1581  Com diu la tercera estrofa del nostre himne nacional, Ara és hora d’estar alerta!, per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines!

Desànim, cap. Passem pàgina, no. Relaxem -nos, res.

Penseu que la reacció negativa de les elits europees al procés català és l’equivalent a la reacció que van tenir les elits defensores del catolicisme a la Reforma luterana al segle XVI, equivalent a la reacció que va tenir la noblesa a la Revolució francesa al segle XVIII, equivalent a la reacció de les elits-lloctinents a les revolucions iberoamericanes de començaments del segle XIX i equivalent a la reacció de l’oligarquia tsarista a la Revolució Russa de començaments del segle XX.

Malgrat les reaccions contràries de les posicions dominants, tots aquests canvis es van acabar produint. Pensem en aquestes efemèrides com el canvi en si mateix, però realment només són la plasmació del canvi, el canvi a la societat ja s’havia produït abans. Doncs igual. El procés de canvi ja s’ha produït, només manca saber quan s’acabarà oficialitzant el final del primer lloc en el qual es desintegrarà el concepte d’estat-nació, Espanya, un concepte esgotat, obsolet, superat, caduc; per emergir el primer lloc, zona, regió o estat, resultat de l’eficàcia dels recursos, de la productivitat i de la rendibilitat col·lectiva.

Primer serà Catalunya, després en vindran d’altres. Sobre la taula tenim l’escenari actual. El concepte estat implica unió, cohesió, igualtat, homogeneïtat, cap d’aquestes característiques es donen avui en el nostre territori, al contrari. L’estat no es veu com una garantia de res, no es veu com un ens que ens ajuda a millorar, l’estat avui es veu com l’enemic, i no només un enemic polític, també un enemic cultural i econòmic. Estem alerta!

En aquest aspecte, l’econòmic, hi ha dos fets fonamentals que poden marcar la desintegració espanyola, l’estat-nació que va de dur però realment és molt feble, a més de negligent. És feble perquè el seu sistema econòmic és insostenible, més de la meitat de la població viu directament dels altres. És negligent perquè no té perspectiva, en lloc de cohesionar les “dos españas”, fer-les compatibles, s’ha dedicat a dividir-les políticament, hipotecant la conciliació futura per aconseguir un rèdits electorals a curt termini. Estem alerta!

Els dos fets als quals feia referència són una bomba de rellotgeria, per un costat l’anunci que el BCE deixarà de comprar massivament deute públic. L’altre que el fons de pensions està buit.

Sobre la compra de deute, significa que l’estat s’ha estat endeutant més i més en els darrers anys, a canvi ha obtingut liquiditat, però aquesta s’acaba, ara s’haurà de pagar el deute i no hi ha calers. S’hauran de pagar pensions, i tampoc hi ha diners. L’única “solució” són més retallades, en sanitat i educació com sempre, i augmentar els impostos, que no són cap solució per si mateix. El càlcul està en què cada espanyol, o ciutadà de l’estat espanyol millor dit, haurà de pagar 11 mil euros més, quantitat inviable, més considerant la gran quantitat de mileuristes que fa que haurien de pagar més del que cobren pràcticament. Espanya com tal, està col·lapsada. El creixement del PIB hauria de ser del 30% anual aproximadament per fer front a les amortitzacions de deute públic, cosa impossible, més quan el consum interior baixi al manifestar-se aquesta situació.

Ara és hora d’estar alerta!, sobretot en les votacions del 21-D. Si manifestem en veu alta que volem la independència i votem per aquestes opcions, des d’altres indrets esperem que hi hagi algú, que a més de fanàtic, tingui certa intel·ligència i pugui veure que part del deute espanyol podria traspassar-se a Catalunya, com contraprestació i preu per la nostra llibertat. Malgrat el gran esforç que suposaria, ens en sortiríem i podríem mantenir les cobertures socials. Seguir a Espanya significa anar cap a l’abisme, perdre-ho tot.

Ara és l’hora d’estar alerta! Aprofitem-ho!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

llibertatpresos  L’1-O va ser una gran victòria del poble sobre el règim. La lluita per la democràcia a Catalunya ha fet aflorar novament el que sempre ha estat la ideologia dominant de l’estat heretada de generació en generació, l’autoritarisme i el totalitarisme, una ideologia controlada per una casta que només sap i pot controlar el territori per la força, sense democràcia i sense llibertat, que només accepta i compren un estat-presó com forma d’estat.

És l’Espanya de sempre, ho porta el seu ADN, la que pretén demostrar la seva victòria acarnissant-se ferotgement amb les minories, la que busca sang i després més sang, la que busca fer mal i més mal. La mateixa que no acceptava als jueus i els va obligar a ser conversos per sobreviure, però que no parava aquí, sinó que aprofitava la Inquisició (equivalents als tribunals polítics d’ara) per obligar-los a renegar de les seves creences, i així i tot, continuar perseguint-los i torturant-los. És l’Espanya violenta, repressora, dictatorial, l’Espanya en blanc i negre, la verdadera Espanya, l’Espanya del Franco-Style. No us enganyeu, no és un problema del govern, és un problema de país, de la seva majoria de gent, d’estructura.

Som dos mons, cada vegada més i més allunyats, irreconciliables. El 70% dels catalans refusa el 155 i el 70% dels espanyols el volen. A Catalunya guanyen els partits que volen la independència catalana, i a Espanya, els que volen eradicar el pensament independentista a cop de porra. Catalunya vol votar i Espanya vol impedir les votacions. Uns som demòcrates i els altres no ho són. Les manifestacions pro-independència són pacífiques, plenes de somriures, exemple de convivència; mentre que les que volen impedir-la són agressives, destructives, carregades d’odi i mala llet. Uns demanen llibertat i els altres demanen presó. Uns expliquen al món el que està passant i els altres ho amaguen, fins i tot, als seus. Un volem ser República, els altres volen continuar sent un Regne, on mana un Rei que ningú ha escollit. Uns volem recuperar la Generalitat, ara intervinguda, per posar-la al servei del poble; altres volen utilitzar-la al seu servei. Uns et donen la mà, altres et peguen amb ella. Uns som acusats de ser adoctrinats, mentre els altres acusen del que són ells.

La presó política que és Espanya es combat des de Catalunya amb democràcia persistent, amb dignitat col·lectiva i personal enfront de la repressió d’uns, de la submissió d’altres i de l’equidistància dels que fa anys que deien que volien fer un nou estat espanyol però que s’han conformat posar-se al servei incondicional de la casta de sempre, a canvi d’ocupar unes poques butaques a les sales del poder espanyoles, que a la vegada no són més que titelles i estan al servei d’ambiciosos i superiors poders corporatius financers.

Sortir de la presó, de l’estat-presó, és el millor, és assolir la plena llibertat.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

requiemeurope  La voluntat de Catalunya de ser el proper Estat independent està suposant un fort sacsejament de les estructures oligàrquiques espanyoles i europees.

Fins ara, el moviment nacionalista català no atemptava sobre aquestes estructures, procedia de les mateixes oligarquies de país, el pujolisme i el convergencionisme tiraven però mai arribaven, volien però no podien, eren vàlvules d’escapatòria que mai sortien del guió sotmés per una Espanya castellana que alternava entre una opció de dreta dura i una dreta tova, disfressada de moviments d’esquerres.

Però ara les coses han canviat, el moviment independentista és d’origen popular, ha emanat des de baix fins a dalt, és de la gent, i per aquest motiu aquest canvi de paradigma és tant temut com potent, és de nosaltres per nosaltres. La Unió Europea ha estat creada i funciona sota la lògica de les oligarquies de poder, com a instrument al servei dels diferents lobbies i de les multinacionals, per aquest motiu, un corrent que ha sorgit fora dels seus laboratoris polítics i del seu control els hi provoca una enorme inestabilitat i incomoditat.

