780 377 69548 42f470008e526ef2e0a311e304abf0ff   Catalunya serà competitiva o no serà

Immersos en un debat social sobre la viabilitat de una Catalunya independent, penso que és millor no quedar-se en la superficialitat evident de la quëstió, i anar directa al fons de l'interès que és si Catalunya serà competitiva dins del mercat mundial i si l’indepèndencia de Catalunya suposarà una millora per la seva competitivitat i la dels seus productes i serveis. En definitiva, la resposta a aquesta pregunta sobre la competitivitat dona també resposta a la pregunta sobre la seva viabilitat.

Comentar previament, que com economista no puc centrar-me en la recerca de la viabilitat com objectiu, sinó que el objectiu ha de ser i és la prosperitat. La cadena econòmica que té com objectiu la prosperitat, s’inicia en la competitivitat, així: competitivitat  productivitat  creixement  prosperitat.

Ara bé, com que l’economia és una ciència social, no només numèrica, no em de considerar que només serem competius si fem devaluació de la moneda, si baixem els salaris i si fem retallades, és a dir si seguim un model xinés. Això categoricament no és veritat, no al menys si volem ser competitius dins d’un model de sostenibilitat. Si volem ser competitius d’aquesta forma, hem de relacionar la competitivitat dins de la creació de llocs de treball de qualitat, i dins del model de benestar, que no és un model de malgastar com moltes vegades s’ha portat a terme. Cal per tant, un replantajament total en tot aquest model, i en el que afecta al sistema educatiu, sanitari, de pensions, d’administració pública més eficients, de innovació, etc... hem de canviar el xip, perqué és l’única solució.

Com aconseguir-ho doncs? Hem de capitalitzar l’economia a llarg termini, que significa dotar l’economia de millor capital en tots els seus aspectes, per tant, en el capital humà qualificat, en l’aspecte tecnològic, en les infraestructures, en l’aspecte organitzatiu i en l’aspecte social. S’ha de donar suport, i més en temops de crisi, a les inversions productives, per davant d’altres polítiques. Aixó que sembla molt bonic dir-ho, no és gens fàcil portar-ho a terme, ja que cal fer un replantajement, renunciar a coses com són ara, i perseguir nous reptes col·lectius.

Necessitem per tant unes estructures d’estat, on amb independència del tamany d’aquestes, siguin prou potents, autònomes, eficients i flexibles per aconseguir objectius que situin a les nostres empreses, els nostres productes i els nostres treballadors dins de l’economia global, donat que la feblessa de la demanda interna sembla que continuarà si estem dins d’Espanya, ja que:

  • El 25% de la taxa d’atur i el context de moderació o reducció salarial a les famílies porta a aquestes a disminuir al màxim el seu consum.

  • Les empreses apliquen contenció a les seves inversions, tant per la poca claretat en la possibilitat de retorn d’aquestes com per la dificultat d’obtenir financiació.

  • El sector públic no està en disposició, per les importants xifres de pagaments d’interessos, a realitzar polítiques orientades a millorar la competitivitat.

Es en aquesta situació, aparentment pesimista, on surten les oportunitats. Cal per tant, fomentar la vocació empresarial i protegir l’empreneduria com a clau i base pel futur de l’economia i de la creació d’ocupació. Es necessari la creació de negocis nous, la reforma i flexibilitat laboral no crearà per si sola ocupació excepte si hi ha creixement en els negocis.

La cultura de la iniciativa, la creativitat, l’innovació, l’esforç, la visió global, els idiomes i l’internacionalització, l’ètica i el risc no temerari, han de ser imbricats directament en el nostre sistema, des de l’educatiu fins el judicial, i no desmotivat per aquest com succeeix actualment. Un emprenedor que tanca una empresa, perqué el negoci no ha funcionat o s’ha esgotat, lluny de sentir vergonya, fins i tot repudi social, o ser perseguit com morós; ha d’estar motivat per desenvolupar i empendre nous negocis, noves petites i mitjanes empreses que generaràn ocupació.

Tecnologia, talent i tolerància, o les anomenades 3 “T’s” atrauen el negoci que conforma la nova economia dins del mon globalitzat, apartan-se dels models tradicionals. Les economies líders del futur seran les que es mostrin més capacitades per mobilitzar les capacitats creatives de la seva població i d’atraure talent creatiu de tot arreu del món. Ara bé, el talent ha d’aflorar, per aixó es requereix l’existència d’una societat lliure, oberta al coneixement compartit i plural.

Per aquest canvi calen emprenedors valents però també polítics valents que estiguin disposats a sacrificar en molts cops el que és urgent pel que és necessari.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

 images10 Des de una perspectiva econòmica el valor el podem definir com la qualitat de les coses per la qual és paga un preu. La definició remet als conceptes d’utilitat i de preferència. A més utilitat més valor de la cosa i per tant preferència en la selecció. No hem de confondre, però, el valor amb el preu. El valor és una magnitud subjectiva. Una cosa tindrà un determinat valor en funció de la percepció d’utilitat que tingui el consumidor sobre aquesta cosa. És a dir, com a consumidors tindrem la percepció d’haver fet un bon negoci quan adquirim una cosa a un preu inferior al valor que li assignem. Les empreses busquen afanosament la manera d’afegir valor al seus productes i serveis. I els consumidors hem de tenir el valor de saber valorar les coses correctament i defugir del consumisme descontrolat dels últims temps. O sigui, valor com a qualitat de coratge. Un coratge necessari en temps de canvis. Valor que necessitem per tal de donar més importància a una altre classe de valors.

Des de un punt de vista social, els valors són considerats com a punts de referència que donen una determinada orientació a la conducta i a la vida de cada persona i de cada grup social. Els valors són una conseqüència dels canvis i de les transformacions socials de cada moment. Per tant, la nostra escala de valors pot variar al llarg del temps. Per altra banda, hem de tenir molt clar que els valors han de ser acceptats lliurament, no poden ser imposats. L’única forma d’inculcar-los és mitjançant l’educació en valors. Esta formació de valors és un procés lent. La finalitat com a poble és aconseguir que les persones s’uneixen al voltant d’uns mateixos valors.

Catalunya és un poble que s’ha estructurat al voltant d’uns valors determinats. Valors que ens han fet ser com som. Venim, però, d’un temps en que moltes d’aquestes actituds positives han perdut part del seu valor. La transformació social que hem viscut ha fet que altres valors més materials siguin ara els dominants en l’escala de valors. És evident que n’hi han de valors emergents i d’altres en recessió. Per tant, cal identificar quins són els valors essencials, posar-los de relleu i reinterpretar-los al moment actual si s’escau. No ens podem permetre el luxe de renunciar a determinats valors.

El treball, per exemple, és un valor que s’ha de potenciar. S’ha d’educar en el treball com a mitjà de realització personal. Fomentant el valor del treball estem indirectament fugint de conductes fraudulentes, deshonestes o delictives. S’ha de valorar el treball i no la cultura de l’especulació, la picaresca i el “pelotazo”. L’esforç ens permetrà assolir tots els nostres objectius. Les persones i pobles que no s’esforcen mai aconseguiran els seus somnis i viuran les seves vides a la deriva. Ens hem d’esforçar per aconseguir els nostres objectius i no esperar que siguin altres qui arreglin els nostres problemes. La perseverança i la disciplina seran els nostres millors aliats en el nostre projecte de superació. També hem de ser humils i honests per saber valorar les virtuts dels altres sense renunciar a fer el màxim per millorar nosaltres.

Ens hem de organitzar en una societat justa per defugir d’actuacions arbitràries que generen violència, intolerància i mentida. Ser un poble que no tingui que recórrer a la força, la mentida i la por per imposar els seus criteris. Un poble que valori el respecte i la llibertat. Que és faci respectar i sigui respectuós amb els drets i les opinions dels altres. Que tingui la llibertat de poder viure d’acord als seus costums i la seva forma de ser. Llibertat per decidir quins valors vol tenir, quins valors vol inculcar, com vol educar en les escoles. Un poble assentat en el civisme i obert al món sense perdre els seus trets característics. Que tingui també el valor de la responsabilitat per prendre en tot moment les decisions correctes pensant en el benestar present i futur dels seus. Que tingui arrelat el valor de la cooperació com a mitjà per assolir un objectiu comú per damunt de l’individualisme exacerbat que estem vivint. Un poble, per tant, que tingui el valor polític d’oblidar les diferències i fer pinya per assolir l’objectiu de ser un Estat plenament sobirà.

A un poble que prioritzi aquests valors no hi ha res ni ningú que el pugui aturar.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat Nº 9496

cambioyt2  La pitjor de les pors és tenir por.

 

Segons els neurocientífics, davant d'una amenaça o por el cervell humà reacciona de forma espontàniament agressiva.

 

L'11 de Setembre i la manifestació de Barcelona, ​​marca perfectament la frontera entre els que han perdut la por i els que no. D'una banda hi ha els que han perdut la por, que són els que van estar, volien haver estat i no van poder o els que van donar suport, o ara donen suport a la manifestació a favor de la independència de Catalunya, que pel seu caràcter pacífic, lliure i democràtic estan en pau. Que és equivalent a dir els que donen suport a la independència. Enfront d'ells, els reaccionaris, els furiosos, els que amenacen, els que mostren una cara més agressiva, per tant, els que tenen por, els que no volen pau perquè estan en alerta, desconfien, que són els que no estan a favor de la independència, o el que és el mateix els que volen una Catalunya inclosa a Espanya.


El món actual, senyors d'aquesta Espanya retrograda i casposa, ja no és aquell en què els éssers humans vivien en cavernes, ni és aquell en què havíem de caçar bèsties o matar tot aquell que s'acostava per considerar-lo un perill. Afortunadament ja no ho és. I encara que moltes vegades ens sembli poc racional, es basa en diàleg i reflexió, per aconseguir consensos socials, econòmics i polítics que han de servir precísament per mitigar aquell instint primitiu agressiu.

 

Què preferim que ens governi per tant, un ésser agressiu o un dialogant? ... No val la pena ni contestar aquesta pregunta.

 

No obstant això, des del govern espanyol del PP i altres estaments pro-espanyolistes estem veient com una estratègia basada en la por i humiliació: que si els tancs, que si la guàrdia civil, que si el boicot, que si us expulsarem de la UE , que si el Barça haurà de vendre a Messi, que si us tallarem l'aigua, que si prohibirem no sé què, que si demanem més que ningú, etc ... Però és una cuirassa, una autodefensa, davant una por que és el que tenen aquestes faccions. La por és d'ells.

 

Els partidaris de la independència a Catalunya han perdut la por, i és curiós que l'hagin perdut com més informació hi ha, i l'han perdut perquè també han perdut qualsevol indici de confiança en les faccions a què abans m'he referit. Però no tenir por no significa no tenir inquietuds, és bo i saludable tenir, de manera que a continuació tractaré alguns dels punts que més preocupen al ciutadà que vol ser independent:

 

1.- Empreses catalanes

Em remeto a l'article "Adreçat a 'empresaris" que publiquem en economiacat.cat al juliol passat. Resumint s'identificaven alguns factors que les empreses necessiten de l'estat, com infraestructures, possibilitat de crèdit, prestigi, protecció davant morositat, minimització costos energètics, etc ..., que són els que ara ni garanteix ni pot considerar fer-ho.
Precisament pel pragmatisme dels empresaris, i per la defensa dels interessos de les seves empreses, i per tant dels seus propis, no ha d'inquietar una Catalunya independent, sinó tot al contrari. L'espoliació fiscal és tan dura i de tal dimensió que el bloc empresarial català, i no em refereixo a les grans empreses i lobbies financers precisament, sinó sobretot a les pimes que formen la gran majoria del teixit empresarial, els professionals liberals i els autònoms, han de ser una peça fonamental en la composició del nou estat independent, ajudant d'una banda i beneficiant per un altre en la construcció d'un estat millor.

També en el mateix article es comentava la curta temporalitat del boicot, en l'hipotètic cas que es produís, així com la importància del mercat espanyol, que ho és però menys, en la totalitat del mercat català, on les exportacions a Espanya redueixen de forma constant el seu pes sobre el total venut fora de Catalunya. Però encara que el boicot fos molt dur, l'empresariat li surt car ser espanyol.

 

2.- Sistema de pensions

Una separació dels sistemes espanyol i català, seria en si, una solució i no un problema per garantir les pensions. El sistema espanyol es basa en el fons de repartiment, és a dir, no existeix un teòric "sac" on es guarda els diners que s'ha pagat i quan ens jubilem, ens ho van donant poc a poc. Sinó que, els treballadors en actiu, en fer les seves aportacions, paguen les pensions. A Catalunya el nombre d'aportacions abans de la crisi era molt superior al nombre de pensions, es calcula l'ordre de 2500 milions d'euros anuals. És correcte dir, que aquest superàvit ja no és tal causa dels subsidis d'atur derivats de l'augment de l'atur. No obstant això, es pot assegurar que el retorn del dèficit fiscal generaria a molt curt termini un impacte molt positiu en matèria de creació d'ocupació, de manera que es mitigaria en gran part aquest efecte, tornant al superàvit tradicional. No en totes les àrees espanyoles és i ha estat així.

Tot el comentat sense entrar a valorar, que les aportacions dels catalans a l'estat espanyol són un contracte, i per tant, hi ha unes obligacions de l'estat espanyol a nivell individual amb les persones que han aportat cotitzacions a aquest organisme en un present, per recollir seus fruits en un futur.

 

3.- Pertànyer a la UE

Sense cap tipus de dubtes. Primer per un motiu legal, la Convenció de Viena sobre la successió d'estats en matèria de tractats, de 1978, contempla aquest apartat. En cas de secessió, l'estat actual es dividiria en 2 estats amb dos territoris però tots dos pertanyents sumen l'anterior estat-territori, de manera que els dos resultants tenen els mateixos drets sobre els tractats signats.

Però hi ha un altre motiu més poderós, el racional. Si de manera pacífica i democràtica un poble decideix lliurement el seu independència, no hi ha cap motiu per no reconèixer de ple dret, o el que és el mateix té tots els motius pels principis democràtics que tenen la UE de ser reconegut. En aquesta línia ja s'han expressat importants càrrecs de la UE, el més recent la comissària luxemburguesa i vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding. Tot això, sense considerar la importància de les més de 4000 multinacionals europees implantades a Catalunya, que amb seguretat, ia diferència del "fanal" d'Editorial Planeta, no estarien disposades a abandonar les seves inversions.

 

4.- Nacionalitat i llengua

Al principi s'haurà d'escollir entre la nacionalitat espanyola i la catalana, però realment tot dependrà de les relacions i tractats entre ambdós estats. Fins i tot podrien desenvolupar mecanismes, si hi ha separació amistosa, per tenir una doble nacionalitat, per als qui ho desitgin.

Excepte postures no majoritàries, crec que la majoria dels catalans entenen que el bilingüisme és un actiu, i que lluny de restar, suma. El sentiment que des de la resta d'Espanya, i per no haver viscut a Catalunya, es té sobre les imposicions de la llengua, són excepcions, falsedats divulgades per efectes propagandístics. La realitat és que els nostres fills, entenen, parlen, escriuen i llegeixen perfectament igual en castellà que en català.

 

5.- Viabilitat com a estat

Encara s'analitzarà a fons en un article posterior, l'economia catalana és evident que no només seria viable sinó que seria un dinamitzador de l'economia al sud d'Europa, aportant avantatges als països veïns.

 

6.- Prohibició del referèndum

Tant per al realitzar el referèndum, utilitzant el cens electoral, com per realitzar una consulta popular, utilitzant el padró municipal, cal l'autorització del govern espanyol. Del govern espanyol ho podem esperar tot, encara que en una situació de debilitat i descrèdit a nivell internacional, possiblement existirien pressions per no enterbolir a una àrea productiva com és la catalana, a nivell econòmic, i que ha donat una lliçó al món del seu civisme i democratització. Ara bé, si malgrat tot, n'hi ha prohibició, hi ha altres vies més directes com unes eleccions plebiscitàries o fins i tot per decisió del Parlament català, com ha fet Kosovo o va realitzar Eslovènia en els seus dies, la jurisprudència ens acompanya en aquest cas.

Concloent, la majoria de la societat catalana ha perdut la por, ja que és coneixedora que el camí d'una Catalunya com a estat propi, encara que amb incerteses, és millor que l'espoli que es rep des d'Espanya i aquesta perjudicant greument la seva economia, a tots els nivells. Tenim tot el dret a tenir inquietuds, és més són necessàries per superar reptes, però no caurem en la por que ens volen injectar ni en la humiliació que volen que suportem perquè siguem, continuem sent, una colònia submisa, que seu incapaç de tirar endavant per si sola. No ho som senyors, som una nació, una diversificada, interessant i bonica nació, basada en els principis democràtics, amb una història i tradicions pròpies que volem mantenir, amb un gran esperit lliure i emprenedor, que vol decidir i té tot el dret a fer-ho, ser un nou estat a Europa.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

burro catalan  Les marques ... venen.


A part de la realitat material que és el propi producte, hi ha una realitat psicològica o emotiva, que és la que aporta mentalment als consumidors seguretat, prestigi, qualitat, solidaritat, etc ... Considerant aquesta precisió, es pot entendre com algunes marques superen l'interès dels consumidors més que el mateix producte, aportant uns valors afegits per sobre d'aquest. Així les persones solen escollir les marques per afinitat, el mateix que als amics. Al contrari, com els enemics, les persones menyspreen algunes marques per antipatia o experiències no agradables.


Traslladem ara aquest debat a marques territorials. "Made in Germany" sol ser imatge de producte de qualitat, i per suposat un mateix producte amb aquesta marca podrà vendre més car que "Made in Sri Lanka". "Made in Japan" aplicat a tecnologia és una marca que fa cotitzar més els productes que la tenen que "Made in China", independentment que sigui el mateix producte o no.

La marca Barcelona, ​​el made in Barcelona, ​​s'associa a vivacitat, joventut, dinamisme.

Facin la prova, vagin a l'estranger i comentin que vostè viu a Barcelona, ​​gairebé la totalitat de respostes serà "Beautiful Barcelona" o "Ohhhh! Barcelona "o" very nice city ". El món coneix a Barcelona, ​​i la seva marca ven, suma i dóna prestigi. Això explica que algunes marques hagin incorporat el nom de la ciutat a la seva marca, trobem Custo Barcelona, ​​o Mango que ha incorporat Barcelona al seu logotip. A vegades, el nom de la ciutat s'associï a nivell de màrqueting amb ciutats properes, així Ryanair anomena Reus com Reus-Barcelona i Girona com Girona-Barcelona, ​​o el cas del projecte d'oci ubicat al costat de Port Aventura que es dirà Barcelona Word per motius comercials empresarials, però estarà a més de 100 quilòmetres de la capital catalana. El problema és que en massa ocasions la marca Barcelona s'associa a Espanya.


Catalunya, ara, ha d’establir la seva pròpia marca, la seva imatge, dins d'una estratègia d'internacionalització. És molt costós fer-ho, per això ha d'aprofitar la marca Barcelona, ​​que és la millor de les plataformes per impulsar una marca cosmopolita i d'acord amb la que es té de la ciutat comtal al món. En aquests moments, Catalunya ocupa diversos titulars de la premsa mundial, però pensem que és efímer, així que s’hauria de moure amb rapidesa, per no tornar a ser transparents. Els turistes que van Edimburg o Inverness diuen que van a Escòcia, de la mateixa manera, hem d'aconseguir que els que van a Barcelona, ​​Tarragona o la Costa Brava diguin que van a Catalunya i no a Espanya.
Ens beneficia, a nivell de marca Catalunya i de marca Barcelona, ​​el desmarcar-se de la marca Espanya, que cotitza clarament a la baixa, s'associa a la venda de sol, toros, platja i festa, així com a l'arrogància i a la “siesta”, el seu descrèdit internacional ha augmentat per la mala gestió de la crisi.

La marca Barcelona és ​​molt coneguda per l'esport (el Barça), la cultura i arquitectura (Gaudí) i el turisme. La marca Catalunya, molt menys coneguda pot ser-ho perquè té molts actius que oferir i exportar, alguns ja són un xic coneguts com l’aspecte empresarial (via empreses establertes, sobretot asiàtiques). Ambdues marques han d'anar de la mà mútuament i ser complementàries. Poden ser-ho, però per projectar i vendre necessitem menys diplomàtics, i més personal actiu i especialitzat en el màrqueting.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

754 3  L'any 2003 vaig col·laborar en l'estudi de l'impacte socioeconòmic del sector logístic a Barcelona i la seva projecció a Catalunya, desenvolupat per la UB, constatant que el dèficit d'infraestructures existent a Catalunya asfixiava, literalment, a l'economia d'aquest territori.

Doncs bé, la situació avui és pitjor, sent les seves deficiències greus un factor fonamental, sinó "el" factor fonamental de preocupació en el món empresarial català, i representant un problema també a l'Estat espanyol, ja que s'està frenant en gran mesura la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes.

Cal considerar que la inversió pública, en general, i la d'infraestructures de transport en particular, és un dels instruments públics que incideixen amb major grau, i de forma més directa, en el creixement agregat i en la distribució geogràfica de l'activitat econòmica. .
Si seguim criteris econòmics, les inversions s’haurien de realitzar seguint criteris d'eficiència econòmica, és a dir, on les rendibilitats puguin ser majors. El problema rau que a l'Estat espanyol s'ha pensat de manera continuada que es tractava de rendibilitat o eficiència política i no pas econòmica, el que ha comportat i comporta moltes vegades el fracàs.
Només així es pot entendre com a l'Estat espanyol el model actual de transport és el mateix que l'existent al segle XVI, és a dir, el radial, i amb un node central, el qual és Madrid. Aquest model arcaic i improductiu, és el que acaba generant la percepció de tracte injust i malestar.

Després del franquisme i durant els 20 anys següents, les inversions públiques a Catalunya van créixer de l'ordre del 3% anual, mentre que a Espanya era de gairebé 4,5%, és a dir, un 50% més de creixement anual a Espanya que a Catalunya . Aquesta tendència no ha canviat molt en els últims anys. Malgrat que les inversions a l'AVE Madrid-Barcelona, ​​han fet crèixer el percentatge català en els últims anys, encara hi ha un diferencial negatiu si s'inclou aquesta inversió, de manera que les inversions suposen el 0,70 del PIB de Catalunya, mentre que a la resta de l'Estat suposen el 1,1% del seu PIB. Hi ha, per tant, un greuge comparatiu, però amb l'agreujant que és continuat i sobretot aquest nivell d'inversió a Catalunya és insuficient, ja que està 4,5 punts percentuals per sota del pes específic del PIB català, que es pot afirmar clarament que, els retards en aquestes infraestructures i el seu relatiu poc potencial adequat al producte econòmic que genera i la població que habita i treballa, constitueixen un perill en la situació d'avantatge competitiu amb altres regions europees mediterrànies, i suposen asfíxia al desenvolupament de l'economia catalana i de l'Estat espanyol, al que cal afegir una major pressió fiscal mitjançant impostos que en la majoria de territoris de l'Estat, i ja posats, una proporció més elevada de peatges.


La inferior dotació de Catalunya en infraestructures de transport respecte a altres zones europees en les que Catalunya està en competència directa com són Roine-Alps, BJA Saxònia, Baviera, Llenguadoc-Rosselló, Badem-Württemberg, Llombardia-Piemont, entre d'altres, el porten a una situació de pèrdua de competitivitat. Així, la mitjana d'aquestes regions respecte als estocs que tenen en infraestructures de transport és del 18% del seu PIB, respecte al 14% del que disposa Catalunya. Però si a més considerem la població i la superfície, arribem a la conclusió de que Catalunya és la pitjor equipada de les regions esmentades, disposant de només el 65% del nivell d'equipament respecte a la mitjana de les altres àrees esmentades.


Més dades, el PIB català representa al voltant del 20% del conjunt de l'Estat, i la població és el 16% del total. No obstant això, la inversió pública pressupostada directa del govern central és de l'ordre del 5% només. El dramatisme es veu més si comparem la inversió de l'Estat per habitant, que és de 50 €, és a dir, 3 vegades menys que la inversió de la resta d'àrees de l'Estat. Per si fos poc, hem de contemplar que aquestes dades es refereixen a la inversió pressupostada, si comparem amb la realitat observem que en els últims anys només s'executen una mica més del 50% de les inversions pressupostades a Catalunya, per tant, el valors abans esmentats disminueixen a la meitat pràcticament.
És cert que les inversions de la Generalitat en infraestructures no han ajudat a augmentar aquestes xifres, però és que no serveix de res traspassar competències sinó hi ha el mecanisme de finançament.

La insuficiència d'inversió pública a Catalunya, només ha estat compensada parcialment per part dels ajuntaments. Però clar, res és gratis! Aquesta inversió ha tingut com a contrapartida un major esforç fiscal dels ciutadans catalans. Així 6 de les 10 ciutats de l'Estat amb més de 50 mil habitants, i amb més pressió fiscal són catalanes, encapçalant aquest "dubtós honor", Badalona i Barcelona amb un índex proper al 80, l'Hospitalet amb 73,5. Per contra, comentar que l'índex de Madrid no arriba ni a 50, i el de Salamanca no arriba a 20.


Si dolent era el quadre pintat, encara pot ser pitjor, així el Pla d'Infraestructures del Ministeri de Foment té una previsió d'inversions en els futurs anys proper al 12% del total de les comunitats, de manera que el dèficit d'infraestructures no només és històric, sinó també futur, el que lluny de buscar solucions, agreujarà els inconvenients ja existents, per exemple en la capacitat de les carreteres catalanes, el que suposa un gran problema per a les empreses de distribució, on el ministeri de Foment inverteix menys del 10% del total de l'Estat, i menys de la meitat del que inverteix en la resta de l'Estat si considerem el PIB.

També en l'aspecte aeroports, on AENA aposta de forma clara i progressiva per Barajas, deixant de banda al Prat, tot i que l'estirada de Barcelona ha suposat que el Prat hagi superat en el 2012 a Barajas, per primera vegada, com a punt d'origen i destinació de passatgers.
En el cas dels ports, més del mateix; hi ha una inversió inferior al 15% del total, quan el tràfic de mercaderies és del 20%.

El metro no és una excepció, existint una clara diferència d'inversió, de gairebé el doble, entre el de Madrid i Barcelona, ​​que es reflecteix any a any amb una diferència en creixement de nombre d'estacions i quilòmetres.


Tot aquest empatx de dades, crec que és suficient com perquè les conclusions no siguin necessàries ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493