principi del segle XIX, quan eren una necessitat per a les economies d’escala: repartir i, per tant, disminuir les despeses, i accedir a mercats més grans per augmentar els ingressos. Avui, la necessitat és marxar, apartar-nos de les seves ineficiències i de l’establiment de la corrupció com a sistema.

Rodrigo, el merder que vas organitzar! Possiblement no tindríem ni tomàquets ni cacau ni sucre ni blat de moro ni pipes de gira-sol ni patates ni cacauets. Ni tan sols la Coca-Cola o Windows. Però almenys els indígenes no haurien patit fa més de 500 anys i nosaltres no patiríem aquesta espècie de mena de cosa esperpèntica, que es diu Día de la Hispanidad, la mateixa setmana en la qual s’ha de celebrar la memòria de dos homes que van ser afusellats per defensar els seus ideals i les llibertats del poble de Catalunya: Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, i Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909.

Xavier Mas i Casanova

Economista. Col·legiat núm. 9.493.

fcbrm

Pels que som futboleros i del Barça, aquest cap de setmana és una mica més especial, i, per què no dir-ho, un xic més feliç, segurament com a resultat de l'acumulació d'endorfines segregades pel nostre cos el dissabte passat a la tarda. Hem jugat contra el rival per excel·lència, el Reial Madrid, hem vist gols espectaculars, entrades que mereixien expulsions, penals no xiulats, pilotes al pal, i hem acabat guanyat per 2-1. Hem aconseguit dos objectius emocionals en un mateix moment, guanyar nosaltres i que el màxim rival fos derrotat. És perfecte, és la pera!Si analitzem en fred com és que aconseguim satisfacció en veure com 11 jugadors vestits amb diferents colors que uns altres 11 corren darrere una pilota durant 90 minuts i intenten posar-la dins d'un espai limitat per 3 pals i el terra, veurem que és del tot irracional. Però la veritat és que avui els culers estem més contents per norma general.

Possiblement els motius es troben en allò que volem que reflecteixin cadascun dels equips. Els que som del Barça, volem que l'equip representi el seny català, la força del treball en equip, la creativitat, l'esforç, la humilitat dels nostres jugadors. Característiques, totes elles, que volem que siguin part de la nostra forma de fer com catalans. El Madrid, o, millor, el Reial Madrid, volem que representi tot allò que no volem ser i que volem pensar que són característiques exclusives dels espanyols: un equip reforçat per règim establert centralista, un equip prepotent, basat en el poder de "la cartera", un equip fatxenda. És una qüestió de sentiments.

Però parlem de fets, de realitats: l'any 1925, les autoritats espanyoles van clausurar el camp de les Corts durant 6 mesos, després d'una demostració espontània en contra de la dictadura de Primo de Rivera, mentre una banda de música de la marina anglesa interpretava la Marxa Reial.

Al poc temps de començar la Guerra Civil Espanyola, l'any 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser assassinat sense judici previ a la serra de Guadarrama. L'any 1938, els feixistes van bombardejar la seu del club. Més tard, l'any 1953, ja en plena dictadura de Franco, Di Stefano va fitxar pel Reial Madrid, després de ser fitxat pel Barça, i d'amenaçar familiars i negocis dels directius blaugranes fins a provocar-ne la dimissió. Quan es va construir el Camp Nou, l'any 1957, els terrenys de les Corts van trigar 5 anys a ser requalificats, cosa a la qual el club tenia dret per llei.

També és un fet que, avui en dia, al minut 17 i14 segons de cada partit jugat al Camp Nou, es fa una crida a la independència per Catalunya. En el Barça juguen Xavi, Iniesta i Puyol, en el Madrid ho fa Pepe. Per la part madridista, i a més del que hem comentat sobre el cas Di Stefano i del seu fixatge pel Madrid per una decisió dels estaments franquistes, que van validar un contracte il·legal, cal recordar que, fins a l'arribada del franquisme al poder i del seu president "etern", Santiago Bernabéu, antic militar voluntari de les tropes feixistes, el Reial Madrid no era l'equip dominant ni molt menys, però es va utilitzar aquest club per convertir-lo en l'ambaixador d'un Estat que necessitava donar una imatge de guanyador i d'èxit.
També és una realitat que al camp del Reial Madrid, i sobretot quan juga contra el Barça, la majoria de les banderes són les espanyoles, en clar signe de suport a l'equip local enfront del visitant.
Quin sentit té, doncs, que en un club, com és el Reial Madrid, en què la majoria dels seus seguidors consideren que Catalunya és Espanya, quan jugui el Barça al seu camp portin banderes espanyoles, no per reivindicar la germanor de dos equips, sinó per significar la identitat i l'assimilació d'aquella bandera per part de l'altre equip? Sembla una contradicció jurídica, però no ho és. És sentimental.
Parlem ara d'economia i revisem unes quantes dades, que són factors objectius, i que demostren, també, la diferència de dues maneres de fer. Els dos clubs són els més poderosos del món respecte al volum de facturació. Així, el Reial Madrid factura 519 milions d'euros: quasi un 40% en taquillatge, més socis, més abonaments, un 30% en drets televisius i l'altre 30% en màrqueting. El Barça factura 483 milions: un 35% de forma directa, un altre 35% en drets televisius, un 25% en màrqueting i el 5% restant en ingressos que provenen del seu museu.
El deute del Madrid és de 541 milions, dels quals 338 ho són a curt termini. el Barça té un deute de 501 milions, però, d'aquests, 398 ho són a curt termini, fet que suposa una major tensió de tresoreria, si considerem que els deutors a curt termini més tresoreria del Reial Madrid són 239 milions i els del Barça són 146 milions.
Respecte a les compres, el Reial Madrid gasta quasi el doble que el Barça, a causa de la política de pedrera que ha desenvolupat aquest darrer club. Respecte a les despeses, el Reial Madrid gasta 484 milions: més de la meitat en personal, un 17% en amortització de jugadors i un 30% en despeses generals. El Barça gasta 426 milions, repartits de la següent manera: un 56% en personal, malgrat tenir moltes més seccions, un 14% en amortitzacions de jugadors i un 27% en altres despeses d'explotació. Com a resultat de l'explotació, el Barça guanya 57 milions d'euros, que, un cop els restem els 4 milions de costos financers, fan un total de 53 milions de resultat ordinari. El Reial Madrid guanya, com resultat d'explotació, 35 milions, que, restant-los els 8 milions de despeses financeres, fan un resultat ordinari de 27 milions.
L'esport és un fenomen social de dimensions universals. Es calcula que més de 500 milions d'espectadors de tot arreu estaven veient el partit. Els esportistes d'avui són vistos com els herois d'ahir. A la Copa del Món de futbol del 1934 es van vendre els enfrontaments d'Espanya contra Itàlia com els republicans d'esquerres contra els patriotes feixistes italians. Els Jocs Olímpics de Berlín van ser l'esdeveniment de l'exaltació de l'esforç de l'Alemanya hitleriana contra la resta del món. A Mèxic, es va vendre el black power dels atletes americans de color enfront dels atletes blancs. A Munic va aparèixer el terrorisme palestí. A Moscou i a Montreal es van provocar boicots només amb objectius polítics. Amb aquests antecedents, algú encara creu que un Barça - Reial Madrid permet separar l'esport de la política? Barça - Reial Madrid: futbol o política? Un Barça - Reial Madrid no és un Catalunya - Espanya, però per a molts ho representa.
Aquest partit traspassa totes les fronteres d'una rivalitat esportiva llegendària. El Barça s'identifica, no per a tothom, però si per a una part important dels aficionats, amb el club identitari nacional de Catalunya, mentre que el Madrid representa la identitat nacional espanyola. Ens agradi més o menys, aquests dos grans equips de futbol sempre han sigut i seran utilitzats políticament, sobretot per aquells que sempre han sigut els primers a afirmar que no s'ha de barrejar la política amb l'esport.
Per als aficionats dels uns i dels altres, els dos clubs representen el yin i el yang, el bé i el mal. Ara que cadascú faci la seva elecció, però, com hem comentat, sort en tenen alguns que es tracti d'una elecció emocional i no racional.

Xavier Mas i Casanova
Economista. Col·legiat núm. 9.493
 

Boulevard of Broken Dreams  La cançó "Boulevard of Broken Dreams" (Bulevard dels somnis trencats), de Green Day, magnífica, per cert, té una lletra pessimista que, dins de les moltes interpretacions de la situació que defineix, es pot entendre que parla de la soledat i de la desolació que viuen els joves en la societat actual. Reflecteix perfectament l'estat d'ànim que pot tenir una generació sencera. Una generació de joves que, davant de la ferotge crisi econòmica en què estem immersos des de fa 6 anys, veuen com el temps passa i perceben el seu futur poc clar i mancat d'esperança, amb la sensació que ningú no fa ni farà res per a ells. Desil·lusionats, es veuen passejant per sempre més en un camí que no saben on va, en el Bulevard dels somnis trencats.

“Camino per una carretera solitària,

l'única que alguna vegada he conegut,

no sé a on va,

però per mi és la meva casa i camino sol,

camino per aquest carrer buit,

al Boulevard dels somnis trencats,

on la ciutat dorm,

i sóc l'únic i camino sol...”

(...diu l'inici de la cançó.)


Una generació de joves, que segurament tenen la formació acadèmica més gran de tota la història, a la recerca d'una feina que no troben. I, quan la troben, és en unes condicions precàries que els desmoralitzen, en el marc d'un Estat que duplica, com a mínim, la mitjana europea de la taxa d'atur. I aquesta diferència augmenta quan es tracta d'atur juvenil, igual que succeeix a Grècia, a Portugal i a Irlanda, els anomenats PIGS.

“Estudia i penca molt, fill meu, que quan siguis gran et guanyaràs bé la vida." Això ens deien els nostres pares i avis. Treballar i formar-se avui segueix sent molt important, sobretot si es para atenció al que demana el mercat. Però no és cap solució definitiva al problema. Ells, els joves d'avui de classe mitjana, que vénen de tenir, generalment, tot tipus de comoditats i de serveis a les seves llars i al seu entorn; ells que no s'han hagut de preocupar mai del plat a taula; ells que han disposat de tecnologia imbricada al dia a dia quotidià; ells que s'emprenyen quan algun dia se'n va la llum de casa; ells, que no han conegut mai la foscor en el sentit més ampli de la paraula; ells, que han viscut en el benestar sense poder apreciar el que va costar arribar-hi. Ells... Ells no ho entenen...

Ni ho poden entendre, ni nosaltres explicar-los-ho. Com explicar-los que l'horitzó, per a ells, és molt més tancat que el que teníem nosaltres, com explicar-los que el sistema polític, al qual hem anomenat democràtic i que hem construït, no ens deixa decidir el nostre futur lliurament, com explicar-los que l'alternativa a un atur juvenil superior al 50% és marxar del país, com explicar-los els desnonaments a gent que ha sigut enganyada per part dels mateixos enganyadors, com explicar-los la pèrdua de valors de la societat real, quan els hem intentat vendre durant tant de temps una altra cosa... Com explicar els somnis trencats.

 

“La meva ombra és l'únic que camina al meu costat,
el meu poc profund cor és l'única cosa que està bategant,
algunes vegades desitjo que algú d'aquí fora em trobi,
fins llavors caminaré sol.”

(...continua la cançó.)

 

Ara bé, davant de tant de pessimisme, realment el problema és de la situació, que és la que és? O es tracta d'un problema que no sabem ni entendre ni explicar com hi hem arribat, ja que, és clar, no era el destí que esperàvem?

Qui s'ha emportat el meu formatge? és el títol d'un llibre de Spencer Johnson, on hi diu: “Ningú no els havia advertit. No era just. Se suposava que les coses no havien de ser així." Personalment, no acostumo a llegir aquest tipus de llibre, però en aquest cas ho vaig fer perquè va ser un regal d'un home entranyable, d'un autèntic self-made man. Un home que era el president d'un grup internacional d'empreses per les quals vaig treballar com a director de Management, un home que em va ajudar, a qui vaig apreciar molt, però molt, i de qui vaig aprendre moltes coses, en Josep Colls. En aquest llibre, la conclusió és que “el formatge sempre hi és”, només cal buscar-lo. El canvi sempre hi és, perquè el formatge no para de moure's. Ens hem d'anticipar al canvi per preparar-nos quan el formatge es mogui. Hem de controlar el canvi, per tant, hem d'olorar el formatge freqüentment per saber quan es torna ranci. Hem d'adaptar-nos al canvi amb rapidesa. Com més aviat ens oblidem del formatge vell, abans podrem gaudir del formatge nou. Hem de canviar, ens hem de moure amb el formatge. Hem de gaudir del canvi, degustar l'aventura i gaudir del gust del nou formatge. Hem de preparar-nos per canviar ràpidament i gaudir-ho una vegada rere l'altra, el formatge sempre es mourà.

Un exemple paral·lel és el Japó, on la crisi fa més de 20 anys que dura. Als anys vuitanta, els béns immobles equivalien al 20% de la riquesa mundial, cinc vegades més que tots els Estats Units. Entre 1984 i 1989, l'índex Nikkei va passar dels 11.500 punts als 39.000 punts, un augment de valor de gairebé el 340% en només cinc anys. El país creixia i creixia, a un ritme de vertigen des de feia dècades sense parar. Però l'any 1990, de cop, tot es va acabar:

- Van baixar els preus dels habitatges. Us sona la bombolla immobiliària?

- Van caure les cotitzacions de la borsa. Segur que també us sona.

- El deute públic va passar de ser, l'any 1990, del 3%, fins al 200% actual. Ens recorda a alguna cosa?

- Va existir una crisi de demanda i el consum va baixar dràsticament. Ja sabeu de què parlem.

- Les inversions empresarials van disminuir en gran manera, fins i tot es van aturar durant un llarg període de temps. I això?

- L'atur va aparèixer en un país on quasi no sabien ni què era, i va impactar directament en els ciutadans i en les famílies, tot i que no va ser mai superior al 6%. Una situació similar a la que ens està passant, no?

- Va existir una important crisi bancària. S'assembla, oi?

- El Japó va deixar de créixer anualment, i va començar a alternar anys de recessió amb anys de baix creixement, fins ara. Veieu el paral·lelisme?

Els joves japonesos, els dels anys 90, que avui no són tan joves, i que també se'ls va anomenar "els de la generació dels somnis trencats", s'han acostumat a viure en l'austeritat, a consumir menys que els seus pares, a estalviar i a mantenir una raonable qualitat de vida, d'acord amb les seves possibilitats. Per aquest motiu, la sortida de la crisi econòmica dels anys 90 del Japó és avui motiu d'estudi per sociòlegs i, sobretot, per economistes, com a exemple del que pot passar en gran part dels països europeus i en particular en l'Estat espanyol. Potser que comenci a prendre exemple. Malgrat tractar-se d'un país en el qual fa dues dècades que no hi ha creixement, es veu activitat al carrer i als comerços i on els serveis públics funcionen de forma eficient. Els joves japonesos han deixat de comprar articles que estan per sobre de les seves possibilitats, com els cotxes de luxe. Aquests articles fins i tot els han deixat d'agradar.

L'experiència japonesa demostra que el benestar pot existir dins d'un marc d'estancament econòmic, i que la prosperitat i l'estancament no són conceptes tan antagònics. L'estat espanyol, a diferència del Japó, porta sis anys de crisi, però és un Estat sense prosperitat i, el que és més greu, sense expectatives. Cal canviar aquest darrer aspecte, cal mirar al Japó per anar contra el pessimisme. Però per canviar això, cal considerar que al Japó la diferència entre les rendes més baixes i les més altes és de les més baixes del món, cosa que no passa a l'Estat espanyol, on les retallades en els serveis bàsics i la pujada d'impostos indirectes estan fulminant les classes mitjanes.

Canviem el final de la cançó "Boulevard of broken dreams", que diu “fins llavors, caminaré sol”, per l'optimista “You'll never walk alone” o “mai caminaràs sol”, que és l'himne del Liverpool i del Celtic de Glasgow. En Josep segur que escolliria aquest i faria possible que tots ens el creguéssim.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493