ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES

 

carrersnostres1

És dur i costa admetre que una gran part dels polítics dels partits independentistes no ho són, i no faran res, ans el contrari, per portar el país a la independència.

No són aquests els líders polítics els qui portaran Catalunya a la independència. Cap d’ells a estat a l’alçada ni ho estarà, no han estat capaços de respondre les expectatives socials, els seus interessos grupals i individuals, respectivament, són altres. Vestiran el seu engany generant confusió entre els votants, generant confrontació entre les formacions polítiques que haurien de ser afins, desviaran l’objectiu pel què van ser votats, mentiran. Els partits polítics no serveixen per a fer el país que volem fer, són maquinàries que ofeguen a la gent honesta i vàlides que hi puguin militar a dins, són una estafa.

carrersnostres2

L’1-O vam demostrar la nostra unitat i la nostra força, com a poble, no ho oblidem, som el que som. Aquell dia també vam mostrar totes les misèries i febleses de l’estat espanyol, la seva incapacitat, la seva agressivitat colonial, el seu odi en perdre el domini i el control, són el que són. Potser ens vam oblidar que, a part de la submissió espanyola, per aconseguir l’alliberament nacional també ens hauríem d’haver deslliurat de la submissió interior de l’autonomisme català i del seu col·laboracionisme manifest.

Els carrers van ser nostres, ara no ho són, hi ha dubtes lògics després d’aquesta decepció derivada de l’engany i de la inacció no esperada. Els carrers han de ser sempre nostres, si volem viure en llibertat i amb independència, si volem respecte per la nostra gent, per la nostra forma de viure, per la nostra llengua, per les nostres llibertats. Si això és el que volem, com no tenim aliances, com no tenim exèrcit, com no tenim estructures d’estat, només tenim a la gent, al poble que malgrat tot vol la independència, la nostra consciència de País i de República no morirà mai, els carrers seran sempre nostres.

carrersnostres3El foc amic mai te l’esperes, però hi és. Deixem de pensar que els partits autonomistes, i parlo dels 3 grans partits, van ser el desencadenant, l’avantguarda, el motor i el fil conductor del procés, sabem que no és així, que el que van fer va ser pujar al carro de la mobilització ciutadana per a no quedar-se penjats a terra. Mentre ho pensem o tinguem alguna esperança mínima amb ells, mentre els hi fem qualsevol mena de confiança, estarem paralitzats, no avançarem mai cap a la desitjada República. No ens refiem d’ells, no podem fer-ho, un per tenir interessos personals, altres per ser uns covards, altres per ser uns mentiders.

Sóc optimista amb el nostre poble i el nostre futur, ens en sortirem, però no ho farem de la mà ni seguint aquests polítics, els parlamentaris i el Parlament són òrgans autonomistes, hem d’abandonar la recerca de solucions allà on no n'hi ha. Eixamplar la base és una excusa dilatòria, com també ho és la taula de negociació amb l’objectiu de desil·lusionar, desmotivar i desmobilitzar a la gent.

Hem de deixar de demanar la independència perquè hem de començar a voler la INDEPENDÈNCIA.

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

JUTGES I LAWFARE, CARREGAR-SE DRETS EN NOM DEL DRET

 

lawfare1

La paraula lawfare apareix escrita per primera vegada a un article fet l’any 1975 per uns humanistes australians, John Carlson y Neville Thomas Yeomans, titulat “Cap a on va la Llei: Humanitat o barbàrie”, en el que els autors argumenten que el sistema jurídic occidental ha perdut la humanitat i s’ha convertit en una eina, al contrari del sistema oriental més humanitari. Opinen que la recerca de la veritat ha sigut substituïda per una espècie de guerra que es lliura als tribunals.

D’ença que el dret és dret, han existit Individus malintencionats que han fet un ús retorçat del dret amb l'objectiu d'aprofitar-se'n il·legítimament utilitzant-lo per a perverses finalitats que no són les esperades pel sistema jurídic, moltes vegades contràries a aquest, i que perverteixen les institucions existents.

En els darrers anys, l’ús del lawfare com a instrument de combat polític intern s’ha identificat. Alguns actors polítics el fan servir sovint per a obtenir propòsits que no han pogut obtenir políticament per la força de les urnes. Quan policies, els fiscals i els mateixos jutges estan a disposició d’una causa política, neix un dret alternatiu, un dret que no és dret, un dret orientat a atacar per raons estrictament polítiques, un dret que distorsiona la realitat, un dret que traeix els principis bàsics de l'estat de dret, tot i manifestar amb la boca ben gran que serveix al principi de legalitat.

lawfare2Jutges i lawfare, carregar-se drets en nom del dret. Judicialitzar la política no és democràcia i s’aconsegueix polititzant la justícia. Veiem com a tendència que els grans temes de discussió política acaben finalment sent decidits pels alts tribunals. És evident que els jutges, com a persones que són, tenen la seva pròpia ideologia i preferències subjectives, això és i serà així, però el problema apareix quan el sistema de nomenament té una clara naturalesa política en si mateix, cosa que acaba resultant en un fort deteriorament i manca de respecte a les institucions judicials que han de recórrer a instaurar la por.

No es judicialitzen només accions concretes i aïllades, s’acaba portant als tribunals qualsevol decisió política d’una certa importància perquè siguin els jutges els que exerceixin un control, que implica un buidament de poder de les institucions més netament polítiques i democràtiques, com poden ser un govern o un Parlament.

I en el cas espanyol, on els jutges no es distingeixen precisament per ser de tots els orígens possibles i diversificats, sinó més aviat per ser, en gran part, fills de la dictadura franquista o amiguets d’aquests us podeu imaginar el resultat, un estat de dret sense escrúpols ni justícia, un dret alternatiu creat per a aconseguir determinades finalitats polítiques, un dret fet a mida per a perseguir la dissidència, la protesta, la crítica, per a penalitzar a qui no pensa com ells ho fan, un dret que no és dret sinó que és una potent maquinària de repressió i criminalització per a esclafar els drets polítics i socials fonamentals de les persones.

lawfare3La repressió policial violenta, les càrregues policials, les falses proves, la construcció del relat fals i les acusacions infundades són només una de les múltiples facetes que pot adoptar la guerra jurídica bruta i no democràtica de l’estat. Tenim exemples clars, com la Llei Mordassa, les restriccions imposades contra la llibertat d’expressió i el mal utilitzat discurs de l’odi que estaven dissenyats per a protegir grups socials vulnerables que havien patit històricament la dominació severa per part dels grups dominants, però que ara, en un típic moviment de vulneració i retorciment de la llei i de lawfare, poden acabar protegint justament els poderosos, com el rei, com l’exèrcit o com la policia.

Aquest fenomen és molt perillós perquè actua com a dictadura disfressada de democràcia, no obstant això de democràcia no en té res de res, al contrari és avui en dia el pitjor enemic d’aquesta, la seva major amenaça. És una dictadura disfressada d’estat de dret, un dret pervers que es converteix amb una arma de guerra que usa i abusa de forma fraudulenta i il·legítima del mateix dret, però el que fa és atacar els drets fonamentals de les persones, ataca els drets civils, ataca els drets polítics, ataca els drets humans i els principis de l’estat de dret, en definitiva, ataca a la llibertat.

lawfare4La democràcia es basa i requereix respecte total, absolut i escrupolós pel pluralisme i per la diferència d’opinions, que cal arbitrar en els espais polítics dissenyats a tal efecte, com són els parlaments. La democràcia requereix també una societat activa i vigilant, disposada a prendre els carrers per a defensar els seus drets i les seves llibertats, si la societat té por, la democràcia s’ha acabat. I si la democràcia s’acaba, res mou a una societat que li cal una constant transformació basada en la deliberació pública.

El lawfare judicial i polític, la criminalització dels que es queixen i protesten, l’ús del dret penal per perseguir l’enemic polític són tècniques antidemocràtiques que ens han de preocupar i preocupar molt a tots. Haurem de sortir al carrer a defensar la democràcia que, no ens enganyem, avui no tenim.

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

LLUM, GAS i BENZINA. LA GUERRA COM A TAPADORA DELS AUGMENTS

 

llumgasbenzina1

La guerra ho justifica, ho multiplica i ho magnifica, però no ho provoca.

La guerra ha afegit pressió el mercat energètic, però també justifica i tapa una problemàtica i unes errades que venen des d’abans i que són, en gran part, les causants dels augments de preu. El poc desplegament de les energies renovables, un sistema pervers i artificial de fixació de preus que infla les factures i l’esgotament del petroli són l’autèntic motiu de la situació actual.

Llum, gas i benzina. La guerra com a tapadora dels augments.

La llum. La utilització del sistema de càlcul actual, anomenat marginalista, fa que tot el subministrament d’electricitat es pagui al preu de la font d’electricitat més cara. Una d’aquestes fonts és el gas, que és la que s’ha vist més afectada per la guerra a Ucraïna, però el gas només proporciona una petita part de l’electricitat.

llumgasbenzina2Els rècords històrics que estem pagant en la factura de la llum són una farsa, estem pagant la llum en funció del gas, quan només representa una petita part del seu origen. Altres fonts, com l’energia eòlica, l’energia hidràulica, l’energia solar, etc. no s’han vist afectades en el seu preu de cost de generació i l’electricitat derivada d’aquestes fonts també ha augmentat en la mateixa mesura sense cap justificació.

La implementació i aplicació d’un sistema pervers de càlcul ens afecta a tots, no pas la guerra. Fer-ho és fàcil i només cal pensar en el benestar dels ciutadans, això va de servir als ciutadans i no servir-se d’ells, un dels grans mals endèmics dels polítics.

Les energies renovables, ara com ara, no són cap solució, ningú ha aconseguit tancar el cercle de producció de les energies renovables, un cercle que va des de l’extracció de materials fins a la fabricació i el manteniment de les instal·lacions. Aquesta producció, actualment, requereix el complement d’altres energies com el gas en el ciment, el carbó en l’acer, etc.

El gas. Aquí hi ha moltes informacions contradictòries però només una realitat. Els Estats Units han decidit tallar totes les importacions de gas rus, però Europa no ho ha fet perquè no està en condicions de fer-ho a curt termini. Des de Brussel·les s’ha anunciat una reducció de dues terceres parts de la dependència de gas rus en un període d’un any, implicant importacions de gas liquat o GNL des dels Estats Units, Austràlia o Qatar, així i tot aquesta solució avui és inviable i molt cara.

Fa anys, molts anys, que sentim aquesta retòrica de l’excessiva dependència del gas rus, tanmateix a l’hora de la veritat el consum de gas rus no ha fet més que augmentar. La política energètica mai és a curt termini, sempre s’ha de planificar i executar a llarg termini, porten massa anys sense posar-hi solucions per a no voler mirar la realitat en aquest tema. La guerra afecta el preu, però perquè no s’ha fet bé la feina des de fa anys en buscar alternatives.

llumgasbenzina3L’estat espanyol té una dependència petita respecte a altres estats de la UE, com Alemanya, ara bé, l’oferta i el preu del gas rus l’afecta per igual. Estem en un món globalitzat en el que els mercats són molt sensibles a les notícies, i si aquestes manifesten una possible retallada de gas en el subministrament del màxim exportador mundial, els preus pugen ràpidament, independentment de l’origen.

La benzina. Els moviments geopolítics poden condicionar els preus a curt termini però també poden amagar, com és el cas, una problemàtica molt més profunda, molt més estructural, com és la del seu esgotament.

Extreure petroli és cada vegada més car. El petroli que queda no és rendible. Els beneficis han minvat per a les empreses petrolieres, cosa que provoca la desinversió en aquest recurs fòssil, provocant una reducció en la investigació de nous jaciments i en la producció, i derivant com a conseqüència en un augment del seu preu. La guerra acabarà, però la producció de petroli caurà entre el 30-50% d’aquí a l’any 2025.

llumgasbenzina4La guerra d’Ucraïna no és només la causa de l’augment de preus i de les mancances que arribaran, és l’excusa i la tapadora d’alguns dels problemes que estem vivint i viurem. No sóc cap catastrofista, els que em coneixeu i em llegiu sabeu de la meva positivitat i pragmatisme, però no us creieu que l’augment del preu en els aliments bàsics, que la manca de materials i l’augment de preus en les matèries primeres són a conseqüència de la guerra. És un catalitzador, però no és pas l’origen.

El debat real, el debat del qual no volem parlar, del que no volem escoltar i el no volem afrontar és que per mantenir el nivell de vida hem de canviar l’estil de vida.

A mi, serà el primer que em costarà, però...

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

SENYORETS QUE ES PASSEGEN PER MADRID REUNINT-SE AMB LA GENT EQUIVOCADA

 

senyorets1

Creo que son señoritos que se paseaban por Europa reuniéndose con la gente equivocada porque así durante un rato se creían James Bond. No nos representan. No nos representan. Y me estoy conteniendo, y me estoy conteniendo porque esto es de una frivolidad terrible”.

La resposta de Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congreso de los Diputados, contestant a una pregunta feta per un periodista prou conegut per pertànyer a la fosca caverna mediàtica d’extrema dreta, aprofitant el conflicte d’Ucraïna, el delata i posa de manifest qui és i el que fa intentant criminalitzar i dividir l’independentisme català. És un anticatalanista com a portantveu d’un partit catalanista. Una pena.

Un portantveu independentista que es converteix en portantveu de la porqueria de les clavegueres de l’estat espanyol per a desacreditar al president Puigdemont i desprestigiar les relacions internacionals del legítim govern català a l’exili. Qui les fa, no mereix representar als milers i milers de votants independentistes que van confiar en el seu partit, un partit històric que sembla que avui està segrestat pels seus cabdills, per uns “senyorets que es passegen per Madrid reunint-se amb la gent equivocada perquè així una estona es creuen Mortadel·lo i Filemó. No ens representen. No ens representen. I no em vull contenir perquè em generen molta vergonya i també fàstic”.

senyorets2Desconec si el President es va reunir amb autoritats russes, ell ho ha desmentit i tot fa veure que no hi ha proves, però tampoc m’importa gaire. Aznar, Zapatero, Rajoy, l’emèrit i el seu fill Felip han estat amb Putin, per atraure i consentir als seus oligarques i negocis. Les relacions internacionals són així, no tinguem una doble moral, entre els estats fundadors de l’ONU trobem la dictadura d’Aràbia Saudí que fa una setmana va assassinar a 81 persones en una execució col·lectiva, l’Espanya de Franco va poder-se adherir, i actualment hi formen part dictadures flagrants com la Tailàndia del cop militar de Prayut Chan-o-cha, la Veneçuela de Maduro, la Libia de Fayez-al-Sarraj, el Burundi de Pierre Nkurunziza i el Qatar de Tamin ben Hamad al Thani, entre altres.

No seré jo qui defensi a en Puigdemont, encara que reconec que em cau bé. Mai vaig votar a Convergència, en aquest sentir no soc sospitós, però és ridícul dir que “mai ha representat la nostra línia en política internacional reunir-nos amb sàtrapes”, suposo que considerant el terme sàtrapa en el sentit col·loquial i pejoratiu de la paraula, quan seus, pactes i combregues amb l’estat espanyol, quan votes a favor d’un dels partits del 155, quan t’abstens en una votació en la qual s’aproven els pressupostos de la Casa Real Española, entre altres incongruències, que només es poden explicar per algú que parasita, viu (i viu molt bé) i perviu a costa dels altres.

senyorets3I tu, senyoret Rufián, qui ets per a donar el carnet de gent a la qual classifiques com a equivocada? Qui és la gent equivocada i la gent encertada? Qui no ha mogut ni un dit mentre s’esclafaven els nostres drets i llibertats és gent encertada o equivocada? Qui ha permès l’abús, l’exili i l’empresonament per motius ideològics és gent encertada o equivocada? Voler seure a negociar amb un estat que ven armes a les pitjors i més sanguinàries dictadures del planeta Terra és seure amb gent equivocada o no? Com deia Don Martínez, un profe meu de llengua castellana als Salesians de Rocafort “tanto daño hace el que mata como el que estira de la pata”.

senyorets4Tensar més una corda que ja està prou fissurada per a acabar-la d’estripar, i trencar la coalició de govern no és eixamplar la base de l’independentisme, fer-ho és ser curt de mires com a estadista de país, fer-ho és anar contra la voluntat dels vostres votants i del pensament majoritari del país, malgrat enquestes manipulades com les aparegudes aquesta setmana, fer-ho és pensar en una Catalunya espanyola i autonomista com a màxim, és pensar com a súbdit espanyol i no com a sobirà català, és intentar fer soroll i muntar un pollastre per a evitar que els votants no vegin clarament que no s’ha complert cap dels punts de la ruta independentista promesa abans de les eleccions.

Arrogant de pacotilla, imitador de Toni Cantó d’ERC, grimpa-busca-selfies com ningú, personatge-frau, vividor de pa sucat amb oli, pagaràs amb l’oblit per les teves mentides i amb el més absolut menyspreu per les teves misèries i la teva traïció.

T’ho diu un republicà que no s’agenolla davant de cap rei ni noble, t’ho diu un d’esquerres ben enteses, que lluita per a minimitzar els desequilibris mitjançant la riquesa col·lectiva i no la pobresa per a tots, i t’ho diu un català.

Aquest país no s’ha fet ni es farà mai amb gent equivocada, aquest país es fa i es farà amb tota mena de gent.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

ALCARRÀS, ÉS O NO SERÀ

 

alcarras1

Carla Simón ha caçat l’ós, l’Ós d’Or.

La directora ha guanyat el màxim guardó a la Berlinale, un dels grans i més prestigiosos festivals de cinema internacional europeus, amb un film pensat i fet en català. Un film que porta el nom d’Alcarràs, un poble situat a la comarca del Segrià, amb uns 10 mil habitants i a 11 kilòmetres de Lleida, el municipi on viu la família pagesa, protagonista de l’emotiva història que en el film ens relata.



alcarras2Ara, Alcarràs és protagonista a Catalunya, a Europa i al món. Amb el ressò internacional que té i tindrà la pel·lícula molta gent girem i girarem el coll cap a ponent, cap a Alcarràs i d'altres pobles agrícoles i ramaders del Segrià i del Pla de Lleida, territoris normalment subestimats per a molts de nosaltres, pixapins barcelonins i camacos urbanites, entre els qui m’incloc.

Gràcies, Carla, per la teva desacomplexada història, per recordar-nos i fer-nos veure clarament que el nostre camp, mola!

Mola! I mola molt! I no només per ser un rebost de primera qualitat que ens fa gaudir quan consumim els seus productes, tan sigui la incomparable dolçor de la seva fruita, o sigui l’extraordinària producció de cereal i de porcí. El camp mola per la seva gent, que és la nostra gent, mola per la pagesia, per les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia, sense caps de setmana ni vacances, perquè els aliments arribin a la nostra taula.

D’Alcarràs al món! Tot molt bonic, tot molt bucòlic, però... la realitat és un altre: la pel·lícula de la Carla ho posa damunt la taula, i aquesta realitat és més lletja. El món rural i de pagès és un món dur i mal pagat. La renda disponible per habitant a Alcarràs és de 18 mil euros, 4 mil menys que la mitjana a Catalunya, i 10 mil euros menys si comparem el mateix índex amb El Masnou, 20 mil menys comparat amb Sant Cugat del Vallès i 30 mil menys comparat amb Matadepera.

Alcarràs, és o no serà. Mantenir una agricultura i una ramaderia de proximitat, respectuosa amb el territori és insostenible per als pagesos convencionals, estan tenallats econòmicament perquè no són ells els qui fixen els preus dels seus cultius, perquè no controlen la distribució ni el mercat final. Els ingressos per vendes baixen i els costos augmenten. L’Alcarràs tradicional s’acaba, l’ofici de ser i viure com a pagès, també. La família de la pel·lícula que fa la collita del prèssec per darrera vegada, no és pas un cas aïllat.

alcarras3El 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes van destinats a l’exportació, mentre 9 de cada 10 patates són importades. Catalunya ha perdut 5 mil pagesos i treballadors del sector primari en 10 anys, quasi el 20% del total. Això vol dir que estem deixant de ser autosuficients i cada vegada més, fent-nos vulnerables a les fluctuacions dels preus i a la disponibilitat del producte.

I més problemes a afegir, els treballadors del sector primari són una població molt envellida, dues terceres parts dels nostres pagesos tenen més de 55 anys, són a prop de la jubilació, mentre només menys del 10% són menors de 41 anys. No hi ha relleu generacional, hi ha molt pocs nois i noies joves que vulguin fer de pagès. No hi creuen, no els hi paga la pena una vida tan sacrificada pels pocs guanys que en trauran, ho veuen com una pèrdua de la qualitat de vida, la fruita i els animals no entenen de temps lliure, requereixen atenció cada hora del dia i tots els dies d’una vida.

Mentre el món rural no aguanta el model convencional de la pagesia familiar, el paisatge es transforma i es degrada. Per a fer front als costos i a la manca de personal, el sector hortofructícola, tot sovint, es veu obligat a recórrer a la precarització de temporers immigrants irregulars que treballen explotats, sense cap mena de seguretat, sense contracte de treball, sense mesures de protecció, sense habitatges compatibles amb els mínims de salubritat, d’intimitat i de dignitat humana, en condicions de quasiesclavatge. No voldria estigmatitzar als pagesos per aquesta situació, ells no són racistes de mena, han de sobreviure, la culpa la tenen els governs, català i espanyol, que miren cap a un altre costat, ells són els cínics i els responsables de la doble moral, al no posar-hi solucions i permetre-ho.

alcarras4Si deixem l’agricultura i passem a la ramaderia, hem de parlar de les macrogranges i la ramaderia de tipus intensiu que han anat substituint a les petites explotacions familiars, i Alcarràs, com a tot el Segrià, és un dels llocs que escenifica millor el canvi de paradigma. El poble és el segon municipi europeu amb més granges d’animals, sobretot porcs. En aquest municipi hi ha 25 porcs per cada habitant del poble. Amb aquesta alta densitat porcina, és impossible que els milers d’hectàrees del terme municipal puguin absorbir totalment els purins que aquesta indústria genera, i, per tant, el fa vulnerable a la contaminació per nitrats de les seves aigües, i esdevenen no potables. Espanya, Catalunya, el Segrià i Alcarràs superen, per molt, el sostre d’emissions permès per la Unió Europea, la ramaderia industrial genera amoníac, l’únic gas que no ha reduït les seves emissions des de 1990.

alcarras5La pel·lícula de la Carla Simón també tracta una qüestió molt habitual al nostre camp, la intenció del propietari de la terra de canviar els arbres per plaques d’energia solar. Precisament a Alcarràs, hi ha un projecte d’empreses multinacionals per a construir nous parcs fotovoltaics en àrees agrícoles que afecten a més d’un centenar de propietaris, i de línies d’alta tensió per evacuar l’energia generada en aquesta instal·lació. L’impacte seria molt gran, però... de quina forma es pot lluitar contra el dilema de treballar el camp cada dia de forma dura i en tot moment, patint sense recompensa, a estar llegint el diari des de casa havent-lo venut per una explotació multinacional de plaques solars, i cobrant cada final de mes, sense importar si fa calor, si plou, si hi ha una plaga de llagostes, o els fills no seguiran el negoci?

Alcarràs, com altres indrets, lluita per ser la resistència del sistema de petits pagesos i ramaders, o caure a les mans dels depredadors de les grans corporacions del sector primari. Pa per avui i fam per a demà, si no fem bé les coses ara, ens hipotequem durant dècades.

Alcarràs, és o no serà.

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

DEL CEL A L’INFERN

 

delcel1

No hi crec en el cel, ni en l’infern, ni en el purgatori, però sí que utilitzaré el seu significat al·legòric en l’escrit d’avui.

L’1 d’octubre de fa poc més de 4 anys vam veure les portes del cel obertes, el teníem a tocar, estàvem molt a prop. Ens el mereixíem. Ho vam fer tot per arribar-hi, vam escalfar l’olla a foc lent fins que aquesta va començar a bullir fort quan van capar l’Estatut a contra cor. Vam mantenir l’ebullició més i més forta en cadascuna de les massives manifestacions a la que se’ns convocava, sempre amb un somriure i sense tirar cap paper a terra. Vam portar i amagar les urnes a trasters, armaris o altells dins i fora de casa sota amenaces penals. Vam anar a votar. Vam fer pinya i protegir la democràcia amb el nostre cos i les nostres cares. Vam guanyar!. Ens vam creure els lideratges polítics que ens deien que treballaven en estructures d’estat. Vam sortir al carrer a defensar com fos al nostre President i la nostra República Catalana.

cel2Ja només calia travessar la darrera porta, però a l’obrir-la vam veure que allò no era el cel, no era el paradís, no era cap edèn celestial, era únicament una habitació buida, en total silenci, amb poca llum i molt, molt freda. On era Sant Pere en forma d’Unió Europea, amb les claus a la mà per a donar-nos la benvinguda? On eren els angelets tocant les trompetes, les arpes, les flautes i els violins? On estava l’abundància promesa i la manca de sofriment? En aquella habitació, no hi havia res ni ningú, ni president ni cap líder polític disposat a lluitar, no hi havia estructures d’estat, no hi havia res de res, estàvem sols. Aquella habitació només tenia una sortida, un forat identificat amb el nombre 155, un forat que anava a parar a un tobogan llarg, molt empinat i completament fosc que ens portava directament a l’infern, al mateix infern de la profunda Espanya, o Espanya profunda millor dit, del que veníem i del que tants anys ens havia costat sortir.

cel3Vam passar del cel a l’infern. Com sempre passa a l’infern, vam ser amenaçats, reprimits, torturats i castigats per l’autoritarisme d’ideologia única espanyola, per la força i la ira d’un estat poderós i dur, executat pels seus dimonis judicials, polítics i comunicatius que campen impunement a l’estat-infern fallit en democràcia i llibertat.

Crèiem haver tocat el cel i ens van veure abocats a les flames de l’infern. Frustrats, traïts i decebuts, vam ser temptats pel cessament d’insults i disminució d’hostilitats sota coacció de portar-nos bé, de conformar-nos, de sotmetre’ns, de no fer gaire soroll, de perdre la nostra identitat i ser esclaus d’ells, aplaudint els seus actes, les seves paraules i els seus pensaments, que no són ni mai seran els nostres.

De les profunditats de l’infern en vam sortir plegats com a poble, amb l’orgull i la dignitat que dona saber que t’han volgut esclafar, t’han volgut anul·lar, t’han volgut aniquilar, t’han volgut eliminar i no han pogut fer-ho. I poc a poc, hem anat grimpant fins arribar a les eleccions autonòmiques d'avui ja fa un any, on l’independentisme va assolir un objectiu llargament perseguit, el de la majoria absoluta d’escons i de vots, elevant fins al 52% el percentatge de representació independentista obtinguda a les urnes pel Parlament Català, fent visible a ulls de tothom i sense dubtes la voluntat del poble català. Tornàvem a trobar el que semblava, aquest sí, el camí del cel, un camí amb full de ruta guiat pels nostres partits, per ERC a la Presidència i per Junts com a soci principal de govern, amb la CUP cobrint la rereguarda per evitar que ningú es perdés.

De seguida vam veure que els guies no eren els adequats, era com anar a travessar la selva africana amb un guia de Chicago, un de Pionyang i un de Setúbal. Cadascú a la seva, al seu interès, sense pensar en el grup que guien, sense pensar en la gent pels qui ells són guies i el motiu pel que estan allà. Volíem arribar al cel amb ells, i ens han portat al purgatori, on sembla que deambulem com ànimes en pena, i on ens adonem que no n'hi ha prou de guanyar les eleccions.

elcel4A més a més, és evident que els cants de sirena dels dimonis fabricats durant l’estança a l’infern van ser escoltats per alguns, ja els hi va bé, els han comprat i interioritzat, els hi va bé per a la seva comoditat, pel seu trist, minso i vergonyós esperit. Ho han fet els polítics no independentistes que copen la plana major dels partits independentistes, aquest que han convertit els partits democràtics catalans en sectes, la secta de l’engany d’ERC, la secta del postureig de Junts i la secta del no saber que volen perquè no volen res, de la CUP. Els partits, els militants, els simpatitzants i els votants estan segrestats per aquesta mena de polític apoltronat, dropo, covard, inútil i mentider que avui ocupa les cadires amb tots el seus afins col·locats en diferents departaments, àrees, conselleries, comissions, diputacions i altres institucions que s’han convertit en sectàries.

Hem de passar d’ells, són tòxics i mai ens conduiran a l’objectiu. Es disfressaran amb senyeres quadribarrades, però no trauran mai l’espanyola de les nostres institucions, posaran dates que mai acompliran, manifestaran desobediències que mai portaran a terme, ens parlaran d’estratègies per les que no estan capacitats, de taules de diàleg que són i sempre han estat fum, ens faran creure en coses que ells no creuen, ens voldran enganyar, ens voldran dividir. Hem de passar per sobre d’ells.

Hem de pensar que ells no són la força, la força rau en el 52% de vots, en els milions de persones que hem decidit que volem la República, no ens rendirem i no ens cansarem mai de voler que la Independència de Catalunya es faci efectiva, malgrat els entabanadors, els farsants, els tramposos, els impostors, els estafadors.

Cap tolerància amb ells, fins que s’apartin o els apartem, i deixin de fer mal els nostres anhels, possibilitant que emergeixin nous líders, estadistes i talents polítics amb la capacitat , la fermesa, la valentia i l’honor de servir al seu poble i no servir-se d’ell.

 

 

Cuideu-vos molt,

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya