balancesfis  Avui em ve de gust fer un article directe, molt directe, amb dades, moltes dades, que ens han de fer dir les coses pel seu nom, sense emmascaraments ni dobles interpretacions, les coses són com les tenim, i les dades ens manifesten rotundament que el que vivim per part de l’estat espanyol és espoli i no recaptació.

 

Som-hi i ho expliquem amb 10 punts:

 

          - Més del 10% del PIB català va a Espanya i no torna. Aquest drenatge fiscal es produeix de forma sistemàtica, any darrere any. En els darrers 25 anys, més de 300.000 milions d’euros han marxat a fons perdut, més de 45.000 euros per cada català, en aquests 25 anys. Una família com la meva, que som 4, ha contribuït a “las Españas” amb 180.000 mil euros. Dit així, espanta, oi!

 

-          - Un 40% dels impostos recaptats no es gasten ni es reinverteixen a Catalunya. De cada euro que l’estat recapta d’un català, només retornen 0,60 cèntims, la resta es destina a altres indrets, a les seves infraestructures, a la seva ocupació, a mantenir personatges que no respecten ni a Catalunya ni als catalans, i que no saben ni volen defensar els nostres interessos i la nostra idiosincràsia.

 

-          - Només el 30% de les obres públiques adjudicades a Catalunya per l’estat es porten a terme, mentre que a Madrid es porta a terme més del 110%. Hi ha anys, com va ser el 2007 que només es va portar a terme el 15%.

 

-          - L’estat espanyol licita el 2% del seu PIB com obra pública, però a Catalunya només ho fa pel 1,2% del seu PIB. Com hem vist en el punt anterior, a més d’invertir poc en pressupostos, després els incompleix.

 

-          - En els darrers 30 anys, Rodalies rep el 50% d’inversió en obres que “Cercanías” a Madrid. Catalunya que representa el 40% del total de la demanda dels trens de rodalies a tot l’estat,  pateix estructures molt antiquades i no ha rebut obres de gran importància des de 1975. El 40% dels trens construïts als anys 70, els anomenats trens obsolets circulen per Catalunya, menys del 10% circulen per Madrid.

 

-          - Quan els catalans marquem la casella de destinació a finalitats socials a l’impost de l’IRPF, només el 35% d’aquest van a ONGs catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat més solidària en aquest aspecte en comparació amb les altres, és la més discriminada en el que es refereix a la reinversió, on el 65 no torna mai.

 

-          - En Seguretat social, Catalunya gasta quasi 4 mil milions més d’euros en pensions que el que ingressa per cotitzacions anualment, i que representa un dèficit del 20%.

 

-          - La terminal 1 de l’aeroport del Prat va costar 5 vegades menys que la terminal 4 de Barajas a Madrid. El total d’inversió a la zona aeroportuària de Madrid sextuplica a la del Prat, però en resultats, El Prat guanya 12 vegades més que l’aeroport de Barajas a Madrid, i  representa més del 50% dels beneficis totals d’Aena.

 

-          - Catalunya és on hi ha menys funcionaris proporcionalment amb altres comunitats autònomes de l’estat espanyol, per exemple en comparació amb Extremadura, aquesta comunitat duplica en nombre proporcional als funcionaris catalans si considerem com a tal a empleats públics autonòmics, municipals i estatals. Si només considerem empleats estatals, Madrid multiplica per 6,5 el nombre proporcional de funcionaris catalans.

 

-          - Miscellaneous: Els estudiants universitaris catalans representen el 17% de tot l’estat espanyol, però només reben beques el 7%. El nombre de jutges a Catalunya és de 8 per cada 100 mil habitants, el menor de tots, on destaca Astúries amb 13,5 jutges per 100 mil habitants. Catalunya desemborsa 50 milions d’euros anuals per atendre pacients d’altres comunitats. Etc.

 

Això no és solidaritat, ni estat de benestar, això és treballar pels altres, prendre’ns el pel literalment.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

despertarforca  El despertar de la força combina l’homenatge per a fans de la famosa saga amb l’energia desbocada per l’acció d’aquest film, al més pur estil hollywoodienc. Sens dubte, es tracta de  la versió més disneyritzada de la heptalogía, possiblement més pensada per l’entreteniment i menys filosòfica, que recupera les referències, icones i personatges de la primera trilogia, juntament amb personatges de nova generació, més infantils i més políticament correctes, com el fet que una noia jove sigui la nova protagonista i que un afroamericà de color, un negre vamos!, també tingui un paper principal al film. Amb una pirotècnia mesurada, amb imatges d’ordinador combinades amb gran senzillesa amb els espais naturals reals i el vestuari, amb una genial fotografia i seguint amb molta fidelitat les tradicions de la saga, es té la sensació de veure una pel·lícula feta amb frescor, moltes ganes i bon gust.

Si considerem la història en si, han passat més de 30 anys des que en una molt, molt llunyana galàxia, l’Aliança Rebel va derrotar a l’Imperi Galàctic en la batalla d’Endor, una victòria que va suposar la victòria del bé sobre el mal, que va donar lloc a una incipient democràcia en forma de Nova República Galàctica o Interestel·lar, una democràcia que no s’ha pogut acabar de consolidar, que mai no ha pogut tenir estabilitat i que no ha pogut estar en pau. La galàxia continua governada per la tirania, amb preponderància d’organitzacions radicals feixistes, talibans com l’anomenada al film Primera Ordre, que vol sotmetre novament la democràcia per la por, i pretén restaurar el règim dictatorial per la força, utilitzant armes de destrucció massiva com ara la nova base Starkiller, 10 vegades més gran i potent que la llegendària i abominable Estrella de la Mort.

Han passat quaranta anys i tot segueix igual. Han desaparegut personatges de l’escena, com l’Obi-Wan Kenobi, en Yoda, en Jabba, la Padmé Amidala, el comte Dooku i el  voluntariós Anakin, convertit en el malvat per excel·lència Darth Vader, però les coses continuen en un punt similar al que estaven, l’Aliança Rebel no descansa i segueix estant situada com a Resistència. Alguns dels que semblaven que tenien bones idees i intencions, que semblaven bons, s’han corromput, les il·lusions s’han trencat, els somnis s’han esmicolat i el desànim ha aparegut en la població.

Aquesta situació em sona, em sona molt i no a una molt llunyana galàxia, sinó que em sona aquí mateix, al nostre país. Fa quaranta anys que va morir el dictador i amb ell semblava que moria l’opressió i la dictadura. Per a construir i protegir la recent nascuda democràcia es varen establir una sèrie d’estructures i lleis que permetessin desenvolupar-la i garantir-la, lleis orientades al respecte dels ciutadans, incloent les minories dins l’Estat, que busquessin un equilibri en els diferents aspectes com a societat. Tots els espanyols som iguals, diu la Constitució espanyola en el seu 14è article, som iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...quina fal·làcia!

Tot ha quedat en un no res. La democràcia ha cedit, s’ha anat diluint fins no quedar-ne. Com sinó, molts dels que demanaven fa quasi quaranta anys el vot contrari a la Constitució i que pertanyien a Alianza Popular, antecedent del PP, ara són els seus principals defensors, els que no volen canviar ni una coma d’aquesta, com i quan els convé, per suposat, ells són els contrareformadors de sempre, els carlistes del segle XVIII, XIX i inicis del XX, els que carregats de corrupció han adaptat les lleis a ells i no pas al contrari. Ells s’han transformat en Darth Vader utilitzant la força en sentit pervers i només al seu favor, sense respecte, sense escoltar, sense pensar en el poble, sense democràcia. Ells són la Primera Ordre, volen submissiói a qui no pensa com ells el volen destruir, aniquilar.

La democràcia s’exerceix mitjançant els vots, els ciutadans votem els partits polítics o als individus que ens sembla que defensaran millor els nostres interessos, a qui pensem que té les millors idees o a qui creiem que millor les pot gestionar, a qui pensem que ens ha de fer créixer en benestar, ja sigui social, cultural i econòmic. Aquest polítics han de desenvolupar aquestes idees i aquesta gestió en el dia a dia basant-se en els pressupostos, dedicant més diners al que creuen que és prioritari i pel que els ciutadans que els hi han donat el vot els van triar. Sense pressupost no existeix política, no existeix democràcia.

A Catalunya el govern espanyol ha intervingut els pressupostos, ha intervingut la democràcia de forma directa en el nostre país. Vivim en una dictadura. Aquesta vegada s’han saltat la Constitució, aquesta Llei caduca que tant veneren, però que en el seu article 156è parla de l’autonomia financera de les comunitats autònomes.

D-I-C-T-A-D-U-R-A. Pura i dura. No tots els ciutadans se n’adonen, i fins i tot alguns catalans els hi riuen les gràcies, i el pitjor és que són catalans que en molts casos són les seves primeres i principals víctimes del règim absolutista que només beneficia a uns quants. Tampoc els habitants del planeta Alderaan s’adonaven del perill i maldat de l’Imperi Galàctic. També hi havia alguns que eren col·laboracionistes amb l’Imperi, vivien en una espècie de síndrome d’Estocolm fins que van ser destruïts i aniquilats per la potència de l’Estrella de la Mort, van donar suport a la seva pròpia mort, per l’única causa del seu origen, ja que eren del mateix planeta que havia nascut la princessa Leia, a qui volien obligar a confessar on estava la base rebel.

Catalunya no pot decidir la seva política econòmica, no pot decidir doncs, ni la seva política, ni la seva economia, la política i economia que volen els seus ciutadans. Mitjançant el FLA que ha intervingut financerament a la Generalitat i que actua per instruccions directes de la Primera Ordre, ofegant l’autonomia i als catalans, tots els catalans, independentistes i no independentistes, farmacèutics i no farmacèutics, el PP és l’encarregat de fer el disseny, la regulació i la recaptació del 95% dels impostos que paguem i redistribuir-la en uns interessos que, amb seguretat, ni ens agradaran ni ens afectaran. No som nosaltres els amos del nostres diners. Nosaltres ara no som res. Hem votat per uns polítics que no tenen capacitat sobre els nostres ingressos ni sobre les polítiques de despesa, no podran fer el que volem que facin, i pel que volem demanar responsabilitats si no ho fan. Estem en mans de l’Estat, un Estat que està, aquest sí, en una molt i molt i molt i molt llunyana galàxia, un Estat que no ens entén ni ens vol entendre, que només ens vol explotar, que ens vol reprimir com una colònia, tal com ens considera.

Tenim una gran força fiscal, una enorme força fiscal, però no la podem controlar, ens la controla “el lado oscuro”. Tenim una enorme força fiscal que es dilueix i es malbarata per la convivència amb l’economia submergida que representa el 20% del PIB de l’Estat, i el frau fiscal com a part pròpia del sistema espanyol, amb la seva política de beneficis fiscals sense sentit que només beneficien als lobbies més tèrbols i foscos, i no serveixen als interessos generals.

La independència del nostre país és una oportunitat per despertar i reconduir aquesta força, una oportunitat per fer les coses diferents i molt millor en qüestions tributàries. Que la força ens acompanyi!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pasito  Al final el pas de Mas ha sigut al costat, ni un “pasito pa’lante”, ni un “pasito pa’trás” com li suggeria Ricky Martin a Maria en la seva famosa i bailonga cançó.

Són mesos de ball a l’escenari polític, al català i l’espanyol. Tothom ha de moure l’esquelet i mullar-se, polítics i ciutadans.

La parella que fins ara marcava millor el ritme, el Mas i el Junqueras, interpretaven un ball amb to optimista, un ball d’il·lusions, un ball d’esperances col·lectives, però ja quasi al final se’ls hi va acabar la inspiració, o millor dit el vots. Per finalitzar la melodia, que tenia arrels populars, van buscar un tercer component pel grup, un component un xic especial, raret per alguns, però que en el fons semblava que podria interpretar-la de forma emocionalment similar, la CUP, però aquí les coses van canviar de sobte, i la bonica melodia d’agradable gust per la majoria dels oients esdevingué en un autèntic ball de bastons, una melodia en la qual, per sorpresa de molts, apareixia el heavy metal. Tot era diferent, ja res seria igual, més quan el nou intèrpret, posava condicions per actuar i obligava a canviar la inicial parella de ball pocs dies abans d’estrenar en públic la nova cançó, el Mas havia de donar pas a un tercer home, un home més desconegut però que no tingués els defectes i els vicis, de qui com el Mas, havia interpretat durant molts anys el reggaeton del passat i que per tant se l’identificava amb aquesta música d’origen caribeny.

Quan semblava que no hi havia acord, que mai s’estrenaria la nova melodia, quan semblava que mai podria haver-hi un nou ball transversal, el coratge, la generositat i possiblement la intel·ligència política del Mas, fent-se a un costat, amb un moviment de malucs i de tupè salvador inspirat amb l’iniestazo de Stamford Bridge, quan ja sonava la campana del final, del ja n’hi ha prou, va donar pas a l’escollit, el Neo català, que ha sigut en Carles Puigdemont, @krls com se’l coneix a twitter, com puijdequè a la resta d’Espanya i com “ella” per l’Anna Gabriel.

Mentre això succeïa a territori català, a Espanya pensaven que el fax de De Gea no arribaria tampoc aquesta vegada, però finalment sonarem novament cinc campanades allà a la porta del Sol, cinc campanades que fa que el ritme de la independència continuï per davant. La resposta com sempre, embolicada amb la pompa i parafernàlia del so de tambors de guerra i amenaces de tota mena, però que ens sonen més aviat com a una canción triste de trompeta, una cançó rovellada, la cançó de sempre, la cançó del no, no, no, com el Back to Black, una cançó que va ser escrita fa massa anys, una cançó imposada i que els que ens la fan escoltar no s’adonen o no es volen adonar que a Catalunya ja ningú la coneix, que ningú l’escolta ni la vol escoltar. Interpretada per un tenor aficionat, en Rajoy, que desafina constantment, que no te veu...ni idiomes, i que tot sovint només se’l veu en diferit, per plasma. Acompanyat per tres barítons, el primer no gaire valorat, de veu prima, en Sánchez, que mai ha destacat doncs sempre ha interpretat amb la soprano andalusa Díaz, que se l’ha menjat, no sabem si per actuar millor o per cridar més, semblant que aquesta segona opció és la més probable. El segon baríton, el Rivera, que aspira a ser tenor principal, i que certes qualitats no li falten, però en el ball de la política no s’ha de ser ranci, no s’ha de jugar a l’oportunisme constantment, ni a fer política només de titulars, això serveix per enganyar a alguns, potser a molts en un període limitat de temps, però no a la majoria de gent en un país corrent de gent corrent, però no ximple, com és Catalunya. El tercer baríton, l’Iglesias, el considerat raret a Espanya, apunta a ser el millor intèrpret, però interpretar una versió a Catalunya i interpretar un altre a Espanya li pot fer perdre el nord i no saber on està ni el que defensa.

Aquests intèrprets principals espanyols, no milloren quan actuen a Catalunya, els seus cors formats per l’Arrimades, el García-Albiol, i el Rabell (que té nom de Bolero) no entonen gaire bé, només sembla que estiguin capacitats per interpretar cançons de Pimpinela, aquells dos germans que s’enfadaven i feien cara d’empipats en directe. En aquest cor, només sembla que té certa sintonia l’IZ, que ja té nom de DJ, però que més enllà del Don’t stop me now de Queen no sabem si serà capaç d’interpretar el ball de moda a la nostra terra, que no és la rumba catalana, és el ball de la llibertat.

Queden 18 mesos...The Final Countdown

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

tipsdemasidecup  Amb el NO de la CUP a la investidura d’en Mas el procés entra en una etapa culminant i interessant. Sembla un comentari agosarat i contradictori però res més lluny de ser-ho.  L’independentisme simplement ha de canviar l’estratègia i ho farà, la gent independent ho farem.

S’ha acabat confiar a qui ens fa promeses i ens diu que les coses aniran arribant, qui ens marca passos a mig i llarg termini, qui permet que passi i passi el temps sense arribar a cap lloc, prou de qui no és capaç de sacrificar-se tot i predicar-ho, prou de seguir fent el que sempre s’ha fet. Tinc respecte per a Mas, que ha intentat refundar un partit tacat per la corrupció heretada del pujolisme, però no és cert que Mas és el millor actiu del procés, sobretot pel seu prestigi internacional, això és simplement mentida. L’únic, millor i poderós actiu que té el procés som nosaltres mateixos, la gent. Posem-nos al cap que en aquest procés estem sols, només estem nosaltres, ningú mourà un dit pels nostres interessos, cap estranger farà res de res, perquè cap estranger te res a guanyar en aquest canvi, al contrari, poden pensar que un canvi pot arribar a provocar modificacions en el status quo que només els perjudicaria. Només nosaltres pensem i veiem les avantatges, que en són moltes i totes bones.

També s’ha acabat confiar a qui amb un discurs de reclamar-ho tot i voler trencar-ho tot no és capaç de fer alguna cosa amb responsabilitat ni d’anar més lluny que queixar-se dels altres i cridar per fort que sigui. Al final s’han desemmascarat i ha aflorat la veritat d’aquesta incoherent formació de formacions, que no sap el que vol doncs no vol res i que ha tingut un protagonisme immerescut només justificat pel bon treball i carisma de David Fernández i Quin Arrufat, que van desviar vots que en condicions normals haguessin anat a les formacions que componien JxS. El procés de la independència de Catalunya va començar per motius racionals, per buscar un país equilibrat en totes les seves facetes, per buscar el benestar, però no fent-ho seguint els designis d’una formació que només demana però no argumenta el que demanen ni com ho poden aconseguir.

Prou d’uns i prou dels altres, ara cal pensar en Catalunya i en els catalans. Estem tips de Mas i tips de CUP però volem més Catalunya que mai.

Des de fa més de tres anys, al Maig del 2012, vaig decidir sacrificar moltes i moltes hores del meu temps per intentar explicar, informar i formar amb arguments racionals, i independents de qualsevol amo, a qui em volgués escoltar i llegir, sobretot donant arguments econòmics que és la meva especialitat. He vist com cada vegada més aquest treball ha sigut seguit i apreciat. He vist com l’independentisme creixia molt, ho feia seguint la rauxa, l’emotivitat, però sobretot he vist que creixia seguint la racionalitat i el seny dels arguments, per tant, aquest independentisme és profund, imbatible, infatigable, irreprotxable. El procés anirà a més i la independència arribarà abans que el que pensem i ho farà perquè els protagonistes d’aquesta epopeia històrica som nosaltres, els que fem i volem fer coses pel país, normalment de forma desinteressada, els que hem creuat la geografia de punta a punta, els que porten l’estelada arreu del món, els que ens arrisquem per uns ideals i defensem les nostres il·lusions davant de qui sigui. Passarem per sobre dels que s’han elegit fins ara com protagonistes i no han sabut tirar endavant, ells han de quedar apartats pels que volem que la independència tiri endavant i volem que sigui aviat, ja hem esperat prou.

Els necessitem a tots, moderats i extremistes, cupaires i convergents, emprenyats i satisfets, optimistes i pessimistes, rics i pobres, empleats i empresaris, gent de dreta i esquerra, però necessitem que qui lideri aquest camí sigui els que no són dubtosos de seguir un camí inequívoc d’anar cap a l’objectiu de la independència, cap a la República Catalana, cap a complir el mandat que el poble català va donar a les eleccions del 27S, a ells els hem de triar, sense coalicions ni embuts.

La majoria dels catalans són independentistes, l’independentisme català no és antisistema, però tampoc li agrada l’immobilisme d’un sistema vell i caducat del què busca sortir. L’independentisme català simplement recerca un sistema propi.

Es per aquestes raons, que penso que no és raonable presentar novament la fórmula de Junts pel Sí a futures eleccions. Els partits han de anar per separat, l’electorat ha de saber qui ha de ser el partit i el líder més votat i acceptat. L’organització que faci de ciment entre els partits, no pot tornar a ser el mateix partit, ha de ser una entitat supranacional, ha de ser l’ANC com organització representativa dels catalans que busquen la independència.

El que avui ens crea desencís, és realment una oportunitat perquè el procés i la independència del nostre país vagin endavant de forma sòlida i de forma més racional.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493 

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

llufa  El Dia dels Sants Innocents és la commemoració d’un fet tràgic pel cristianisme, el massiu assassinat ordenat per Herodes I el Gran de tots els nens menors de dos anys nascuts a Betlem, amb l’objectiu de desfer-se del nou nat Jesús de Natzaret. De com la commemoració d’aquesta dramàtica efemèride històrica ha esdevingut pràcticament en el dia internacional de les bromes, de les innocentades, és un d’aquells interrogants dels quals possiblement mai arribarem a saber els motius.

 

Uns diuen que aquesta conversió va ser conduïda per la mateixa església catòlica en el seu afany de contrarestar la celebració de determinades festes paganes durant l’Edat Mitjana, concretament la del Dia dels boixos, però la realitat  és que es fa difícil d’entendre i més d’explicar com ha derivat el record d’aquell dia de dol sanguinari en l’acció de penjar una llufa o ninot de paper a l’esquena del primer que passa o bé en què sigui un dia en el qual els mitjans de comunicació perden el seu sentit i de forma consentida i graciosa donen top tipus de notícies absurdes, a quina més difícil de creure. 

 

De la mateixa manera es fa difícil entendre, i sembla una notícia més pròpia del dia d’avui que d’ahir, ja que sembla una innocentada però aquesta de les de mal gust, l’empat tècnic a 1515 vots produït com a resultat de més de 10 hores d’assemblea de la CUP, respecte a la decisió d’investir a Artur Mas, cosa que deixa en un no res tot el temps dedicat a preparar i a realitzar l’assemblea d’ahir, i que deixa en mans dels 70 representants territorials que formen el Consell Polític aquesta decisió que es prendrà el pròxim 2 de Gener.

 

Un empat que genera immediates conclusions:

-          - La primera una sensació de dubte per tots els assemblearis, la probabilitat de l’empat només podia contemplar-se en 1/3029=0,00033014, fet que estadísticament  es suposa com a impossible. L’aritmètica en aquest cas ha jugat una mala passada, aixecant suspicàcies derivades d’un excés de casualitat, una casualitat que anul·la el vot de la militància i dóna la decisió als polítics.

-         - La segona, que la formació política sembla dividida, per un costat estan els que donen prioritat a la independència en primer lloc i com a element vehiculitzador per arribar a tenir una societat com desitgen, i per altre costat als qui donen prioritat a l’aspecte social i rupturista per sobre de tot, sense considerar l’estratègia de la independència com a prioritària.

-          - La tercera conclusió, i aquesta em dol especialment, és la imatge que es dona, que el que havia de ser una festa de la democràcia participativa, ha passat a ser un esdeveniment carregat d’un surrealisme tan gran que s’apropa perillosament al ridícul, i que es llegeix com un fracàs del compromís en la política.    

 

Volem o no volem ser independents? Ens podem aclarir? Ens adonem que no hem aconseguit res? Creiem i volem que la independència que anhelem es vegi reduïda a una festivitat acolorida durant el mes de Setembre? O  volem la independència per estar en un millor país, fet a la nostra mida com a societat, no com individualitat?

 

La independència és molt gran, potser cadascú la viu a la seva forma, jo la percebo com l’única oportunitat per viure en llibertat i en benestar, una llibertat i un benestar que no podré gaudir dins de l’Estat espanyol, un estat que sempre ens serà hostil, que mai ens entendrà i que mai ens deixarà decidir. Com vaig comentar fa un temps, la independència és un objectiu massa apreciat, no ens la regalaran, no ens vindrà servida a taula, l’hem de recercar i lluitar, és un camí carregat d’entrebancs i d’interessos contraris, hi haurà desànims, desencisos i traïcions, els majors problemes vindran de nosaltres mateixos, del nostre egoisme al voler la independència a la nostra mida, imposant la nostra voluntat als altres, però en aquest camí necessitem a tothom, als que pensen en nosaltres i als que pensen diferent, a la dreta i a l’esquerra, als moderats i als radicals, als que parlen català i als que parlen castellà, als Calduch i als García, als més intel·ligents i als que no ho són tant, als més racionals i als més emocionals, i també a tots els cupaires sense cap excepció, tant als 1515 que han votat que si a la investidura i als 1515 que han votat que no.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya