borbonycuentanueva  Si ens guiem per la premsa estrangera, els principals reptes de l'Estat espanyol són la crisi econòmica, la corrupció i el procés secessionista català. Qualsevol canvi significatiu ha de ser interpretat, doncs, en clau d'intenció política d'aquests dos paràmetres, la transició de regnat des de l'abdicació de Juan Carlos I “el campechano” a la coronació Felip VI “el preparao”, també ho ha de ser.

A Espanya es parla de segona transició. Juan Carlos I o la seva figura va ser part important de la primera transició, un període històric que va suposar un important salt econòmic i social de la societat espanyola en general i de la catalana en particular. L'aprofitament d'aquesta “oportunitat” va tenir com a conseqüència deixar altres aspectes pel camí. La guerra civil, la dictadura i quaranta anys de repressió són aspectes que uns van voler aparcar, altres van voler oblidar i altres volien que s'oblidessin. Es va fer el que en castellà es diria “borrón y cuenta nueva”, deixar els rancors a banda, oblidar-se dels mal rotllos, fer un reset, perdonar i començar des de zero per aconseguir un món millor. Només amb aquesta apologia de l'oblit es va poder canviar-ho tot per fer possible que tot continués igual.

El canvi de rei vol donar imatge de canvi de comandament en el poder, avui enrocat i immobilista, en una època de fortes turbulències i conflictes social latents a les portes d'entrada de la societat espanyola. La crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de confiança, la crisi de valors, la crisi catalana i la crisi de la mateixa família real espanyola pretenen ser neutralitzades si no aturades per l'aparició del “nene”. Els primers gestos i paraules del nou rei espanyol, Felip VI, no donen a entendre l'existència de canvis més enllà del canvi de les persones. Discurs pla, gris i avorrit. Vestit de militar de l'exèrcit de terra, utilitzant similar litúrgia que el seu antecessor, passejant-se davant els seus súbdits amb un cotxe del passat, escortat per la guàrdia reial a cavall, i una recepció “con una representación característica de la sociedad española”, com són banquers, membres del poder judicial i polítics, no feia falta treure el color a la tele per adonar-se que estem assistint a un NODO de fa quaranta anys, a més del mateix. El nou rei, com l'anterior, és una figura decorativa, una referència a l'espanyolisme més fonamentalista, l'espanyolisme més ranci, l'espanyolisme més "cutre".

Una mena de segona transició, acompanyada d'una oferta de reforma constitucional consensuada per tothom, possiblement legitimaria al nou monarca espanyol, com la primera transició ho va fer amb el seu pare. Però podeu esperar asseguts, no serà el nou rei qui la impulsi. La monarquia és una institució de l'Estat legal, però il·legítima, no ha sigut escollida pels ciutadans. És difícil concebre el concepte de monarquia moderna, perquè monarquia i modernitat són dos conceptes antagònics. La monarquia va ser la forma que va triar el franquisme, acceptar-la va ser una imposició per a sortir de la dictadura de Franco com a mal menor. No va ser pactada, no va ser escollida.

Cal esperar alguna cosa? Res. De veritat veieu al Felipito tacatum, un Borbó rei d'Espanya, sense cap mèrit més que ser hijo de su padre, impulsant una via seriosa per frenar el procés independentista, desencallant de forma brillant una situació que se'ls ha escapat de les mans, en la que el PP està tancat en banda i el PSOE no sap per on tirar? El veieu de veritat com un demòcrata en potència i un estratega avançat del segle XXI que convencerà a espanyols i a catalans a la vegada?

No tornarà a funcionar allò del “borrón y cuenta nueva”, o millor dit Borbón...y cuenta nueva.

Xerrameca reial, xerrameca barata, xerrameca espanyola encara que es faci en català, no justifiquen la visita d'aquesta setmana del Borbó júnior. Només si demanen perdó d'inici per totes les mal i fetes realitzades i només amb la derogació del Decret de Nova Planta per endavant, el canvi es podria veure com mínimament possible, però això no succeirà, clar.

Amb la retòrica de canvi de règim i de segona transició, una vegada més s'infravalora el component popular del procés independentista català, que actua com un contrapoder inacceptable, incomprès, insalvable i inassumible per la burocràcia espanyola. La inicial desconnexió catalana i l'independentisme conseqüent no accepta cap transició de pa sucat amb oli, no vol un pseudocanvi de sistema ni l'arribada de vents amb estètica de més frescor, sinó que vol la creació d'una nova entitat diferent, sense motxilles d'allò que representa el més negre del passat, la gent de Catalunya vol exercir el seu poder, vol decidir-lo.

Catalunya no entén l'existència i encara menys la viabilitat d'un país amb dos reis, dues reines, 6 milions d'aturats, 100 mil milions per la banca que han de ser retornats pels ciutadans de a peu, més de 100 mil famílies desnonades, corrupció a barra lliure com a “modus vivendi”, deute del 100% del PIB, l'espoliació fiscal i l'espoliació en infraestructures, així com la continuada voluntat de voler tractar-nos com a propietats, fer-nos mal, fer-nos fer veure de cara a altres com un problema. Ens hem atipat. No hi ha marxa enrere si som intel·ligents, si som dignes. Nosaltres a lo nostre i lluny de la misèria oligàrquica castissa.

Pensem només en tres notícies d'aquesta setmana sobre decisions de ministeris espanyols...que tant pensen en Catalunya (...?). Seguim reflexionant i buscant temps, perquè la nostra causa sigui reconeguda arreu, però no molt de temps, no val la pena allargar molt més l'agonia:

- el ministeri de Foment espanyol ha comunicat que la meitat dels beneficis del port de Barcelona hauran d'anar a finançar altres ports espanyols que són deficitaris. MOLT GREU!!

- el ministeri de Cultura espanyol ha decidit no tornar tots els papers que hi ha als arxius de Salamanca, mesos després de comunicar la seva devolució total. MOLT GREU!!

- el ministeri d'Indústria espanyol es resisteix a desmantellar el magatzem submarí de gas Castor, malgrat que els informes fets públics han corroborat la direcció directa entre la injecció de gas i els terratrèmols. MOLT GREU!!

Dels temps de Felip IV prové el nostre himne nacional del Segadors...

Dels temps de Felip V se'n genera la nostra Diada Nacional de l'11 de Setembre...

Dels temps de Felip VI, què se'n derivarà?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pupas txolisme  Aquest cap de setmana el Madrí ha aconseguit “la décima”. No és que us vulgui amargar el ja de per sí prou dur dilluns, si llegiu aquest article el dia de la seva publicació, no és la meva intenció. És menció obligada comentar-ho si el que vull és parlar del que ha sigut el seu contrincant, l'Atleti, anomenat de forma històrica i despectiva, auto-despectiva moltes vegades, el Pupas. El futbol, com fenomen social de masses i com fenomen d'esbarjo, es converteix tot sovint i per a molts, en un mirall distorsionat on veien reflectida la realitat. A vegades la realitat que és, a vegades la realitat que veiem i a vegades la realitat que volem veure.

Aquest any a Europa, tant a la lliga espanyola com a la Champions europea, ha aparegut una novetat, l'Atleti, un equip en majúscules. Un equip, que molts ja veuen com un punt d'inflexió, com una alternativa a la tirania dels equips fets a força de tirar de talonari, en més o menys mesura, els equips dominants que tenen als jugadors millors, la matèria primera de més qualitat, els grans clubs europeus equiparables al que serien les multinacionals en l'àmbit empresarial, i que actualment es veuen representats pels totpoderosos Bayern de Munic de Guardiola, el Manchester United i el City de Peregrino, el Barça, el Chelsea d'en Mou, el Real Madrid de Florentino, els equips milanistes i la Juve de Turín, encara que els italians estiguin en hores baixes. I com no podia ser menys degut a l'important espai que l'espectacle i l'esport en general representen per la nostra societat, i el futbol en particular, moltes persones veuen reflectit aquest avui sensacional equip amb el famós lema “we can”. Fa uns mesos, pràcticament els mateixos jugadors navegaven sense rumb, com ànimes en pena, flirtejant inclús en baixar a la segona divisió, avui són una mostra viva de què tot és possible, de què hi han diferentes maneres d'utilitzar la matèria primera, de què es poden optimitzar les possibilitats amb esforç i sacrifici, amb disciplina de treball, amb fe, amb companyerisme, amb solidaritat, amb recolzament mutu, amb orgull ben encaminat cap a l'autoestima, amb respecte als contraris, amb humildat real i no de “boquilla”, amb valors esportius que l'entrenador d'aquest equip, el Cholo Simeone, un rude exjugador amb fama de busca-raons, i que ha inculcat en poc temps als seus jugadors el conegut i reconegut “txolisme”, una quasi-filosofia de treball que es pot aplicar com una lliço dins de l'escola de la vida a la nostra quotidianitat personal i professional de tots i cadascú de nosaltres.

Després dels anys de crisi i del desgast social i de confiança pròpia i en les institucions que estem suportant aquest temps, el més fàcil és caure al parany de deixar-se anar, de rendir-se. Una persona que busca treball i no el troba, per la que passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys i no canvia la situació a millor, que ja no sap que fer per superar entrevistes, i fins i tot, per poder anar a aquestes, tendeix a la desídia social. No importa si ets jove o madur, la frustració pot aparèixer en qualsevol moment. Només la insistència, la constància, la seguretat en un mateix, la seguretat que hi ha llum al final del túnel i l'inconformisme poden fer que quan es presenti l'oportunitat, si es presenta, es pugui aprofitar. Les fases fosques només tenen sentit quan acaben, i només poden acabar si hi ha suficient poder mental per suportar-les.

En aquest període, un dels agents econòmics que més està patint són les pimes. Ofegades en la manca de crèdit, endeutades, suportant el pes més gran de la càrrega de l'alt tipus impositiu que recau en elles mentre les grans multinacionals utilitzen sistemes per “escaqueixar-evadir” els impostos, sense recursos ni tresoreria suficient per portar a terme els canvis conjunturals que les puguin ajudar a adaptar la situació actual a les seves necessitats, el reflex d'aquest Atleti en el món empresarial, les fa veure, i creure, que prenent bon exemple del txolisme, han d'abandonar els seus justificats laments, han de deixar de ser el Pupas, superar les dificultats, aguantar sense caure en el desànim i preparar-se per ser competitives quan es presenti la seva oportunitat.

El pensament del txolisme i el que representa és una simplificació racional de la importància que tothom té, sobretot de la importància que tenen els considerats no importants, una exemplificació del tots units fem força que evoca l'himne del Barça. El txolisme malgrat no guanyar la Champions ha conquerit Europa, primer va conquerir el cor dels seus jugadors, després dels seus aficionats, més tard dels seus rivals i finalment dels seus enemics. El seu equip esportiu ha evolucionat del Pupas al txolisme, Europaha obert els ulls per admirar aquesta conversió. Els principis del txolisme, malgrat evocar l'èpica més profunda, es basa en principis universals, principis que tots coneixem però no apliquem sempre, i hi ha hagut de ser un argentí que treballa a Madrid, el que ens demostrés una vegada més que són aplicables i necessaris per aconseguir objectius, transcendint del marc esportiu. I ara que acaben de finalitzar les eleccions europees, aquesta form d'entendre com un modest aconsegueix conquerir un continent és una forma d'entendre com fer-ho amb altres aspectes, inclós la política.

Partit a partit, entès que a cada matí que ens aixequem comença una competició d'obstacles que hem de superar amb l'actitud d'afrontar-ho com si fos el darrer. Al tornar a casa hem de pensar que hem tatxat tasques pendents. Hem de veure que abans de fer els primers mil euros, hem d'haver fet inicialment el primer euro.

Sempre s'ha de creure, amb el que s'està fent, tot és important, no només fer un gol o tancar un gran acord o negoci, també és important que mantenim les bones relacions amb altres i que fem caliu dia a dia perquè aquest gran negoci sigui més fàcil de ser realitzat.

Només faig el que em “diu el camp”, no faig cas a xafarderies i xarrameques que em puguin distreure i en portin a una actitud defensiva que em faci oblidar de quin és el meu objectiu. Faig coses pel que estic veient, i no pel que m'imagino o em diuen.

A mort amb els meus jugadors. La comunitat com central d'energia i l'equip o la nació no ha de pagar a traïdors, ni als que no donen tot el que tenen. Cadascú ha d'aportar un gra de sorra, a vegades de forma encertada i altres d'equivocada, però s'ha de fugir dels que només critiquen però no són capaços de fer res per l'equip, dels mediocres.

Si em dónes 20 minuts, demà en tindràs 30. És la cultura de l'esforç en estat pur,. En una societat ancorada en el deixar passar el temps, on s'estila el vuelva usted mañana per veure si les coses s'arreglen soles, o es difuminen; es trenca aquesta tendència per la recerca del compromís i la implicació.

L'esforç no és negociable. L'esforç no garantitza ni les finals ni l'èxit però sense compromís el destí és la banqueta, l'ostracisme.

L'equip és un bloc i la força resideix en ell. En l'aplicació d'aquesta frase està l'autèntic lideratge.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Robin-Hood-Errol-Flynn-002  Ens volem sentir identificats amb Robin de Locksley, més conegut com a Robin Hood, l'heroi romàntic anglès de l'edat mitjana, aquell personatge expert en l'ús de l'arc i les fletxes que campava pels boscos de Sherwood, aquell home que robava als rics per donar-ho als pobres i lluitava contra la injustícia i la tirania. Pensar que en tenim una part dins nostre ens reconforta i ens fa sentir bé. Quan ajudem a un cec a passar una carretera, participem amb una donació a una tele marató, o portem roba utilitzada a una recollida social per una bona causa, ens sentim Robin Hood per uns moments, solidaris, herois, aixequem les nostres emocions i ànims, activem les nostres endorfines.

Donar, el que volem o podem, als que estan pitjor que nosaltres ens dóna felicitat. Que passa doncs quan apareix l'esperit contrari al de Robin Hood? Per lògica, un actitud de procediment contraria al de Robin Hood, que escrit al revés seria Nibor Dooh, és a dir, treure als més necessitats perquè els rics tinguin més, hauria de fer-nos sentir uns desgraciats, però passa així realment? Robin Hood vs Nibor Dooh.

És indignant que l'esperit de Robin Hood desaparegui i doni pas, cada vegada més a Nibor Dooh, però més indignant és que la gent accepti ser enganyada, estafada, robada.

El binomi espanyol d'alternànça política entre populars defensors del neoliberalisme i socialistes, sembla que ha portat a un malentès equilibri d'ambdues ideologies, ja que lluny de crear una cultura de país fruït d'una simbiosi de les tendències privades i públiques, s'ha procedit a aplicar cadascuna de les tendències a una part del compte de resultats, la part socialista s'ha aplicat a la part de les pèrdues i la part neoliberal a la dels guanys, socialitzant les pèrdues i privatitzant els guanys de forma sistemàtica, governi qui governi.

En els anys de creixement hem vist que els beneficis de les grans empreses creixien astronòmicament, les plusvàlues immobiliàries ho feien exponencialment i el valor dels actius financers pràcticament es duplicaven, la riquesa es va concentrar en un reduït nombre de persones, gent i organitzacions d'èxit es deia. En aquest període, la major part de la població no va veure augmentar els seus ingressos, ni les seves condicions laborals. En tot cas, era més fàcil accedir a un lloc de treball o canviar per augmentar unes expectatives de creixement, però no ens enganyem, poca cosa.

L'esclat de la crisi financera, i la recessió econòmica resultant, ha impactat també als col·lectius o persones més beneficiats en el període de creixement? No. Al contrari, mentre la capacitat adquisitiva de la població assalariada mitjana està en clar retrocés, ja que l'augment del nivell de preus és superior al increment salarial mig, en el cas dels alts executius i membres del consell de Direcció de les grans empreses i bancs, els grans causants dels temps de crisi, l'evolució ha sigut ben profitosa, les seves remuneracions han seguit en augment.

El rescat bancari és el cas més clar de la socialització de pèrdues i del “timo de la estampita” a la vegada. Els organismes europeus, han fet un prèstec a un organisme públic, i que hem de tornar tots els ciutadans, que a la vegada ha servit per pagar els deutes de les entitats financeres privades en fallida tècnicament, i que al seu dia van falsejar resultats per l'enriquiment cobdiciós dels seus directius, els mateixos incompetent responsable d'una pèssima gestió. Per què hem de pagar tots els ciutadans aquest deute generat per uns quants que s'han enriquit?

El deute públic es dispara i provoca una crisi fiscal derivada de les condicions en què es finança aquest deute. Al final acaba pagant més qui menys té, operant novament el sistema fiscal com una perfecta reversió de Robin Hood, un clar Nibor Dooh. L'actual reforma fiscal proposada pel govern pretén reduir la tributació directa, en IRPF, Societats, Patrimoni, Successions i Donacions, a canvi d'elevar la tributació indirecta reclasificant productes que tributen avui al tipus reduit del 10% al tipus general del 21%, amb l'excepció de l'habitatge, hostelelería i transport públic.

L'activació de les polítiques d'austeritat són el cim de Nibor Dooh, al deteriorar-se els serveis públics i aplicar-se retallades en prestacions social, els afectats continuen sent els col·lectius més vulnerables, impactant de forma més greu a l'assistència social i als més dependents. Hem fet que la gent que tenia menys recursos passin a ser pobres de forma crònica, que els de classe mitjana tinguin menys mitjans i que les elits siguin més i més elitistes, amb una major diferència, representats per una classe política extractiva que treu recursos en el seu propi benefici i que no és útil per representar a la ciutadania. És difícil tenir un treball avui, però ni treballar és garantia d'evitar la pobresa, com diferents informes d'associacions socials afirmen.

La desigualtat econòmica és necessària per la motivació de les persones en un sistema capitalista. Però el nivell de desigualtat actual, extrema, a part de ser un problema ètic, que això depèn de la moral econòmica de cadascú, és un problema econòmic que perjudica a tothom. Es genera inestabilitat política i social que es tradueix en menor productivitat i benestar, ja que es tradueix en menor igualtat d'oportunitats.

Cal pensar en un canvi, unes regles del joc diferents demòcrates, pensades per al 99 % de la població i no pels “quatre de sempre”. El personatge que recorda, i admira la gent no és el sheriff de Nottinghan, si no a Robin Hood.

 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

matrix  Les dades estadístiques i els índexs macroeconòmics indiquen que l'economia espanyola es consolida amb un creixement del PIB del 0,4% durant el primer trimestre d'aquest any, sustentat per l'augment de la demanda domèstica interna, l'increment lleuger de la despesa pública i l'augment moderat de les exportacions. Aquests números, sempre freds, coincideixen amb els resultats estimats a les previsions realitzades per la Comissió Europea que considerava per l'any 2014 a l'estat espanyol un creixement del PIB de l'1%, una inflació del 0,3%, una taxa d'atur del 25,7% i un dèficit públic del 5,8%.

No us fa la sensació que em diuen que m'estic recuperant però em trobo pitjor, cosa que ens porta a preguntar-nos diferents qüestions com: és aquesta recuperació un fet real o fictici? la recuperació dels indicadors és reflexe a la majoria de ciutadans de l'estat? el missatge de la recuperació l'hem d'associar a una pel·lícula realista del tipus “Els amics de Peter”, per cert quina bona música!, o més aviat l'hem d'associar amb pel·lícules del tipus realitat virtual com “Matrix” o “Dies estranys”? Tú que penses?

Contestem a les estadístiques amb les estadístiques. Segons el Centro de Investigaciones Sociológicas, CIS, només el 9% dels ciutadans de l'estat espanyol enquestats consideren que la situació econòmica actual és millor que fa un any, el 21% pensen que la situació millorarà en els mesos vinents i el 82% veuen a l'atur com el principal problema de l'estat. Els ciutadans de l'Estat, doncs no es creuen això de la recuperació econòmica, precisament perquè encara que ens diguin que la recessió s'ha acabat, sentim i patim la crisi des de molt a prop, a les nostres carns o de forma molt propera i no l'hi veiem el final.

Personalment estic d'acord amb la majoria dels ciutadans, com ells també penso qu'estic a Matrix, i no vull prendre la pastilla blava que com diu Morfeu a Neo a la pel·lícula significa “el final de la història, despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure”. El que realment vull, per responsabilitat i autoestima, és prendre la pastilla vermella, la que porta a la veritat, no vull creurem el que em diuen sinó només la realitat, i no la virtual precisament. Ens volen enganyar i no els creurem, la recuperació dels indicadors és real però la recuperació de l'economia real no existeix, sento expresar-me en termes tan pessimistes, però la pastilla vermella té això quan la tries.

És cert que ha existit un creixement del PIB, per cert molt feble, però utilitzar aquest indicador per determinar la salut de l'economia és enganyós i fins i tot deshonest. Considerar només aquest índex i no fer-ho considerant la combinació d'aquest amb altres com serien l'atur descomunal existent, que ha millorat en l'àmbit estadístic per l'utilització d'una nova manera de càlcul simplement i per la marxa de cents de milers d'immigrants, i també d'autòctons, que han tornat als seus països d'origen o han marxat a altres indrets; com l'alt índex d'endeutament, primer privat i després públic, que hi ha a l'estat, i que és impossible de tornar ens ho mirem com ens ho mirem; com l'altíssim dèficit en creixement galopant, el més alt de la zona euro malgrat quatre anys d'austeritat i retallades; com l'alt grau de desequilibri cada vegada més pronunciat entre els ciutadans amb una reducció del percentatge que forma la classe mitjana; i altres factors característics com l'interès malaltís per salvar una part de la banca a costa dels drets dels ciutadans i les empreses a qui aquests mateixos bancs de manera paradoxal, acaben fustigant de forma indecent i indiscriminada, l'alt grau de corrupció política implantada com a fenomen quasi-normal al país, la inexistència de separació de poders i la manca de reformes estructurals pensades per millorar la productivitat, fan que malgrat hi puguin existir repunts positius puntuals, el camí sigui molt complicat d'adreçar-lo i impedeixen que la recuperació pugui ser un fet real i continuat en el temps.

El gran problema de l'estat, el número u, i ho és perquè així el consideren els ciutadans de l'estat, és l'atur. Dins del PIB s'inclou un gran nombre d'activitats econòmiques que no generen ni generaran ocupació, ni inversió productiva, ni consum. Actualment existeix a l'Estat espanyol una entrada important de capital estranger, però no és per l'interès d'invertir en el nostre estat en condicions normals sinó per fer-ho comprant a preu de saldo, comprant a les rebaixes de les rebaixes, es a dir, aquelles que fa El Corte Inglés al mes de Febrer i d'Agost, i moltes vegades amb objectius especulatius a curt termini que busquen optimitzar la inversió en l'economia financera però no en l'economia productiva. Aquests tipus d'inversió, normalment, no aportaran cap mena de riquesa i reactivació real de l'economia, i per suposat, no significarà que ens estiguem recuperant de la malaltia.

Un altre engany és parlar de la millora de les balances comercials, de la diferència entre les exportacions menys les importacions. És cert que han millorat però l'anàlisi d'aquesta millora ens porta a veure que més que un augment important de les exportacions, que seria desitjable, la balança comercial ha millorat per una dinàmica de gran reducció de les importacions, a causa de la caiguda del consum intern. Les exportacions, si estan pujant, ho fan significativament en determinats sectors i en altres degut a la depreciació interna produïda per la baixada general de salaris, que sembla que no té final, circumstància que malgrat sembli pugui suposar més competitivitat a curt termini, realment no constitueix una causa prou sòlida per una economia desenvolupada com sí que ho seria la innovació, per exemple. Com seria possible si no, que en un estat on els salaris han baixat des del 2010 més d'un 7% en termes generals, no només no s'ha generat ocupació, sinó que el nivell d'atur no ha parat de créixer.

Els vents poden ser favorables, sí, com ho demostren els indicadors macroeconòmics, però si la nau no és sòlida, el capità no sap ni vol aprendre a portar el vaixell, el destí queda molt lluny i hi ha molts obstacles per superar encara. Tú agafaries aquest vaixell? Jo sens dubte que no ho faria, ni per anar a Ítaca, on sabeu de sobres que m'agradaria arribar.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

roucomtcamino  Un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid i ex secretari general de la “Conferencia Episcopal Española”, Juan Antonio Martínez Camino, ha advertit aquesta setmana què "quienes colaboren en la realización de un aborto tienen la excomunión 'ipso facto' porque la Iglesia quiere defender a los más débiles". Al seu “catòlic” entendre, una dona que ha sigut violada no pot avortar "porque ser objeto de una injusticia no justifica cometer otra". Ha comentat que les víctimes de violacions “deben ser ayudadas para que superen el trauma, si bien eliminar a un ser, a un niño que va a nacer y que es un ser humano inocente, no es buena solución".

Quan vaig llegir aquest text, indignat des de l'ungle del dit petit del peu fins a l'extrem dels meus cabells, pocs cabells diria la meva filla, vaig prendre una decisió: vull ser excomunicat!!, sense esperar més. Rancis, colla de rancis! Carques, colla de carques! Agres, colla d'agres! Fonamentalistes, colla de fonamentalistes!

Pel cap em varen passar a tota velocitat imatges i frases diferents: perles recents del mateix Martínez Camino i del seu “capo”, en Rouco Varela, com “las relaciones homosexuales son objetivamente desordenadas”, “la unión de personas del mismo sexo no puede ayudar al progreso de la sociedad”, “el divorcio es una marcha atrás en los derechos humanos”, “el destino de una España unida depende de saber volver a las raíces cristianas”; els atacs indiscriminats de la televisió episcopal 13TV a Catalunya fomentant l'odi, els casos de bisbes i capellans pedòfils, els abusos sexuals a menors, la connivència repetida amb els poderosos i el servilisme a l'estructures de poder, l'aliniació amb moltes de les dictadures totalitàries, com la franquista, i el consegüent atemptat contra el dret dels pobles, la discriminació a les dones, el menyspreu històric als jueus i a altres races o ètnies, la Inquisició, la violència de les croades i de les diferents guerres de religió, entre altres.

Però no. Això no és el cristianisme ni l'Església católica, això és crueltat, jerarquia, inhumanitat, perversitat i maldat en estat pur.

La jerarquia de l'Església espanyola, malauradament, està cada vegada més posicionada amb aquesta tendència de forma clara, anclada en les veus hispàniques procedents de l'Espanya neointegrista més profunda, partidaris del “a Dios rogando y con el mazo dando”. Ara bé, el que em preocupa i molt, és el silenci de la nostre Església, el “mutis i a la gàvia” de l'Església catalana, amb excepcions molt puntuals com la veu de l'abat de Montserrat que ha reivindicat el dret a decidir i el reconeixement del Vaticà a una Catalunya independent.

La reconstrucció nacional de Catalunya, a finals del segle XIX, començaments del segle XX, i també, però en menys mesura, a l'època de la transició, possiblement no es pot imaginar sense considerar, almenys de forma parcial, el paper rellevant desenvolupat per l'Església, i sobretot per la implicació de persones molt concretes d'aquesta, en facetes com la recuperació de la llengua, en la identitat col·lectiva i en el desplegament de algunes institucions pròpies que possibilitaren la vertebració del país de forma cohesionada. Una influència, que des de la dècada dels anys 90, ha deixat pas al meu entendre, a un segon factor que va guanyant espai conforme passa el temps, les tendències seculars europees i els seus valors, tot i reconeixent el nacionalisme religiós català però com un fet més nostàlgic i romàntic, amb alguns forts referents espirituals, místics i culturals com és l'abadia de Montserrat. El país s'allunya en la vida real, quotidiana, del dia a dia, de l'Església. És el mateix procés que ha succeït en altres llocs de l'entorn europeu. Catalunya deixa de ser un país catòlic, doncs el catolicisme s'ha apartat de la societat. L'Església a Catalunya no ha sabut ser l'Església de Catalunya, no ha sabut jugar el seu paper. Identificada com una institució peruca, conservadora, aburgesada i associada tot sovintcurarifle a un model d'evangelització impulsat i molt similar al de l'Església espanyola i a tot allò que abans hem comentat que representa, possiblement una associació injusta, però en part guanyada a pols per l'abús d'utilitzar el silenci, l'acatació i el sotmetiment com a senyera. Principis contraris al seu origen i al que ens expliquen va fer Jesús, qüestionar i enfrontar-se amb els més poderosos, cosa que li va costar la vida.

L'Església catalana s'ha d'arrelar novament amb la societat catalana si vol ser alguna cosa més que un satèlit, i ho ha de ser recuperant els valors dels seus orígens, recuperant el nord, la seva orientació. Ha de constituir-se com un element independent, que parla clar i alt, un element crític, valent, reivindicatiu, com un percutor incansable de la denúncia contra la injustícia, la pobresa i la desigualtat. L'Església ha de prendre partit, ha de mimetitzar la nova realitat, sí nova!, realitat de la societat civil transversal catalana, una societat esperançada que coneix, accepta i està disposada a resistir i actuar per aconseguir l'arribada de temps millors, econòmics i socials, en un context de crisi com l'actual.

De fet, en aquesta línia sembla que interpreta el món el Papa catòlic, Francesc, quan en el seu primer gran document apostòlic, l'exhortació apostòlica coneguda com Evangelii Gaudium, en la que realitza una crida a una reforma de l'Esglèsia i opina sobre el sistema econòmic de mercat: “Ja no podem confiar amb les mans invisibles dels mercats” diu, tot i solicitant un major control estatal per regular el desequilibri existent en l'actualitat entre una riquesa de pocs cada vegada més gran i una pobresa cada vegada més extesa. Entenc i comparteixo l'escepticisme dels crítics en aquest posicionament i sobre el nou Papa, “mucho ruido y pocas nueces” potser, però considero important i molt valuós que existeixin aquests canvis i aquest tipus de manifestacions procedent de la part més alta de la jerarquia eclesiàstica que pot arribar a diluir l'oposició radical de les actuals cúries catòliques, sobretot l'espanyola, al canvi de la societat i al progrés de les persones, a l'expansió dels drets humans en definitiva.

En definitiva i aprofitant l'avinentesa del tema, pels que heu arribat al final d'aquest article que Dèu us ho pagui.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493