ELLS HO TORNARAN A FER

EllsHoTornaranAFer1

Nosaltres, ho tornarem a fer. Ells ho tornaran a fer, també.

Tots tenim clar que quan surti la sentència del procés, els demòcrates catalans rebrotarem, i així serà, ens indignarem, ens manifestarem, ens expressarem amb tota la força i aturarem el país. "Ho tornarem a fer", el lema d’Òmnium que hem interioritzat ens torna a omplir d’èpica i força per afrontar les dures jornades que vindran.

I què faran ells? S’ho miraran de lluny? Voldran dialogar aquest cop a l’haver un govern socialista al poder? Es quedaran aturats, impàvids? Reaccionaran de forma passiva? Deixaran que el poble sobirà s’expressi lliurement i procedeixi democràticament?

Ells ho tornaran a fer. Faran el mateix que van fer.

Inventaran un escenari inexistent, un fals relat. Amb l’excusa de què el moviment independentista és violent, una excusa que només està al seu cap, a la seva policia, als seus diaris i als seus tribunals, però que els serveix per justificar accions repressives contra les institucions catalanes i el poble. Ja ho hem vist fa dos anys, ells sempre van ser els violents, ells ens van estomacar a cops de porra, ells ens han empresonat els polítics, i ells ens han aplicat il·legalment l’article 155. Tots a Catalunya sabem que les acusacions de terrorisme i rebel·lió als membres del CDR detinguts són una mentida més fabricada per l’estat, forma part de l’imaginari que justifica el desplegament de les seves forces de repressió i ocupació, del desplegament de la dictadura espanyola de cara als seus “babaus” ciutadans. Terrorista era l’imam de Ripoll, aquell que era confident de la policia espanyola i a qui no volen investigar, terrorista no és cap dels detinguts.EllsHoTornaranAFer2

Voldran atemorir-nos. Som humans i tenim dret a tenir por, sobretot quan veiem que l’estat actua impunement contra les institucions locals i de país. Si poden atacar al President de la Generalitat tantes vegades com vulguin, si poden dissoldre quan els hi ve de gust el Parlament de Catalunya democràticament escollit per milions de persones, què poden fer amb mi? De moment, estem veient com nou famílies innocents han començat a viure un infern aleatori, un calvari arbitrari que només es justifica perquè el seu cas serveixi d’exemple i escarment a tots els que volem la independència i estem disposats a fer coses. Però no oblidem que si ens volen fer por és perquè ells són qui realment ens tenen por a nosaltres, saben que la força de la raó és nostra i per això volen imposar-nos la raó de la força. Nosaltres tenim la il·lusió individual i col·lectiva, i que tenen ells? Només violència institucional.

Utilitzaran botiflers i venuts, que n’hi ha molts. La ignorància no eximeix de tenir culpa però tota dignitat i els valors humans es perden quan algú sap el que succeeix i menteix de forma voluntària. Totes les repressions ho fan, és de manual. En els camps de treball i d’extermini dels nazis eren els jueus atemorits, els jueus dòcils, els que feien de vigilants interns del camp, els que controlaven als altres jueus empresonats i represaliats des de dins del mateix barracó. Eren la pitjor de les escòries, éssers que havien perdut tota dignitat, que havien perdut la consideració humana a causa de la seva baixesa moral. “Detencions preventives” ha dit la delegada del govern espanyol...quin fàstic fa, quin fàstic fan tots plegats.

EllsHoTornaranAFer3A por ellos”. Tornen a crear una situació de confrontació d’espanyols i fatxes contra catalans demòcrates, on tot s’hi val, sempre que serveixi per preservar i garantir “la sagrada unidad de España”. Hem d’estar preparats, vénen temps ens què haurem de suportar novament insults, judicis de valor, greuges continuats, campanyes catalanofòbiques de tota mena, amenaces econòmiques, agressions verbals i físiques com a poble, potser també ens tocarà alguna d’individual. Però estarem preparats, més preparats aquesta vegada que fa dos anys, tenim experiència, ara sabem fins on estan disposats a arribar, sabem de la seva maldat, sabem del que som capaços i sabem que per resistir, haurem de defensar-nos.

ESPANYA ENS HA PERDUT PER SEMPRE.
No vull ni volem estar en un estat que inventa les coses perquè el mínim que exigeixo és que no em menteixi. No vull ni volem estar en un estat que em vol atemorir perquè el mínim que exigeixo és que no m’agredeixi, que em deixi en pau. No vull ni volem estar en un estat que busca a essers miserables per anar contra nosaltres perquè el mínim que exigeixo és que respecti els dignes i menyspreï als miserables. No vull ni volem estar en un estat que dóna ordre d’anar “a por ellos”.

No sé el temps que ens hi estarem ni el que haurem de suportar aquest estat que ens espolia i ens reprimeix, però sé que aconseguirem la Independència perquè no volem formar part ni saber res d’aquesta gentussa repressora, covarda i gandula. Som una colònia, però sé que ho deixarem de ser.

El feixisme espanyol, ja sigui pepero, c’sero, voxero o psoero, finalitzarà el dia que alçats en post de la llibertat, decidim posar-hi fi. No els oblidarem ni els perdonarem. Els feixistes no hi caben com a socis, ni amics de la societat democràtica que construirem.

Ells ho tornaran a fer, nosaltres ho tornarem a fer, i vencerem.
Veni, vidi, vici.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ATURADA SÍ, ATURADA NO

aturada si 1

Catalunya i Espanya són dos conceptes de vida, dues formes de fer, dues formes d’actuar, dues formes de treballar, dues formes de fer política, dues formes de dignitat, dues formes de patir, dues formes de percebre l’economia, dues formes de plantejar el futur, fins i tot, dues formes d’entendre el significat de la paraula diàleg.

El diccionari de la "RAE de la Lengua" parla de "Diálogo" com a: “Plática entre dos o más personas, que alternativamente manifiestan sus ideas o afectos. Discusión o trato en busca de avenencia”, fins aquí tots d’acord, però, mentre Catalunya s’entén que s’ha de poder dialogar de tot, a Espanya pensen que només es pot dialogar del que interessa, del que no interessa les coses no es dialoguen, conclusió: si no volen dialogar, s’imposen.

La paraula "Diàleg" en el sentit català és una paraula universal que defineix la mateixa essència de la convivència i la llibertat en l’ésser humà. Som diferents, física, mentalment i culturalment, hi ha una gran diversitat d’opinions, però si volem viure junts i en pau, hem de dialogar de tot el que volem i ens preocupa. La paraula diàleg en sentit espanyol, i que tant utilitza el seu President Pedro Sánchez, és una paraula buida, coercitiva, limitadora, ja que podem parlar de tot el que a ells els interessa però només en el sentit que els interessa. Parlar en aquestes condicions és no parlar. Podem dir, doncs, que dialogar en el sentit català és utilitzar un mot obert, mentre que fer-ho en el sentit hispànic és fer-ho de forma tancada (cerril).

Quan una parella no dialoga d’un tema potser perquè no els interessi aquest o perquè una de les parts entén que per conviure s’han de fer certes concessions que s’accepten en benefici de la convivència en general. Ara bé, aquestes concessions no són acatament de per vida, poden i han de ser revisables quan la persona que ha fet la concessió pensa que ja hi ha prou. Donada aquesta situació s’ha de poder parlar i buscar solucions per seguir convivint si és el que es vol. Igual que passa amb la parella, ha de ser en l’àmbit veïnal, poble, ciutat i país.
Catalunya vol un altre tipus de convivència amb el seu estat:

Catalunya està farta de pagar com el que més perquè els seus diners vagin a fer coses que els seus ciutadans no només no volen sinó que els repugnen, farta que els seus diners serveixin per exemple per pagar infames campanyes organitzades per VOX contra Catalunya precisament. Catalunya està cansada i indignada d’estar escoltant insults continuats de gent i dirigents de la resta de l’estat. Catalunya està irritada per haver votat a Puigdemont com a seu President i que no pugui exercir, d’haver escollit a persones que no han pogut exercir el seu càrrec i han de seguir tancats a la presó o a l’exili. Catalunya està cabrejada per haver posat urnes al carrer i que l’estat hagi enviat als seus goril·les psicòpates armats fins les dents per combatre la nostra forma d’entendre el que és la democràcia. Catalunya està indignada perquè per una manifestació, persones civils (els Jordis) estiguin dos anys en presó preventiva. aturada si 2

Catalunya sap que Espanya no vol dialogar, parla de dialogar però no dialoga i no ho farà mai. Quan el diàleg, en el sentit obert (català) de la paraula no és possible, no cal insistir més, mai es podrà avançar per la força de l’entesa, llavors calen accions. Les manifestacions, per multitudinàries que siguin, ja no tenen l’efecte de cridar l’atenció, d’alçar la veu perquè se’ns escolti. La Unió Europea ja hem vist el que és, la solució mai vindrà per a ells, la solució només vindrà des de nosaltres, estem sols per gestionar-ho i rematar-ho.

Malauradament només queden dues vies, una és la violència però aquesta l’hem d’evitar, hi estem d’acord. No va amb el nostre tarannà, va més amb el tarannà d’ells, com van demostrar durant l’octubre del 2017 i històricament ho han fet. Recordeu que els nens neerlandesos, encara avui, quan es porten malament no se’ls hi diu “que viene el coco” sinó “que viene el Duque de Alba”, un parent llunyà de la Cayetana Alvarez de Toledo del PP, per cert.

La segona solució és l’aturada de país. És una solució incòmoda i desagradable, segurament va contra els principis de molts de nosaltres, per exemple els meus que sóc un acèrrim i gran defensor de la PIME privada a qui segur que perjudicaria a curt termini aquesta acció, però ara per ara possiblement sigui l’única opció que faci asseure a una taula negociadora a un govern espanyol sense idees, sense autoritat, sense decència, sense dignitat i sense valentia política.

Aturada sí, aturada no. No ens han deixat cap altre camí, aturada sí, ara bé, una aturada de veritat. No valen mitges tintes. Res d’aturades d’un dia, dos o tres dies. Res! "d’avui la fem però demà passat ho arreglem". Això és fer el tontet una vegada més, és enfortir al rival i donar-li arguments perquè diguin a les empreses que marxin, que és el que ells volen. Que no sigui un altre 3 d’octubre. Si decidim aturar el país, hem de fer que sigui definitiu, han de saber amb qui se l’estan jugant i el que estem disposats a fer. Hem de tancar empreses, universitats, col·legis i el comerç, hem de tallar les carreteres, les comunicacions, els ports, els aeroports, res ha de funcionar, tot ha de parar. Hem de concentrar les energies amb una acció molt contundent, continuada, intensa i sense concessions. Tot està en joc, el futur de les empreses que hem d’aturar, el de les universitats que hem de canviar, el dels ports i aeroports frenants per una administració centralista que no ens acompanya.

No importa el que pensin els sindicats, ells són uns vividors de la maquinària de l’estat, no defenen ni representen el futur. No importa el que pensa la consellera de la Generalitat, és una política. És la gent qui ha de tirar del carro, un altre vegada, és la gent qui ha de conduir el tren que ens porti al camí de la llibertat.

Si ho hem de fer, fem-ho bé, Si hem de dubtar o hem de començar per no acabar-ho, val més que ens ho estalviem.

Només si estem disposats a tot ho aconseguirem tot.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

diadapoble1

LA DIADA DEL POBLE

Aniré a la Diada de l’11 de setembre.

Aniré malgrat estic cansat de reivindicar i protestar, aniré malgrat que s’hagin perdut oportunitats, aniré malgrat estic tip de partits que no s’ho creuen, aniré malgrat que no soc gaire amic del show de les samarretes, però l’he comprat i la portaré, aniré malgrat treballar dimarts i dijous, aniré malgrat no haver-hi anat entre el 1978 i el 2012, aniré malgrat escoltar alguns (no tants com diuen els unionistes) que comencen a estar desanimats, aniré perquè és la Diada Nacional de Catalunya, la meva terra, la meva nació, la meva Diada.

La Diada, com cada any, serà un mesurador de la societat catalana, del que pensa i està disposat a fer cadascú de nosaltres, no és la Diada dels partits polítics, no és la Diada de les entitats, no és la Diada de les institucions, és la Diada del Poble, del poble català, no només d’una o dues capes socials, del poble en tota la seva dimensió.

Hem de ser-hi.

Primer, hem de ser-hi per nosaltres mateixos, per aconseguir el nostre objectiu de Llibertat i Independència. Segon, hem de ser-hi perquè som la resistència a un model de nació caducat, corrupte, decrèpit i lleig. Som la flama d’una nova societat més honesta, més justa, més lliure i benestant. Tercer, hem de ser-hi per tots aquells que ens volen ofegats i aniquilats, aquells que es fregaven les mans, brutes per cert, amb manifestacions de què aquest 11 de Setembre la convocatòria punxaria. Quart, hem de ser-hi per tots els oportunistes, gent patètica sense ètica, tipus Colau, que ens volen confondre com a part dels seus objectius personals. Cinquè, hem de ser-hi per demostrar als nostres presos polítics que hi ha un poble sencer al seu costat que segueix i persisteix, que no decreix ni defalleix, que mai normalitzarà una situació de cruel injustícia. Sisè, hem de ser-hi perquè cada victòria nostra és una derrota pels nostres enemics, Felip VI rei dels espanyols, Aznar, Albert Rivera, Rajoy, Abascal, Pedro Sánchez, jutges injustos Llarena, Lamela i Marchena, elements de repressió i ocupació com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, etc. enemics tots ells de la democràcia i la llibertat, enemics tots ells del poble català.

Hi serem units. diadapoble2

Possiblement hem exhaurit la capacitat de sorprendre el món. Ja hem sigut notícia de titular, trending tòpic mundial vàries vegades. Ara la notícia mundial seria la foto de una punxada o de divisió, per tant, ni una cosa ni l’altre, estarem units com sempre, com a societat transversal que som en aquesta reivindicació, tornarem a demostrar al món que hem estat i estarem aquí fins a aconseguir la llibertat. Abans de la sentència del Suprem, que sabem serà cruel, injusta i venjativa, és més important que mai estar animats del futur, ser optimistes amb l’objectiu de la independència, hem d’estar farts i cabrejats amb l’actitud de l’estat, forts i tossudament alçats. Som la generació que hem aconseguit arribar fins aquí, hem de rematar-ho.

Només la independència ens farà lliures, 11 de setembre, la Diada del Poble.

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

defenestracio praga1

LES DEFENESTRACIONS DE PRAGA

Tal com anunciàvem la darrera setmana, ara toca parlar de Praga.

Tots sabem el que vol dir defenestrar, no?, significar apartar a algú, destituir-lo, refusar-lo, expulsar-lo. Però quin és l’origen d’aquesta paraula?

Significa tirar a algú des de la finestra. Prové del llatí, amb el prefix “de” que vol dir de/des de i la paraula “fenestra” que significa finestra.

Si una ciutat al món està vinculada amb la paraula defenestrar aquesta és la capital de l’actual República Txeca, Praga, fins a tres defenestracions són conegudes històricament a la capital de Bohèmia, les defenestracions de Praga, però va haver-hi una quarta que és més contemporània.

La primera defenestració va tenir lloc l’any 1419, eren temps molt convulsos a Bohèmia. Avançant-se un segle a les idees de Luter, un sacerdot i professor de la Universitat Carolina de Praga, Jan Hus, advocava per la reforma de l’església catòlica, condemnant la divisió papal, criticant la corrupció moral dels sacerdots i clamant sobretot contra la venda d’indulgències, aquelles que “asseguraven” el cel a canvi de generoses contribucions a l’Església. Jan Hus va ser cremat a la foguera l’any 1415, idolatrat a la seva terra, els seus seguidors eren els hussites, que lluny d’estar plegats es dividien en moderats (utraquistes), compostos per la baixa noblesa i la burgesia, i radicals (taborites) que eren majoritaris i tenien tendències antimonàrquiques i antigermàniques. El consell municipal de Praga era contrari a aquesta branca radical a qui veien com un perill. En el transcurs d’unes manifestacions organitzades pels taborites, els ànims es van exaltar més del compte, es van llançar pedres des del Consell contra els manifestants, la multitud va entrar a l’edifici, i prenent a set membres del Consell Municipal, incloent l’alcalde i un Jutge, els van defenestrar literalment. Aquest fet, va desencadenar les anomenades Guerres Hussites que es van prolongar fins a 1436.

La segona defenestració succeeix l’any 1483. Les Guerres Hussites van acabar amb victòria catòlica però les tensions als carrers continuaven en una ciutat de majoria protestant, a la que se sumava el seu sentiment nacionalista. Després d’un període tranquil en el qual regnava el protestant Jirik de Podiebrad, el catòlic Vladislav II va accedir al poder. Catòlics i hussites moderats van fer pinya per depurar i aniquilar a radicals taborites, que per defensar-se, i com no podia ser d’altre forma a Praga, van prendre l’Ajuntament, assassinar al batlle i els membres del Consell que van trobar dins, defenestrant-los després des de la torre de l’Ajuntament, sí aquella torre famosa mundialment per tenir a la seva base el rellotge astronòmic més fotografiat del món.defenestracio praga2

La tercera defenestració es produeix l’any 1618. Després de l’elecció del habsburg ultracatòlic Ferràn II com a rei de Bohèmia, aquest va proclamar el final de la tolerància a les llibertats religioses així com la pèrdua d’autonomia del regne bohemi i la involució de la llengua txeca, que quedava enquadrat dins del Sacre Imperi Romà Germànic, subjugada al centralisme de Viena. Els nobles bohemis o una gran part d’ells, no acceptaren la situació, i dirigint-se al castell de Hradcany a la ciutat de Praga, on estaven els delegats imperials que governaven la ciutat en nom de l’emperador, van... Us imagineu el que van fer?... Doncs ho heu endevinat, els van llançar per la finestra. Aquesta vegada no els van assassinar, no va morir ningú, van caure damunt d’una fossa de fems. Aquest incident es considera el punt de partida de la Guerra dels 30 anys, una guerra que va arrasar Europa fins el 1648.

La quarta, la defenestració contemporània, no té cap similitud amb les anteriors més enllà de la insistència a Txèquia de tirar gent per la finestra, i correspon a l’assassinat de Jan Masaryk, l’únic membre del govern txec després de la Segona Guerra Mundial, fill de Tomas Masaryk, qui va ser el primer President de la República de Txecoslovàquia. A l’inici de l’ocupació soviètica, Jan Masaryk va ser trobat mort en pijama a peu de la seva finestra, van tancar el cas com un suïcidi, però les investigacions més recents demostren que era impossible que s’hagués suïcidat tal com va trobar el cos.

Malgrat el còctel antropològic combinat d’eslaus alpins, bàltics, celtes, germànics, etc. que han poblat les terres de Bohèmia, Txecoslovàquia, la república Txeca, el poble txec fa segles que s’identifica com a tal. Les seves terres han estat ocupades pels alemanys de l’Imperi, pel posterior Imperi Austrohongarès, per l’Alemanya nazi, pels soviètics més recentment. Sempre han tingut clar que ells són txecs, tenen la seva llengua, la seva cultura, la seva forma de pensar, sovint divergent amb la dels seus ocupants, fins i tot divergent entre ells mateixos. Són txecs, volen ser txecs i volen que així se’ls consideri. Persisteixen i persisteixen com a tal.

Hi ha moltes similituds entre el poble txec i el català. La renaixença literària i cultural txeca s’assembla molt a la catalana. Com a Catalunya, el nacionalisme, i posterior moviment independentista, s’estenia per igual a totes les classes socials. Uns resistim a la centralista castellanització cultural, no només de llengua, mentre altres van resistir a la contundent germanització. La tercera defenestració apareix en tots els llibres d’Història de l’època, com també suposa un fet fonamental La Guerra dels Segadors, primera dissensió interna portada a terme dins del territori dels Àustries espanyols, i que va mostrar a la resta de nacions que Espanya era un gegant amb peus de fang.

L’Octubre de 2017 nosaltres vam perdre la nostra oportunitat de finalitzar feliçment la Revolució dels Somriures, l’equivalent a la seva Revolució de Vellut. Gent al carrer, amenaces sense por, poble unit i decidit a tot. Ells van tenir al Václac Havel, nosaltres no, alguns van tenir la por que la Revolució dels Somriures no fos granat com el vellut sinó que fos vermella com la sang. No hi ha res a retreure, res a recriminar, però si molt a aprendre, la pròxima vegada, no gaire lluny desitjo, hem d’anar fins al final.

Per acabar una recomanació, si alguna vegada us enfadeu amb un txec, vigileu que no hi hagi cap finestra a prop...

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sana enveja 1

BERLÍN: ENVEJA SANA

Aquest estiu ens hem portat bé i no hem anat gaire lluny. Aprofitant que la meva filla està cursant un Erasmus de final de carrera a la Technische Universität de BerlÍn, hem estat una semaneta amb ella per la capital alemanya i després hem allargat el viatge fins a Praga. Dues capitals europees amb una profunda càrrega històrica darrere.

Sóc dels que crec que l’estiu, fora de les nostres rutines diàries, és un bon moment per aprendre altres realitats, altres formes de vida, per endinsar-nos en la Història d’altres indrets, i sobretot per pensar i comparar.

A l’article d’avui, BerlÍn: enveja sana, parlaré d’aquesta ciutat, una ciutat de la qual considero conec bastants dels seus racons, de les seves anècdotes i part de la seva Història. És la tercera vegada que vaig en cinc mesos pels motius comentats inicialment i la sisena en total. He estat per motius professionals i com a oci. Tanta repetició ens ha permès aquesta vegada, sortir-nos dels circuits més guiris i aprofundir en les dues temàtiques que han marcat aquesta ciutat durant el segle XX, el nazisme i la guerra freda, esdeveniments que encara marquen el nom de la ciutat i que el marcaran en el futur per sempre més.sana enveja 2

No comentaré aquestes dues temàtiques en sí, no analitzaré els motius que van produir les dues dictadures històriques que van impactar a la ciutat, cosa que m’encantaria, per cert, parlarem de la comparació i la forma d’afrontar el postfeixisme que han tingut els berlinesos, i alemanys en general, i ho compararem amb el tractament que es dóna al nostre estat, generant-me aquesta comparació una clara enveja sana, tal com diu el títol d’aquest escrit.

L’Europa recent és filla del feixisme i de l’antifeixisme. La Segona Guerra Mundial va dividir el continent entre països de l’Eix nazi-feixista amb els seus aliats (com l’Espanya de Franco), i els països que van combatre aquest moviment autoritari, els països de la resistència. Al finalitzar la Guerra, Alemanya va perseguir els nazis i va reconvertir la seva pesada herència amb una eina d’aprenentatge per a les futures generacions, perquè el que va passar mai més torni a succeir. Els nens de les escoles de Berlín visiten Sachsenhausen, el camp de treball i extermini indirecte proper a la ciutat, reconvertit en els darrers anys de la Guerra en camp d’extermini. Allà reben explicacions clares dels crims que els seus avantpassats van portar a terme.sana enveja 3

A Espanya, el feixisme es va prolongar fins a la mort del dictador i un xic més. Ningú va ser perseguit. Els criminals i torturadors reconeguts van ser amnistiats, els que segueixen vius poden campar totalment lliures per on volen mentre les seves víctimes, en molts casos encara romanen enterrades sense identificar en foses comunes o en cunetes perdudes de la geografia ibèrica. No s’ha volgut passar pàgina, a les escoles postfranquistes no s’explicaven detalls, fins i tot ara no s’explica amb tota la seva dimensió i crueltat el que va ser la repressió portada a terme pels criminals de la dictadura franquista.

A l’Alemanya postnazi, els hereus de Göring, de Himmler, de Hess, de Borgmann i de Mengele entre altres, van passar a ser fills d’herois rodejats de tots els capricis imaginables a ser fills avergonyits de botxins, fills d’assassins (que és el que eren els seus pares), en el que els seus béns i patrimoni aconseguits amb la sang dels seus crims van ser embargats. Mentre a Espanya, la néta de Franco es passeja per platós televisius com una star-system mediàtica, i fins i tot, l’estat espanyol li reconeix un ducat amb “grandeza de España”, títol exempt de pagar drets per més conya. Us imagineu un nét del dictador alemany actuant al programa Guck mal, we tanzt?, traducció segurament errònia de Mira quien baila?, o anomenat pel govern democràtic alemany con a Baron Von Hitler amb dret a pensió vitalícia?sana enveja 4

L’esvàstica està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en determinats estadis de futbol. La salutació braç en alt està prohibida a Alemanya, mentre que a Espanya la veiem en actes de determinats partits polítics, no només de VOX, i fins i tot, en manifestacions de determinats sindicats de cossos policials, increïble però veritat. L’adoctrinament de l’Alemanya nazi va requerir un desadoctrinament de la població de forma intensa, cosa que es va fer. A l’Espanya franquista, l’adoctrinament va durar 40 anys, molt més que la duració del nazisme, i no s’ha fet cap desadoctrinament posterior, per això aquest país és com és, un lloc on es normalitza la xenofòbia, els privilegis, el masclisme i l’atac a les minories.

sana enveja 5

Alemanya va demanar perdó al poble jueu per l’Holocaust, també el va demanar a altres, com al poble txec al qual van ocupar. Espanya encara deu les seves disculpes als pobles llatinoamericans i a tantes altres colònies a les que han volgut aniquilar, com Catalunya. Mai ho farà. Spain is different però per mal.

Berlín i Alemanya han superat el passat, a Espanya no només no s’ha superat sinó que el passat roman, està viu ara, ho veiem cada dia.

Un altre setmana parlarem de Praga i les meves reflexions. Salut i Independència!

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

BARCELONA1

BARCELONA, CIUTAT SENSE LLEI

Cuando el río suena, agua lleva.

Un jove ciutadà d’origen xinés mort d’una pallissa donada per un grup de delinqüents de països de l’est, a la zona del Port Olímpic. Un home mort assassinat a la Plaça Prim, al Poblenou després de ser tirotejat en ple carrer. Una jove russa és segrestada, violada i assassinada per un grup de romanesos. Un home que volia robar a una perruqueria a Sarrià-Sant Gervasi, assassina al marit de la propietària del negoci que li volia impedir. Dos homes moren assassinats per baralles al carrer amb navalles i matxets, al Raval i a l’Eixample. Increment de furt i robatoris, a ciutadans i a establiments comercials. Baralles entre manters descontrolats. A casa m’expliquen que avui han robat a punta de navalla a fulanu, al treball em diuen que ahir van assaltar i li van treure el rellotge a sutanu, i a l’ascensor de casa un veí em comenta que fa dos dies al metro li van treure la cartera i el mòbil a menganu. Agressions a turistes i ciutadans.

I així cada dia. Quan li tocarà a algú proper?

Com a ciutadans tenim tot el dret a la nostra seguretat, un dret fonamental que ens han de garantir les institucions i no ho fan. Ara bé, deixa dos minuts el cotxe aparcat en un lloc prohibit però que no molesta a ningú, o passat 10 minuts de l’hora de la zona blava, i veuràs que quan tornes a buscar-lo, t’han “obsequiat amb una recepta” al parabrisa davanter en el millor dels casos. En el pitjor, el cotxe ja no està i a terra hi trobaràs el maleït trianglet que t’anuncia que la grua municipal ha fet de les seves i se l’ha emportat. Falten recursos? No. Es dediquen aquests a intentar saciar les ànsies recaptatòries municipals, inclòs a perseguir a grups de ciutadans que volen posar ordre organitzant-se en patrulles ciutadanes pel metro intentant tapar les negligències en seguretat de l’ajuntament barceloní.BARCELONA_2

Barcelona, ciutat sense llei. A Colau se li ha escapat de les mans una cosa tan important i bàsica pel benestar com és la seguretat. Els japonesos venen a Barcelona, envegen la nostra ciutat, el nostre clima, el nostre menjar, la nostra riquesa artística. Jo envejo d’ells poder anar a un supermercat i deixar la motxilla al carret de la compra sabent que ningú la tocarà. Que bonica és Barcelona però que insegura t’han fet. I mentre, que fa la nostra alcaldessa per solucionar un panorama que s’assembla cada vegada més a una novel·la quiosquera d’Estefania, a una peli del Far West però sense sheriff? Ella, somriu, somriu, somriu i... xerra, xerra, xerra.

BARCELONA3Somriu davant dels cada vegada més abundants homeless, okupes, carteristes i camells que campen lliurement pels carrers de la nostra ciutat.

Xerra per no escoltar que una ministra de Corea del Sud ha mort com a conseqüència de la caiguda soferta en un robatori.

Somriu per no assumir el que suposa que hagin robat cent mil euros a un membre de la família real qatarí.

Xerra per no sentir les esbroncades i xivarris que provoquen les manades etíliques de comiats de solter descontrolades que circulen i miccionen a qualsevol lloc la ciutat.

Somriu com sinó passés res, mentre a foscos portals de la ciutat s’agredeix sexualment i es viola a noies massa sovint.
 Xerra sense parar, mentre a la nostra i seva ciutat se segueixen produïnt desnonaments a dojo cada dia.

Colau va vendre el seu producte amb un embolcall que anunciava llum, tolerància i solucions davant dels drames humans, però el que ha fet ha estat apagar les llums i obrir les portes de la ciutat, de bat a bat, als aprofitats, als delinqüents, als incívics, a les màfies, als lladres, als assassins, a la mala gent en general.

Ella somriu i xerra, però no gestiona, no soluciona.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya