messiremuntada  El dimecres 8 de març de 2017 quedarà com una data especialment marcada amb lletres majúscules en el calendari culé, és el dia que va ser possible la remuntada, el dia que va ser possible el que semblava impossible, el dia que un equip ja llegendari va aconseguir el que mai cap altre havia aconseguit .

La desfeta del partit d’anada va mostrar un Barça format per individualitats on cadascú anava a la seva, cadascú feia la guerra per la seva part. Enfront, el PSG es comportava com un equip brillant i organitzat on cadascú tenia un rol determinat en benefici de l’equip, dins d’una harmonia grupal. Ara el repte estava servit, semblava impossible.

Per entendre la remuntada i comprendre el que va canviar en poques setmanes només cal analitzar el sisè gol del Barça. Un gol d’equip en clau de remuntada. Falta lateral que rep Messi i que llença ell mateix, rebutja la defensa i l’equip francès intentar contraatacar aprofitant que Ter Stegen està fora de la seva porteria, però aquest, embogit, recupera la pilota i li fan una nova falta. Aquesta vegada i a manca de 30 segons, pren Neymar el protagonisme en el llançament, la falta és novament rebutjada per un defensor francès, l’esfèric torna a Neymar, i quan tothom pensava que intentaria la jugada o el xut individual, com normalment fa el brasiler, aquest cop decideix compartir amb una centrada mil·limètrica i al cor de l’àrea que és rematada amb perfecció per un dels actors secundaris, en Sergi Roberto, que des d’aquest moment i pel seu gol passa a estar a l’Olimp dels rècords històrics blaugranes. L’apoteosi.

L’eufòria i l’alegria desbordades van esclatar a sobre la gespa del Camp Nou, a la graderia, a tots els aficionats blaugranes, a gran part de les llars catalanes, a incomptables indrets de tot Europa i arreu del món. És la remuntada del bon futbol, la remuntada de qui gaudeix d’aquest esport, però també és la remuntada de milions i milions de persones que com els jugadors de Barça, creuen en ells mateixos, que pensen que no existeix res que sigui impossible si les coses són possibles encara, per remotes que siguin les possibilitats, és la remuntada dels supervivents, la remuntada dels que conserven les il·lusions.

Tots units fem força, com diu l’himne culé. Frase que serveix en tots els aspectes i situacions. Deixem els protagonismes quan correspon, com va fer Messi en el partit a favor de Neymar en el quart i cinquè gol, o com va fer el mateix Neymar a favor de Sergi en el sisè. Equip i fe, compartir i creure-hi, seny i rauxa, aquesta és la combinació ideal, aquesta és la clau, la clau per aconseguits remuntades quan cal i èxits quan toca.

El món sencer enalteix, celebra i admira l’esperit dels jugadors blaugranes, veus dels cinc continents parlen de la qualitat i talent d’aquest equip, però també del seu treball, la seva confiança, convicció i les seves ganes. La imatge del Barça i de Barcelona surten reforçades una vegada més.

I mentre passa tot això, una vegada més, la capital de l’estat torna a fer ridícul. Apareixen veuetes, que com més fort criden més minses es fan, que intenten justificar ajudes externes per la consecució. Aquestes coses, ja no ens afecten, aquestes coses ja no ens preocupen. Mentre ells són autodevorats pel seu propi odi, nosaltres anem al que ens interessa, sempre pensant que ells sempre ens voldran el mal. Nosaltres ja hem desconnectat.

Les mateixes càmeres que han sigut testimoni enfront del món d’aquesta gesta única del Barça seran el testimoni de coses encara més grans, importants i emocionants que  han de venir per Catalunya.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

9n6f  Demà ens jutgen a tots.

Siguem o no siguem catalans, siguem o no siguem independentistes, siguem o no siguem de Convergència , del PdeCAT o d’Unió, sintonitzem més, menys o gens amb els processats Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, siguem liberals, neoliberals, comunistes, socialistes, anarquistes, conservadors, o de qualsevol tendència política, siguem catòlics, protestants, islamistes, judaics, bahaistes, budistes, hinduistes, taoistes, siguem de la raça que siguem, demà ens jutgen a tots, almenys als que som demòcrates, a les dones i homes que no acceptem, lluitem i lluitarem per un món lliure, per un món millor.

El 9N quasi 2 milions i mig de catalans vam votar en un procés de participació ciutadana massiu sobre el futur polític català. Dins d’un clima de normalitat i manca de riscos i disturbis, va guanyar el SI de forma aclaparadora. Va ser un dia sense sorpreses al carrer, va ser un dia de llibertat pel poble català, un dia on destacarem un grup d’herois demòcrates que com voluntaris i de forma totalment altruista van sacrificar el seu temps lliure perquè els catalans votéssim sobre el dret a decidir el que volem.

Però davant de la democràcia en estat pur sempre apareixen les forces reaccionàries en sentit contrari, tal com indiquen les teories naturals de la física. Les forces opressores, que disfressades d’una legalitat no legítima, d’un estat de dret que no existeix, d’una democràcia que és una dictadura, van començar a moure fitxa en el sentit de judicialitzar la política o el que és pitjor, polititzar la justícia, prova evident de la inexistència de separació de poders, pilar fonamental en un sistema democràtic.

Democràcia espanyola? Quina democràcia pot ser un sistema que no deixa votar, fet que suposa l’essència demòcrata precisament. Quina democràcia pot existir quan no existeix independència entre el poder executiu, legislatiu i judicial. Quina democràcia pot existir quan la titularitat del poder no està en el poble. El 9N va tocar el vaixell de la falsa democràcia espanyola, el va descobrir on s’amagava, el 6F l’enfonsa definitivament. 9N tocat, 6F tocat i enfonsat.

Em quedo amb algunes frases del discurs final de Charles Chaplin a “El gran dictador”:

L'odi passarà i cauran els dictadors. Mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà.

No us rendiu a aquests homes que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, us reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer i el que heu de dir.

No sou bestiar, ni un ramat, sou homes.

Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de fer que la vida sigui lliure i una cosa bonica, utilitzem aquest poder actuant tots units, lluitem per un món nou, un món millor.

Demà, jo estaré també assegut a la banqueta dels acusats, assegut virtualment, no de cos però si d’ànima, sóc tan culpable com ells tres per haver exercit lliurement els meus drets democràtics en un estat que no hi entén d’això, per ser un demòcrata en un estat dictatorial ple de grans, mitjans i petits dictadors.

Demà es jutja la democràcia però la sentencia ja està dictada i la condemna recau i recaurà en l’estat espanyol.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fanalets  La cavalcada de Vic, s’ha convertit en pocs dies amb la més famosa de totes les Cavalcades de Reis que es fan i es desfan dins de l’estat espanyol per celebrar la festivitat dels Reis Màgics d’Orient.

I ha sigut gràcies a la reacció magnificada d’una anècdota, a la desmesura de forma interessada d’un fet que fa anys que succeeix, i a la sempre histèrica ressonància dels potents altaveus dels mal anomenats unionistes, naci-o-nalistes espanyols realment, el que han fet de la capital osonenca i de la festivitat de Reis que es realitza en aquest indret, una icona del malèvol i indecent adoctrinament independentista de la pobra i innocent mainada catalana.

Potser portar uns fanalets amb l’estelada a la cavalcada hagi sigut una idea de pa sucat amb oli, potser no ha sigut afortunada, potser no calia, però la imatge de l’estelada a Catalunya és una imatge que va més enllà de la política, és la imatge de la unió d’un poble a qui no se li respecta el dret més essencial de expressar la seva voluntat mitjançant el vot a les urnes, és una imatge associada amb la demanda de democràcia i de llibertat.

A més, i com sempre passa en aquestes situacions de propaganda, els que més critiquen una cosa, són els primers a fer-la. Així, C’S i el PP, els més iracunds amb Vic, sembla que són faroluzdos grups polítics que habitualment reparteixen globus, bosses, pins i caramels durant les cavalcades de Reis o els actes previs a aquesta, com pot ser acompanyar als patges quan els infants van a tirar la carta.

Els nens són nens, però no són rucs. Se’ls ha de tractar com el que són, fantasiosos, alegres, encuriosits, simpàtics, entremaliats, immadurs però com a persones intel·ligents. No és possible aïllar-los dins d’una espècie de bombolla ideològica i política, ja que la política, com l’economia, la religió i altres ciències socials, formen part de les nostres vides, i no només de la nostra vida com adult sinó també de la nostra edat infantil, adolescent i juvenil. Els nens miren i veuen, senten i escolten, atenen i perceben, llegeixen, opinen, volen i han de ser escoltats. Ells es formaran i viuran en un món en el qual domina la hipocresia i la doble moral, s’hauran de preparar a conviure en aquest context per a partir d’ell intentar-ho fer amb un que sigui millor o pitjor.

És clar que l’estelada no representa a tota la societat catalana, només ho fa als independentistes i no a tots. Però és a aquest grup, molt voluminós de gent, que s’identifica amb la senyera estelada a qui se’ls nega la llibertat d’expressió, de decisió, d’influència i d’acció. Quan les idees són menyspreades, insultades i fins i tot perseguides, és quan l’estelada passa a ser un símbol, a ser una senyera representativa i de combat, un combat pacífic i ideològic, un combat que només busca aconseguir la llibertat. I en aquest moment és quan apareix la transformació, la metamorfosi, de fanalets a far.

Un far que ens ha de guiar durant l’any 2017 a aconseguir les nostres fites i objectius, un any en el qual tot és possible, fins i tot la nostra llibertat, però que com deia Anatole France, premi Nobel francès de Literatura fa quasi 100 cents, “el futur s'amaga rere els homes que el fan”. Nosaltres, també les nenes i els nens, hem de ser el far, la llum, i com aquestes magnífiques construccions, estem isolats enfront de la grandiositat i immensitat de la mar, estem a la vorera del penya-segat, exposats a tot tipus d’inclemències tempestives que ens erosionen, víctimes de vents huracanats, de pluges torrencials, d’onades violentes, però res ni ningú ens destrueix, amb la nostra senzillesa i humilitat externa però la nostra fermesa i convicció interna, guiarem amb seny i calma al vaixell perquè arribi a bon port.

No esperem que el far sigui cap polític, ni dels nostres ni dels seus, no esperem que ho sigui cap organisme internacional, no esperem que ho sigui ningú de l’estat espanyol, porti o no porti cueta. El far som nosaltres, quan el far gira l’atenció cap a un altre costat, la mar resta en penombra, però el far continua allà a la seva atalaia, al costat de les roques, i en el seu recorregut circular esteu segurs que tornarà a enlluernar al mar per orientar-nos, inclòs fent sonar la seva eixordadora sirena per servir-nos d’orientació quan la pitjor de les boires no ens permeti veure res.

“El faroner de Cap de Creus

encén el foc amb llum de lluna,

du barba llarga fins als peus

i mai no menja ni una engruna.

Fa tres mil anys que vetlla el far

i ha viscut set-cents naufragis.

Té la mirada al fons del mar

o sempre canta mals presagis.

El faroner de Cap de Creus

ja sols espera una donzella.

Vindrà vermella fins als peus

en una barca amb bona estrella.

Potser ja no fondrà els esculls

ni es desfarà contra la terra.

Portarà l’alba al fons dels ulls

i avançarà cap a la serra.”

 

El Faroner del Cap de Creus de Miquel Desclot

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

runner Correm, marxem i escapem o simplement donem voltes i voltes sempre al mateix lloc.

Sabíem que no seria una cursa de velocitat, un spring de 100 metres lliures, sabíem que seria una cursa amb obstacles, molts obstacles, imaginàvem que seria almenys una mitja marató o fins i tot una marató sencera de les dures, però el que no ens podíem imaginar quan vam començar la cursa és que tindria una arribada no definida, que cada vegada que veiem a prop el rètol que anunciava l’arribada, aquest ens el traslladaven més enllà i nosaltres amb les forces cada vegada més minvades, havíem de començar de nou. No serà que no som runners com ens creiem i ens han posat dins d’una roda, una roda d’hàmster, i el que estem fent és donar voltes sobre el mateix lloc,  muntats en una espècie de bicicleta estàtica amb un fons pels que passen diferents escenaris però sense avançar gens, deteriorant les nostres energies que són traspassades en el temps a altres persones i entitats, xuclades per aquestes, que busquen objectius molt diferents dels que nosaltres recerquem i pels que correm. Som runners o som hàmsters.

Ara ens dieu que toca buscar un pacte per convocar un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern del regne d’Espanya... Com? Què?

I ho feu amb similar màrqueting i solemnitat que quan veu impulsar la consulta. Pacte Nacional pel Referèndum dieu, però ho voleu portar a terme amb l’acord dels polítics espanyols? Ens preneu el pel o sou uns somiatruites de primera categoria, ambdues coses igual de dolentes i negligents.

Un pacte amb aquells que precisament no volen pactar res d’això, que no volen pactar res de res. Voleu pactar la sortida d’un país del qual volem fugir i ho voleu fer pactant amb els que no volen que marxem? A què juguem? Això si que és una quimera, intentar pactar d’igual a igual amb qui no et reconeix cap tipus de sobirania, amb qui s’ha dedicat a incomplir tots els pactes històrics, voleu pactar amb qui ens vol mal? Voleu pactar de democràcia amb qui no hi entén ni vol entendre el que vol dir aquesta paraula? Voleu pactar de llibertat amb els hereus dels dictadors? Voleu pactar amb l’enemic? L’únic pacte que necessiteu és el pacte dels vostres ciutadans, nosaltres, de la voluntat majoritària d’aquest, la nostra.

Si teniu por, plegueu, sigueu dignes, tingueu vergonya. Perquè si no ho feu, passarem per sobre vostra.

Els catalans som runners, no hàmsters. No volem que ens poseu cap tipus de roda per anar donant voltes i no arribar a cap lloc. Sabem on volem arribar i no defallim, per molts obstacles que ens posin els poders fàctics espanyols, i també els polítics corruptes, porucs i apalancats catalans. Els mediocres, covards i traïdors no hi tenen lloc.

Això va de democràcia, nois! Això va de llibertat! Això va de futur! Això va de respecte! Això va de vida! Això va de Catalunya!

Bon Nadal, runners.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

pandujar  Història de dues ciutats és una de les novel·les més famoses de Charles Dickens, que narra la vida de dues ciutats molt diferents, Londres i Paris, dues ciutats només separades per pocs kilòmetres i un tros de mar, però que eren dos mons antagònics al segle XVIII, una època en la que hi ha importants i dràstics canvis socials, la Revolució francesa. La primera ciutat, Londres, simbolitza una ciutat trista, miserable, però també una ciutat en la qual destaca la pau i la tranquil·litat, on la vida és  senzilla i ordenada. Mentre que la segona ciutat, Paris, representa la inestabilitat, l’agitació i el caos de l’època.

El món està ple d’històries de dues ciutats, de mons aparentment antagònics, de contrastos. Sobretot un s’adona d’això quan visita en menys d’un mes, dues ciutats tan diferents com Reykjavik, talbaciutat-poblet islandesa de poc més de dos-cents mil d’habitants, paradigma de ciutat neta, verda i segura, i Shanghai, ciutat-país xinesa de més de vint-i-cinc milions d’habitants, símbol dels rètols de colors, el trànsit, el soroll i els taxistes escupin mentre condueixen.

Però els habitants islandesos i xinesos, a part de ser una dada estadística demogràfica són persones, i en dos mons tant diferents com aquests, igual que a la novel·la de Dickens, aquestes persones omplen la ciutat de petites i grans històries de temors, venjances i violència, però també d’amor, de confiança, de lleialtats i d’amistat. No hi ha mons 100% bons i mons 100% dolents, a tot arreu hi ha de tot.

Ah! les ciutats...durant segles la humanitat ha viscut organitzada en regnes o imperis dirigides des de ciutats, que moltes vegades aliades amb monarques assedegats de poder i territoris han volgut imposar models sociopolítics i econòmics basats amb el centralisme, sense considerar que la realitat era molt diferent, sense pensar amb les ciutats que volien abduir, sense pensar sobretot en les seves persones. Això succeeix amb Madrid i Barcelona, un altra història de dues ciutats, de dos mons separats només per sis-cents kilòmetres. Quan Madrid, que és només una cort de la qual emanen poders militars però no productius, vol passar a ser una nació a finals del segle XV i XVI, topa amb Barcelona, una ciutat amb vida pròpia, que es veu a si mateixa com més culta, més rica i més cosmopolita, produint-se una rivalitat que persisteix. Mons diferents però a la vegada tan iguals, mons fets per les persones que els habiten.

Els contrastos, els mons antagònics, on no hi ha bons i dolents absoluts, no només està quan compares ciutats diferents, es troben també dins de microcosmos més reduïts, dins de la mateixa ciutat, i no sempre estan separats per línies que limiten espais, siguin línies físiques o imaginàries, sinó que de forma més complicada s’interrelacionen, conviuen de forma quotidiana al món familiar, al món professional, en les aficions, etc., manifestant-se en determinats esdeveniments que fan aflorar aquestes diferències, com ha succeït amb el pregó de la Mercè i el nomenat pregó alternatiu. Dins de la mateixa ciutat podem parlar també de la història de dues ciutats, història de dos pregons.

Per un costat, el pregó de Pérez Andújar,  el pregó oficial fet per un anti-sobiranista, un escriptor que se les dóna d’intel·lectual, un home que se les dóna de rupturista però que ha sigut triat per ser un progre políticament correcte. Un home que diu ser de les esquerres més obreres però que des del seu discurs populista-obrerista, el de sempre, s’acaba alineant amb un pensament clàssic i interessat, que no existeix a Catalunya, on els bons són els “pobres treballadors oprimits castellanoparlants” dels barris marginals i els dolents els “empresaris que els exploten de la Barcelona burgesa”. Aquí, i ell ho sap perquè hi viu, tant rics i tant pobres són els catalanoparlants com els castellanoparlants, la lluita de classes no s’identifica amb cap idioma. Un senyor que diu lluitar per la democràcia però que menysprea, ridiculitza i embruteix el sentiment majoritari d’un poble, l’independentista al que compara amb els fanàtics ayatollahs iranians, un poble en moviment que és i representa la realitat, que no és única però que és transversal i enorme, una realitat d’autèntica ruptura i revolució. El seu discurs indirecte, en el que més enllà  de reivindicar els personatges del tebeo, la cultura i la música popular, i de fer un recorregut melancòlic pel tipisme d’una Barcelona que va desapareixent, el que fa és projectar una identitat no catalana de la ciutat. Avui no es pot parlar de cultura a Barcelona, o de societat barcelonina i no parlar del moviment més pacífic i important que existeix. No fer-ho és voler amagar-se, caure en un discurs dicotòmic ancestral, el discurs dels temps de Felipe González, un discurs que sí que dividia entre els catalans que canten el virolai i els catalans xarnegos que van a la fèria d’Abril. Tots som catalans, i de forma normal, no existeix ni adoctrinament ni força, dir el contrari és mentir, encara que alguns encara s’ho creguin. Un pregó dirigit a una de les ciutats de Barcelona, un pregó dirigit a dir unes coses i fer altres, un pregó a voler canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Per altre costat, l’actor, pallasso o bufó, que cadascú el catalogui com vulgui, Toni Albà, disfressat de Felip V va fer un pregó alternatiu de les festes de la Mercè, que amb el nom ‘El Merder 2016,, va desbordar el Pla de Palau, un pregó directe, que no vol enganyar a ningú, va ser el pregó del procés, un pregó ple de cafeïna orientat a la gent de l’altre ciutat de Barcelona, la gent que no li riu les gràcies a l’Ada Colau i les seves super-illes, la gent que no està còmoda amb exposicions històriques del franquisme,  la gent que vol la independència per la via democràtica i que exigeix un referèndum decisiu de proclamació.

Barcelona, una ciutat, dos pregons i dues emocions compartides que consoliden dos blocs antagònics. No hi ha bons i dolents si hi ha respecte, però atenció, que sí que hi ha uns que no volen la llibertat dels altres, i aquests no tenen res de bo...a quin pregó estaven aquests?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya