catalua espaa  La importància del mercat espanyol per l’economia catalana ha estat tradicionalment un dels arguments econòmics que més s’han esgrimit per aquells que més s’oposen a la independència de Catalunya. L’alteració de les relacions comercials entre Catalunya i Espanya és vista per alguns com una amenaça, posar en risc aquesta relació comercial per raons de caràcter polític suposa uns costos difícils d’assumir per l’economia catalana, manifesten els defensors de la unió espanyola, del seu immobilisme, de continuar com ara estem.

La realitat és que des de fa 10 anys, l’economia catalana ha reduït substancialment la seva dependència del mercat espanyol i, en conseqüència, ha augmentat la seva internacionalització, fent que l’economia catalana sigui avui menys vulnerable a una hipotètica reducció dels intercanvis comercials amb Espanya.

Una dependència comercial que disminueix, combinat amb uns beneficis que no s’assoleixen derivats de la pèrdua de capacitat competitiva del país produïda per la no disposició dels recursos per finançar el sector públic més la incapacitat de dissenyar una política d’infraestructures racional, provoquen i ens poden fer afirmar que al nostre país cada vegada és més evident que Spain is nothing, Espanya cada vegada és menys important per nosaltres i suposa un llast més pesat que hem d’arrossegar, econòmicament parlant.

Catalunya disposa d’un PIB semblant a Finlàndia i Bèlgica,  força bé, però malgrat aquest índex de desenvolupament, els registres de competitivitat de l’economia catalana són més aviat pobres, on es situaria en el 38è lloc del món en cas de ser un estat independent, per sota dels petits països europeus i lleugerament per sobre de l’estat espanyol que ocupa el 40è lloc.

L’economia catalana té un important grau d’apertura, amb un 117% se situa per sobre d’economies com Àustria, Dinamarca i Suècia.

Catalunya registre també un superàvit comercial sostingut amb l’exterior,  la balança de béns és deficitària en la resta del món, sense considerar Espanya, en un 5%, mentre la balança de serveis presenta un superàvit del 7,5% en els darrers anys. La balança conjunta de béns i serveis té un superàvit del 2,5%.

En el cas hipotètic i impossible que no hi haguéssim relacions amb Espanya, la balança comercial ja seria clarament beneficiaria actualment. Si a més, afegim Espanya, la balança de bens dóna un saldo positiu del 3% més un 3,5% derivat de la balança de serveis, un total doncs del 6,5% de superàvit.

El superàvit amb la resta del món que és de 2,5% actualment, fa deu anys era un dèficit del 6%. El superàvit amb Espanya que era és del 6,5%, fa deu anys era del 10,5%. És a dir, que mentre la balança amb la resta del món ha augmentat 8,5 punts en els darrers deu anys, la balança amb Espanya ha empitjorat 4 punts. Catalunya ja ha pres consciència que el seu mercat no és Espanya, és el món.

Catalunya ha disminuït i eradicat la seva dependència comercial del mercat espanyol, així el mercat espanyol que absorbia el 60% de les exportacions catalanes l’any 2000, ara només rep el 40% de les exportacions. Un canvi substancial aquest, però que s’ha produït de forma gradual i sostinguda, produït per la globalització creixent i sens dubte per l’esforç de l’empresa catalana cap a la internacionalització a causa de la incidència de la crisi espanyola que explica l’acceleració en la substitució de mercats de destí.

L’efecte frontera és un dels sempre repetits arguments pels opositors a la independència catalana. Segons ells, la creació d’una frontera política comportaria inevitablement la reducció de fluxos comercials, amb les pèrdues econòmiques que comportaria. Però si considerem que la moneda continuaria sent l’euro, considerem que els catalans continuarien parlant el castellà, i considerem que les xarxes empresarials construïdes al llarg dels anys no desapareixerien, és raonable pensar que els patrons de comerç entre ambdós països no experimentarien canvis gaire radicals. En cas contrari, si per raons polítiques o emocionals, els consumidors espanyols deixessin de consumir el 100% dels productes catalans que ara consumeixen, la conseqüència en el PIB català seria significativa, de l’ordre del 9,5%, mentre que en el PIB espanyol seria del 2%. Un valor més raonable de boicot que no pas el 100% podria ser el 20%, en aquest cas, el PIB català afectat seria només de l’1,7%.

Inclús en el pitjor dels casos, que aquest efecte és produís, es compensaria per l’augment en sentit contrari dels catalans a consumir productes autòctons, per l’impacte fiscal negatiu actual que suposa la pertinença a Espanya, així com, perquè l’augment de friccions comercials de Catalunya amb Espanya suposaria, de ben segur, una disminució de friccions de Catalunya amb altres països com podria ser França, que permetria una major inversió d’aquests països en infraestructures en el nostre territori.

Cal finalment dir, que de crides a boicots s’han fet moltes a tot arreu i a tots els temps, però normalment l’impacte és molt baix o nul. Així, l’efecte del famós boicot del cava només va tenir efectes en determinades zones de l’estat espanyol, però a la vegada va tenir un efecte en sentit contrari al mercat propi català. A més, els efectes reals del boicot van ser només per un temps limitat i van tenir una intensitat decreixent, desapareixent totes les seves conseqüències al cap de pocs mesos del seu inici.

Gens de por en aquest sentit, gens de por al boicot, cada vegada més Spain is nothing...

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

felipneri  En homenatge al meu pare, Albert Mas i Morera, que ara té 87 anys, vull publicar un poema seu.

Aquest poema, realitzat al 1949, es refereix al bombardeig realitzat contra Barcelona, avui fa 78 anys el 30 de gener de 1938, concretament a la plaça Sant Felip Neri, on l'únic "objectiu" era donar una covarda lliçó per part de les forces franquistes a la societat civil catalana, als nens. El meu pare, llavors tenia 8 anys, va ser un dels supervivents, un dels pocs. Havia d'estar en el improvisat refugi amb sostre de vidre on va entrar la bomba llançada pels feixistes i on van morir els nens, però un oportú "penelló" infectat al peu, el va retenir a la infermeria. Aquesta va ser la seva salvació, no va tenir la mateixa sort el seu germà Gaspar, que va ser un dels nens assassinats.

Si us plau, després de llegir aquest poema esgarrifós aneu a veure aquesta plaça de Barcelona i observeu encara les restes de metralla de les bombes que van caure. Després, valoreu i reflexioneu sobre la inhumanitat dels que fan referències a intervencions militars per acabar amb la voluntat i llibertat de les persones a expressar-se.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor de la UOC


ALS NENS MÀRTIRS DE LA PLAÇA DE SANT FELIP NERI

Si us pregunten pel carrer

què ha passat aquí,

gent vinguda de l'estranger

com tot barceloní.

---

Crideu amb veu molt forta
que les parets assenyalades de metralla,
corresponen a una sagnant batalla
obrint a la mort....la porta.
I per desconsol de moltes mares
carregades del dolor que van sofrir,
en veure tantes vides arrencades
ja que més de cent nens van morir.

En la plaça de Sant Felip Neri
se senten plors i gemecs,
és l'ombra de la mort i del misteri
són xiscles d'horror....
d'horror ressonant en l'hemisferi
arrencats del cor, dels seus batecs.

Era el 30 de Gener
diumenge gloriós,
però a fora a la plaça, al carrer
tot era espant, tot dolorós !.Un xiulet esgarrifós
se sent de sobte a la plaça,
i un gran tro espantós
que de caure les parets amenaça.

Una bomba mortal maleïda!
una bomba de la guerra,
se senten crits de terror i de seguida
surten els cossos llençats per terra.

Encara no s'havia esgotat el primer xiulet
d'aquella bomba l'explosió,
que una segona en caigué, com un fuet
deixant la sang glaçada amb sa expansió.

Jo em trobava a la infermeria
per un penelló al peu, infectat,
juntament amb un company amb afonia,
d'un refredat mal curat.

En sentir aquella explosió
i en veure la paret esquerdada,
d'un salt d'intuïció
ens tirem a sota el llit
amb el cor defallit
com una fera acorralada.

De sobte, apareix el vigilant
en la cara desencaixada, desfigurat:
esteu bé? esteu bé? deia tot cridant,
no us mogueu per pietat!
no us mogueu serenitat!
que us recolliran molt aviat.

Però la plaça de Sant Felip Neri
està esquitxada de sang i de metralla,
ja no és cap misteri
són els horrors de la batalla.

En el refugi, totes les parets
xopades de sang innocent
entre infants i parents,
mentre la metralla malvada
les vides totes cegava
els cossos en més de dos-cents.

En la plaça de Sant Felip Neri
se senten plors i gemecs de les despulles,
d'una guerra fratricida per l'imperi
destruint-se entre germans, com seques fulles.

Militars en actituds criminals
imposen la seva llei per la força,
com desenfrenats animals
perseguint la innocent corsa.

Per justificar aquella matança
cridaven els malvats dictadors,
amb veu greu de justa mancança
sols volem destruir, els traïdors!.

Però no importava, no, l'ombra
de les mares, recollint els trossos,
que l'assassina i brutal bomba
havia mutilat del seus fills, els cossos.

Jeien per terra escampades
que recollien entre plors,
aquelles mares desolades
fragments dels seus nins, encara en flors.

Pobres mares! quin profund dolor
en sentir la seva impotència,
en veure sens vida el seu nadó
i destruïda aquella flor d’innocència.
El cos infantil del meu germà
posat en filera sens vida,
mentre la mare crida
Gaspar!, Gaspar!
amb el cor trencat i l’ànima ferida.

Fill meu! Fill meu!
repetia amb el cor destrossat,
on és la justícia de Déu
on és el teu pecat.

Al final del dia, quan el sol s'ha esmunyit
i els morts estan en flassades apilats,
troben a un racó de la plaça, el cos encongit
d'un fill i d'una mare fortament abraçats.

En la plaça de Sant Felip Neri
se senten plors i gemecs,
és l'ombra de la mort i del misteri
són xiscles d'horror....
d'horror ressonant en l'hemisferi
arrencats del cor, dels seus batecs.

Albert Mas i Morera

Conte de Trens  Són les 9 del matí a l’estació d’Atocha. El dia s’aixecat assolellat, i la família Castellanos ha decidit passar el diumenge a Guadalajara. Blanca porta de la mà al seu fill petit Pablete de sis anys. No tenen pressa, ja ho tenen tot reservat. Uns amics de la família els hi han dit que el trajecte és molt confortable,  que tot és molt nou en la xarxa de rodalies. A més, al tren es serveixen uns bons esmorzars, inclosos en el preu, és clar.  També  els han dit que el maquinista, un home de semblant despistat que porta barba i ulleres, sol anar a poc a poc per no destorbar els passatgers durant el viatge. La Blanca està molt contenta, i així li diu al seu marit Gonzalo quan seuen al seu lloc.

—Nos lo vamos a pasar genial!

Gonzalo assenteix amb el cap mentre fulleja el diari La Verdad.

—Tendremos que hacer alguna cosa con estos independentistas catalanes que quieren marchar de España –diu en veu alta sense aixecar el cap del diari.

La Blanca mira als seus tres fills. El més gran, Gonzalo junior de deu anys ja està molt crescut, i Alejandro de vuit ja li va darrere.

—Que guapos están con su camisa azul a cuadros y sus pantalones blancos, y el cuello blanco de la camisa es muy señorial.  Y es que comprar en El Corte Español es lo mejor –pensa orgullosa la Blanca.  

Josep Català està molt amoïnat. La petita empresa d’electromecànica no rutlla com voldria. Fa temps que li costa molt obtenir crèdits dels bancs, i encara gràcies que ha pogut negociar amb alguns proveïdors. Però ells també han hagut d’ajudar a molts clients, la morositat està creixent i millor pactar terminis de cobrament que no fer-ho mai. Els poders públics centrals no ajuden gaire.

—On anirem a parar! –pensa capcot–. Ja fa temps que els meus col·legues han anat a vendre a l’estranger. És l’única forma de sobreviure. Però avui he d’anar a Madrid, tinc una reunió amb uns clients molt importants que m’han dit que estan pensant en canviar de proveïdor. Això ens faria molt mal. En fi, crec que he fet bé en endur-me tota la família amb mi. Podran gaudir del dia mentre jo tinc la reunió, que espero sigui fructífera. Jo els hi faré una bona oferta, quin remei.

Mentrestant la Consol desperta als nens.

—Va nois, anem, amunt, que hem d’esmorzar i sortir pitant. Que no us fa il·lusió agafar el TGV?

—Si mama, és clar, però son les 6 del matí –es queixa el Nil.

—Mira si ens aixequem ben d’hora podrem fer més coses allà on anem, i ja veus la teva germana petita ja s’està aixecant.

—És clar, l’Ona ho fa per fer-te la pilota.

—Avui et toca parar la taula a tu Nil –li recorda l’Ona.

—D’acooord, jaaaa viiiiinc –diu finalment el Nil arrossegant les vocals.

—Tots hem d’ajudar –sentencia la Consol–. Per cert, que us sembla si avui us poseu aquestes samarretes tant xules que us vaig comprar? Són de la marca Noesigual, una empresa catalana que està agafant molta volada també a l’estranger. 

—Jo vull la vermella –diu el Nil.

—Doncs jo em quedo la groga –renega l’Ona.

Finalment la família Català arriba a l’estació abans de les 7 del matí, puntuals i ben esmorzats.  

—Escolta’m Josep, vols dir que hem fet bé anant en tren?

—Si dona, ja veuràs! És molt còmode i més ràpid que no pas l’avió si vols anar al centre de Madrid.

—Quina poca gent que hi ha! Francament m’esperava estigués més ple –la seva veu denotava incredulitat­–. Josep, vols dir que els hi surt a compte aquest tren? Els bitllets no són pas barats, però no trobo que hi sigui rendible. Ara, que no et donen ni aigua, t’ho has de pagar tot!

—Va dona, no t’amoïnis per això. Anem a gaudir del viatge.  

—Mira mama ja arriba el maquinista –diu contenta l’Ona. 

—Sembla una persona acostumada a portar el timó del vaixell.  Això es una garantia en moments difícils ­–assevera en Josep.

—I tant –reafirma la Consol.

—Va, ja veureu, si tot va bé abans de les 10 arribarem a destí –diu animat en Josep mentre el seu pensament se’n va a la reunió que tindrà més tard.

Mentrestant la família Castellanos està acabant d’assaborir el seu esmorzar. 

—Este chocolate con porras está buenísimo –diu entusiasmat Pablete llepant-se els dits.

—¡Ojo! No te manches la camisa –li recrimina la Blanca–. Gonzalo, ¿sabes por qué nos hemos desviado del camino? ¿Puede ser que el maquinista haya cogido otra vía?

—Así es. Según he sabido de fuentes autorizadas hemos decidido coger un camino más corto. Viajamos por una vía normalmente transitada por trenes de alta velocidad provenientes del otro lado, de Catalunya. No hay que preocuparse. Total, aquí todo es España, todo es lo mismo –respon Gonzalo parlant de forma ampulosa.

—Però, ¿No podemos chocar? –pregunta un xic espantada la Blanca.

—No, ¡qué va! –Gonzalo mou els braços en desaprovació–. En todo caso llegaremos a nuestro destino antes que ellos, y si no fuese así ya se apartarán. ¡Faltaría más! –diu autoritari donant per acabada la conversa.

—Ja queda poc per arribar, tot està en ordre –li diu el maquinista Ramón Creixent al seu ajudant després de donar un glop al cafè amb llet.

—Arribarem puntuals un cop més –assevera el seu ajudant.

Ramón es mira carinyosament al seu acompanyant.

—Ja fa molt de temps que viatgem junts, li tinc plena confiança. Es més que un company, és un amic –reflexiona Ramón amb la mirada perduda.

De sobte el bot i els crits del seu ajudant li fan aparcar els seus pensaments.

—Compte, que és això? Hi ha un tren acostant-se de cara! Xocarem! –crida l’ajudant.

—Hem de frenar. Intentarem evitar la col·lisió –li diu Ramón parlant serenament.

—Però... Que fa l’altre? No frena pas! –diu sorprès l’ajudant. 

Per uns instants el soroll del xoc fa emmudir tots els altres sons a molts quilòmetres a la rodona. Després de l’ensurt inicial, la família Català baixa del tren i s’acosta al lloc de la col·lisió. 

—No sembla que hi hagi cap ferit –diu en veu alta la Consol.

—No, ciertamente ha sido un golpe fuerte pero los trenes han aguantado –contesta la Blanca sense mirar a la Consol.

La Consol se la mira per un moment, però centra la seva atenció en els dos maquinistes que comencen a discutir. Sembla que es coneixen.

—Home, ets tu! Es pot saber que hi feies per aquesta via? –pregunta en Ramón.

—Yo voy por donde quiero, todas las vías son mías –respon cofoi el maquinista Mario Rampoy.

—És clar, és clar, però les paguen els meus passatgers –diu Creixent visiblement irritat.

—Si. ¡Y tanto! Y ahora también tendréis que pagar todos estos desperfectos –respon Mario amb sorna.  

—Ja fa temps que us diem que tot això és injust i no ens feu cas, ja fa temps que ens maltracteu, ja estem tips d’aquest color Mario.

—Mira Ramón, este es vuestro destino –diu Mario amb ironia.

—Quin destí? Ser cornuts i pagar el beure? Doncs crec que esteu vessant el got.

—No será para tanto, hombre, no será para tanto.

—Ah, no! Mira Mario, et vaig a parlar d’entrada dels trens, que és el que conec millor.  Primer, a Madrid teniu una xarxa de rodalies molt més nova i amplia que la nostra. Tenim un dèficit ferroviari estructural degut a la vostra política centralitzadora i a l’incompliment de les inversions compromeses. Només cal veure que encara tenim trens que es van fabricar fa 50 anys, i contínuament tenim problemes degut a la manca de manteniment de la xarxa –explica Ramón pausadament.

En aquest punt Mario replica i és genera una discussió en la que poc a poc és van afegint participants.

Mario: Ramón, si no estoy equivocado esto lo tenéis traspasado, ¿verdad?

Ramón: Ens veu traspassar el problema, i no esteu complint amb el pla d’inversions previstes segons l’acord. A tall d’exemple, aquest any a rodalies només s’han pressupostat un total de 14 milions d’euros i en canvi a Madrid 44 milions per un tram. –Ramón intentava ser didàctic.–      I si vols parlem del TGV. Encara ara a l’aeroport del Prat no ens arriba l’enllaç, però Barajas té una dotació pressupostària per tenir aquest enllaç.

Mario: Hombre, es una simple cuestión de prioridades. Y siempre pensando en el bien común, claro –traient importància a l’assumpte. 

Ramón: És clar, és clar. El vostre bé comú, ja que nosaltres sempre quedem al marge. Potser es que no ens considereu com a part d’aquest bé comú. Escolta’m, si heu pressupostat  més diners per al TGV de Galícia que per tot el Corredor del Mediterrani! Això no és eficient, no teniu els criteris clars. Per no parlar de que la nova terminal de contenidors del port de Barcelona no té elsaccessos viaris ni els ferroviaris directes, malgrat que us veucomprometre a tenir-los enllestits. I si vols parlem del metro. En fi, n’hi ha tants motius per estar decebuts!  Les inversions són necessàries per créixer i ens esteu ofegant, i ja estem tips –la seva veu denotava preocupació.

En aquest moment, intervé Gonzalo que ja portava un temps nerviós tocant-se el cabell engominat mentre escoltava la conversa.

Gonzalo: Vosotros sois unos insolidarios que queréis todo y que el resto de España sea pobre, pero en realidad vosotros no sois nadie sin nosotros.  

Gonzalo parlava aixecant la veu mentre al seu costat Blanca movia el seu cap amb aprovació. A prop d’ells en Josep i la Consol s’ho miraven tot sense dir res, però a en Josep li preocupava la reunió.

Josep: Senyors, podríem discutir això en un altre moment. Jo tinc una reunió molt important i no arribaré a temps. Podríem retirar entre tots els trens i fer via?

Gonzalo: No se preocupe. Ya verá como esto lo arreglo en un santiamén. Don Mario. ¿Me permite usted que haga una llamada a unos contactos que tengo en el ministerio de defensa para que vengan a arreglar este asunto de una vez por todas?

Mario: Vamos a ver, vamos a ver. Supongo que podremos arreglarlo sin una intervención, digamos, extraordinaria.

Ramón: Senyors, són aquestes actituds les que ens ajuden a prendre la decisió de marxar del vostre estat. No és pot dir que som insolidaris quan cada any 16.000 milions dels nostres impostos es reparteixen per tota Espanya. Diners que serveixen a altres territoris per créixer, ja que poden gastar per sobre del que produeixen i en canvi nosaltres ens anem empobrint.

Consol: I també podem parlar de la vostra idea centralitzadora. Esteu fent lleis que pretenen unificar les coses sense tenir en compte que són competències nostres. Nosaltres tenim la nostra idiosincràsia, la nostra història pròpia i mil·lenària. Però vosaltres feu lleis per unificar els mercats. Lleis que envaeixen les nostres competències culturals i educatives.  Lleis per atacar la nostra llengua. No és ètic ni moral el que ens esteu fent.

En sentir la paraula moral va intervenir el senyor Bisbe que casualment viatjava en el comboi i arribava en aquell moment al lloc de la discussió.

Bisbe: Hermanos, hermanos. Estamos muy preocupados por vuestro deseo de separación de esta gran nación que es España. Tenéis que velar por el bien común, el bien de todos –diu de forma condescendent.

Ramón: Ja ha quedat clar, senyor Bisbe, que aquest bé comú que vostès diuen no ens inclou a nosaltres. No ens voleu, però tampoc ens deixeu marxar. Potser fora més convenient que es preocupessin més del menysteniment continuo que estem patint els catalans, tot i que segons vostès som part del bé comú.

Gonzalo: Esto lo arreglo rápidamente, ya veréis. Don Mario. ¿Hago ya la llamada?

Ramón: Sap vostè? Ho farem millor. Trucarem a les autoritats europees a veure quina opinió tenen. I ja posats que ens ajudin a resoldre tot això. No?

Mario: Haz lo que quieras, no te van a hacer caso –a Mario se li escapa un petit somriure.

Ramón: Ja veurem, jo no estaria tant segur.

La discussió pujava de to i tothom parlava a la vegada. No era possible entendre res. A tot això, la Blanca es va girar buscant els seus fills. Ja feia temps que no els veia. Els hi trobà allà mateix parlant animosament amb un nen que porta una samarreta vermella. Els hi crida i quan s’acosten els hi pregunta amb qui estaven parlant. Alejandro assenyala al nen que ara està parlant amb aquells pares catalans que estaven en la discussió.

—Estábamos jugando. Mira mamá me han cambiado la carta de Xavi por la de Casillas –diu un entusiasmat Pablete.

—Ah, bueno. ¿Y ya os entendéis hablando?

—Claro mamá, ¡pero si habla español! –respon indiferent Gonzalo junior.

La Blanca mira a aquella família que ara estan parlant català entre ells. Mira de nou als seus fills i els hi diu: –Va chicos volver a jugar, pero no os alejéis mucho de nosotros–.

Un soroll ensordidor fa callar tothom. El cel s’omple d’helicòpters equipats amb els estris necessàries per a un rescat com cal. Ramón mira a Mario intentant esbrinar si està al cas de tot això, però aquest li sembla sorprès. La cara de Gonzalo també denota sorpresa. Es creuen totes les mirades. Ningú sembla entendre res.

—Que està passant aquí? Qui són aquesta gent? –pensa Ramón confús. De sobte nota una mà a les seves espatlles. S’espanta una mica. Abans de poder girar-se sent a cau d’orella un veu amiga que li diu: –Tranquil senyor Ramón, tranquil, son dels nostres–. Aleshores Ramón Creixent va saber del cert que tot allò aniria bé.

Nota: Els personatges d’aquest conte són inventats i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

 

Carles Narváez Brrinquis
Economista col·legiat nr. 9496

conclusions20d  Diu el refranyer castellà que “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon les tuyas a remojar”. Doncs bé, dedicat a tots els que s'en fotien del adzucat de les eleccions del 27S i el panorama que havia quedat a Catalunya, el panorama en clau espanyola que queda com a resultat del 20-D reforça i millora qualsevol dificultat dins de la política catalana.

A partir d'avui, es posa en marxa el rellotge per la formació de govern a Espanya, igual que s'acaba el temps per fer-ho a Catalunya. El ventall d'anàlisi que veurem en els dies vinents, cadascú dirà la seva en funció del seu propi interès, veurem com acaba tot això, però a priori vull comentar les meves primeres conclusions del 20D, les eleccions generals realitzades ahir a l'estat espanyol.

1.- Continua el model de dos espanyes, la blava i la vermella, dins d'una Espanya fragmentada, i ara fragmentada en cadascun dels seu fragments. Serà necessaris fer coalicions, pactar, però aquesta paraula sembla que fa anys que no existeix en el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española.

2.- La blava guanya on sempre. L'Espanya de les dretes més inmovilista, manté malgrat la corrupció, els desnonaments i el menyspreu generalitzat als ciutadans, un gruix de votants fidels al PP, un partit originari dels hereus de la dictadura, dels hereus colpistes de la Guerra Civil espanyola, personatges que ja fa quasi 90 anys que d'una forma o altra governen aquest estat, ara en pseudo-democràcia i abans mitjançant la pèrdua absoluta de llibertats. L'alternativa de dretes que havia de liderar el canvi, la dreta taronja, les dretes del màrqueting, s'han quedat en un no res, i no seran la clau de la governabilitat que volien ser. Avalats per uns mitjans de comunicació que els volien llançar i unes enquestes, ara dubtoses, han obtingut un resultat que no imaginaven ni als seus pitjors malsons. El taronja no s'ha menjat al blau.

3.- L'Espanya vermella s'ha diversificat. Un empat quasi tècnic, en nombre de vots entre una esquerra socialista, la de sempre, i l'esquerra renovada, la que diuen que va sortir del carrer, de les manifestacions del 15M. Els socialistes renten la seva cara perquè perden menys diputats que els populars i continuen com a segona força, però és un fet que han obtingut els seus pitjors resultats en unes eleccions generals. La seva fortalesa queda ja només reduïda a l'Andalusia, sobretot occidental, i a Extremadura. La part vermella espanyola, ha sofert masses pallisses, li han sortit “moratons” i ha aparegut Podemos, que ha fet una campanya impecable, sobretot en el seu tram final.

4.- Els partits nacionalistes i els independentistes, tindrien la clau de governabilitat en condicions tradicionals. Però donada la conjuntura actual, no sembla que cap dels partits catalans, que podrien pràcticament decantar la balança cap a un o altre costat, voldran ser-hi partícips, al contrari sembla que voldran tenir un paper de veure que passa en “aquest sidral”.

5.- A Catalunya, una vegada més, la primera força de l'Estat, el PP, és la darrera força a casa nostra. Manifesta prova que el que ens interessa a Catalunya no interessa a Espanya, i al contrari, Catalunya ja fa temps que ha desconnectat d'Espanya, no només des de el 27S. ERC triplica resultats i guanya Podem amb el lideratge d'Ada Colau, amb un discurs, ara sí, on s'afirma obertament que aquest partit està d'acord amb el dret a decidir. El PSOE, que es presenta sense el PSC malgrat mantenir les sigles, obté els seus pitjors resultats, per primera vegada no és el partit més votat en unes eleccions generals. Catalunya vol decidir, està clar, penalitza a qui no deixa exercir la llibertat i aposta per qui diu que vol respectar-la.

6.- Queden finiquitats els ja zombis, UpyD i Unió. El partit comunista al model tradicional, també queda relegat a un paper insignificant amb només 2 diputats.

Aquests resultats dificulten la governabilitat de l'Estat, afortunadament, perquè obliguen a governar mitjançant el pacte i no per Real-Decret, obliguen a parlar les coses i aprovar-les abans de portar-les a terme, en definitiva, obliguen als polítics a fer política i a ser més demòcrates. Benvinguts siguin aquest resultats, ja era hora.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

recuperacion  La recuperació d'una economia no és un fenomen instantani ni un fenomen que es produeix quan l'economia comença a presentar indicis positius. La recuperació no depèn només de les circumstàncies conjunturals, també depèn de la preparació que tingui una determinada economia per fer el salt i que no sigui un salt al buit.

Estem en un any electoral, sentirem i llegirem moltes mentides, moltes mitges veritats. Així doncs, no anirà malament saber algunes coses abans, que és l'objectiu de l'article d'avui. No confiem en els mandangueros, en els engalipadors de pa sucat amb oli, no ens fiem de prestidigitadors que voldran jugar amb les nostres ganes que la crisi acabi i ens vulguin vendre per art del birlibirloque que amb un simple abracadabra i apareix la recuperació, tot ja s'ha acabat, els mals temps han passat. Les coses no van així en economia.

L'economia espanyola i la catalana, de forma similar, van tenir un índex interanual positiu del PIB de l'1,4%. La demanda interna ha sigut la impulsora d'aquest creixement, sobretot el consum privat de les famílies amb un 2,4%; seguida de la inversió amb un 3,4%. Per contra, el consum públic quasi no ha crescut, només ha tingut un augment del 0,1%.

Aquestes dades han sigut utilitzades, sobretot per polítics, per dir que la recuperació macroeconòmica s'està traslladant a la microeconomia, ja que el consum familiar és l'impulsor del creixement econòmic. Sentirem i llegirem fins a les eleccions generals de l'Estat que el govern espanyol ha reorientat l'economia espanyola fins a iniciar el procés de recuperació i crear no sé quants llocs de treball. Aquestes afirmacions són incorrectes, són cants de sirena, són mentides. Responen només a un desig del poble espanyol per sortir de la crisi i que el govern espanyol alimenta de forma maliciosa, al més pur estil engañabobos, no tenen cap fonament. El govern espanyol es dóna un mèrit i una importància que realment no té. I com s'explica això? Els números són freds, diuen el que diuen, i realment aquestes xifres hi són.

Espanya no està bé, ni hi ha res que ens permeti veure que ho estarà. Els polítics no expliquen que l'impuls de la recuperació microeconòmica està relacionada fonamentalment en la competitivitat i eficiència de les nostres empreses en els mercats internacionals, procedeix de la generació de llocs de treball derivada de sector vinculats a l'activitat exterior, ja sigui indústria exportadora, serveis vinculats a aquestes empreses, i al turisme en general.

Si analitzem les dades exportadores vers les importadores, podem determinar que el nou creixement econòmic no és incipient, però ferm. Malauradament és un creixement que neix ja molt feble. La demanda exterior no està recuperada, ja que és fluixa. L'oferta interna no ha millorat, com reflecteix la caiguda de la productivitat fins al -0,4% en el quart trimestre de l'any.

El govern espanyol tindria i seria causant de la recuperació si el sector d'activitat del que és directament responsable, l'administració pública, millorés també en la seva eficiència, cosa que no és així. Seria causant de la recuperació si impulsés reformes estructurals que estimulessin la capacitat del teixit productiu propi per ser més competitiu en l'oferta, si realitzés polítiques de qualitat i de quantitat per disminuir la burocràcia i incentivar seriosament l'emprenedoria empresarial de tipus schumpeteriana, la innovació mitjançant les idees, el tractament del coneixement, la tecnologia i l'organització de les empreses.

Els nous temps comporten un nou model de creixement, els temps que vindran condicionaran si continuarem o no en un estat de crisi, que pot ser permanent, crònica o almenys de llarga durada. Només es podran afrontar si existeix un canvi radical en el teixit productiu, que sembla que els dirigents espanyols no el veuen o no el volen veure. Però el que és pitjor, tampoc ho veu l'oposició, és l'anomenada com nova esquerra, però amb argumentaris més vells que mai, mirant cap a un altre costat. Parlen de més renda, més protecció social, més demanda interna, més benestar, parlen de les conseqüències, però no parlem del com ho aconseguirem, no anomenen les polítiques de productivitat i competitivitat, sobretot de les pimes, que han de fer possible el canvi de model de creixement i el nou model de generació de valor empresarial.

L'economia espanyola és 100% dependent, té nul protagonisme dins de l'escenari mundial, segueix amb un altíssim índex d'atur, cada vegada està més desequilibrada, no disposa de capacitat d'estalvi ni d'inversió per part dels ciutadans, és un país molt endeutat, tan privada, però sobretot públicament, a un nivell que fa que aquest deute bilionari no es pugui tornar. L'economia espanyola no ha evolucionat, no s'està recuperant, té els mateixos problemes que abans tenia, és una bomba de rellotgeria que crida al pessimisme.

Senyor Rajoy, senyor Montoro, senyor De Guindos, senyors i senyores que els hi fan l'onada i riuen les gràcies, i fins i tot senyors i senyores que encara els volen votar... són vostès uns lladres, juguen amb la bona fe i la il·lusió dels ciutadans, són vostès uns estafadors.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya