- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2017
VACUNA VESTIDA DE FARALAES
Per diferents motius, però per segona setmana consecutiva toca parlar de banderes, encara que aquest cop la bandera és el que menys importa, més enllà de fer-ho com a folklòric embolcall del preuat contingut intern.
Per fi, les necessàries, desitjades, esperades i benvolgudes primeres dosis del vaccí anti-covid-19, comprades per la UE, han arribat, i en poques hores començaran a ser distribuïdes per tot l’estat. Queda molt per a la solució, queda molt a fer, hem de viure més rebrots, més infeccions i malauradament més morts, però avui és el principi de la fi.
Transformar aquesta important, bona, molt bona, boníssima, magnífica notícia en un acte patriòtic és de molt mal gust. Ofèn, sobta, empipa i causa una certa urticària veure les primeres imatges de l’arribada de la vacuna vestida de faralaes amb el logo del Gobierno de España i la rojigualda rodejant-la.
És una manca de respecte per a tota la gent que hem patit, que aquest cop som tota la gent, que siguin precisament els ineptes negligents de El Gobierno, ells! que han fet una gestió tan nefasta de la pandèmia, ells! que no ens van protegir ni sanitàriament ni econòmicament, ells! que han col·laborat a l’expansió del virus i a la crisi generada, ells siguin els qui semblin els primers a córrer per posar les seves brutes urpes al vaccí, que es vulguin presentar com els nostres salvadors.
Jo hi crec en el vaccí i els seus efectes, 100% hi crec, crec amb el Dr. Ugur Sahin, el CEO de l’empresa alemanya BioNTech, hi crec en el seu equip d’investigadors, i hi crec en nosaltres, que l’hem pagat i la pagarem. Aquesta vacuna ens pertany, que la polititzeu, que hi feu propaganda, que la taqueu amb els vostres símbols, que us n'apropieu d’ella amb aquest ranci populisme nacionalista de sempre em molesta especialment en un tema tan sensible com aquest... El vaccí no és vostre, la solució no ha vingut per vosaltres, el mèrit tampoc.
Increïble. Seria divertit si no fós un tema que ha fet i fa patir tanta gent.Poseu la bandera als estancs com fins ara, emboliqueu els productes que us doni la gana amb ella, etiqueteu brandi, mantega, pots de cigrons, formatge semi, oli del bò, vi de tetra-brick, embotit de chopped, etc., pinteu amb fum la bandera al cel amb aviadors que després confonen els seus colors, us podeu posar la vostra bandera allà on us hi càpiga. No ens enganyeu!, hem vist el vostre patriotisme quan veu deixar entrar el virus sense fer-hi res, hem vist el vostre patriotisme quan heu impagat les prestacions als treballadors, hem vist el vostre patriotisme quan heu fet pagar la quota dels autònoms, hem vist el vostre patriotisme quan no heu ajudat als empresaris de les pimes.
El vaccí arriba a Europa, cap altre país de l’UE ha posat la bandera a aquest, a la solució de la pandèmia. A España, com sempre, falsos! Ganduls! Sabem quin és el vostre patriotisme, un patriotisme de pa sucat amb oli, és el patriotisme que es redueix a embolicar, posar pancartes i fer numerets de tot i amb tot, sobretot d’allò que us és aliè.
Ara bé, i, dit això, si una cosa ha sobtat de tot aquest episodi és: que la dreta rància i fatxa espanyola també ho critica. L’Alberto Rivera ho critica. La Ayuso, que va posar la bandera amb les 7 estrelles per distribuir mascaretes, ara s’emprenya. El PP de la Comunitat madrilenya ataca frontalment dient: “una pancarta tan grande como el número de fallecidos que han ocultado”. Toni Cantó ha publicat a twitter “no hay nada que no toquen y contaminen”.
Aquesta dreta ultradretana espanyola que inaugura festes, exposicions i concerts amb la bandera espanyola, que l’ha posat com a il·luminació nadalenca als carrers de Madrid, que la porta arreu on va, que la vesteix en samarretes, com a polseres, com a arracades, a les mascaretes, fins i tot a les calces i calçotets, ara es crispa i s’irrita quan el govern “de izquierdas comunista”, el govern “del coletas” s’apropia per fer-ne propaganda.
Per acabar, una pregunta: en una situació tan esperpèntica com aquesta, i d’exaltació patriòtica dels inútils, sabeu si les agulles de la vacuna seran normals o seran banderilles per als toros amb els colors de la rojigualda?
Bon Any, feu més bondat que mai i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1415
CREMAR LA BANDERA
No he cremat cap bandera ni ho penso fer, però vull i exigeixo el dret a fer-ho.
Quan exercim un dret fonamental, com és el de la llibertat d’expressió, no l’hem de justificar, ni cal pensar si ofèn o no als altres, són drets propis i personals, no hem de demanar cap permís per a fer ús d’ells. La llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la llibertat a la intimitat i la llibertat a la dignitat, entre d’altres són drets inviolables i no regulables que hem de poder exercir quan volem. Formen part del dret a viure.
He de poder, i puc, cremar la bandera italiana, la francesa, la xinesa, la peruana, la congolesa, la Senyera catalana, la ikurriña basca i l’espanyola quan vulgui. He de poder i puc cremar o estripar les fotos del rei espanyol si em dona la gana, mocar-m'hi en ella si vull, de la mateixa manera que puc fer-ho amb les fotos d’Elizabeth Queen, les del president canadenc o les del sultà de Brunei. He de poder i puc cremar la Bíblia, l’Alcorà, el Talmud i les quatre Vedas de l’hinduisme. He de poder i puc cremar fotos del papa Francesc, de l’arquebisbe de Canterbury, dels patriarques ortodoxes, dels grans muftís islamistes sunnites, dels líders xiïtes, del cap de l’ismaïlisme nassarita, dels rabins del judaisme i del dalai lama, si em ve de gust. Un gust pèssim, per cert, però he de tenir la llibertat de poder fer-ho per a ser lliure.
La llibertat és un dret personal, no pas un delicte; la llibertat d’expressió tampoc no ho és. Cap persona, grup, estat ni tribunal té dret a prohibir-me o jutjar-me per a exercir aquest dret.
Una bandera és, simplement i físicament, un tros de roba pintada. Una bandera, igual que un himne i altres símbols nacionals o grupals, ens n’orgulleixen. Els estimem i respectem pel que representen. No pot ser mai una imposició. Cap símbol, encara que fos el més important dels símbols, pot mai prevaler sobre cap llibertat, encara que sigui la menys important de les llibertats, que no és el cas.
Aquest article no va de banderes, va de llibertat o, millor dit, de la manca de llibertat que hi ha l’estat espanyol per a poder ser lliures. Una manca de llibertat silenciada i manipulada pels mitjans de comunicació espanyols, amenaçada i represaliada per les forces d’ordre i seguretat de l’estat, i aplicada sense cap vergonya i de forma vergonyant pels tribunals.
El nivell de desprestigi dels tribunals espanyols no té límit, i encara menys el del Tribunal Constitucional. Fanàtics, neofeixistes, corruptes, manipuladors sense cap fre ni control que fan ús polític del poder judicial, que van en contra de la llibertat i els drets fonamentals, com ho és el dret a la llibertat d’expressió. Que van en contra de la normativa, els convenis i la jurisprudència europea i internacional dels països democràtics i avançats, fins i tot de les mateixes lleis espanyoles, tot en benefici d’una ideologia pretèrita i obscura que intenta fer de l’estat un organisme autoritari i repressor que cada vegada fa més estret i cargolat el camí cap a la democràcia, i que converteix la Constitució en una magna llei adaptada a la seva imatge i semblança. Una llei falsament patriòtica feta per a trepitjar i aixafar drets i llibertats, precisament tot el contrari del seu significat vertader.
La retirada del tercer grau als presos polítics catalans, el seu empresonament injust per sediciosos, els fallits intents de repatriar al president legítim Carles Puigdemont, la repetició o reinici del procés judicial contra Arnaldo Otegi, la condemna del madrileny Dani Gallardo, la persecució judicial a Gonzalo Boye per ser l’advocat dels exiliats catalans, són alguns exemples evidents de la inseguretat jurídica de l’estat, casos clars del llastimós, inquisitorial i preocupant espectacle judicial que ha tirat per terra anys i anys d’intentar netejar la imatge espanyola de cara a l’exterior.
Cap tribunal espanyol se’n salva, tots són igual. És el rovell de l’ou el que està podrit fins a la medul·la. Tots ells no han pogut més i han mostrat el que eren i són, demostrant que res els importa més enllà del rancor, l’odi, el menyspreu i la venjança. El camí el tenen marcat, confonent maliciosament i a propòsit la interpretació d’intencions amb els fets provats. Ells seguiran i seguiran aplicant preceptes jurídics de forma arbitrària. Seguiran inventant a tort i dret tot el que els hi sembli i el que els hi sigui necessari per a justificar els seus actes.
L’ultratge a la bandera és un dret, no un delicte.
Tenir justícia neta i imparcial també és un dret. El temps dels jutges, d’aquests jutges que fan aquest tipus de justícia injusta i interessada, ha passat. És un dret reclamar la Justícia com cal i un dret exercir-la si cal.
Ara que són temps dels Pastorets, aquests jutges són el Dimoni; són dimonis que impedint la crema de símbols, cremen la llibertat d’expressió, la dissidència, la Llibertat en general i els Drets.
Bon Nadal a tothom, feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2768
MORDOR
Aquesta setmana no va haver-hi article el diumenge, ara us explico el motiu:
Ho sento, però tenia a l’agenda des de feia mesos un compromís inajornable amb la meva filla Mireia, veure de forma completa la versió estesa de El Senyor dels Anells, les tres parts seguides i només parant per anar a veure als meus pares, fer el vermutet i dinar uns canalons de foie i ceps que estaven...oh! Exquisits!
És la tercera vegada que fèiem aquesta “frikada”, la darrera havia sigut fa més de 5 anys, us ho recomano, penseu que aquesta obra mestra del cinema es va gravar completa i només la van trossejar en tres parts per la seva exhibició comercial. Veure-la sencera és increïble, exigeix matinar, a les set ja estàvem com un rellotge davant la pantalla, i dedicar-hi tot el dia. Fer-ho, suposarà que mai més voldreu veure-la a trossos.
En honor a un diumenge tan especial, l’article setmanal ha de fer referència a l’imaginari de J.R.R. Tolkien, i vist el que ha passat durant la setmana, com no pot ser d’un altra manera, ha de ser dedicat a Mordor, el país volcànic i sinistre a l’Est de Gondor i on es va forjar l’Anell Únic amb l’objectiu de dominar els pobles de la Terra Mitjana.
Dit de forma senzilla, sense embuts i directament: Mordor no sembla Espanya, Mordor és Espanya.
L’existència de les ordes d’orcs de VOX, el soroll de sabres dels militars uruk-hai que demanen un cop d’estat, un d’ells que parla obertament de genocidi i vol liquidar a vint-i-sis milions de ciutadans, les càrregues policials realitzades pels trolls nacionals i benemèrits eixelebrats, les condemnes a músics i titellaires, i la persecució a líders socials i ciutadans catalans dissidents perpetrades per mags Sarumanians armats amb togues i corromputs per la seva ideologia i poder, nazgûls disfressats de periodistes mesetaris mordorians que són propagandistes a sou, i finalment, un rei emèrit i el seu preparao fill que foten el que els hi surt dels coll... amb el suport d’orcs, uruk-hai, trolls, mags sarumanians i nazgûls, qué és realment el suport de tots ells al règim que va instaurar i imposar el dictador assassí Franco Sauron.
Espanya: Foscor. Foc. Tirania. Corrupció. Feixisme. Violència. Ultradreta. Dictadura. Por. Un estat sense cultura democràtica. Un estat sense ànima pròpia ciutadana. Un estat sense llibertat amb la creença que les coses s’han d’imposar per la força, sense urnes, per decret, per l’única llei del “ordeno y mando”, i prou. Un estat corromput per anys de feixisme i de falsa transició, un estat que no ha sigut capaç de passar pàgina com cal, que no ha sigut capaç de fer net i erradicar tota la maldat que ha quedat a dins, infiltrada i vertebrada en gran part de les seves elits. Això és Espanya i Mordor és això. Quin fàstic!
Mordor té molts enemics, són els bons, Aragorn, Frodo, Gandalf, Gimli, Legolas, Sam, Pippin, Merry, Boromir, Faramir, Éowyn, Éomer, Théoden, Elrond, Galadriel, Arwen, Haldir, tots els elfs, els humans, els nans i els hòbbit. Cap d’ells per si sol pot vèncer el poder de Mordor, ningú escapa de l’ull que tot ho veu, però esdevenint aliats aconsegueixen el seu objectiu d’acabar amb la tirania i la maldat.
L’Espanya de Mordor també té enemics: els independentistes, Catalunya i els catalans, els bascos, els republicans, l’esquerra, els ateus, els que pensen, els que són diferents, els demòcrates de veritat. L’Espanya de Mordor té 26 milions d’enemics que els molesten i als que vol i cal assassinar.
Com diu la Dama elfa Galadriel, “només tu pots decidir que fer del temps que se t’ha donat”. El meu temps i la meva llibertat és “my preeeeciousssss”.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1961
UN PARADÍS FISCAL ANOMENAT MADRID
“De Madrid al cielo” és una castissa expressió utilitzada pels madrilenys des de temps de Carles III com a mostra d’orgull i reconeixement cap a la seva ciutat quan el rei borbònic va posar potes amunt la capital espanyola escometent una sèrie de reformes urbanes, de clavegueram, d’aigua corrent i d’enllumenat que van transformar la miserable imatge de l’endarrerida vil·la castellana en la moderna capital de l’Imperi.
Carles III, apart de donar nom al brandy amb el que el meu pare es feia els "carajillos" del dissabte, és considerat històricament com el millor alcalde de Madrid, és el personatge muntat a cavall del monument que hi ha al mig de la Puerta del Sol i que marca el kilòmetre zero de la xarxa de carreteres espanyoles. Aquest simbolisme no és gratuït, Carles III va ser el rei amb el qual es va concretar el model radial de les comunicacions de l’estat centralista borbònic, en el que Madrid és el centre de tot i on tot passa o ha de passar per Madrid, una estructura pensada i fomentada per a frenar el desenvolupament d’altres parts de l’estat sense que existeixi benefici de la capital central.
En aquest concepte, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. Sota aquesta premissa i visió, el benefici de Madrid va en benefici de la resta de l’estat. No importa si Madrid rep privilegis que incrementen els desequilibris territorials i que atempten al concepte de solidaritat inclòs en la tan defensada Constitución Española, no importa si Madrid juga dia darrere dia de manera avantatgista i deslleial aplicant dúmping fiscal a costa de desmantellar l’estat del benestar en altres indrets, no importa si Madrid devora voraç i insaciablement els recursos i el talent d’altres parts de l’estat, es veu normal que sigui així, ho és des de fa 300 anys, és Madrid, creuen que tots som Madrid.
Però és clar! que importa. Què vol dir que amb l’esforç de tots hàgim de pagar les factures de la capital? És un concepte artificial, no és sostenible en un context en què l’economia es dessagna a gran velocitat, en uns moments en què les previsions a curt termini són que hauran de plegar un terç de les empreses com a mínim, no és acceptable en una situació en què entre el 30 i el 40% dels ERTOs acabaran en acomiadaments definitius, no és tolerable quan estem davant d’una caiguda del PIB espanyol per sobre del 10% i quan segueixen sense arribar ajuts necessaris a fons perdut i infraestructures promeses.
Madrid no és cap paradís fiscal en termes absoluts, si agafem la definició fiscal que fa l’OCDE, però ho és de forma comparativa dins de l’estat, ho és en termes relatius. Des d’aquesta perspectiva podem afirmar que a l’estat espanyol hi ha un paradís fiscal anomenat Madrid, una comunitat que es permet no recaptar l’impost del Patrimoni i que significa mil milions d’euros anuals, que pot bonificar l’impost de successions i donacions amb el resultat de recaptar 2600 milions menys, que pot aplicar 3 punts menys d’IRPF a les rendes mínimes i que pot aplicar 4,5 punts menys en les rendes màximes respecte a Catalunya, no és una comunitat que està fent molt bé les coses i les altres són uns inútils rematats, en aquest cas significa que Madrid ofega i s’aprofita de les altres.
Com? Veiem alguns aspectes concrets:
El sector privat en una economia capitalista com l’espanyola és el motor de l’activitat econòmica. A Madrid així és també, però en aquest cas el sector públic ha fet de palanca contribuint al seu enlairament, a atraure’l a la capital i a reforçar beneficiant-se de l’efecte de les facilitats que ofereix la capitalitat de Madrid i de la competència fiscal que exerceix. El resultat és que el 45% de les grans empreses espanyoles tenen la seu a la Comunitat de Madrid.
El 30% dels empleats del sector públic estan a Madrid, 150 mil empleats amb les seves respectives famílies. També hi són tots els focus de decisió estatals. Ministeris, el poder legislatiu i judicial, els organismes reguladors, la majoria de centres d’investigació públics i institucions culturals estan a Madrid. Aquesta hiperconcentració, inusual a Alemanya i en altres països de la Unió Europea amb l’excepció francesa, impossibilita el paper dinamitzador i de més gran coneixement per part de les institucions públiques dels diferents llocs de l’estat.
Dues terceres parts dels contractes i licitacions públiques a empreses espanyoles són a empreses amb seu social a Madrid, només una tercera part a la resta, cosa que qüestiona la lliure competència per part de les institucions, i que aquestes estan precisament per vetllar del contrari.
Madrid segueix una estratègia contrària a la recaptació i com a conseqüència se’n deriva una reducció de l’ingrés públic per habitant de la comunitat i de la seva capacitat de participació en serveis públics fonamentals. Amb l’agreujant que al ser un lloc amb tanta quantitat de funcionari és el lloc que més es beneficia de la recaptació en general.
És a dir, en el lloc de l’estat on més es redueix el nivell de contribució a l’erari públic, és el lloc que més es beneficia de les contribucions generals i de les inversions realitzades per les institucions, situació del tot incoherent, estrafolària i inadmissible.
Madrid se n'aprofita de la resta, Madrid ens roba una vegada més. Que ens robi cada dia i des de fa 300 anys, que tinguem internalitzat el dúmping fiscal que aplica fa almenys dues dècades, que patim la síndrome d’Estocolm no vol dir el contrari, ni els fa menys lladres, ni menys paràsits aprofitats que aconsegueixen una posició de privilegi basada en la competència deslleial cap a altres territoris.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2018
NINOTS
Credibilitat, fermesa, respecte, honestedat, convicció i empatia són les sis característiques que ha de tenir un líder a qualsevol àmbit, més en la política.
En tenim algun que les compleixi? Cap.
A Catalunya, uns diran que líder és Carles Puigdemont, però viu allunyat físicament a Brussel·les. Altres pensaran que líder és Oriol Junqueras però viu tancat darrere els gruixuts barrots d’una presó. Per a mi cap dels dos ho és. Ells van tenir l’oportunitat de passar a la Història, però la van perdre precisament per no tenir prou capacitat de lideratge, per dubtar, per quedar paralitzats en els moments estratègics, els hi va faltar fermesa i convicció, dues de les característiques clau i abans esmentades.
Estàvem a punt, estàvem disposats, estàvem escalfats, estàvem il·lusionats i ens va mancar el líder. Ells van ser els incapaços, no nosaltres, nosaltres som el que som com a societat, que ningú es confongui.
I dels actuals? Ni són líders ni són res, són mediocres ninots.
Ni són els millors ni els més brillants, són low cost, són els que no molesten gaire al status quo. Molts d’ells són arribistes, engalipadors, professionals de l’elogi fàcil i interessat, barruts abraça fanals, els típics grimpaires que han crescut només dins del seu únic lloc de treball, que en molts casos ha sigut el seu partit polític i prou.
Ara amb la pandèmia toca ser un país responsable al màxim, més cívic que mai, un país de ciutadans sacrificats per als altres, i fins i tot, hem d’estar resignats i ser obedients quan cal. Ara toca porta mascareta, ventilar davant del fred, guardar distància i rentar-nos les mans cents de vegades al dia. Ara toca estrènyer les dents davant les nombroses contradiccions de les institucions, les arbitrarietats dels il·luminats, certes frivolitats vergonyoses i el majúscul grau d’incompetència. Ara toca això i així ho farem. Com a col·lectiu sempre donem el nivell quan se’ns demana fer-ho, evidentment sempre hi ha de galtes, deixats i inconscients entre nosaltres, cosa inevitable.
Els catalans acceptem que les coses poden passar, que a tots ens ha vingut gran aquesta situació, aguantem i aguantem el que faci falta, però també anotem, valorem i sempre actuem. Som i serem bons ciutadans, però ni som vassalls ni passerells. Qui es pensi que som ninots va apanyat! Els ninots són ells, ninots que parlen i parlen, però ninots mediocres que mai ens representaran.
Mereixem líders, líders de veritat.
Mereixem gent disposada i capacitada per canviar les coses, gent amb talent. La mediocritat nodreix la mediocritat, allunya al talent, i acaba desprestigiant la política. Estar en mans de mediocres ninots com estem ens fa entrar en un cercle de desconfiança i menfotisme perillós perquè no ho podem deixar estar, ens hi va la vida, el benestar present i futur.
Les picabaralles que veiem cada diari entre socis de govern a Catalunya, els pactes de Colau amb C’s, i altres aberracions similars, és el triomf de la mediocràcia, quan els mediocres arriben al poder, enfront de la meritocràcia, quan els millors arriben al poder. No és cert que cadascú té el que es mereix, nosaltres com a poble no mereixem això, nosaltres mereixem polítics interessats en la política de veritat, en el servei públic, no a “petita gent” que està en política com a garantia per contactar amb qui els garantirà l’accés directe a una agència de col·locació per a institucions i empreses públiques.
Els fets del Procés ens demostren que els catalans hi tornarem a ser, la cosa no ha acabat, ja sigui quan acabi la pandèmia, dins d’un any, de 5 o de 10, hi serem i no volem que el nostre comandament el piloti cap mediocre, cap ninot.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 2693
CESSAR EN TRAPERO
La restitució del major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra és un acte de justícia i de dignitat.
És el més coherent després de la seva injustificada destitució, de la revenja que va caure sobre ell pel simple fet, com a màxima autoritat de la policia catalana, d’haver aplicat els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat, i no haver donat l’ordre d’apallissar indiscriminadament i amb extrema violència a cents de milers de catalans, com sí que ho van fer la Policia Nacional i la Guardia Civil.
Tots sabem que el relat del que va passar abans i després de l’1-O és un relat inventat pels diferents estaments fàctics de l’estat espanyol com a coartada infame per carregar sanguinàriament aquell dia contra milers i milers de famílies i de persones grans, per represaliar-nos, per impedir-nos l’exercici dels nostres drets democràtics, per aplicar el 155 i com advertiment del que ens passarà de cara a futur si ho tornem a fer.
Finalitzat l’acte de justícia avui, cal pensar immediatament en el millor per a demà. Avui cal restituir a Trapero, demà cal cessar en Trapero.
Per les declaracions fetes pel mateix major Trapero i per la redacció de la seva sentència exculpatòria, sabem que va fer tot el possible perquè els polítics catalans desconvoquessin el referèndum, sabem que no hi havia cap connivència amb el Govern català, i menys cap simpatia ni tipus de feeling entre el President de Catalunya i el cap dels Mossos per impulsar un procés independentista, sabem que no hi hauria hagut cap acord perquè el major hagués posat l’aparell policial al servei de les voluntats i desitjos dels ciutadans catalans. 
És més, sabem perquè així ho vam sentir com ho declarava Trapero a seu judicial, que ell tenia un pla secret per detenir al President Puigdemont i als consellers si es declarava unilateralment la independència del país.
Trapero ha transmès ser una persona honesta, el símbol del policia eficaç, un home d’èxit, gran comunicador, seriós i ponderat, no tenim cap dubte que és un professional com la copa d’un pi. Però Trapero no és cap heroi i molt menys un patriota, és un funcionari policial complidor amb la legalitat espanyola que té molt clar els que manen ara i que depèn en darrera instància del poder judicial espanyol.
Molta gent va creure després dels atemptats del 17-A i dels fets de l’1-O que els Mossos eren la nostra policia. No podem confondre el concepte d’una policia més humana, més propera i sobretot intel·ligent, com van demostrar els Mossos en aquestes dues dates simbòliques, amb el concepte de ser la nostra policia, amb el concepte de ser una policia al servei del poble català.
La policia catalana no és una policia pròpia. Com diuen els castellans “el hábito no hace al monje”, el nom no fa la cosa. Els Mossos no són la nostra policia, són la part autonòmica de la policia espanyola disfressada de catalana, és una policia dirigida pels hereus del règim del 78, és la policia menor de l’estat espanyol a Catalunya, la policia que fa els desnonaments, la que patrulla les carreteres, la que només va als fòrums internacionals sobre fluxos migratoris o terrorisme si el govern espanyol els hi deixa anar.
I és aquest context el que hem de canviar si volem una Catalunya com a Estat sobirà. No necessitem a ningú disposat a prometre i combregar amb la Constitució dels nostres enemics, de qui ens vol mal i no ens deixa ser lliures. Necessitem la nostra policia, la nostra, al servei dels drets i llibertats del nostre poble i sota el comandament del nostre President. Necessitem que l’alt comandament d’aquest cos estratègic, a més de ser un bon policia, sigui una persona lleial i compromesa amb Catalunya, necessitem una persona desacomplexada i no servil amb els comandaments dels altres cossos de seguretat estatals, ja que sabem que són cossos mentiders, feixistes i agressius. Trapero pels seus comentaris no ho és.
El judici dels activistes i polítics del Procés i el judici del major mostren clarament la injustícia de les sentències, condemna als independentistes i absolt als no independentistes. Algú en té dubtes encara?
Els atacs a Catalunya seguiran, no volen res que ens sigui propi, ni la nostra llengua a la qual seguiran prohibint el seu desenvolupament, ni les nostres Lleis que seguiran anul·lant, ni la nostra economia a la que seguiran espoliant, ni la nostra societat a la qual seguiran torpedinant. Si tenim certa dignitat, que la tindrem, anem de cap a la confrontació, haurem de desobeir, haurem de transgredir, haurem de forçar el canvi per tenir una societat millor, i necessitarem tenir els nostres cossos armats del nostre costat, no del costat de qui ens vol doblegats de genolls, de qui està disposat a pegar-nos i perseguir-nos.
Gràcies, major Trapero pels serveis prestats, ha sigut un honor tenir-lo com a cap de la policia autonòmica. Però ara no el necessitem, i com vostè va dir: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