No sóc pretensiós ni fantasiós si afirmo que a Catalunya no només ens juguem el nostre futur, també si juguen el seu futur els europeus. Si Europa i les seves institucions no són capaços de respectar els drets dels seus ciutadans, i cedeixen a la tirania dels seus estats membres, per sobre dels seus ciutadans, llavors Europa està morta, el projecte europeu iniciarà la seva desintegració, caldrà que preparem la seva missa de difunts, Rèquiem for Europe.

Europa ha de triar si està a favor de les persones en defensa de la seva democràcia legítima, o a favor dels cops de porra contra els ciutadans per defensar una Llei que ja no representa la voluntat de la gent, com ho era la Llei que prohibia votar a les persones de raça negra, la Llei que prohibia votar a les dones, i tantes i tantes d’altres que l’evolució les va fer injustes i il·legítimes.

Europa ha de triar si vol dirigents que volen complir els mandats dels ciutadans que els van escollir per portar a terme unes determinades coses, o prefereix, governants o reis, que no escollits per ningú, que no representen a ningú, tenen la poca vergonya de defensar la violència de les forces repressives policials espanyoles contra la indefensa ciutadania, i que tenen després el cinisme de negar-ho tot.

Europa ha de triar si vol seguir el camí de dirigents i pobles amb voluntat de dialogar o vol tenir governats que només amenacen i castiguen, governats que no volen negociar ni parlar res de res, i que al final, a la curta o al mig termini, fomenten el desgovern. Ha de triar entre pobles que diuen la veritat i mentiders compulsius. Ha de triar entre demòcrates i feixistes. Ha de triar entre governats que volen posar urnes i altres que amenacen a posar l’exèrcit pels carrers.

El dret d’autodeterminació dels pobles és una normativa internacional. Aquí no hi ha res il·legal, al contrari tot és legítim, però potser no és una qüestió de drets, ni de societat, potser només són negocis, economia, potser la incomoditat d’Europa ve determinada per l’alta preocupació sobre el que passaria a Espanya, i amb el deute espanyol impossible de retornar, sense Catalunya.

Si aquest és l’argument, el pobre argument europeu i per ell aposten, és el moment de pregar per Europa, aquest invent s’ha acabat, almenys com ho és ara. Nosaltres guanyarem, i l’única forma de fer-ho és declarant la independència.

Anuncis

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

se ha acabado el chollo  Es una semana de hechos históricos, tristemente históricos.

El encarcelamiento de presos políticos, los “Jordis”, dentro del estado español, en el marco de una injusticia injustificada, con jueces y fiscales que siguen directrices partidistas al servicio oligárquico del poder establecido, que ejercen de todo menos de lo que deberían ser; así como el anuncio por parte del gobierno español de aplicar de forma inminente, y con toda su dureza, el articulo número 155, que pretende imponer en los despachos, aquello que no consiguieron con los votos de los ciudadanos, solamente el 8%, convierten a la hasta ahora, pseudo-democracia española en directamente una dictadura, una dictadura que anuncia un golpe de estado de facto contra Cataluña, contra sus cargos electos, contra sus instituciones históricas, sus entidades civiles y sus ciudadanos.

Los hechos, y su gravedad extrema, es lo que me motivan hoy a escribir este artículo en castellano, por primera vez en la web, con la esperanza que el uso de esta lengua, pueda facilitar su difusión a más personas que puedan leer e informarse, fuera de los medios del régimen a los que están sometidos. Motivos aparte, hoy escribo en castellano porque también es mi lengua, soy bilingüe, hablo, escribo y pienso en las dos lenguas, de forma simultánea, y al final lo hago porque así lo he decidido. El derecho a decidir, lo recuerdan, porque puedo y quiero, porque me da la gana.

Sin embargo, la lengua, como vehículo que es, no me mediatizará hoy a escribir un artículo distinto a lo que siento, no haré un artículo generalista explicando los motivos y las razones por las que Cataluña ha decidido irse. Para qué. En España, el país de los españoles, aunque no todos, gobierna el PP con mayoría simple, con el apoyo de Ciudadanos y bajo la connivencia y abstención del PSOE, partidos que han sido escogidos por votación. Si la mayoría vota a estos partidos, y estos partidos quieren terminar con la democracia, es que la mayoría de españoles quieren acabar con la democracia, por tanto, no la merecen. Si viendo como han podido ver, los efectos de la represión el 1-O en Cataluña, no reaccionan, no están indignados, es no son buena gente. Quédense ese país. Nosotros intentaremos hacer uno bien distinto, uno mejor, basado en la confianza y el respeto.

He dado muchas vueltas a entender los motivos del maltrato a los catalanes, a lo catalán, y a Cataluña. De entender los motivos del impulso irrefrenable a conseguir esa fortísima dominación de la lengua y la cultura catalana, de impedir esa voluntad de autogobernarse. ¿Frustración? ¿Adoctrinamiento? ¿Miedo? ¿Envidia? ¿la historia? ¿Sentido de posesión? ¿Necesidad de echar las culpas a alguien? No hay un solo motivo, es un conjunto de todos, la catalanofobia es emocional y estructural en España, ha persistido, persiste y persistirá para siempre. Cataluña ha sido un chollo para España, pero lejos de reconocerlo y mimarlo, hemos sido tratado como una colonia, una colonia más, su última colonia. Pero con la independencia, y la proclamación de la República Catalana, se ha acabado el chollo.

Cataluña aporta el 20% del PIB español aproximadamente, 200 mil millones de euros en cifras redondas anuales, habiendo alcanzado en el año 2016 un registro histórico de 223.629 millones de euros. El PIB español sin Cataluña pasará a ser una cuarta parte menos de lo que ahora representa.

Cataluña es uno de los territorios que aporta mucho más de lo que recibe. Así, su déficit fiscal es del orden entre el 8% y el 10% de su PIB, más de 15 mil millones de euros, o lo que es lo mismo, es la aportación de dinero que hace Cataluña a España por la vía de ingresos, y que no vuelve en forma de inversión o gasto público.

Más datos económicos, España perderá el 26% de los bienes que exporta, ya que proceden de Cataluña, de los cuales, el 54% proceden de las multinacionales implantadas en nuestro territorio.

Cataluña es uno de los territorios que más invierte en I+D, y que ha desarrollado industrias pioneras dentro del conjunto español. Ocupamos el quinto puesto europeo en la creación de startups, posición delantera del territorio español. De las más de 100 mil publicaciones científicas publicadas por universidades españoles en la última década, más del 25% corresponde a científicos catalanes. El ranking total de patentes españoles en el año 2016 es encabezado por Cataluña con más del 35%, siguiéndole Madrid, a gran distancia, con poco más del 20%.

En Cataluña, y concretamente Barcelona, captó durante el 2016 el 56% del total de las inversiones extranjeras en el estado español, todo un síntoma de lo que parece ser un futuro catalán sin España, y un futuro español sin Cataluña.

España pierde el 25% de su turismo, aspecto que la hace hoy potencia en este aspecto. Cataluña recibió 17 millones de turistas el año pasado.

España perderá dos puertos importantes. El puerto de Barcelona, que con sus 22 kilómetros de muelles y amarres es el más rentable de los puertos españoles, una joya de rentabilidad mediterránea, con un tráfico superior a los 48 millones de toneladas. Un puerto clave para el turismo, con un volumen de 4 millones de pasajeros. También perderá, el puerto de Tarragona, un puerto estratégico para la industria química española en general.

Se acabó el chollo, del aeropuerto de El Prat, que a pesar, del agravio comparativo sufrido en inversión con el aeropuerto de Madrid, y a pesar de que desde la estructura centralizada del régimen se ha intentado no potenciarlo, hoy compite, de tu a tu, en número de pasajeros con Barajas, viviendo en 2016 una nueva cifra récord con más de 44 millones de pasajeros.

Terminando con las infraestructuras, en Cataluña están las principales vías ferroviarias, tanto de mercancías como de pasajeros, y carreteras que enlazan España con Europa, que también se pierden.

Y sigan sumando. Sin la existencia de Cataluña, la deuda española sería insostenible, los bonos de deuda española no serían “colocables”, la economía española pasaría automáticamente a estar debilitada, y las agencias de calificación internacionales penalizarían el precio del crédito español, aumentando la prima de riesgo de forma inmediata hasta valores de récord.

Vistos estos datos, quizás no hacía falta darle tantas y tantas vueltas a mis preguntas, quizás el motivo de la animadversión, de la envidia, del odio, de la rabia es solamente que se ha acabado el chollo. En fin, despedirme con un: “Mariano, Rajoy, que sepas que me voy!”

Y al resto de ciudadanos españoles de bien, desearles mucha suerte, la necesitareis para vivir en un país que sigue votando mayoritariamente fascismo del duro y/o a sus cómplices. Como dice el refrán, español, “tanto daño hace el que mata, como el que estira de la pata”.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

espanya calla  Margallo admet pressions, suborns i acords d’estat a altres països per posicionar-se contra el procés sobiranista de Catalunya, i Espanya calla.

Els països bàltics que van defensar el dret de cada país a fer el seu camí i al dret d’autodeterminació de forma directa, després van canviar l’argument per dir que era una qüestió interna. Casos similars a Holanda, Israel, el Vaticà, Canadà, etc.

Imaginàvem que aquestes accions antidemocràtiques i mancades de tota ètica estaven passant, hi estàvem convençuts, però un altra cosa és el reconeixement explícit del exministre d’assumptes exteriors espanyol. Això és un escàndol, però encara ho és més que els principals diaris en paper i digitals d’Espanya i alguns de Catalunya hagin fet cas omís a la polèmica, hagin mostrat el més semblant a la indiferència absoluta.

Fernández Díaz, exministre de l’interior espanyol, és responsable de “cuinar” informació contra els partits i polítics independentistes, d’inventar la informació per després difondre-la, i Espanya calla.

Es persegueix amb fons de l’estat, és a dir, dels impostos que paguem tots, a ciutadans pel seu pensament ideològic, per la seva forma divergent de pensar, per defendre les seves conviccions, i cap mitjà espanyol denuncia aquests fets, al contrari, alguns mitjans no només ho defensen sinó que col·laboren en portar a terme el muntatge. Els mitjans espanyols callen i els espanyols també. Després alguns fan manifestacions pels drets en altres indrets llunyans, però del que és trepitjar els drets dels catalans, res de res.

Espanya calla i consent que passi això. O és que potser ja els hi va bé?

Potser ja els hi va bé que hi hagi multitud d’obres aturades i inacabades a Catalunya, potser ja els hi va bé que hi hagi desenes d’inversions aprovades que mai es porten a terme, potser ja els hi va bé l’existència de peatges que perjudiquen el cost del transport, a part de minvar l’economia i el temps dels ciutadans que han d’utilitzar aquestes infraestructures de pagament per força, potser ja els hi va bé unes rodalies col·lapsades dotades d’equipaments antics i infames. Mentre, l’Espanya del silenci, l’Espanya muda, omple el seu territori amb autovies amb pocs cotxes que hi circulen, trens ultra-ràpids amb trajectes on els viatgers que hi van es poden comptar amb el palmell de la mà.

Són molts anys d’imperialisme, de centralisme, d’abducció. Són molts anys de xuclar i xuclar, de xuclar-nos. Tants anys, que uns pensen que som part d’ells, que hem de pensar com ells, que hem de vestir com ells, que hem de riure les seves gràcies, cantar les seves cançons, parlar el seu idioma, creure les seves creences, exaltar els seus símbols, els seus mites i els seus herois, combregar amb la seva ideologia, ser patriotes del seu país.

I no!, nosaltres només volem ser nosaltres, nosaltres no volem callar, volem participar. No pretenem ser millors que ningú. Tampoc volem ser especials. No pretenem tenir raó, i menys voler que ningú ens la doni. Volem ser nosaltres. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model cultural. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model econòmic. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model social.

No volem seguir sent Espanya. Hem volgut ser part d’un estat que ens permetés viure com som en part, però ens hem equivocat, ens volen en silenci, ens volen callats perquè un país que calla és un país sotmès, és un pobre país. No volem seguir sent Espanya perquè no volem fer silenci.

Catalunya mai callarà.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya