Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 08 Març 2020

Vist: 2825

• Catalunya
• Perpinyà

CATALANES I CATALANS DEL NORD

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrere hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Fets i esdeveniments com els de la setmana passada ens fan recordar una cosa que no hauríem d’oblidar en cap moment, i és que més enllà d’aquella frontera que espanyols i francesos ens van posar pel mig al segle XVII amb el Tractat dels Pirineus, també hi és Catalunya, i també hi ha catalanes i catalans, catalanes i catalans del Nord.

Més enllà del mur, el mur polític, cultural i ideològic que espanyols i francesos van voler imposar-nos, hi ha vora de 400.000 catalans, concentrats demogràficament a la plana de Rosselló i a la capital, Perpinyà. A França, ser català i pensar-hi com a tal va ser perseguit, especialment amb l’arribada de la Revolució Francesa on va arrancar una forta repressió contra la llengua catalana i les institucions, on cap funcionari podia exercir si no parlava francès, els monjos catalans van ser substituïts per francesos, i l’ús del francès en escrits públics era obligat. El català va perdurar fins al segle XX mitjançant la tradició oral, igual que a l’Espanya de la dictadura de Franco. En aquest moment, la Història de la Catalunya Nord es separa totalment de la de Catalunya del Sud, es viuen dos mons, on la primera participa en les dues Guerres Mundials que porten als seus ciutadans a accelerar en gran part el procés d’adopció del sentiment nacional francès, i on la Catalunya sud ho fa a la guerra civil espanyola. A partir de la Segona Guerra Mundial, molts pares decideixen parlar amb francès als seus fills adduint que el francès era una eina d’avançament social i d’utilitat universal. L’any 2007, el Consell General, declara l’oficialitat de la llengua catalana, juntament amb el francès però el mal cultural ja està fet, només el 30% de la població declara que pot parlar el català, si bé un 70% diuen que l’entenen.

Però malgrat els més de 300 anys que han passat des de l’esquarterament del territori, malgrat l’al·lèrgia, intervenció i repressió dels dos grans imperis contra tot allò que era i és català, malgrat el camí històric recorregut per cadascuna de les dues “Catalunyes”, hem pogut veure el darrer cap de setmana que tenim moltes coses en comú, molts sentiments compartits i molts més a compartir, la mateixa cultura i la mateixa identitat original i esperem que futura, i que som el que érem i sempre hem sigut, malgrat tots els obstacles i putades que ens han fet procedents de tot arreu, malgrat totes les amenaces, coaccions, insults i danys que hem rebut, som una nació que batega fort com ho fa un cor que té energia, vitalitat i està sà.

Som un únic poble, un únic cor, un cor molt gran que ens oxigena de democràcia i llibertat, dividit en dues parts, on les cavitats inferiors, els ventricles són la Catalunya Sud, i les cavitats superiors, les aurícules són la Catalunya Nord. Tenim molts i sòlids vasos comunicants. Sempre que una part ha necessitat a l’altra part, sap que hi ha pogut comptar-hi. Sense la Catalunya Nord no hi hauria hagut referèndum a la Catalunya Sud, ells van establir el centre operatiu on a l’estiu del 2017 arribaren i es repartiren les urnes, i ho van fer sense demanar res a canvi, ho van fer per solidaritat, per fraternitat i per compromís nacional amb els seus compatriotes catalans, no francesos. Molts d’ells van plorar emocionats al veure sortir les primeres urnes de plàstic de les caixes que transportaven dels camions, elles i ells no podrien votar però elles i ells farien possible que la democràcia es pogués exercir a cadascú dels col·legis electoral del Sud.

Gràcies catalanes i catalans del Nord per l’estimada rebuda que ens veu donar. Gràcies catalanes i catalans del Nord no només per fer-nos sentir com a casa si no per fer-nos entendre que estàvem a casa nostra. Gràcies catalanes i catalans del Nord per fer possible i saber portar una convocatòria d’aquesta envergadura, mai vista a Perpinyà, la capital de la Catalunya Nord. Gràcies catalanes i catalans del Nord per ser uns lluitadors incansables per la causa de tots, gràcies per ser com sou i voleu ser. Gràcies catalanes i catalans del Nord per considerar els nostres Pirineus com el centre del país, i no com la frontera divisòria.

Ens veiem el 11 de setembre, la nostra que també és la vostra Diada. Ens veiem el 7 de novembre, la vostra que també és la nostra Diada.

Tant si venim del Nord, com si venim del Sud, som tots germans, som un sol poble català, i com deia Companys “la causa de la Llibertat i la causa de Catalunya són una sola i mateixa causa”.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 23 Febrer 2020

Vist: 2275

• Catalunya
• Perpinyà

EL CAMÍ DES DE PERPINYÀ

La independència no és improbable ni impossible, és imparable.

Amb un començament tant contundent com ple de convenciment he volgut començar l’article d’avui. I per què estic tan convençut?

En primer lloc, perquè no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho. Hi ha de decebuts, altres d’emprenyats, indignats, molts estan cansats i són pessimistes davant la manca de determinació, unió i lideratge intern, així com, de les agressions constants que vénen des de fora, des de les “espanyes”, tant sigui l’Espanya de dretes com la d’esquerres.

En segon lloc, perquè els ciutadans independentistes catalans hem reafirmat persistentment una sòlida consciència de voler pertànyer a una nació republicana catalana, trencant i passant per a sobre de normes i lleis imposades per l’estat espanyol. A Catalunya hem organitzat, votat i reafirmat que volem la independència, amagant urnes a qui ens les volia prendre, defensant-les davant de les porres i pallisses arbitràries de les forces d’ocupació, i triant de forma majoritària l’opció desitjada, el sí a la independència, el no a Espanya.

En tercer lloc, perquè la independència és un moviment transversal, estem a tots els llocs de Catalunya, som de totes les classes socials, som de qualsevol edat. No és un moviment concentrat en una zona, com ho és el moviment espanyolista (no utilitzo, ja ho sabeu, els termes constitucionalista ni unionista, són erronis) que es concentra a les ciutats, àrees metropolitanes d’aquestes i en indrets molt específics. No és un moviment d’ultradreta o esquerres sindicalistes. És un moviment de gent gran, mitjana edat i joves. L’independentisme és un moviment generalitzat.

Cap independentista vol tornar a l’autonomisme, cap independentista vol seguir ser governat des d’Espanya on no ens entenen ni ens volen entendre, cap independentista vol tenir un rei i menys un rei fatxa, cap independentista vol estar en un lloc sense democràcia ni llibertat, cap independentista vol estar en un model econòmic-polític en què els vots són comprats a canvi de mantenir una economia basada en la subvenció, cap independentista vol que les lleis siguin interpretades i administrades per jutges prevaricadors que defensen els interessos de l’extrema dreta franquista des de fa més de vuitanta anys, cap independentista vol que el català estigui constantment sota amenaça i serveixi de moneda de canvi sinó que sigui una llengua respectada, cap independentista vol ni creu en una taula de diàleg amb el govern espanyol que sabem no servirà de res, on no es va a dialogar i que només servirà per fer-nos perdre el temps, desorientar-nos i restar-nos més energies, cap independentista vol seguir vivint en un país en què l’odi, l’escarni i els insults es reben simplement per pensar diferent, simplement per ser independentista.

El proper cap de setmana a Perpinyà és important. Després d’un temps aturats, el camí des de Perpinyà ens porta als independentistes a tenir de nou l’oportunitat de confirmar i refermar que volem reconstruir una estratègia conjunta.

A Brussel·les hi vam ser per donar suport als exiliats i presos, i ens vam guanyar el cor dels ciutadans flamencs que al·lucinaven davant d’aquella demostració de civisme i llibertat. També hi vam ser a Madrid, territori hostil i jutges podrits, per protestar davant un judici sumaríssim contra la democràcia i una persecució contra la llibertat dels presos i exiliats, i on la Cibeles va acabar portant la senyera estelada. Ara toca Perpinyà, el lloc és adequat, escenifica el retorn d’exiliats a casa, a la Catalunya Nord, territori històricament català, administrativament francès però que el proper cap de setmana serà català, només català, i independentista, només independentista.

A les portes d’una convocatòria electoral, avançada per la crisi de confiança entre els dos partits independentistes majoritaris i socis de govern, uns partidaris de la taula de diàleg de la “señorita Pepis” i els altres amb el President de la Generalitat desposseït del seu escó, malgrat la inexistència de sentència ferma, apareix la figura de Puigdemont a Perpinyà que simbolitza com ningú en aquest moment la figura de l’independentista, pacífic, odiat i acusat del que no és, persistent, tossut amb les idees que defensa, perseguit, mal vist, convençut i lliure.

El President Puigdemont és un símbol però no és tot l’independentisme, Perpinyà no ha de ser capitalitzat pel President, ni ha de ser el gran acte de precampanya electoral de JuntsxCat, ha de ser el gran acte per tornar al camí que ens ha de portar a la independència. Perpinyà no ha de ser el dia del triomf dels exiliats, ha de ser-ho també dels presos, dels represaliats i de totes les persones que lluitem i ens la juguem contra l’estratègia repressiva espanyola, ha de ser el dia de tots els independentistes units per a sempre amb l’objectiu comú: una Catalunya independent, lliure i millor. Perpinyà ha de ser el dia del final de l’autonomisme i la claudicació de continuar seguint jugant amb les regles dels nostres enemics, ha de ser la fi dels equidistants i dels dirigents de partits que no fan cas a les bases, a les que tenen captives i sense participació en les seves sectorials (i ho dic pels dirigents d’ERC).

El dia 29F, tothom a Perpinyà i tothom amb Perpinyà!. I quan dic tothom dic tots els ciutadans independentistes, els que busquem unir i no dividir, la gent d’Òmnium, la gent de l’ANC, els ciutadans simpatitzants amb les idees de la CUP, els de JuntsxCat, els d’ERC, els d’altres partits que creguin amb la democràcia, però la democràcia de veritat, no la democràcia que ens han venut des d’Espanya, que no és una autocràcia encoberta però que no té res de democràcia, com sabem.

Perpinyà, la Catalunya Nord va ser un territori clau en la celebració del Referèndum de l’1-O, i ara ha de ser clau per agafar aire de nou, un aire que ens oxigeni els pulmons, la sang i el cervell per encarar, de forma decidida i lleial, continuada i determinada, el camí cap a la República Catalana.

#CapAPerpinyà #29F #TothomAPerpinyà     Som-hi! doncs.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 10 Febrer 2020

Vist: 2750

DE LES BARRICADES A LES MARISCADES

La imatge dels polítics d’esquerra i “republicans” espanyols aplaudint quasi durant cinc minuts seguits al rei d’Espanya, Felip de Borbó, és realment colpidora, i tan angoixant com veure que els mateixos que van aplaudir al monarca, van vetar l’endemà la publicació del negra full de serveis del torturador i assassí franquista conegut com a Billy el Niño.

No ho puc entendre perquè no hi ha cap explicació, per molt que Irene Montero i Ada Colau vulguin vestir-ho que es tractava d’un signe de respecte cap a les institucions i cap a la figura del cap de l’estat. Liants!

Un republicà mai pot aplaudir un rei, mai, menys a un rei que és hereu d’una dictadura i molt menys encara, a un rei feixista de mena que no respecte a res ni a ningú, un antidemòcrata contrastat, un personatge convençut que està per a sobre dels altres. Aplaudir-lo no és respecte, és submissió, és no tenir cap tipus de dignitat, és ser un miserable com el rei també ho és. Però, que volem esperar d’una alcaldessa que diu ser d’esquerres però el que és realment, és una hipòcrita capaç de pactar amb la ultradreta, i el diable si cal, per seguir apoltronada en el seu càrrec.

De les barricades a les mariscades. Quins temps aquells que la gent d’esquerres arribaven a ser polítics defensant les seves idees, eren persones de lluita democràtica, de fermes idees antimonàrquiques, molts eren sindicalistes, obrers que es jugaven el seu lloc de treball en defensa dels seus companys de reivindicació, de forma desinteressada i gratuïta. Aquell model ha canviat, ha desaparegut per complet, s’ha extingit i s’ha substituït per un format de republicans d’esquerra de pacotilla, covards i vividors, especialistes a tenir la cara molt dura, menjadors insaciables de gambes, llagostins, cloïsses i tota mena de fresc marisc en cars restaurants, polítics dissenyats per no donar un pal a l’aigua en tota la seva vida, éssers metamòrfics sense cap classe d’ètica que de la nit al dia ara passen de maoistes, chavistes i castristes a convertir-se en progre-pijos amb la cartera plena de bitllets, senyors i senyores fets per enganyar i aprofitar-se dels ciutadans i contribuents dels que diuen defensar. 

A Catalunya, les coses no canvien, tant ERC com CIU (ara PDECAt o JuntsxCAT o el que sigui), es van apuntar al procés sobiranista, que va arrencar amb dinàmica pròpia durant la crisi capitalista, sense comptar amb els partits de sempre, amb dirigents que eren i són autonomistes. La societat estava fastiguejada d’ells, de la corrupció del pujolisme de CIU, i de les aliances inútils d’Esquerra amb el PSOE convertit ja amb el rovell de l’ou de la burgesia espanyola. Cap d’ells ha estat a l’altura, tampoc la CUP que no sabem a què juga, o potser és que no juga a res que és el més probable. I mentre el temps passa, les il·lusions s’adormen i ens venen un diàleg que no existeix, una negociació amb l’estat espanyol que sabem es tracta d’una presa de pèl, d’una fal·làcia escènica per encegar-nos novament, d’una maniobra estafadora per descavalcar de l’escenari una lluita del poble pel seu benestar, una mandanga com ho van ser les famoses estructures d’estat que mai van existir. I tot, per una mariscada.

Cap dels que estan liderant els partits ens interessa, hem de passar per sobre d’ells, hem de triar a nous líders independentistes de veritat, republicans de veritat, lluitadors de veritat que estiguin disposats a tot, disposats a deixar el marisc per tornar a les barricades, disposats a arribar fins al final per assolir l’objectiu que ens farà millors, i que ens porti a celebrar d’una vegada per a totes una victòria i no una derrota com a Diada Nacional.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls

Escrit per Xavier Mas i Casanova

Categoria: CATALUNYA

Publicat el 27 Gener 2020

Vist: 2104

QUAN TOT CANVIA, TOT SEGUEIX IGUAL A CASPALAND

Vaja, vaja! Amb la setmaneta.

Mentre el món canvia el seu clima de manera inexorable, l’estat espanyol utilitza el seu instrument jurídic per aferrar-se al seu passat dictatorial.

Pels que encara pensàvem que el canvi climàtic era una cosa encara llunyana i no ens tocaria viure els seus efectes en dècades, pels que vèiem el desglaç i desaparició de les glaceres com un tema espectacular en els reportatges del National Geographic, pels que combatíem les onades de calor comprant més aparells d’aire condicionat, pels que no ens volíem adonar de la migració d’aus i plantes arreu dels diferents territoris en la recerca de nous ecosistemes per a poder viure, pels que no volem plantejar-nos els motius pels quals les gavines cada vegada estan més dins de la ciutat caçant escombraries enlloc del mar caçant peixos, per a tots nosaltres, els incrèduls, els panxa-contentes, ha arribat un inesperat convidat masculí amb nom de dona, El "Glòria", que ha entrat devastadorament a casa nostra enderrocant la porta sense trucar ni demanar permís per fer-ho, ha devorat amb una sola queixalada els nostres litorals marítims, ha fet màgia fent desaparèixer davant dels nostres ulls les nostres platges, ha esclafat violentament les línies elèctriques i conduccions d’aigua, ens ha deixat sense paraigües, ha arrasat els nostres cultius, ha tirat per terra els nostres arbres i ha desmantellat els nostres hivernacles.

El "Glòria" ha marxat, però ens ha avisat que la crisi climàtica està amb nosaltres, es tracta d’una emergència del present que s’ha d’afrontar, en vindran d’altres i cal estar preparat per sobreviure, conviure i viure.

El clima ha canviat, el món canvia, i quan tot canvia, tot segueix igual a Caspaland, un Parc Temàtic que fa més de 80 anys que resisteix, encara que resisteix malament, el pas del temps. Malgrat que el parc rep habitualment, cada vegada més habitualment, l’aplicació de capes de pintura a dojo, aquestes no arriben a tapar mai la realitat de les seves estructures que estan velles, corcades i podrides per dins.

Caspaland no és el nom oficial del parc però és com tothom el coneix avui. Abans d’inaugurar-lo, l’any 39 com a Frankoland, va ser necessari enderrocar i netejar a fons tot allò que feia nosa, el que molestava i era un destorb. Els encarregats de portar-ho a terme van ser els militars i els policies polítics, que encara formen part de l’immobilitzat del parc. Van haver de netejar la terra de les males herbes que havien crescut, de dissidents, de comunistes, de rojos com ells deien, de gent que pensava però pensava diferent. També va ser necessari (i frapant per a ells) utilitzar explosius, com les bombes que van llançar a Sant Felip Neri, assassinant a desenes d’innocents, la majoria d’ells eren nens, danys col·laterals va dir la seva propaganda. Tot pel parc. Tot per Caspaland, un parc de l’horror fet a imatge i semblança del Naziland a Alemanya i Mussoliniland a Itàlia.

A la mort del fundador del parc, el seu hereu JCB, va decidir canviar-li el nom i que passés a ser un parc lúdic enlloc d’un parc de l’horror, que és el que reclamava la gent. Va fer una rentada d’imatge i una nova capa de pintura, aquesta vegada brillant, també va retolar de forma ben visible i a tot arreu el nou lema del parc “cap a una transició”. Però malauradament res canviava, tot era igual de forma estructural, ni el lloc, ni les atraccions, ni els escenaris, ni els mobles, ni els empleats.

I aquell parc que havia de reconvertir-se i ser l’exemple de reconversió d’altres parcs que volien fer-ho, va seguir sent el mateix parc brut, obscur, vell i ranci de sempre, el mateix Frankoland, el Caspaland de sempre.

Alguns dels seus visitants, van confondre la realitat amb la ficció i van ser enganyats, pensant que la transició havia existit realment i ara el parc era un lloc agradable per passejar i viure on es governava en democràcia i respectant l’estat de dret. Tot mentida i confusió, la mateixa confusió que tenen els visitants del parc quan veuen deambular pels seus carrers a personatges com Torrente i Martínez el Facha, amb altres com Jiménez Losantos, Marhuenda, Inda i Abascal, sense poder distingir quins són els de ficció i quin són els reals.

Des de fa uns mesos (potser anys), com ja se li veia el llautó, i aprofitant l’arribada de l’hereu de JCB, de qui diuen que està “mu preparao”, Caspaland ha iniciat un intent de nou rentat d’imatge, fent veure que la justícia està per sobre de qualsevol ciutadà, i que la Llei és per a tothom, però clar, com Caspaland és com és i res no canvia des de la seva inauguració, la nova capa de pintures ha consistit només a vestir amb togues els més fidels i fanàtics al règim, i dividir el parc en 4 territoris, el Supremoland, l’Audiencialand, el Superiorland i el Constitucionaland. Una divisió que no és tal, tot segueix igual.

Han augmentat el nombre d’espectacles en aquests territoris del parc, així a Supremoland hem contemplat atònits el seu show estrella, “el Juicio del Procés”, una tornada a l’horror que mai ha deixat d’existir al parc, amb gran ressonància internacional, que dona i seguirà donant molt a parlar i fer. D’aquest show se’n està parlant fins i tot, a molt Parlaments democràtics, a Nacions Unides i a Amnistia Internacional. Ara que aquest espectacle ha acabat, n’ha començat un de nou en una sala més petita però igualment macabre, la sala JEC, sota el nom “la expulsión del President Torra”, basada en com uns jutges prevaricadors dominen tota una societat, se’n riuen de les Institucions i acaben per fer fora al líder escollit pel poble. Bé encara no ha acabat, però tots sabem com acaba.

A més, aquesta setmana, la setmaneta que dèiem a l’inici de l’article, estem d’estrena, a Audiencioland ha començat “el Juicio de Trapero”, la segona part de la "saga del Procés", y que narra les peripècies d’un policia del cos dels Mossos, a qui el poble va considerar un heroi per fer bé la seva feina un mes d’Agost del l’any 17, i a qui ara els jutges tramposos i venjatius sotmeten a una farsa de judici. Aquest show té un missatge pedagògic, vol deixar clar a milions de persones, i a generacions i generacions de policies que qui manen són ells, els jutges. La factoria creativa de Caspaland, del tot autofàgica actualment, no para, ja està preparant el final de la seva antológica trilogia, “El retorno de Puigdemont".

Malgrat els calers que es gasten en promocionar el producte, i les capes i capes de pintura, la resta del món ja no compra entrades pel parc, ara les han de regalar, són gratuïtes i per entrar només calen 4 requisits que diuen patriòtics i per ells són imprescindibles: ser violent o acceptar la violència, ser anticatalà, no respectar la llibertat de pensament i d’acció dels altres, i no ser gens demòcrata.

Caspaland seria per riure sinó fos perquè és un autèntic drama.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya