espanyolsanazis  El títol d'aquest article, D'espanyols a nazis, sembla que busqui la provocació, però no hi ha res més llunyà que això. Evidentment es tracta d'un assaig, d'un article de protesta dur, d'un article que ens ha de fer pensar que el que està succeint és molt perillós. No estem als anys 30, no estem a Alemanya, hi ha moltes diferències, però també hi ha aspectes molt similars que recorden molt al que va passar a l'Alemanya nazi de Hitler, un dels majors episodis d'esquizofrènia col·lectiva que ha viscut un territori. Gent del camp i de la ciutat, llestos i no tan llestos, gent amb cultura i sense cultura, gent afable i amargats, homes i dones, joves i grans, alemanys de tots els status, encara que no tots, que van recolzar la causa nazi. Una sensació similar hi ha avui a Espanya en alguns aspectes. Quan es parla dels catalans és el cas més evident.

Els nazis es van valer de la violència per implantar la seva política de coordinació, el procés gradual de sincronització i uniformitat de pensament o Gleichschaltung, el Partit Popular no ho necessita per imposar la seva política centralitzadora, li és suficient la seva majoria absoluta a les cambres, una cosa que no tenia Hitler quan va pujar al govern. Però tenir majoria absoluta i no voler comunicar-se amb ningú són coses diferents, fer i desfer a la seva voluntat no és cap actitud democràtica, i menys fent-ho incomplint totes les promeses amb les quals van convèncer el seu electorat i enderrocant el fràgil estat del benestar que havíem aconseguit amb molta dificultat i temps a costa d'afavorir els poders financers.

Els nazis van ser una dictadura, una dictadura escollida democràticament, amb el suport d'una gran part dels alemanys. Nacionalisme, ressentiment, militarisme, autoritarisme, crisi econòmica i disconformitat amb el règim vigent, la República de Weimar, són factors importants que van posar en marxa un procés de mobilització sociopolítica de gran dimensió patriòtica que va mobilitzar a les classes socials, altes, mitjanes i baixes, modificant el rol dels ciutadans de simples espectadors del ritual governamental a principals actors polítics del ressorgiment de diferents projectes de revitalització nacional, una classe ultranacionalista que va generar el vot nazi, esgrimint l'antimarxisme i l'antijudaisme com a senyeres de la seva lluita. El nazisme va respondre a un extens anhel de renovació nacional i de reforma social que ni l'Alemanya guillermina ni la democràcia weimeriana havien aconseguit satisfer. El seu atractiu era principalment la seva promesa de consolidar una unitat nacional i unes aspiracions populars llargament frustrades. El nazisme era un fenomen revolucionari, ideològicament innovador i rupturista, que va aconseguir la simpatia i el compromís conscient de molts i molts alemanys.

Els nazis van començar apropiant-se del poder dels länder, els estats equivalents a les comunitats autònomes, procedint gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que podien ser alguna forma de resistència. El Partit Popular ha seguit un camí similar, debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i l'escanyament econòmic d'aquestes, a la vegada que ha procedit a buidar de capacitat política les diputacions i ajuntaments, reduint-los a funcions administratives. Primer va ser Ibarretxe, a qui van penalitzar i exterminar políticament. Ara, Catalunya s'ha rebel·lat, i el PP ha declarat una guerra oberta amb els catalans, una guerra autoritària que intenta eliminar el pensament diferent, qualsevol protesta i resistència, amb l'excusa de què sinó els seguim, anem a un desastre, a patir tota mena de calamitats. Estàs amb mi o estàs contra mi, era la simple, però contundent, consigna de la propaganda nazi i és la del PP.

Els nazis utilitzaven propaganda per difondre que eren els altres qui feien les coses que ells realment feien. Acusaven d'antidemocràtics als opositors, però eren ells qui impedien el vot lliure al poble, amb l'objectiu de perpetuar-se al poder. Mitjançant lleis i decrets van intentar ocultar el conflicte social i van criminalitzar l'oposició, provocant un procés de degeneració democràtica. El nazisme es va incubar durant dècades, van ser multitud de mesures i situacions les que el van conformar.

A Espanya, en un període de crisi econòmica, amb un alt índex de desocupació i amb retallades per part de l'administració pública, els conflictes socials i laborals augmenten de forma exponencial. L'estratègia del govern és criminalitzar qualsevol col·lectiu que representi o pugui representar una oposició. No es poden entendre d'altra manera les acusacions de terrorisme y kale borroka per part de membres del Govern a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca per les seves mobilitzacions contra els diputats que estan a favor dels desnonaments i que permeten la violència en aquests desnonaments per part de la policia, que passen dels milions de signatures en contra, que passen de la pèrdua d'esperança de la gent.

Tota aquesta homogeneïtzació del poder i mesures de repressió que busquen la pervivència de l'estat i el seu statu quo són les que van conformar un dels períodes més negres de la història de la humanitat, situació a la qual no es va arribar d'un dia per l'altre, sinó que es va arribar lentament, en un context social, econòmic i polític molt similar a l'actual.

El desenvolupament del nazisme va seguir un camí simple, però efectiu: triar un grup ètnic, els jueus, amb trets diferencials, per la seva cultura o llenguatge, que els permeti explotar en la seva clientela el recel, la incomprensió, la xenofòbia i l'enveja. Dessagnar econòmicament aquest grup i quan hi ha queixes, acusar-lo de poc solidari, d'avar, de tenir una malaltissa obsessió pels diners que perjudica els altres, fins i tot fer acudits pejoratius amb aquest fet. Presenten aquest grup com una societat amb signes totalitaris. Utilitzar la propaganda per repetir el missatge fins que la clientela s'ho creu i s'ho vol creure. Evitar informacions que puguin desmuntar aquesta estratègia.

Si es combina el context amb la innata percepció del suprematisme espanyol, les coincidències preocupen. Estan convençuts que tenen el dret d’imposar per força i sota coaccions la seva llengua, les seves costums i la seva forma de fer a la resta de territoris que formen part de l’Estat espanyol. Tothom sap que el castellà és omnipresent a Catalunya, que no existeix cap alumne en tot el territori català que no parli o escrigui el castellà. Però els mitjans de comunicació espanyols menteixen, i el poble espanyol es deixa mentir, necessita que li diguin mentides en aquest aspecte per poder-les creure i donar significat al seu odi, un odi irracional, però que el veuen com normal, la catalanofòbia gratuïta.

Necessiten mitjans de comunicació que fan veure que debaten, però no ho fan, són ells mateixos, sense portar alternatives, amb participants que només es donen la raó els uns als altres. On no hi ha debat, hi ha dictadura. Però la finalitat justifica els mitjans, això que apliquen els governs de l'Estat amb el vot i la voluntat d'uns ciutadans que s'han cregut un discurs mentider i maliciós, com ho van fer els alemanys dels anys 30, els que van votar, aplaudir, participar i també callar com actitud enfront del nazisme emergent, el nazisme propi.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

currojimenez  La contundència del títol d'aquest article ve derivada per una situació que, en aquest cas, no suposa cap magnificació, és simplement la realitat. Espanya ens roba, és clar que Espanya ens roba, i ho fa de forma directa i indirecta. Intentaré explicar-ho tot seguit, tant en el seu concepte econòmic com a nivell de dades. En donaré algunes, però abans vull fer una precisió.

Últimament anem escoltant per part dels polítics catalans de l'anomenat bloc nacionalista-independentista, missatges amb cert to conciliador que introdueixen una diferenciació, un matís a aquesta afirmació, consistent en argumentar que no és Espanya qui ens roba, no és la població en sí, sinó que és el govern d'Espanya qui ho fa. Estic en desacord amb aquest matís, és Espanya qui ens roba, qui ens espolia, no només el govern. És cert que no faig aquesta afirmació pensant particularment, no la faig pensant, per exemple, en el cas de la respectable Sra. Carmen Martínez Ayuso, de 85 anys d'edat i del barri madrileny de Vallecas, lamentable protagonista aquesta setmana pel seu desnonament per haver avalat al seu fill en un préstec. Ella és també una víctima d'Espanya, a ella també Espanya li roba. Faig aquesta afirmació, pensant en les persones votants habituals del PP i del PSOE, ells han permès i han consentit que aquest sistema de sisadors, corruptes i lladregots compulsius de baixa estopa s'hagi instaurat mitjançant els partits que han ocupat el poder en aquest estat anomenat Espanya. Ells són responsables, com també ho és el govern, de tots i cadascú dels robatoris d'estat, siguin de forma activa o per consentiment passiu, que es realitzen en aquest país, sigui la casa de la Sra. Carmen Martínez, siguin els estalvis del Sr. Eusebio Tarazona, sigui la llengua del Sr. Jaume Quer, o sigui les expectatives de futur i benestar de l'Ignasi i la Mireia, els meus fills. Uns votants es poden equivocar una vegada, però fer-ho repetidament i de forma majoritària no té excusa. No n'hi ha prou en pensar que és el govern d'Espanya qui ens roba, és Espanya qui ho fa.

I per què ens roba Espanya? Com dèiem a l'inici de l'article, ho fa de forma directa i indirecta.

De forma directa, amb el pretexte d'un maliciós i fals concepte de la solidaritat, que desplaça a Catalunya, probablement l'àrea més rica de l'Estat en termes de PIB per capita, abans d'impostos juntament amb Euskadi i Madrid, fins a una posició molt més enrederida després d'impostos si considerem la renda que queda disponible als catalans. No es respecte el principi d'ordinalitat, que és el que està implantat a totes les societats del món civilitzat i que consisteix en què cap territori, i dins de mantenir una solidaritat amb territoris més necessitats, pot perdre posicions en recursos per capita un cop distribuïda la solidaritat.

L'espoli directe d'Espanya a Catalunya està valorat anualment en els ja famosos 16 mil milions d'euros de dèficit fiscal segons el mètode del flux monetari. 16 mil milions que volen un any sí i l'altre també. Si aquest dèficit es calcula segons l'altre mètode, el de càrrega-benefici, l'import baixa fins a 11-12 mil milions, que segueixen sent molts, sobretot si aquests s'esvaeixen, es malgasten amb determinades partides pressupostàries, com el rei, com el senat on es destinen o tiren més de 50 milions d'euros en els pressupostos del 2015, com els viatges d'en Monago a veure l'amant a costa de tots, com el deute incloent el rescat a bancs que tenen pèrdues milionàries per negligències injustificables o pel seu descontrol guanyat a pols. Són molts mil milions que s'utilitzen per fer esplèndides carreteres a altres zones d'Espanya, moltes vegades desèrtiques, mentre les nostres es fan velles i més velles. Són molts mils de milions amb els quals es construeixen AVEs a llocs inaudits, que fan molt feliços als habitants de inauditlàndia, però que són altament costosos i en absolut rentables. En definitiva, molts mils de milions que se'n van de Catalunya i no tornen, que marxen dins del sistema espanyol, dins de la seva forma de fer les coses, que normalment és fer-les malament.

Aquestes xifres oficials es queden curtes, són conservadores per Catalunya, el dèficit és realment molt superior. Per un costat en l'apartat d'ingressos no es comptabilitzen inicialment els ingressos en funció del lloc on s'obtenen els beneficis, es a dir, d'on es fan les vendes dels productes o la prestació dels serveis, sinó en funció d'on està empadronada l'empresa. D'aquesta forma hi ha moltes empreses que tenen la seu social fora de Catalunya, però una gran part del negoci el fan a Catalunya. Computen inicialment d'on és la seu del contribuent. És cert que després es realitzen uns ajustos per intentar reflectit on es produeix el negoci, però en molts casos no s'identifica o no s'identifica en la seva totalitat, distorsionant la magnitud d'ingressos fiscals, i afavorint la imatge que surt a la foto a la zona on estan fixades sobretot la seu de les grans empreses, que és Madrid.

Està bé que en altres indrets d'Espanya s'abaixin els impostos si el país s'ho pot permetre, però no procedeix que es faci a la comunitat que rep més ajudes de les altres, mentre que a on som contribuents nets, no es poden abaixar per continuar satisfent les insaciables necessitats d'ells. Això no és solidaritat, això és robar d'una forma mancada de tota ètica i escrúpol, és robar als catalans de forma descarada.

Respecte als costos, corre una llegenda respecte a la pèrdua que suposaria en economies d'escala. És cert que dins d'una economia eficient, les economies d'escala permetrien repartir els mateixos costos entre més nombre d'individus i, per tant, el cost per individu seria menor. És a dir, com més siguem, més econòmic per a tots. Però la clau està en l'eficiència, el concepte econòmic val en una economia eficient ideal. A la realitat, l'economia espanyola està carregada d'ineficiències, de despeses inflades i innecessàries des d'un punt de vista d'un nou Estat com el que desitgen. A més a més, la majoria de les despeses són repartides desproporcionadament a territoris que no són Catalunya. Llavors per què els volem? Descrivim alguns casos: El primer, l'exèrcit, amb un pressupost de quasi 6 mil milions d'euros, 1 bilió de les antigues pessetes. Potser Espanya el necessita per mantenir l'Illa de Perejil salvaguardada, però Catalunya no necessita per res una inversió similar proporcionalment al seu territori. De fet, la defensa dels territoris de l'OTAN van a càrrec d'aquesta organització, millor contribuir a sostindre la defensa en la part proporcional que ens toca que voler jugar a soldadets. Un altre cas menor seria el Tribunal Constitucional que tindrà un cost de 23 milions d'euros segons els pressupostos del 2015, un altre organisme inútil en la seva concepció, ja no diem en la seva polititzada aplicació. Podríem omplir pàgines i pàgines, però la conclusió és: millorem en eficiència que no costarà gaire fer-ho, no repliquem el model espanyol, sinó que quedem-nos en el que ens interessa d'aquest model i rebutgem la resta.

Dins de les despeses, pensem també en les duplicacions. A l'estat espanyol com el govern central no se'n refia de les autonomies. Deixa que aquestes tinguin organismes, però elles realitzen un control dedicant també recursos, de forma que es dupliquen les despeses. Això en una administració única, les despeses serien molt inferiors, per la mateixa inexistència de duplicació de funcions.

Les partides grans de despeses no estan condicionades a economies d'escala i representen almenys dos terceres parts del total dels pressupost. Per un costat està el pagament del deute i per altre els subsidis (pensions, atur, etc...). La primera és molt discutible a qui correspon en un context de separació pactada, ja que no només hem de parlar del que ens tocarà pagar, sinó també del que ens tocarà rebre del patrimoni (quants quadres del Museo del Prado, quins palaus, etc...), en cas de separació no pactada qui té el deute és qui el va signar i no és Catalunya. Respecte als subsidis depenen del nombre de persones que els cobren, no entra el criteri d'economies d'escala, no és una despesa fixa, és variable i directament proporcional al nombre d'individus.

De forma indirecta, el robatori és sempre més subtil, però igualment robatori. Està en les infraestructures públiques i en el dèficit que Catalunya pateix. L'any 2015 és un nou rècord de poca inversió a Catalunya. El dèficit en infraestructures és un fre, de forma que any rere any, la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes són castigades i limitades, condicionant de forma alarmant el seu futur. És una situació que està en fase molt greu. La inversió és insuficient, no només pel que genera Catalunya, també pel potencial català i per la seva supervivència, ja que el nivell de capital tecnòlogic que arriba és molt inferior al d'altres zones capdavanteres dins l'Estat com Madrid. El disseny radial existent, accentua l'existència d'una metropoli centralitzada que suposa un important perjudici per la resta de territoris. És un factor clau, si seguim com ara, perdem molta cosa que mai podrem recuperar. Especial gravetat tenen els casos del port i aeroport de Barcelona que suposen una pèrdua d'oxigen permanent i com a conseqüència provoca una asfíxia anunciada que posa en perill de mort l'economia catalana.

Espanya ens roba, ens pren la cartera, ens la buida i després ens dóna una almoina amb els diners que ens ha robat prèviament, exigint-nos que a sobre donem les gràcies sense poder mirar als seus ulls. Diguem-ho clar, ens roba!, i aparquen aquesta espècie de síndrome d'Estocolm que tenim com a poble i que és un cas únic a la història de la humanitat, doncs perdura des de fa 300 anys.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ebola  Es parteix d'un pilar racional fonamental: un cas d'infecció greu que pot donar pas a una pandèmia mai es pot traslladar del lloc d'origen. Si es vol donar una bona atenció a un pacient, és l'equip mèdic el que ha de traslladar-se al lloc. Un cop l'equip mèdic ha entrat en contacte amb els infectats han de romandre al lloc passant una quarantena. Llavors, si estan bé, poden tornar. En altre cas, el que fas és traslladar el problema del cas 0 des d'un lloc on no existeix la malaltia a un altre on pot existir el cas 1. En cas de produir-se aquest, els següents 21 dies des del diagnòstic són claus per saber si hi haurà una pandèmia.

La cronologia dels fets és la següent. En contra de l'opinió de metges i investigadors especialitzats amb microbiologia, el govern espanyol ha portat a Madrid dues persones infectades d'Ebola en estat greu. Recordem que la malaltia és més contagiosa a mesura que la simptomatologia va empitjorant. L'Ebola és un perill que ens ha portat el govern.

El tractament de l'Ebola s'ha de fer en un hospital de nivell 4, a Espanya no existeix cap hospital d'aquest nivell, el Carlos III és de nivell 3.

Segons recollim de la informació donada als mitjans per un infermer anònim de l'UCI de l'hospital de La Paz, unes hores abans del trasllat es va informar el seu departament que serien els destinats per atendre als dos malats infectats. Això va aixecar por i inseguretat entre el personal sanitari, ja que ni estaven suficientment formats ni informats. Els hi van donar unes quantes instruccions, persones que també estan angoixades i poc formades en aquest àmbit. Van fer saber que a l'hospital de La Paz no existien sales amb pressió negativa, que són les necessàries per aquest tipus d'infecció. Els hi van respondre que no eren necessàries, perquè el virus no es transmet per l'aire. Els hi van adaptar les normes polítiques dictades pel govern, canviant a la seva mida els protocols de salut. En el darrer moment, els “responsables” (realment els irresponsables) van canviar d'opinió i van decidir portar als pacients a l'hospital Carlos III, en concret a la sisena planta, que disposa de sales amb pressió negativa. Aquesta planta estava tancada, sense material ni personal, en espera d'obres a mitat d'Agost. En poques hores, van intentar habilitar la planta portant material des de l'hospital de La Paz, fins i tot infermeres que van desplaçar material en el seu propi cotxe. La Direcció d'infermeria de La Paz va comunicar al personal de l'UCI que haurien d'anar a l'hospital Carlos III rotatoriament i allà col·laborarien amb el personal d'aquest Hospital per atendre els malats infectats. El personal d'infermeria de de l'UCI de La Paz van ser coaccionats i amenaçats d'obrir-los expedient en cas de no acceptar fer aquest servei. L'infermer anònim manifesta que no es volen negar a treballar, sinó que la queixa ve derivada de la precarietat del material i la formació rebuda.

A l'hospital Carlos III, de nivell 3, el personal d'infermeria de l'hospital de l'UCI de La Paz van rebre unes quantes instruccions de companys del Carlos III que tenen unes poques nocions més que ells, minuts abans de l'arribada dels malats. En cap cas se'ls hi va lliurar, per no tenir disponible, el manual de protocols del centre de referència mundial en infeccions d'Atlanta (EUA).

Cal afegir la informació proporcionada pel Dr. José Mª Echevarría, que treballa en una ONG a l'Àfrica i és expert en atenció a malalts d'Ebola. Els tratjes que s'han d'utilitzar es diuen PPE (personal protection equipment), hi han de diferents graus, depenent de la malaltia. L'Ebola requereix el més alt, el de nivell 4, no ha d'haver-hi ni una micra de pell sense cobrir i en algunes zones corporals la protecció ha de ser doble. És necessari l'existència d'un entrenament de dues setmanes en un centre adequat i impartit per personal qualificat. La col·locació del PPE dura 10 minuts i la retirada 20-25 minuts. S'ha d'afegir que s'ha de ruixar amb aigua clorada i que s'han de desinfectar les soles de les sabates també amb cloració. Aquest procés de vestir i desvestir sempre ha de ser amb la supervisió de dues persones, una tirant spray amb cloració i l'altre recitant en veu alta el pas següent. El personal, tot i estar entrenat, és fàcil que sota pressió i stress es deixi de fer algun pas. Recordar que el 90% de sanitaris infectats en general, com a conseqüència de la seva feina, és per no seguir correctament els protocols adequats.

En el cas d'un infectat que requereix nivell 4 s'han de seguir extrictament unes mesures. Segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) s'ha de minimitzar el contacte amb el pacient, treballar de forma ràpida i eficaç quan estàs en contacte amb el malalt, i el personal que atén al malalt ha de ser el menor nombre possible. Això és totalment incongruent amb l'ordre donada als infermers de l'UCI de La Paz en què se'ls ordena que rotin tots els torns per anar a l'hospital Carlos III, ja que això suposa molta gent exposada que a més haurà d'atendre a altres pacients a la seva unitat de La Paz, pacients que acostumen a estar inmunodeprimits.

L'Ebola necessita, com ja hem dit, una protecció de nivell 4, l'hospital Carlos III té nivell 3, comencem malament. El PPE que requereix és un tratje HAZMAT i una font de respiració autònoma amb oxigen. A la sortida han d'haver-hi dutxes múltiples i una habitació buida per deixar el tratje contaminat. També una habitació amb llum ultraviolada. Però la realitat és que el ens han comentat és que eren tratjes de bioseguretat nivell 2, és a dir, els utilitzats per salmonella, hepatitis i VIH.

Una cosa més, en algun moment ha existit la figura d'una persona responsable de coordinar i fer el seguiment del personal sanitari que atén als pacients? La resposta és evident, NO.

Com infermera em sento totalment identificada amb tots els companys implicats amb els infectats d'Ebola, entenc les seves pors, la por per contagiar-se, la por per encomanar el virus a la seva família, la impotència davant d'ordres injustes, irracionals i inaudites, la seva angoixa a pensar en els propers dies. Quan escolleixes aquesta profesió saps perfectament que és de risc, imagines a que t'enfrontaràs, a la mort, a errades humanes, al partiment, al treball constant fins a acabar extenuat perquè la majoria d'Hospitals tenen manca de personal, al perill de contagiar-te “de la hepatitis del prójimo”, a treballar el dia de Nadal mentre tothom menja torrons, a tantes i tantes coses que és impossible enumerar-les totes.

Et pots esperar i assumeixes que, fins i tot treballant en aquestes condicions, et paguin poc i malament, però pel que ningú està preparat és a patir les conseqüències d'una temeritat sense precedents com la que hem viscut. Que una persona, treballant en aquestes condicions, sigui infectada i que estant en greu perill la seva vida, hagi d'escoltar, ella i la seva família, acusacions i tot tipus d'improperis, no té nom. Que diguin que ha mentit, que no té capacitat de treball, que no fa falta tenir un màster per posar-se un tratje fa mal, em fa mal, i que això ho digui un polític que no s'ha exposat a res, que no ha fet res, m'indigna. Com podem tolerar què aquesta gent continuï dirigint les nostres vides?

El govern d'Espanya ens ha posat a tots en perill de mort. Ha estat produint una despesa econòmica que no hauria d'existir. El govern ha abandonat a Teresa i la fan servir com un arma política, per escaqueixar-se. No els interessa buscar solucions per la seva vida, només volen fer-la culpable.

 

Maribel Méndez de la Calle
Diplomada d'infermeria (Col.legiada nr 25833)

ciudadania  Després d'algunes setmanes realitzant articles amb una alta càrrega de contingut, més aviat social i polític, aquesta setmana em ve de gust tornar  a un article amb caràcter més econòmic, però sense oblidar que l'economia no és pas una ciència exacte, sinó una ciència social.

Els ciutadans de l'estat espanyol estàvem dormint, estàvem de festa major, miràvem cap a un altre costat, però va arribar la crisi. Tots dèiem que es veia a venir, però sota un tel de fals benestar general, que no és tal, sinó que és l''statu quo' que hauria de ser normal, com ho és en altres indrets, no vàrem fer res suficientment important per canviar l'esdevenir i el dur impacte que va tenir la crisi en les persones, famílies i entitats. Ara, del que estic segur és que ja res serà igual, paraula d'economista.

Primer els ciutadans ens vàrem començar a adonar que existia una injustícia de forma generalitzada, que les elits polítiques de l'estat gestionaven la crisi atenent els interessos d'una minoria, d'una casta, i que aquest fet, a part de beneficiar només a uns quants, perjudicava greument a la resta de la població. Els rescats bancaris i les retallades en serveis públics van constatar a la població la idea que qui s'ha enriquit més en el període anterior a la crisi, van ser els seus principals responsables, i després han sigut els primers a carregar el mort als altres. És el que es coneix amb la frase de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, paradigma impossible per a qualsevol inversor privat que no utilitzi el poder polític en benefici del seu poder econòmic.

La percepció d'injustícia ha anat donant pas al convenciment que la situació viscuda no només era millorable, sinó també evitable. S'ha passat de la indiferència a la indignació. Les coses no es poden seguir fent de la mateixa manera, ja que acabarem al mateix lloc. Cal fer-les diferents i per canviar-les, cal participació. Aquesta voluntat participativa explica els canvis molt importants en les enquestes electorals, el càstig als partits polítics principals, ineficients en la cobertura ciutadana i insensibles als problemes de les persones, i l'aparició de noves tendències, en les que destaca principalment Podemos. Però no és suficient que les noves formacions o les formacions realment amb esperit de renovació busquin la denúncia i l'alternativa, cal un plantejament seriós, una aposta real per gestionar un canvi en l'economia, en el model productiu, que tingui com a objectiu millorar les condicions de vida de la població; així com un canvi profund de concepte en el qual el govern escollit governi a favor de la majoria.

Avui l'economia a Espanya amb el model actual està en situació de bloqueig. Encara que ens diguin o ens pintin que estem millorant, si mireu al voltant, és evident que no és així. El bloqueig econòmic ve donat en gran part pel fort deute existent, que fa que tots els agents econòmics pensin en el mateix, com desfer-se d'aquesta. Ho fan les famílies, ho fan les empreses i ho fan les administracions públiques, de forma que tothom limita la seva despesa, debilitant la demanda agregada de forma que l'activitat productiva i econòmica en general disminueix, emportant-se per davant la generació d'ocupació i la generació de renda. En aquest context de recessió trampa, els problemes per retornar el deute, en lloc de disminuir, com podeu imaginar, augmenten i l'economia entra en una perversa espiral de deute i recessió que perjudica de forma geomètrica qualsevol tipus de recuperació econòmica, que en cas de produir-se, sempre serà molt lenta per aquesta causa. Les polítiques monetàries són ineficients en aquesta situació. Facilitar la inversió i el consum de les famílies són punts importants, però insuficients donat l'estancament existent i el sobreendeutament. S'ha d'acompanyar forçosament per la finalització de les mesures d'ajustament en la despesa pública com a factor estratègic, no només per augmentar la seva pròpia demanada, sinó també per l'impacte a curt termini en ocupació i renda, generant un impacte també i en conseqüència en la demanda privada. La fiscalitat és un factor clau. Per créixer amb peus sòlids no és necessari només el creixement macroeconòmic, és necessari fer-lo atacant directament a les desigualtats de la població amb l'objectiu que la demanda sigui equilibrada i l'economia també.

Podem quedar-nos aturats i esperar que es reactivi l'economia mundial, però Espanya és un dels últims països en el que pensen els inversors mundials en aquest moment. Hi ha molt per fer i només el nou model de participació social pot fer possible l'aplicació del coneixement, de la imaginació i de l'audàcia, fruit d'una democràcia ciutadana participativa que ha d'aprendre i prendre continuadament les decisions enfront de l'essència vella i caducada dels actuals partits polítics a favor d'uns aparells tancats en sí, que fa anys que estan aferrats a sistemes involucionistes. Hem de pensar en augmentar actius i disminuir passius. El deute com a passiu principal, hem de reestructurar-lo, no tenim més remei. És impossible tornar el deute existent. Fer-ho com ara es fa, significa patiment per la població i no avançar en la seva reducció. Evidentment que cal fer auditories i quites en el deute públic, però també en el deute hipotecari sobrevalorat de les famílies, com es va fer als Estats Units dels anys 30 o recentment a Islàndia. Les prejubilacions incentivades són un llast en el context actual per l'economia general, i no sembla que hi hagi una correlació directa entre el mercat laboral dels grans i dels joves, actuen moltes vegades com a mercats independents. Cal crear ocupació, aquest ha de ser el primer deure nacional i per aconseguir-ho s'ha d'incentivar la fiscalitat i les contribucions a la seguretat social en l'emprenedoria i les pimes, com a principal font d'ocupació i d'innovació. És nociva l'existència actual d'un sistema burocràtic, que pretén ser igualitari sense ser-ho i que afavoreix a les grans empreses. De la crisi només en sortirem si som més productius i més competitius, amb més inversió en I+D i innovació tecnològica. Les fonts de competitivitat de l'economia s'han transformat radicalment, des dels inputs barats d'energia, sòl, treball i capital fins a una combinació eficient de capitals físic, humà, organitzatiu, tecnològic, emprenedor i innovador basada en el coneixement. Transparència i democràcia són factors fonamentals lligats històricament en el capitalisme al benestar. Les economies amb més tradició democràtica han demostrat ser més eficaces en la distribució de recursos generats pel creixement econòmic. Les noves xarxes i moviments socials són imprescindibles per garantir millors quotes de distribució de la renda generada per l'economia del coneixement. La solidaritat territorial no pot frenar el creixement de les economies més dinàmiques.

Res serà igual, més tard o més d'hora els ciutadans acabarem decidint quin és el camí, acabarem sent els amos de les nostres vides.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Rethinking-Welfare-State  L'estat del benestar no és la resposta a tots els problemes d'una societat complexa com la nostra però ha de ser un objectiu per una societat que aspira a què els seus ciutadans tinguin una vida digna i sostenible.

Hem associat durant molts anys l'estat del benestar a un moviment desmercantilitzador que reserva espais a la societat al marge del mercat, oferint als ciutadans una protecció social, com una xarxa de seguretat en alguns aspectes relacionats al status laboral, a l'edat i a la malaltia. L'estat de benestar ha servit per evitar tensions socials individuals i col·lectives, ha servit en conseqüència per pacificar les relacions socials. Tal com l'entenem a Europa, comporta també una funció redistribuidora del capital mitjançant un sistema fiscal progressiu que capacita la càrrega les reserves de l'Estat i descarrega en una despesa pública que ens encamina a la justícia social, a la igualtat de les oportunitats i a la cobertura de necessitats bàsiques en benefici del benestar dels ciutadans.

A nivell general d'Occident, l'estat del benestar viu amenaçat per dos factors de tipus general: el primer és l'envelliment de la població que combina l'allargament de l'esperança de vida amb la baixa taxa de natalitat. El segon factor és el cost de la sanitat que a més del factor comentat abans té la incidència de la tecnologia, de forma que les noves tècniques de diagnostic i de curació passen a formar part immediatament de les exigències de la població, com per altra banda, així ha de ser.

A nivell domèstic, a més d'aquest dos fenòmens, a l'Estat espanyol hi ha dos factors que fan d'enemics: l'alt atur i la baixa productivitat. L'atur per un costat drena els recursos via el subsidi de desocupació i per altre banda els aturats no participen del procés impositiu que permet finançar les prestacions. L'atur és excepcionalment alt en comparació en qualsevol país de l'entorn i època per molta crisi que existeixi, els motius cal recercar-los en una altíssima sobrequalifiació laboral i en la hipertròfia del sector de la producció. Durant els temps previs a la crisi, les expectatives dels treballadors superaven les característiques del model productiu, que va generar sobretot a Espanya llocs de treball considerats en economia de baixa qualificació com són les activitats de turisme, comerç i construcció. No és un comentari molt agradable d'escoltar però cal remetre a les xifres empíriques de productivitat aparent (augment PIB dividit augment ocupació), en el període expansiu entre 1995-2007, a Europa Occidental l'índex estava entre més del 25% per uns i més del 10% per altres. Només Itàlia estava per sota del 10% amb un 4,5% i excepcionalment Espanya tenia aquest índex negatiu amb un -4,9%.

En base a aquest breu anàlisi, podem preveure l'impacte futur d'una evolució de l'economia espanyola en l'atur, el finançament i l'estat del benestar, basat en la taxa de creixement del PIB i la productivitat. El creixement del PIB estarà governat pel motor de la demanda, no podem esperar una evolució vigorosa del consum intern, ni del sector públic ni de la construcció. Podem esperar creixement en el turisme però té un impacte limitat avui, només del 5% del PIB i del 10% de l'ocupació, i com hem dit abans són llocs de poca qualificació, que és on pot existir la major incidència amb l'ocupació. També podem esperar creixement en les exportacions manufactureres, però aquestes només poden augmentar lentament ja que el creixement ha d'anar associat a mercats desconeguts, aquesta ocupació qualificada pot créixer però poc. El creixement de la productivitat no serà gaire alta ja que els principals creadors de llocs de treball seran activitats de baixa productivitat.

Estem davant d'un panorama molt pessimista. La recuperació de l'ocupació, en el millor dels casos serà limitada, possiblement afectarà positivament a l'ocupació dels joves que es vagin incorporant al mercat de treball, tant per la seva versatilitat com per tenir unes expectatives més realistes a unes condicions laborals que han empitjorat molt ràpidament en els darrers anys. Difícilment afectarà en positiu al gruix dels desocupats actuals. La ràtio de nombre d'ocupats per pensionista, que és el principal indicador de la sostenibilitat de l'estat del benestar, i que avui és de l'ordre de dos ocupats per pensionistes (molt dolenta) seguirà deteriorant-se en la mesura que la creació d'ocupació no és suficientment ràpida per compensar l'envelliment de la població. Considerant que la Seguretat Social ha experimentat un déficit superior als 10 milions d'euros en el darrers anys, equivalent al 1% del PIB, no podem esperar que aquesta tendència negativa millori en els propers exercicis. La conclusió és rotunda però clara, l'Estat del benestar és insostenible en l'actual situació d'Espanya, no veient-se una recuperació ni en el curt ni en el mig termini.

Ho veiem, cada vegada l'educació excel·lent pels nostres fills és més costosa per nosaltres, i la sanitat de qualitat és menys assequible. La jubilació digna de les futures generacions cada vegada està més lluny. Anem a la deriva i ho fem a velocitat més i més ràpida. Però curiosament, l'Estat conforme ens dóna menys serveis i assumeix aquesta situació, ens imposa i controla més com han de ser aquests serveis, ens marca de forma unilateral la seva prestació i la seva limitació, que flueixen d'una forma inversament proporcional, l'Estat actúa de monopoli de serveis socials minvants en quantitat i qualitat, no deixant-nos decidir sobre les opcions que encaixen més respecte a les nostres necessitats. Res és gratuït i cada vegada s'utilitzen pitjor els nostres recursos, els nostres impostos. Anem canviant de l'estat de benestar al benestar de l'Estat.

La solució passaria per l'aplicació de teràpies disruptives però que tenen un alt grau de incertesa, com podria ser la sortida de l'euro, però que a curt termini hi ha moltes possibilitats que tinguin un efecte devastador, i per tant, cal suposar que cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, sembla que estigui disposat a aplicar-les per l'erosió a nivell polític que suposarien. Descartant aquestes teràpies, només es poden aplicar teràpies a curt termini pal·liatives, medicines que permetin baixar el nivell de dolor però que no curen. Entre aquestes, la teràpia anomenada neoclàssica ja ha sigut presentada, baixar sous, fins i tot per sota del mínim interprofessional per persones no qualificades, i fomentar els minijobs. Contra aquesta, hi ha la teràpia keynesiana, consistent en augmentar la despesa pública, sigui per obra pública, sigui per la via de despesa en l'estat del benestar, i sempre en contra de l'anomenat austericidi, és la tendència que comença a sonar amb força des de l'esquerra europea. Unes i altres, tenen solament un efecte cosmètic.

És un nou temps, no hi ha lloc per la defensa de l'herència rebuda històricament. Les bases socials i econòmiques sobre les que es va construir l'estat del benestar han canviat, han aparegut noves necessitats socials. L'adequació del nou estat del benestar només serà possible si els ingressos públics són suficients i la gestió és més efectiva. De res serveix l'augment de la proporció sota control estatal si no es reforma el propi Estat, que ha d'estar sota el control democràtic dels ciutadans. En aquest context és del tot impossible que l'Estat espanyol pugui i estigui disposat a fer reconversions de cap tipus, només un nou Estat, equilibrat d'inici, sense una gran massa funcionarial podria suportar el manteniment d'un estat del benestar i que aquest sigui viable i sostenible en el temps.

En números freds, Catalunya, si en el període 2006-2009 hagués estat un Estat independent, i en el supòsit que hagués mantingut el mateix sistema fiscal espanyol amb la mateixa pressió fiscal, hauria recaptat 49 mil milions d'euros addicional de forma anual. Les despeses, en el cas de ser un Estat independent es quantifiquen en 35 mil milions anual si es manté el mateix grau d'estat de benestar actual, per tant, el guany fiscal català s'estima que hauria sigut de 14 mil milions d'euros anuals, un 7% del PIB. En conseqüència, Catalunya podria mantenir i augmentar, el mateix nivell dels serveis actuals, sense baixar reserves com passa a Espanya, sinó que es produiria un augment d'aquestes, sense considerar l'efecte multiplicador que generaria un guany fiscal d'aquesta magnitud a l'economia catalana.

Enteneu que no volen que marxem i que estiguin tant nerviosos amb el procés català? Seran com som però saben sumar i restar...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493