- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1972
1-O, EL DIA DELS HEROIS
Ara fa 4 anys, vam ser herois.
Ens n'havíem anat a dormir amb una inundació de notícies, incerteses i il·lusions del que podia passar a l’endemà. Ens llevem de matinada, una dutxa ràpida, un cafetó accelerat i a xafardejar els telèfons mòbils a la recerca de notícies: els piolins s’han mobilitzat? Han entrat als col·legis electorals que estaven custodiats pels voluntaris? Hi ha hagut violència? Se'n sap alguna cosa de les urnes?
De seguida, tota la família al carrer, plou, és de nit, queden encara alguns minuts perquè siguin les 5 del matí. Arribem expectants al Col·legi Electoral de Can Saladrigas, al Poblenou de Barcelona. Porta tancada i unes 200 persones al carrer. Una guitarra que entona l’Estaca, mentre la gent la canta amb un tò molt i molt baixet, per a no despertar i incomodar als veïns que encara dormen. Cap Mosso, cap piolín. Tot tranquil. Ens relaxem un xic. És el moment de narrar-ho, escric l’article “Al peu de les urnes”, i ho faig literalment a peu de carrer, article que comença amb un “estem fent història”, i acaba amb un “Votarem. Guanyarem. Som i serem”.
La gent arriba cada vegada amb més quantitat, ja som més del triple. Sentim el primer helicòpter de control. És dels “nostres” o dels altres? Ni idea, no el veiem, però de forma espontània i per si de cas, ens brota la primera reivindicació del dia: “Votarem!, votarem! Votarem!”, els hi cridem, desafiant-los i apujant el to fins ara endormiscat.
Passen les hores. Els centenars de persones s’han convertit en milers. Sorpreses agradables, veïns amb qui fins ara només ens havíem creuat un “bon dia o bona tarda” o un “quina calor que fa aquests dies”, també hi són, s’acosten i es posen a xarrar. La germanor, la solidaritat, l’empatia hi és present i ja nos ens deixarà. Les que no han arribat encara són les urnes, però ens calmen, les urnes estan protegides i arribaran, ens diuen.
Ja és quasi l’hora d’obrir els col·legis per a les votacions. Arriben els mossos, un cotxe del qual baixen una parella que es manté a distància prudent. Els forners del davant treuen croissant i pastes per a tothom, ens conviden i també els hi ofereixen als Mossos. De cop, esclata l’eufòria, un dels voluntaris ens anuncia que les paperetes i urnes ja han arribat. Ja hi són les tan desitjades depositàries de la democràcia. El govern i l’estat espanyol las ha buscat, las ha perseguit per destruir-les, però no les ha trobat. Han estat custodiades per a voluntaris, pel poble català. Gran victòria.
Ja es fa l’hora de votar, però ningú ha rebut les citacions per formar part de la mesa electoral. Sembla que correus les ha intervingut. No passa res, tot està pensat, es reclamen voluntaris i en menys d’un minut n’hi ha de suficients per omplir 10 vegades les taules del col·legi electoral. Això és democràcia participativa. Què fem normalment si ens toca forma part d’unes eleccions estatals? Primer deixar anar un renec i després intentar buscar una excusa per poder-nos escapar, cosa que no acabem fent per a no perjudicar a altres.
Aquest procés ha fet que les votacions vagin endarrerides, arriben les primeres notícies d’agressions i càrregues de la policia espanyola. Tensió i por. Ens tocarà a nosaltres? Imaginem que vindran però desconeixem quan. Les persones segueixen arribant, es multipliquen al carrer, tothom expectant a les notícies, tothom cabrejat, tothom indignat, però tothom convençut, decidit i ferm. Seguim!.
Ja som a punt de començar, tot preparat per a fer-ho i de cop...el sistema informàtic ha caigut. Merda, merda, merda! I ara què? Es reclamen informàtics, com quan es demanen metges quan algú s’indisposa i es desmaia. Entren 3 o 4 nois i noies, són els salvadors, ara toca la reanimació. Els minuts semblen hores, es fan eterns. Angoixa, se senten els primers comentaris pessimistes, sembla que tot està perdut però de nou...crits d’eufòria. El sistema ha revifat!. Es confirma que l’estat està darrera dels atacs informàtics a la democràcia, però un grup de virtuosos informàtics voluntaris improvisats ho solucionen. Nova victòria.
Tot està en funcionament, tot a punt, es fa un passadís i entra la primera votant, una senyora de més de 90 anys amb cadira de rodes. Tothom aplaudeix. Alguna llàgrima ens cau. Ens identifiquem amb ella. Pensem que ho veurà malgrat la seva edat, que serà possible malgrat les seves limitacions. Ella ens representa, representa el patiment i l’esforç per aconseguir-ho, però també representat la transversalitat, la il·lusió i l’esperança. Si ella en té, qui som nosaltres per rendir-nos, de cap manera, endavant. Joia, emoció i alegria a dojo quan la senyora surt i ens diu que ha pogut votar.
Després d’ella van entrant els votants, per preferència, primer la gent gran i les mares i pares amb nens, nosaltres fa hores, moltes hores que hi som, però som pacients, hem vingut per fer una cosa gran, una gran cosa.
Comencen a arribar les imatges del que està passant en altres indrets, dels atacs al poble, a la gent, del mal que fan, de la sang que corre. Quin fàstic de gent aquests violents que porres amb mà i armats fins les dents, atonyinen i fereixen al poble indefens que només vol votar, als nostres conciutadans, a gent com nosaltres. Desgraciats! Inhumans! Goril·les! Assassins! Fanàtics!
Mentre estem en xoc per les imatges visualitzades, se’ns dona la notícia de que piolins armats venen al col·legi, ja ens toca el rebre. Què fem? Tinc por per la família, por individual, por pels amics, por per les companyes i companys que estan amb nosaltres, por pels nens petits i la gent gran que hi ha. Vencem la por, ens decidim quedar, no som ni serem covards, som i serem valents. No només nosaltres, d’allà no marxa ningú, al contrari tothom a fer pinya, les notícies van arribant, uns cosins nostres estan rebent de valent al barri del Clot, altres estant a 4 carrers a col·legis passant ip's per que el web per votar no caigui, mentre fora piolins de paisans són aturats per la gent, ens concentrem a la porta del col·legi, tots plegats, a defensar com sigui la democràcia, a rebre hòsties si cal. 1-O, el dia dels valents. 1-O, el dia dels herois.
Se’ns accelera el cor, estem expectants i preparats, sembla que l’arribada dels feixistes és immediata, qüestió de minuts. S’escolten arenguen a favor de la llibertat, de la democràcia, de la resistència. No sabem com acabarà, no sabem com acabarem, però no ens mourem. No ens mourem per la nostra història ignorada i atacada des de fa segles, no ens mourem per buscar un nivell de vida més òptim, no ens mourem per viure en plena llibertat, no ens mourem per aconseguir una moderna justícia social, no ens mourem per viure en veritable democràcia, no ens mourem per deixar de ser una colònia de l’estat espanyol, no ens mourem per no dependre d’una monarquia retrògrada, fatxa i incoherent, no ens mourem per preservar la nostra identitat, la nostra llengua i cultura sempre atacades, no ens mourem per no ser castigats per un estat judicial i policial, no ens mourem per viure en un estat modern, pròsper, lliure i millor. No ens mourem, victòria total.
Les forces repressores de l’estat agressor no van venir, les votacions van poder seguir en un clima de calma tensa, davant la pluja de vídeos i declaracions. Tothom ordenat i en fila de nou, a ningú l’importava qui anava abans primer en l’ordre, la felicitat tornava a estar a les cares de les persones valentes, les persones pacients, pacífiques i cíviques. Ens estàvem guanyant la nostra llibertat, la nostra independència.
Arriba l’hora de tancar col·legis, hi ha menys gent. Missió complerta. Molts no marxem, el dia ha estat llarg i dur, però cal fer un darrer esforç, és hora del recompte i hi ha rumors que mossos i policies entren als col·legis a interrompre aquests i disposats a segrestar les urnes. Darrer esforç per a la defensa de la democràcia. Ja és de nit quan el recompte ha acabat, i els que queden, molts encara, custodien urnes, paperetes i recompte fins que marxen els cotxes que les porten. Tot acaba i tot comença.
Per respecte als herois de l’1-O, per respecte a les catalanes i als catalans que van sofrir, votar i defensar amb els seus cossos la democràcia, feu el favor d’acomplir el mandat d’aquell dia. Us ho exigim. Si no sou valents com nosaltres vam ser aquell dia, plegueu! o passarem per sobre de tots vosaltres, esborrant qualsevol rastre de covards i traïdors. El referèndum ja el vam fer i el vam guanyar.
Som i serem herois, herois de l’1-O, ja sigui de l’any 2017, 2021 o següents.
Som i serem herois. Visca la República Catalana.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1502
BRAVEDEMONT
Carles Puigdemont els torna bojos, els fot, els irrita, els obsessiona, els posa nerviosos, els hi fa cometre errades, genera pànic i impotència, l’odien. La realitat és que qui els torna boixos, qui els fot, qui els irrita, qui els obsessiona, qui els posa nerviosos, qui els hi fa cometre errades, qui els genera pànic i impotència, i a qui odien des de l’Espanya més fosca, casposa, fatxa i profunda és a Catalunya.
A l’inquiet i audaç Puigdemont l’odien perquè no poden amb ell. A Catalunya l’odien perquè no hi podran mai, malgrat haver inhabilitat Quim Torra quan era President només per penjar una pancarta, malgrat haver exiliat, torturat i assassinat a Lluís Companys, malgrat haver represaliat prèviament a qualsevol líder destacat del catalanisme, demòcrates com Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Macià, i fins i tot a l’Artur Mas.
El problema no ha sigut de cap d’ells, el problema és que Espanya no empatitza, no accepta ni vol a Catalunya. Els molestem. Puigdemont és una amenaça per Espanya perquè Catalunya és una amenaça per Espanya.
Espanya és un ex-imperi en runes, un estat decrèpit, ple de corrupció endèmica típica d’un estat feixista, un estat que no vol superar el seu passat, al que no li importa fer el ridícul, un estat que no és una democràcia ni res que s’hi assembli, un estat que no es pot homologar amb cap altre dels estats amb qui ell mateix es compara.
Les dretes i les esquerres espanyoles són parts diferents d’un mateix igual, ambdós participen de la cacera i persecució de persones amb idees que són diferents, dretes i esquerres són part d’haver construït un estat policial i repressor, dretes i esquerres són part d’una propaganda fanfarrona, mentidera, bruta i ultranacionalista espanyola que vol projectar una imatge de país que no és el que diu ser.
Vox, PP, PSOE i Podemos, amb Catalunya són el mateix. Sangoneres més o menys viscerals, més o menys educades, però que busquen el mateix, prendre la nostra energia i els nostres calès, busquen l’aniquilació del poble català, de la nostra economia, de la nostra llengua, de la nostra nació.
No n’hi cap de demòcrata entre ells, uns són actors i els altres còmplices de la mateixa amanida feixista, no es barallen per la democràcia sinó per veure si uns conserven la posició de ser part de les elits madrilenyes o altres hi poden accedir, es barallen només per veure qui es queda amb els ressorts dels poders, qui es queda amb els diners robats als catalans i als europeus.
Són part de la mateixa merda autoritària i de no permetre el més bàsic d’una democràcia que són les votacions i escoltar el que vol el poble.
Puigdemont és el nostre Braveheart, el nostre William Wallace. Bravedemont. Com qualsevol home, no és perfecte, ha comès errades, algunes de gran consideració, però la seva estratègia de confrontació directa és coherent i personalment em sembla l’encertada, em sembla que és l’única via possible per portar-los al límit, per fer-los col·lapsar emocionalment i econòmicament, és l’únic llenguatge que sembla que entenen i al que reaccionen.
Parlant, dialogant i negociant amb límits amb aquests anti-demòcrates, amb aquests mentiders professionals, amb aquests estafadors, amb aquesta colla de feixistes no aconseguirem res de res, és delirant, només servirà per fer-nos perdre el temps.
La INDEPENDÈNCIA de Catalunya serà, hi estic segur, però només podrà venir des de la unilateralitat i com a resultat de la nostra valentia, de la nostra tossudesa i perseverança, de la nostra fermesa de voler sortir del femer en què estem i de tenir un país més humà, més decent i millor.
És l’única via, com diu Wallace en la seva darrera paraula a Braveheart, per aconseguir la LLIBERTAAAAAAAAT!!!
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1651
BOMBOLLA I REALITAT
Hi ha una clara diferència entre viure la realitat i viure la teva realitat.
Viure la realitat són les més de 400 mil persones que van anar a la manifestació de La Diada i l’ambient que es respirava de nou, viure la teva realitat és impulsar, assistir i creure en taules de diàleg humiliants i inexistents.
Viure la realitat és admetre la violència i repressió de totes les institucions espanyoles contra els catalans, viure la realitat és combatre aquesta repressió, viure la teva realitat és pactar amb aquestes.
Viure la realitat és lluitar com sigui per la Independència, viure la teva realitat és intentar negociar políticament els termes d’aquesta amb el govern espanyol.
Viure la realitat és admetre que Espanya és i serà una nació sangonera pels catalans, que només ens vol com a factors de producció per a desviar els beneficis a altres indrets, viure la teva realitat és voler pactar uns pressupostos sabent que després mai s’acompleixen.
Viure la realitat és entendre que Catalunya és una colònia molesta pels espanyols, viure la teva realitat és pensar que des d’Espanya ens veuen com un poble històric i diferent, un poble al que volen respectar.
Viure la realitat és entendre que Espanya mai canviarà, viure la teva realitat és pensar que pots canviar a Espanya.
Viure la realitat és treballar per aconseguir el que volem, la República Catalana, el referèndum ja el vam fer i vam guanyar, viure la teva realitat és voler seure amb qui no vol fer-ho i sense aconseguir-ho a parlar en va d’amnistia i referèndum.
Viure la realitat és considerar que des d’Espanya faran el que faci falta per evitar la independència de Catalunya i el naixement de la República, viure la teva realitat és considerar que només amb un somriure ho aconseguirem.
Viure la realitat és considerar a Espanya l’enemic acèrrim, viure la teva realitat és considerar que podem ser amics.
La gent hi és, hi som, sabem perfectament quina és la realitat, sabem distingir entre bombolla i realitat.
Els polítics són els qui viuen dins una bombolla, cada cop més aïllats del poble que els vota, cada cop més allunyats de la realitat que la resta veiem, cada cop se senten més incòmodes, més estranys i més insegurs entre nosaltres, es converteixen en una classe marginal que perd la percepció del que passa al seu voltant, viuen degradats a la seva realitat dins d’una bombolla amb gruixudes i opaques parets, una bombolla daurada que s’han construït amb els nostres vots, els nostres esforços, les nostres il·lusions i els nostres diners.
Dins la bombolla, viuen només la seva realitat, no ens veuen perquè no ens volen mirar. No ens escolten perquè es tapen les orelles davant els comentaris dels seus compatriotes que no els hi riuen les gràcies. No ens parlen perquè pensen que no hi ha res a parlar amb nosaltres. Només parlen, s’escolten i els miren els uns als altres, entre ells.
Viure sempre dins la bombolla, en el seu món, viure sense veure’ns, sense escoltar-nos i sense parlar-nos té el seu preu, els impossibilita per parlar en el nostre nom, estan deslegitimats per a fer-ho.
No volen parlar, ni escoltar, ni mirar el que la gent vol i els reclama; quin dret tenen doncs per parlar i molt menys de pactar amb repressors i carcellers a cap taula de diàleg? Cap.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1171
INDEPENDENTISME UNIT
La divisió està en els partits independentistes, no pas en el poble.
Cansats, uns més que altres. Decebuts, un més i d'altres menys. Emprenyats, uns de forma més visible que la resta. Impotents, desanimats i desil·lusionats amb més o menys grau. Independentistes, uns més activistes i altres més passius, però igual d'independentistes, des de l’ungla del dit petit del peu fins a l’últim dels cabells.
Independentisme unit. Ahir a La Diada, el poble català independentista va demostrar i exhibir, igual que ve fent des de fa una dècada la seva unió, la seva fermesa i la seva força, superant una vegada més qualsevol expectativa dels organitzadors, fins i tot dels més optimistes. La pandèmia ha estat i és tan sols un parèntesi, un període de calma obligatòria en la mobilització popular, però res ha canviat, això no suposa un nou despertar perquè res s’havia adormit, ni les nostres conviccions, ni la nostra ideologia, ni el nostre independentisme i tampoc els nostres anhels i il·lusions de llibertat i benestar.
El poble independentista està unit. Sempre ho ha estat. Estem units per aconseguir la nostra llibertat. Estem units en voler i exigir la fi de la repressió. Estem units pel cansament del mercadeig que es fa amb els nostre vots. Estem units de pensar que la taula de diàleg és una comèdia de teatre, una bombolla que no servirà de res, només per a despistar. Estem units en la ferma convicció de quèel referèndum democràtic ja el vam fer i el vam guanyar. Estem units pel que volem i el que no volem. Estem units per no seguir pagant les factures. Estem units per tenir una democràcia autèntica. Estem units per a tenir justícia, no justiciers. Estem units per decidir. Estem units per aconseguir la nostra llibertat.
Els partits independentistes són els que estan dividits. Els partits no estan a l’alçada ni de bon tros del poble que han de guiar i liderar, no es mereixen un poble com el català. Segueixen amb les seves decebedores picabaralles internes i externes, intentant ocupar més cadires institucionals, intentant ocupar més espais als mitjans de comunicació, més influència sense adonar-se que la perden. Mentre el poble independentista mira endavant i demanda un futur millor, els partits són cecs o miren als costats, no saben o no volen sortir-se de les estructures establertes, i s’ancoren al gris i trist passat de l’autonomisme de fireta i “pa sucat amb oli” que tots recordem i del que volem fugir.
El Poble vol la Independència i els polítics dels partits independentistes no estan disposats a moure un dit per aconseguir-la, aquesta és la diferència. Busquen confondre’ns, busquen una societat desmobilitzada, busquen ramats d’ovelles, busquen dividir-nos, busquen enganyar-nos i que deixem el nostre destí només en les seves mans. I la resposta és NO! De CAP manera! Ni teniu la capacitat, ni voluntat, no us ho heu guanyat. La nostra Nació, la República Catalana, CATALUNYA, és massa important per a fer-ho.
El dia que deixeu d’enviar els Mossos d’Esquadra de cacera humana i a repartir hòsties a dojo en les manifestacions pacífiques. El dia que us enfronteu de veritat a qui ens reprimeix. El dia que confronteu i no participeu ni simpatitzeu amb els nostres enemics de la nació espanyola. El dia que defenseu a mort la nostra llengua catalana, caigui qui caigui, i peti qui peti. El dia que inicieu una campanya seriosa de desconnexió amb les grans empreses espanyoles. El dia que treballeu per internacionalitzar la nostra economia. El dia que internacionalitzeu de debò el conflicte que existeix. El dia que empreneu una vaga fiscal seriosa i continuada. El dia que no presenteu cap acusació contra persones o moviments socials que lluitin per a la independència. El dia que acabeu amb els vostres privilegis i que hi hagi un control exhaustiu i justificat de les despeses.
El dia que entengueu que us volem units per obtenir la independència de l’Estat, que primer volem un Estat propi i nostre per a millorar el present i futur independentment del seu model, el qual ja decidirem entre tots de forma democràtica.
El dia que tingueu Respecte per aquest Poble que tant s’ho mereix, aquell dia i només aquell dia, podreu representar-nos.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1347
MENORQUÍ O PALENTÍ
Amb els més de 9 anys que porto escrivint per EconomiaCat, crec que només he fet un article parlant exclusivament de la llengua, toca ja fer el segon.
Les afirmacions fetes per Pablo Casado a la clausura del Congrés del PP a les Illes Balears on afirmava que a les Illes no es parla català, sinó que es parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc, no són fruit de la seva manifesta ignorància, la seva incultura, niciesa, el seu trogloditisme filològic i el seu supí analfabetisme propi dels que no han estudiat res ni per tenir un títol i l’han anat a comprar, a preu d’or i sense cap dignitat, a la Universidad Rey Juan Carlos.
Les seves infundades afirmacions són una part més de la croada de la catalanofòbia, conseqüència de l’odi, la rauxa, la mala fe, l’aversió i l’acarnissament d’una part dels espanyols, per desgràcia molts i molts, a tot allò que és català i ens fa diferents. Tot forma part del maliciós ideari, la pseudocultura i el somni pervers de molts per arribar a la destrucció de la nostra llengua i la nostra identitat, que és pròpia d'uns pobles que som i volem seguir sent diferents, ja sigui la identitat catalana, la illenca, la valenciana, la tortosina, l’aranesa, l’alacantina, la formenterenca, etc.
És una obvietat que la llengua que es parla als Països Catalans, que pel Pablo Casado no existeixen, amb les seves diferents variants, és una llengua que prové d’un tronc comú. És un tema científic, no és un tema polític. Fins i tot, la Real Academia Española de la Lengua considera el CATALÀ com “una lengua romance que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón”, i afegeix un aclariment sobre el valencià com una “variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”.
Catalunya és part de la història de les Illes Balears, com les illes són part de Catalunya. El País Valencià és part de la història de Catalunya, com Catalunya és part de la història del Regne de València i els valencians, alacantins i castellonencs. Atacar la nostra llengua comú, que és part fonamental de la cultura i de la identitat d’aquests territoris és una estratègia per empetitir els nostres àmbits lingüístics, folkloritzar-nos amb l’objectiu de fer-nos més uniformes, més iguals, espanyolitzar-nos fins aniquilar-nos com a poble.
És la mateixa estratègia que ja no vol parlar de llengua castellana i parla de llengua espanyola. Empetitir el català fins a disgregar-lo en petites parts perquè es dissolgui, mentre s’engrandeix el castellà al rang de llengua espanyola, d’aquesta manera, es castellà s’associa a Espanya, i perden importància altres llengües com el gallec, l’euskera i el català.
Menorquí o palentí. Formenterenc o toledà. Alacantí o sorià. Valencià o andalús. Quina és la diferència entre el valència i el català, que no hi sigui entre la parla panocha i el castellà? O entre l’eivissenc i el català, que no hi sigui entre l’andalús, el canari i el castellà? Quina és la diferència entre l’alguerès i el català, que no hi sigui entre l’argentí, el mexicà, el xilè, el veneçolà, el colombià i el castellà? Una cosa és la llengua, i l’altre les seves variants, dialectes o diferents formes lingüístiques.
Aquí no hi ha un problema lingüístic, aquest està estudiat i solucionat. Aquí hi ha una astracanada que es repeteix una vegada darrera l’altre, un problema endèmic de manca de convivència entre l’ideari originari de la ultradreta més casposa, violenta i reaccionària espanyola, que es pensa que encara existeix un Imperi “donde nunca se pone el sol” i que utilitzen l’atac sistemàtic contra la llengua catalana de forma recurrent, amb vehemència i persistència per treure rèdit de l’odi que ells mateixos alimenten contra la nostra nació.
Aquest nou atac, que és també un atac contra la intel·ligència dels illencs, ja us dic que tindrà conseqüències en les meves accions. A més atac, més defensa. De moment, penso reflexionar respecte si faig prou per a la meva llengua, que és i només és el català, penso ser més conscient que és un element essencial malgrat ser una llengua minoritària, i per tant penso defensar-la tantes vegades com calgui. Ja no penso parlar més en castellà, excepte amb el meu sogre, quan sé que m’entenen en català.
Seré fidel a la meva llengua que és la llengua del meu país.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
- Vist: 1419
JUTGES PER LA DICTADURA
“Mai oblidis que tot el que va fer Hitler a Alemanya era legal pels jutges d’aquell país”. Martin Luther King.
Estem acostumats a decisions i sentències perverses, polititzades i desproporcionades per part dels jutges, especialment dels magistrats representants dels alts tribunals del poder judicial de l’estat espanyol.
Envaeixen clarament, i cada vegada més sovint, l’òrbita d’actuació d’altres poders públics. Imposen una forma de legislar i un estil per administrar i governar, carregant-se de soca-rel l’equilibri de poders de l’estat, fent desaparèixer qualsevol garantia processal pels ciutadans i eliminant la seguretat jurídica que caracteritza a les democràcies.
És molt significatiu que menys del 10% dels més de cinc mil jutges espanyols pertanyin a l’organització Jutges per la democràcia, i la resta?
Per contestar, ens podem remetre a les seves actuacions, a sumaris i sentències com les dels nois d’Altsasu, la de l’empresonament de Pablo Hasél, altres rapers, tuitaires i titellaires, les actuacions contra alguns sindicalistes, les tortures i assassinat d’Arregui, la no imputació de jutges franquistes (col·legues i amics, clar!) per sentències homòfobes, la paralització de la Llei de Memòria històrica, el reconeixement de Franco com a legítim cap de l’estat, la no admissió de la querella de Sandro Rosell per haver estat anys a la presó sense proves, la no condemna de l’apologia dels franquisme, la sentència i la farsa de procediment dels presos polítics catalans, i una llista inacabable d’actuacions judicials que demostren amb fets que són Jutges per la dictadura.
El poder judicial espanyol és un col·lectiu molt allunyat de la pluralitat ideològica de la majoria d’altres col·lectius de la societat espanyola, si excloem a la policia nacional, els militars i els capellans. El nombre de magistrats associat a organitzacions ultrarreligioses com l’Opus Dei, i a organitzacions ultradretanes és escandalós i molt molt perillós. El franquisme reaccionari i genocida, la bandera amb “l’aguilucho” i els seus fonaments autoritaris, repressius i antidemocràtics viuen i perviuen en el poder judicial.
I dic que la situació és molt perillosa perquè el paral·lelisme de l’actuació de jutges espanyols actuals com a “salva pàtries” i la de jutges alemanys durant la República de Weimar, l’etapa prèvia a l’Alemanya nazi, és molt gran. Igual que ara i a Espanya, la judicatura alemanya menyspreava profundament als polítics que van sorgir després de la 1ª Guerra Mundial. Ells i la democràcia que volien implantar aquests polítics era un impediment a les seves atribucions com a jutges procedents dels temps de l’emperador Wilhelm II, uns jutges fets a imatge i semblança del règim autoritari d’aquest, d’ideologia reaccionaria i acostumats a exercir justícia en nom de l’emperador, no del poble. Us sona?
El pas dels jutges de l’època monàrquica de l’emperador a l’època del III Reich va ser fàcil. Les seves sentències durant la República de Weimar van ser claus per aplanar el camí del partit nazi, el NSDAP, legitimant les seves idees i actuant favorablement als seus interessos. A Espanya, les darreres resolucions favorables als feixistes de VOX relatives a la legitimació i l’acceptabilitat de la persecució racista que apareix a la seva propaganda, o al fet d’emetre en contra allò que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats com ha sigut la sentència contra l’estat d’alarma, mostren la manca total de democratització judicial i presenta forces similituds amb la judicatura alemanya de l’època weimariana, en la que es va començar a construir l’autoritarisme a la societat i es va legitimar el feixisme com a tendència política possible. Perillós!.
Es necessita amb urgència una reforma integral a la justícia, o acabarem malament, una reforma que solucioni de fons els problemes estructurals que afecten la ciutadania, una que garanteixi una justícia apartada de la política en les seves decisions, una justícia en la que ciutadans hi podem confiar i ens hi sentim legitimats.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
