traitors  La política espanyola continua força animada, és com veure cada dia una sèrie de ficció, no saps el que passarà avui i com serà el desenllaç. Seguirem aquesta setmana amb ella.

La porta dels traïdors o traitor’s gate, en la seva traducció anglesa, és una porta d’entrada a la Torre de Londres des del riu Tàmesi sota la torre de Sant Tomàs, construïda per Eduard I al final de la dècada de 1270 per facilitar l’entrada per mitjà de barcasses. És coneguda amb aquest sobrenom  perquè per ella van entrar molts presoners acusats de traïció, que després de ser torturats ja no sortirien del recinte de la Torre mai més amb vida, personatges històrics tan famosos com Ana Bolena i Tomàs Moro.

Porta que si estès ubicada en un altre lloc i moment ja estaria reservada en el dia d’avui. Si estès a la carretera de San Jerónimo de Madrid a l’any 2016 enlloc de estar-ho al costat del pont de Londres al final de l’edat Mitjana o inicis de l’edat Moderna, estaria reservada als 68 diputats dels PSOE (que no socialistes) que el dissabte amb la seva abstenció, equivalent a psoeun vot favorable, han facilitat la investidura de Mariano “el triste”, Mariano Rajoy “el plasma”, Mariano Rajoy Brey “el que las ve venir y no hace nada”, excepte posar-se calers a la butxaca aprofitant-se del sistema corrupte espanyol.

No només els 68 diputats són els traïdors, també ho són els dirigents “barons territorials autocolpistes” que encapçalats per la cacic Susana Díaz, com l’ha batejat en Rufián, exministres vinculats a mesures neoliberals (socialisme i neoliberalisme???)  i alguns dirigents i ex-dirigents de pes, apoltronats com Felipe GonzálEX, seguint amb la semàntica rufianesca, i jo afegiria a Rubal-caba la pròpia fosa, que en forma de sant-cristu-gros han sortit a passejar per mantenir l’estatus de les portes giratòries en el seu màxim esplendor. Traitor’s gate es quedaria petita.

I no hi ha traïció més gran, més vergonyosa i més indigne que els fills i néts dels que van morir i van ser morts per un ideal, recercant precisament el millor pels seus fills i nets, ara s’hagin venut als fills i nets de qui els van perseguir, torturar i assassinar en molts casos.

De res ha servit que una immensa majoria de militants socialistes s’hagin pronunciat a desenes d’assemblees pel NO al PP; que Ferraz s’hagi omplert de centenars de manifestants al crit de “No és No” o que les enquestes assenyalin que més del 70% dels votants socialistes rebutgen abstenir-se a la investidura de Rajoy. Fent-se els sords davant el clamor de la seva base i a l’oposició majoritària de la classe treballadora i la joventut, el Comitè Federal i la Direcció del PSOE s’ha resistit a la seva pròpia militància i ha decidit procedir amb el frau electoral, lliurant el govern de forma legal però il·legítima als més reaccionaris, obrint de bat a bat les portes a noves retallades i més austeritat improcedent i inútil.

L’abstenció d’ahir, que ens volen vendre com un gest simbòlic de caràcter tècnic, com un punt d’inflexió en el pactisme o com un mal menor necessari per preservar Espanya, no en té res d’això, és una decisió que tindrà conseqüències de gran transcendència històrica, forma part d’un programa polític que defineix el grau de fusió que els actuals dirigents del PSOE mantenen amb la classe pepera.

Les màscares han caigut i ho han fet de forma vergonyosa, enrere queden les declaracions demagògiques, les filigranes dialèctiques. No es busca defendre als més febles, als desnonats, als aturats, als joves, als estudiants sense mitjans, el que només es persegueix és la perpetuació d’un sistema de privilegis per a alguns, encara que això suposi infligir patiment a milers o milions de persones en els anys vinents.

La traïció ha estat consumada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

francoenderrocat  Ous esclafats, pintades, una senyera estelada i un altre amb els colors arc-iris com a símbol gai, nines inflables, un cap de guix amb els llavis pintats, un cap de porc, tots els malsons i tabús que el dictador pogués imaginar i altres més  s’han concentrat en els pocs dies que l’estàtua eqüestre de Franco decapitada s’ha exposat enfront del Born Centre Cultural com a part de l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai Urbà.

Després de quatre dies de servir com a diana pública i de rebre tot tipus d’acarnissament, l’efígie franquista ubicada enmig de la zona zero independentista, va ser enderrocada per un grup de tres persones que la van aconseguir tirar per terra, com si fos una al·legoria de l’Estaca, la famosa cançó de Lluís Llach convertida amb himne de resistència:

Si jo l'estiro fort per aquí,

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba,

i ens podrem alliberar.

En una acció que ha acabat com a trending tòpic a les xarxes populars, mitjançant el repetit #samataopaco, no deixa de ser curiós que la representació en pedra del militar colpista hagi sigut ara enderrocada i no ho fos en vida, ja que el dictador va acabar morint de vell i al llit.

La figura de Franco representa el terror, la foscor, les tortures, la presó, la por, la mort, la maldat, l’assassinat, la guerra, la crueltat, la dictadura, els afusellaments, la psicopatia. SA MATAO PACO, Franco va morir un 20N de l’any 75, però va morir amb ell la seva herència?

A Espanya i a les mentalitats dels espanyols encara existeix un dens pòsit del franquisme, un sediment que apareix en les paraules i els fets d’alguns polítics i en determinades esferes de poder. Són els de sempre, les mateixes dinasties, que mouen les peces del tauler d’escacs al seu criteri i interès, sense que el teòric estat de dret faci res per a canviar-ho.

Pensen que ells són Espanya, utilitzen els ressorts de poder i no hi ha ningú amb capacitat suficient per contradir-los, ja que s’acaben plegant pleguen sempre als seus designis. Dictaminen com ha de ser l’educació, l’oligarquia financera, el que està bé i el que no ho està, la justícia, la religió, el patriotisme exacerbat i la unitat de l’estat que vol ser de pensament únic, el que ells van inventar.

Com d’altre forma es pot entendre que amb tants anys que han passat des de la mort del dictador, els successius governs de la democràcia han evitat entrar en el debat de la memòria històrica, han fet silenci sepulcral sobre la repressió de la dictadura, han tapat a Jutges que han volgut investigar-ho, com si mai hagués existit amb l’argument que per curar les ferides val més tapar-les. Doncs, no! Les ferides si es tapen es gangrenen, només es resolen i es digereixen si s’afronten i s’analitzen.

Com es pot entendre sinó que en el Valle de los Caídos, no existeixi cap placa explicativa pels visitants de l’horror que va suposar la seva construcció pels presoners republicans tractats com esclaus.

Com es pot entendre d’altra manera la multitud de fosses comuns encara escampades per tot el territori espanyol quan ja fa 77 anys que va acabar la Guerra Civil i l’obligació de l’estat espanyol hauria de ser investigar les desaparicions, exhumar a les víctimes i posar punt final a la impunitat dels crims de la dictadura portada a terme pel bàndol franquista.

Tampoc es pot entendre d’altra manera la preferència de la religió catòlica, una preferència sobretot en el seu finançament que ve donat com a reconeixement als serveis prestats per l’alta jerarquia d’aquesta confessió religiosa en temps del franquisme, una religió que no paga impostos pels molts metres quadrats que ocupen els seus temples, mentre els ciutadans ho hem de fer per viure a les nostres llars, independentment de com de modestes que siguin. També a l’omnipresència dels símbols catòlics en els actes oficials, ja sigui en preses de possessió d’alts càrrecs o en desfilades militars.

La monarquia és el vincle més directe entre l’actual període i la dictadura que el va precedir. Franco va designar al Borbó com el seu successor i en cap moment a Espanya s’ha fet un referèndum per votar únicament sobre la forma del cap de l’estat. La monarquia i el rei espanyol representen la punta de l’iceberg de l’existència d’una elit d’oligarques que no compleixen la Llei, que tenen privilegis que consideren irrenunciables i que no satisfan les seves obligacions com a ciutadans.

Aquesta situació només es pot entendre si es considera que després del franquisme estem en un post-franquisme, no pas en una democràcia.

Mentre vivim aquests foscos moments, gaudim del Black Hawk Down del Born.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sanchezdiaz  Caldrà recollir tots els trossets que han quedat esmicolats i disseminats després de l’explosió del PSOE per veure que passa amb ell.

Ni els guionistes de Joc de Trons i House of Cards reunits en una mateixa sala podríem haver imaginat una història tan dramàtica, surrealista esperpèntica com la que hem vist aquest cap de setmana. Un final de temporada que anunciava un apunyalament per l’esquena a crits de l’actor titella Pedro Sánchez, però que no era d’imaginar que aquest busqués un protagonisme tan fort i es presentés al Congrés Federal carregat amb un cinturó carregat d’explosius i el fes explotar en viu i en directe, al mig de la sala socialista, deixant grans incògnites i incerteses de cara a la  temporada vinent.

El que sabem segur és que el PSOE ja no serà mai més el mateix, ara és un partit al quadrat, partit², un partit partit, un partit partit en moltes parts i ferit en la seva essència, no sabem quines parts se salvaran, quines es regeneraran, i quines es perdran per sempre, del PSOE al P,S o E.

Guerra de Poder? Guerra d’idees Socialistes?, o Guerra d’Egos?

El PSOE ja fa anys que no és el PSOE, que havia deixat de ser el Partido Socialista Obrero Español, que havia perdut les paraules centrals del significat de les seves sigles, que no era Socialista i molt menys Obrero, i que simplement funcionava com Partido Español.

El PSOE ha deixat de ser un partit de masses. Ho va ser al començament dels anys 80, amb més de sis-cents mil afiliats, ara s’ha convertit simplement en un partit de funcionaris, un partit format per afiliats amb càrrec públic o els seus “amics” d’interès relacionats amb ells, i que ara estan nerviosos i molt preocupats per veure com es posicionen i continuen amb l’activitat que més saben fer: treure “tajada”.

Hem assistit doncs a una escenografia on cap dels líders i valedors de cadascuna de les postures, mal anomenades socialistes, pretenia dirigir el partit cap a posicions ideològiques que recerquessin la justícia social i la pau dels desfavorits, Sánchez ha demanat la veu dels militants per guardar les seves esquenes, no per recuperar l’esperit socialista i obrer, ningú ha parlat d’aquest tema a Ferraz en el cap de setmana, aquí només interessava com abordar els fonaments del poder, com degradar al contrari, com actuar i col·locar-se en posició davant els poders fàctics que governen el país, i que en dictat els seus desitjos per via de la veu del seu “mariscal” Felipe González que ha respòs treien les seves tanquetes al carrer, a la seva “esbirra” Susana Díaz i agilitzant el cop d’estat al partit.

No existeix guerra d’idees de com interpretar el socialisme entre dos bàndols diferents , ni tan sols debat de com aplicar les idees a l’escenari nacional i internacional, no hi ha cap guerra entre roses sinó que és una guerra de carxofes, la dicotòmica guerra interna és una guerra de poder pura i dura entre dues faccions enfrontades per controlar el partit i sobretot els seus recursos, de dues estratègies diferents per arribar al mateix lloc, ser l’alternativa al PP i consolidar el bipartidisme espanyol implantat després de la dictadura. És un frau ideològic presentar la maniobra de Pedro Sánchez com la del coratge de l’heroi demòcrata enfront de les forces del tuf, ell fa el mateix tuf, tots ho fan i busquen davant una audiència ignorant, la conservació del poder i sobretot dels milers i milers d’euros que manega la gegantesca organització de l’aparell psoenià, així com els milers de llocs de treball que es reparteixen entre els familiars, amics i militants-funcionaris més propers.

Fàstic de PSOE que tantes il·lusions, esperances i somnis ha destruït.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

14 todos a la carcel galeriabig  Aquesta frase: TODOS A LA CÁRCEL, i que també correspon a una pel·lícula/astracanada del Berlanga, és la primera que em ve al cap cada vegada que un membre del govern, la fiscalia o el Tribunal Constitucional parla d’imputar a algú relacionat amb el procés català.

Ara és la Forcadell, abans en Mas, la Rigau, l’Homs i la Joana Ortega, i es parla també d’imputació en el cas de Turull i la Gabriel...quien da más!. Als governants i polítics espanyols se’ls omple la boca de parlar d’accions fetes per preservar l’estat de dret espanyol. Quin estat de dret?

Les constitucions escrites, les lleis que reflecteixen els drets, la separació de poders i les llibertats que conformen el nucli del qual han desenvolupat en estats democràtics i de dret, parteixen de diferents situacions en les qual els súbdits de les monarquies absolutistes europees, ja sigui la revolució francesa, l’americana o l’anglesa, que consoliden una nació de ciutadans i acaben legitimant la Llei de lleis.

En el cas, d’Espanya, la Constitució no emana de cap revolució, ni de cap moviment ciutadà sinó que és votada l’any 1978 al parlament espanyol, quan encara no existien corts constituents, ni cap possibilitat per part dels ciutadans de participar-hi en la seva redacció, la qual va anar a càrrec de persones, incloent-hi afiliats directes a l’antic regiment, que en secret i en un context amenaçador van elaborar-la.

Espanya és un estat de fet però no és un estat de dret. Un estat de dret és aquell en el que el ciutadà pot fer tot allò que no li estigui expressament prohibit per les lleis, mentre que el govern no pot fer res que no li estigui expressament permès per les lleis.

Ara bé, tots els estats, si volen assegurar la seva continuïtat, necessiten tenir l’adhesió de la seva ciutadania, alguns ho aconsegueixen per la via autoritària i coercitiva de l’obediència, altres, els més democràtics, per la via de la convicció. La solució coercitiva pot funcionar però és costosa i no sostenible, mentre que la solució sense força ni amenaces és la que legitima, a més de donar legalitat, a l’estat nació.

Espanya, mitjançant les seves institucions, quan diu que tothom ha de seguir les lleis, parla d’aplicar unes lleis que no són legítimes, i per tant, són menyspreables. La manca de legitimitat de les lleis les porta a no ser justes, envaint de bon tros el llindar de la irracionalitat. Com d’altre forma el polititzat TC espanyol pot revocar tres lleis socials lògiques per qualsevol ciutadà com són la Llei dels habitatges desocupats, la Llei de la pobresa energètica i la Llei d’igualtat entre homes i dones, així com altres suspensions més pictòriques com la de prohibir a Catalunya els toros.

Resumint de forma simplificada, el Parlament català vol impedir la crueltat sobre els animals, el Parlament català vol evitar que hi hagi pisos buits mentre el preu dels pisos augmenten, el parlament català vol igualtat entre homes i dones, el Parlament català no vol que els pobres passin fred, mentre el govern i els tribunals espanyols volen tot el contrari, seguir torturant toros, afavorir l’especulació, que existeixen diferències de gènere i que els pobres passin fred. El que hem comentat, la Llei no és legítima i cal desobeir-la perquè serem espanyols per obligació però no podem ni volem mai deixar de ser persones.

Quan Stiglitz, Nobel d’economia, ha dit aquesta setmana que veu absolutament viable econòmicament una Catalunya independent, jo afegeixo que no només és viable sinó que necessari socialment arribar a aquesta independència.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

estado sitio  Vivim en un estat de setge.

El setge és una estratègia de desgast d’origen militar utilitzada pels conqueridors per sotmetre una nació, ciutat o poble. En aquesta estratègia, s’espera que la desesperació o desmotivació de la gent assetjada, elimini tota voluntat de defendre’s, i així la nació, ciutat o poble caigui amb poca o nul·la resistència.

La pràctica del setge ha mutat amb el temps i s’ha adaptat a les noves circumstàncies. Ja no és una estratègia militar, exercida per un exèrcit i portada a terme per l’ús de la força armada de forma visible. Ara s’ha transformat en una estratègia principalment política, en la que s’utilitzen mètodes i mitjans no tan explícits, subterranis, que no són sempre visibles, disfressats de democràcia realment inexistent, però portats a terme amb el mateix objectiu del setge primitiu, amb l’objectiu de dominar i amb la intenció i voluntat de fer claudicar el pensament divers, amb la voluntat d’eliminar les idees individuals i pròpies de les persones que componen un col·lectiu, una nació, una ciutat o un poble.

Existeix un setge invisible, una força que limita la comunicació i desinforma perquè no podem reconèixer-la, que ens impedeix ser conscients que estem sent conquerits i que vivim sota el domini d’una força invasora. Si no reconeixes l’enemic, si no el veus amb claredat, però pateixes els seus trets, perds les ganes de lluitar, caus en l’esgotament de combat, perds la voluntat de frenar-lo, ja que no et sents capaç de fer-ho.

Només l’existència d’un estat de setge modern explica que els ciutadans afectats tolerin la violència repressiva social, cultural i econòmica a la qual ens estant sotmetent. Sí, he dit violència repressiva, i amb majúscules, perquè es tracta d’una violència contra els drets fonamentals dels ciutadans, contra els seus drets públics, contra els seus drets socials, contra els seus drets democràtics.

Els assetjadors utilitzen unes Lleis absolutistes fetes a mida per seguir assetjant, uns tribunals polititzats i una policia política, que donen cobertura legal, encara que no legítima, que donen argumentacions jurídiques i administratives a aquest estat de setge continuat portat a terme per un sistema totalitari i autoritari disfressat d’un altra cosa, però que a la realitat actuen sempre, i cada vegada d’una forma més desinhibida contra els seus enemics polítics i amb interès propi, com ho fan contra el nacionalisme i independentisme català, que representen un autèntic reducte de la resistència dels assetjats.

Un cop l’esquerra espanyola ha claudicat, i fins i tot ja es parla de pactes o de “rentar-se les mans”, de no seguir lluitant, els independentistes catalans som els únics enemics del règim fanàtic, i no em refereixo als polítics independentistes sinó als ciutadans que ho som. Nosaltres representem la revolució contra els assetjadors, som potser la darrera esperança de llibertat davant els conqueridors, som els darrers resistents, aquella part del poble que intenta lluitar, i lluitarà, contra una màquina de destrucció, de fer la guerra, una guerra invisible però guerra a la fi, que ens supera amb nombre d’efectius i en nombre de recursos.

Però l’hivern també arriba o arribarà pels assetjadors i pel seu capo, l’home de plasma, estic segur. Els seus capitans (ministres), alguns dels quals ja han donat signes preocupants d’inestabilitat mental i altres són uns autèntics i perillosos delinqüents sense escrúpols, la faran cada vegada més i més grossa, i mentre nosaltres anirem resistint, no passaran.

Hi haurà un dia, en què un gran estrèpit despertarà als assetjats i s’adonaran, s’adonaran de l’estat de setge en què viuen, de les taxes judicials, de la Llei Mordassa, de l’amnistia fiscal només per privilegiats, de les privatitzacions dels serveis públics, de la desaparició de les beques, de l’encariment d’accés al saber, de la religió polititzada, del saqueig constant que ens empobreix, del buidament de la caixa de les pensions, de la manca de dignitat, de la corrupció a les files com sistema de vida, de la gent que no troba treball, de la gent que deixa al carrer i que han de buscar menjar pels contenidors, de la gent que passa fred.

Moltes coses fan malament, ho fan fatal i amb mal gust, l’hivern arribarà, i el règim de terror que han implantat no perdurarà perquè som la resistència i resistirem.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer” (Lluís Companys i Jover).

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya