i ara que  Aquesta és la gran pregunta que tothom es fa, la que està en boca de tots, i ara...què?

Primer les matemàtiques dels resultats electorals. La situació és que amb una participació massiva dels votants, els partits i coalicions independentistes, JxS i CUP, tenen majoria d'escons al Parlament català. Però la CUP va prometre i manifesta que no pactarà per no estar d'acord amb el candidat a proper President de la Generalitat, si aquest és en Mas, mentre que JxS va prometre tot el contrari.

Si considerem el nombre de vots, les forces que s'han definit com a independentistes sumen un percentatge de quasi el 48%, no arribant per poc a la majoria absoluta. Altres formacions, com CSQP, Unió i les minoritàries, que no s'han definit respecte a l'independentisme o s'han definit a favor de seguir el camí per una via de pacte amb l'Estat, sumen quasi el 13%. Les forces del NO sumen poc més del 39%.

Els resultats de les urnes no enganyen. Hi ha incerteses, així és la vida, però l'independentisme ha guanyat. Amb aquest titular obríem les seves edicions tots els diaris i televisions d'arreu del món, excepte els espanyols què parlaven tot el contrari, però ja sabem que Spain is different, sobretot en el que es refereix a engany, manipulació i mesquinesa política.

Donats aquests resultats, podem optar per fer el mateix que hem fet fins ara, fer un “copia-pegar”, o “Ctrl+C Ctrl+V” com dirien els més assenyats en l'ús dels teclats informàtics. Podem seguir queixant-nos del centralisme, de les injustícies que realitza el govern del PP, de les indefinicions dels altres partits, de la total manca de respecte per la gent, símbols i tradicions catalanes. I ho podem fer, sortint cada 11 de Septembre per la Diada, a fer una mani molt bonica i acolorida, cada vegada més festiva i menys reivindicativa, l'any que ve deu tocar la samarreta de color fúcsia, no? Demostrant cada any l'enorme creativitat de l'imaginari català. Però tot es desgasta, objectes i subjectes, teclats i persones, si sempre fem el mateix, sempre estarem al mateix lloc, mai avançarem, ens diluirem, ens extingirem, la flama de llum que dóna l'espelma de l'esperança s'apagarà més ràpida o lentament però s'apagarà.

Un altra opció és optar per deixar-ho estar, donar-li a la tecla de “Esc” o “Supr” seguint el mateix lèxic utilitzat abans. Sens dubte l'opció més desitjada pels governants i ciutadans espanyols, també per molts de catalans. És l'opció de la comoditat, la d'abans de la conjuració que vam fer molts catalans l'any 2010, quan ens van passar sense contemplacions el ribot a allò que havíem decidit majoritàriament en forma d'Estatut. Seria l'opció d'abaixar el cap, de perdre el respecte per nosaltres mateixos, de què ens diguin, amb raó, que som un poble covard, que el mascle dominant són els de sempre, la dreta espanyola més reaccionaria, militarista, medieval, amb el beneplàcit d'una esquerra que els hi fa el joc, unaplay esquerra que quan arriba al poder es corromp en un milisegon, saltant-se sense cap mena d'ètica els seus principis, amb l'únic objectiu i voluntat de formar part del grup de poder.

La tercera opció, que no s'ha de confondre amb l'anomenada fins ara tercera via, és dónar un pas endavant, fer un “Av.Pág”, donar-li al Play i ser amos del nostre espai, del nostre temps i del nostre ser. Tenim tota la legitimitat que ens han donat les urnes, no ens entrebanquen en les limitacions d'unes Lleis espanyoles que hem de desobeir perquè no ens representen, unes Lleis fetes a mida “por y para” els que estan en contra de la nostra llibertat. Perquè de llibertat senyors va aquesta lluita, aquesta revolució pacífica i exemplar. A més de llengua, economia, drets socials i moltes altres coses, la llibertat és i ha de ser el bé més preat que té una persona i un col·lectiu. A nosaltres ens manca, com a nació, l'hem de recuperar, l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica sobre els altres. Estem davant d'una afronta major, d'una afronta de país, cal i s'han de trobar els espais de l'acord, amb imaginació però sense extravagàncies, calculant els passos però sense pausa, s'han d'aparcar els espais de la confrontació perquè estem davant d'una cosa molt grossa, la llibertat.

Una vegada resposta la pregunta inicial, ara cal preguntar-se: I Europa?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

victria  El 77,5% han votat, els catalans han guanyat, Catalunya ha guanyat. Victòria.

El canvi és a punt, ja només cal portar-lo a terme. Els catalans s'han manifestat amb un rècord de participació, ningú pot parlar de majories silencioses, no es pot vendre més aquesta moto. La democràcia catalana floreix com mai mentre a molts indrets de la UE, inclòs Espanya, cau amb gran impacte, primer baixant la participació i després amb l'aparició de tendències de caràcter feixista i xenòfob que van guanyant força.

A Catalunya guanya aclaparadorament un força transversal, una força que reflecteix una gran part de la societat catalana, un força que incomoda a alguns, fins i tot dels seus votants, però una força a qui la majoria dels catalans, que la van demanar, li han donat el màxim suport en forma de vot, li han donat el mandat per afrontar el futur immediat i l'objectiu comú cap a la independència com a base de construcció d'un país millor.

Volem ser una república.

Volem millores socials.

Volem neteja i no corrupció.

Volem independència.

Ara vindran les manipulacions de sempre. No us indigneu, no us preocupeu, són els cants dels mals perdedors, les veus de l'Espanya fosca de la qualvolem marxar. Ara diran que era un plebiscit, diran que no s'ha guanyat en vots, dirà que cal comptar els vots de CSQP i el de Unió com vots del no quan ells mateixos s'han desmarcat d'aquest debat, diran i diran...com sempre, un cabaç ple de mentires. Manipulació, no feu cas als mitjans espanyols, aquells mateixos que han fet de forma directala campanya de la por de forma fastigosai repugnant, no ens distreien del que ens convé, ells no tenen cap credibilitat, els coneixem bé, ha sigut una gran victòria del si, una victòria del seny, una victòria del ja hi ha prou, una victòria dels que busquem un lloc millor per viure, un lloc lliure, un lloc net, un lloc amb futur, un lloc de respecte, un lloc amb garanties a les nostres necessitats, un lloc anomenat Catalunya.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

quemaestelada  Espanya no canviarà mai.

No importa si governen les esquerres o les dretes a Espanya, s'ha de votar SÍ perquè després del no, els dèficits i defectes nacionals espanyols perviuran a les esquenes, a les butxaques i a les ments dels catalans.

Catalunya no tindrà el reconeixement com a nació, parlar el català serà vist com una graciosa concessió, que com a tal és dúctil, pot ser retallada o eliminada en qualsevol moment, mai el català seria un dret bàsic dels seus ciutadans.

Les infraestructures que necessita Catalunya per mantenir i evolucionar la seva economia seran decidides des d'un govern central ubicat a Madrid. L'aeroport i el port, amb potencial més que suficient per ser dels més importants del Mediterrani, no tindran mai inversions pel seu rendible creixement, sinó que seguiran sota els designis polítics, a l'ombra d'altres infraestructures menys rendibles econòmicament, però més des del punt de vista polític, moltes vegades suposant lloses per l'economia de tot el conjunt de l'Estat.

El corredor Mediterrani seguirà sense ser una prioritat nacional, seguirà sotmès a l'evolució paral·lela d'un corredor central, que l'hipotecarà des del seu inici, castigant el seu potencial, les futures inversions i el benestar dels ciutadans catalans.

Com fins ara, mai podrem influir en els pressupostos de l'Estat, que seguirà sent a mida del centralisme que fa moltes centúries que perviu, imbricat històricament com si fos normal acceptar que és així.

Seguirem sense tenir la possibilitat de viure en una democràcia plena, on no hi ha llibertat pels que pensen diferent, no estarem en una nació on existeixi una separació de poders entre l'aspecte jurídic i l'executiu, que sabem que dins d'Espanya no existeix ni existirà mai. Viurem en un país on les Lleis són un obstacle pels drets dels ciutadans, no són un mecanisme regulatori d'aquests i de les seves antigues i noves necessitats.

Viurem en un país en el qual, sota l'excusa d'una falsa solidaritat amb altres indrets, es justifica un espoli per nosaltres, fent que els nostres impostos no es reinverteixin en el que necessiten, sinó que vagin a parar a fer trens d'alta velocitat amb desviament de trams per unir poblacions de menys de 100 mil habitants, a fer aeroports on mai aterrarà un sol avió, a pagar PERs vitalicis en lloc de fer polítiques actives de treball, a fer megaautovies a costa que les nostres antigues autopistes es facin velles i siguin cada vegada més cares.

Estarem en un Estat on mana la gran banca. Ja em vist que els darrers dies han pres partit pel NO a la independència. Una banca que desnona als ciutadans de casa seva, que acumula any rere any més i més beneficis, mentre la gent ho passa malament, passa gana, una banca mentidera que col·loca els seus infames productes a qualsevol persona que no hi entén, o a qualsevol empresa que necessita un crèdit per funcionar com a peatge “delictiu”, una banca que no té sentiments, ni sentit humà ni ètica. Una banca que trafica amb armes, roba, narcotrafica i fa blanqueig de diners a gran escala. Una banca que mai crearà progrés al país, només s'enriquirà a ella i a una colla reduïda d'alts directius mafiosos.

Continuarem dins d'un país que es riu de nosaltres, ens insulta amb la convicció de què som covards i bastant curts, ja que ens fan pencar fins a l'extenuació, ens treuen els diners i no fem res. Continuarem havent de suportar diaris “nacionals” que fan de tot menys explicar la veritat als ciutadans espanyols respecte al que succeeix a Catalunya. El que passa realment als carrers, a les escoles, a les famílies, a les oficines. No és important, “el fin justifica los medios”, i els “medios” són la veu dels seus amos. No importa magnificar, mentir, aplicar altes dosis difamatòries, amenaçar constantment.

Haurem de seguir en un Estat on hi ha rei. Pagar-li els seus capritxos, les seves vacances, les seves caceres, les seves aventures, fins i tot les amoroses.

Estarem en un país on l'esquerra en principi més radical, la que apareix per salvaguardar les classes més desanimades i desesperades, canvia el seu discurs de forma antagònica amb l'objectiu ja no de defensar als que han donat sentit de la seva existència, sinó per no quedar malament davant els poders fàctics, canviant lluita per poder, oblidant-se de qui els vota a canvi de sortir més a la tele o als diaris, a canvi de convertir-se més ràpid o lentament en casta.

Estarem en un país corrupte on els corruptes poden fer el que els hi dóna la gana. A Catalunya també hi ha i hi haurà corruptes, els desgraciats i els xoriços estan repartits uniformement per tots els territoris on hi ha persones, però la diferència ha d'estar en el tractament que se'ls hi ha de donar, tolerància zero i actuació ràpida. A Espanya és impossible.

Ara tenim l'oportunitat de no continuar en aquest tipus de país. Millor? No ho sabem, dependrà de la capacitat que tinguem per fer-ho millor, que jo no hi dubto, però el que és segur és que on estem no ho aconseguirem mai.

Per tot això i molt més, votem i fem-ho pels partits del SÍ, ja no per votar per Catalunya, sinó per votar per tenir la possibilitat de fer una Catalunya millor.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

4de9  El 4 de 9 és un castell format per quatre castellers per pis des del tronc fins al sisè pis, i que té un total de nou pisos d'alçada. És un castell de màxima dificultat que només ha pogut ser carregat i descarregat 4 vegades a la història.

Els castellers tenen un lema sorgit del poema “Els xiquets de Valls” de Josep Anselm Clavé, i que diu “força, equilibri, valor i seny” i que resumeixen les característiques d'un casteller, encara que s'haurien d'afegir altres com constància, treball, esforç, regularitat, confiança, compenetració, germanor, paciència i sort.

Característiques totes elles que tenen una gran similitud amb la força, determinació i voluntat que estan mostrant una gran majoria del poble català al mon per reclamar la seva llibertat i independència, amb les manifestacions festives, alegres, cíviques, dignesi pacífiques, però a la vegada sòlides i poderoses, és el poder de la Meridiana, el poder de la GranVia i Diagonal, el poder del passeig de Gràcia, el poder de la via catalana.

4 de 9, quatre manifestacions 'milionàries' en participació, fetes en 4 anys consecutius el onze de Setembre, 4 al mes 9, 4 de 9. 4 manifestacions que han evolucionat des de la indignació i la rauxa a l'assossec propi del que busca amb seny el que vol, des de la reivindicació del dret a decidir a la ferme decisió de la independència.

El poble està en marxa, ningú ens pararà. No ens cansarem. No ens pararà i no ens faran cansar un estat opressor format per un grup de aristòcrates, cacics ultranacionalistes i franquistes espanyolistes procedents de la vella jerarquia centralista que fa tres-cents anys que ens explota i ens desgoverna. No ens pararà i no ens cansaran una mediocre pseudooposició de tercera divisió, ja sigui vestida amb robes de niños bonitos o amb robes de falsos progres del tres al cuarto, tots ells acaben combregant amb els estereotips del centralisme espanyol, tots ells esperen a què vingui el senyor de torn a donar força a la campanya, i per tant, tots ells, lluny de fer cap revolució, segueixen els desitjos dels cacics de tota la vida. No ens pararan ni ens cansaran uns mitjans de comunicació mentiders, convertits en màquines d'intoxicació i propaganda al servei dels seus amos, al servei dels oligarques i de les poques famílies que tenen i s'aferren a tenir el poder.

No podran amb nosaltres i ho saben, situació aquesta que els posa molt nerviosos i agressius. Són capaços de tot, de provocar, d'amenaçar, d'insultar, de fer joc brut, de intimidar, de fer el ridícul, de mentir, de destruir fins i tot els seus valors per no respectar els nostres, tot val, no importa el que costi, a Catalunya estant lliurant una batalla que estant perdent.

No és una batalla social com uns quants volen predicar, no és la típica batalla de dretes contra esquerres amb la que espanyols de tots signes sempre han volgut participar, ara és una batalla política. Partidaris del sí i partidaris del no. Partidaris de Catalunya lliure i partidaris de una Catalunya sotmesa per molts anys. Nosaltres no hem buscat aquesta polarització, ha sigut la majoria d'espanyols els que han donat el poder al PP que a la vegada fa anys que recolza una gran part de la seva estratègia amb l'anticatalanisme com a tradició, com a poble, com a llegua i com a nació. Totes les seves accions són conscients i buscades, també rebuscades, res és fruit de la casualitat: ni el recurs al Tribunal més corrupte del món, l'anomenat Constitucional, ni la recollida de signatures per Espanya contra l'Estatut (quin espanyol l'havia llegit?), ni les accions atemptadores de'n Wert, ni ara la decisió de posar al davant del partit a Catalunya a un xenòfob i violent, el mateix que diu que el darrer divendres 11 de Setembre va ser un dels seus dies més tristos contrastant amb l'alegria de centenars de milers de catalans. No hi opció a cap tercera via, és el moment del Sí o del no.

El 27-S decideixes. Fes-ho.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

asterix  Hi ha molts arguments i de molts tipus a favor de la independència.

Els arguments de caràcter econòmic sempre tenen rellevància per les persones, l'economia ens toca la butxaca i ens condiciona. Però aquesta rellevància es fa molt especial per als ciutadans que no són sensibles a arguments de caràcterhistòric, lingüístic i cultural, i que troben en la practicitat i irrefutabilitat dels nombres els arguments econòmics per fer-se “indepe”.

La dependència política crea un context d'asfíxia econòmica per empreses i famílies. Catalunya, dins de la mala anomenada solidaritat interregional, paga impostos a l'estat espanyol com un país socialdemòcrata i se'n reben com un país liberal. Aquesta disfunció produeix que la solidaritat esdevingui un espoli sense precedents a cap altre territori existent en el món civilitzat, on la mitjana és del 2-3% com màxim. Del 20% dels ingressos del PIB, que recapta Catalunya aproximadament, tornen en forma de despesa pública menys del 12%, 16 mil milions d'euros que se'n van i no tornen. El dèficit fiscal català és del 8,5%, amb la independència ja no partiríem d'aquest dèficit i aquests diners, que són molts, i que simplement es perden malmeten el nostre teixit productiu, és quedarien al país. Cada família, no hauria de pagar, com fins ara una mitjana de 8-10 mil euros anual que no es reinvertirà mai en ells, sinó que es gasten en altres indrets de la geografia espanyola, menyscabant el seu propi benestar a favor del dels altres.

Les infraestructures són necessàries pel desenvolupament d'un país, la dependència política impedeix que a Catalunya es facin més infraestructures i més adequades a l'economia real. Catalunya les necessita, viu en l'obsolescència, però l'òptica espanyola és històrica i culturalment centralista, fet que no canvia en funció de la ideología del partit que governi. El que Catalunya quedi lluny dels problemes de Madrid provoca encallaments, retards, improvisacions i errades que constitueixen un llast creixent per la competitivitat de l'empresa i emprenedoria catalana. En moments de crisi, aquesta situació s'agreuja, es necessiten accions ràpides i centrades a les necessitats, que és evident no es produeixen perquè pels polítics i governats espanyols, Catalunya no és prioritat. Amb la independència, el centralisme de Madrid no existiria, segurament tindríem altres problemes, però no aquest que no ens deixa avançar.

Deixarien d'existir greuges comparatius exagerats, indecents i inacceptables, com que els estudiants catalans rebin només el 5% de les beques estatals i els de Madrid en rebin quasi el 60%, com que el ministeri de Foment per cada 300 milions que inverteix en Barajas només inverteixi 12,5% al Prat, com que s'hagin construït 1000 quilòmetres d'autovies a Madrid en els darrers 25 anys mentre a Catalunya només s'han construït 100 quilòmetres.

Catalunya és una regió rica i productiva dins del marc europeu però situada dins d'un estat pobre: Regions similars a França i Alemanya són receptores de fons europeus i del propi estat per poder continuar com a locomotora econòmica del país, es retroalimenten. Catalunya és contribuent neta per partida doble, a l'estat espanyol i a la UE, però aquesta posició privilegiada s'ha anat desgastant davant la inexistència de suport legislatiu i fiscal a l'economia productiva catalana, per manca de sensibilitat, i que acaba afectant i produint insuficiència de capital físic, tecnològic i humà. Amb la independència, és lògic que el model francès i alemany de retroalimentació s'imposaria també a Catalunya, i deixarien d'existir amenaces que haurien de venir només de fora, però que actualment vénen principalment de dins del mateix estat.

Amb l'estat propi, potenciaríem la internacionalització de les nostres empreses, que sobretot tenen un forma de pimes. L'estat espanyol potencia i protegeix el format de macroempresa que difereix i molt del format típic i actual català. Gaudiríem de la flexibilitat pròpia dels països de dimensió petita, que fomenten i incentiven des del govern estatal la competitivitat, innovació i l'emprenedoria, acostant-se més al tarannà creatiu dels catalans des de temps ancestrals i apartant-se de la clàssica economia empresarial proteccionista i imperialista espanyola, basada en la competitivitat per costos. Una dimensió més petita que l'espanyola també ens facilita un control social més elevat dels abusos i dels malbarataments que puguin haver-hi. No és casualitat que el nombre de països hagi passat de 75 que hi havia després de la Segona Guerra Mundial fins als més de 200 actuals. Els temps canvien, les necessitats a cobrir també, i en molts llocs i casos, els grans països no poden cubrir aquestes necessitats.

Potenciaríem més la marca Barcelona, una marca urbana de prestigi reconeguda a escala mundial per l'esforç del capital humà i empresarial dels que han invertit en ella. L'estat espanyol, no només no ha invertit en aquesta marca sinó que ho ha fet en altres com la marca España, marca totalment desprestigiada a nivell internacional, morta. Els nostres recursos es dedicarien doncs a potenciar una marca que ja funciona de per sé, i no a diluir els esforços en invents i aventures que fan tirar els diners, els nostres diners. A nivell turístic, Barcelona és un dels destins més habituals i millor valorats, però tenim la paradoxa que com l'economia catalana, degut en gran mesura a la dependència política, és incapaç de crear i consolidar grans empreses, les que exploten i treuen la rendibilitat al potencial turístic barceloní són de fora.

El benestar dels ciutadans catalans estarà en disposició d'augmentar, el sistema de pensions serà més viable. La renda per habitant augmentarà endivorciCAT 2-3 mil euros anuals. Amb la independència, podrem triar si augmentar la renda a vídues i jubilats en un 20-25% per persona, uns 200 euros mensuals, o abaixar els impostos, les cotitzacions de treballadors i empreses, i mantenir el mateix nivell actual de pensions. Ara l'expectativa que ens queda és en cap cas pujar, i donat que el fons de liquiditat és deficitari i es va acabant, dintre d'un temps, les pensions espanyoles veuran minvats els seus imports.

Amb un estat propi, ja no caldrà que quan vagis o tornis d'Amèrica, després de fer un viatge de 10 hores o més, hagis d'estar a Madrid i passar 4-5 hores més a l'aeroport, perdent el temps i consumint-te la paciència analitzant un fet ridícul, absurd. Considerant a més, que el 50-60% dels passatgers són catalans.

Un estat independent català, inmediatament eliminaria burocràcia excessiva i arbitrària. L'exèrcit de funcionaris espanyols no existeix en la mateixa quantia a Catalunya, on la iniciativa privada és més habitual i nombrosa. Caldrien més funcionaris, en determinats àmbits, cosa que automàticament produiria un augment de l'ocupació derivada de la construcció d'estructures d'estat propi.

Canviaria i es racionalitzaria l'enfocament del sistema fiscal. A l'estat espanyol el grau de complicació que té no és per recaptar o controlar més, sinó que només es pot entendre com una voluntat de pillar al contribuyente. A Catalunya hauria de tenir un sistema més simplificat, que les empreses i ciutadans contribuents considerin i entenguin que no són perseguits per Hisenda, sinó que realment Hisenda som tots i que el que fa l'Administració Pública és una redistribució. Pagar no agrada a ningú, però no és just i no pot ser que quan entra Hisenda per la porta pensis que van per a tu i que de moment ets culpable i després hauràs de demostrar la teva innocència.

La independència ens permetria abandonar debats injustificats i inútils sobre el sistema educatiu, centrant-nos en la seva reestructuració racional perquè s'inverteixi només a millorar el capital humà, i que aquest sigui un actiu i factor clau per a competir en el món. Català si, castella si, anglés si, francés si, alemany si, com més llengües millor. Som un país de comerciants, si coneixem més llengües podrem incentivar més el nostre comerç exterior.

Com a país tindríem un accés més fàcil al crèdit, amb una qualificació A+. Veure l'article d'Economia CAT “CAT s'escriu amb A” publicat el 20 d'Abril on es detalla. Amb aquesta qualificació és situaria en una zona preferent, amb fortes expectatives de captar inversió, amb més possibilitats de finançament i a un menor cost.

La independència és el millor mitjà per obtenir millors polítiques socials de benestar i cohesió, i és l'únic mitjà per tenir poder de decisió, al contrari del que diuen alguns que aniria en detriment una cosa de l'altre. No és cert. Amb els recursos que es quedaran a Catalunya, al no existir espoli fiscal, i no aniran a cap pou vampíric sense fons com és Espanya, més els recursos que es poden generar i no es fa ara a causa del cost d'oportunitat que suposa romandre en un país que no inverteix en nosaltres, no ens entén, ni ens escolta, ni els preocupem, econòmicament parlant, Catalunya podria equiparar-se a un model de benestar equivalent als països més desenvolupats en aquest aspecte. Disposaria de suficients recursos econòmics per finançar les despeses del nou estat, per pagar els seus compromisos interns i externs i per millorar el nivell dels serveis públics. Tot i així, hi hauria un guany calculat de prop del 8% del PIB.

Podríem donar més arguments, però crec que aquest són suficients i de suficient pes perquè qualsevol persona que pensi en el seu interès, i l'interès de les seves futures generacions entengui que ser independents, constituir un estat propi ens aportarà benestar.

Tant si ets català i només vols ser català, com si ets català i vols ser també espanyol, com si només ets espanyol, fes-te independentista, sortiràs guanyant com has pogut veure.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya