Economiacat manipulacioQUAN LES MENTIDES ESDEVENEN REALITATS

“Una mentida repetida mil vegades esdevé una realitat”.

És el que deia Göbbels, el cap de propaganda del partit nazi i després del Tercer Reich, un dels principals pilars sobre el que es va assentar la popularitat del nacionalsocialisme en els anys de l’emergència del fenomen, i la seva resistència en els moments de la derrota. Les bombes queien sobre Berlín, i els aliats començaven a entrar pels seus carrers, i encara molts alemanys creien convençuts en la seva victòria.

L’experiència va posar de manifest, de forma extrema, com les societats poden creure en qualsevol missatge si aquest es presenta de forma adequada. Avui, sectors poderosos segueixen utilitzant de forma conscient la mentida com mitjà per manipular la ment de persones sobre les quals es vol influir i així aconseguir que acceptin el que és inacceptable i recolzin els seus plans. Per aquesta finalitat, només cal exercir un poder absolut sobre els mitjans de comunicació social i les institucions que transmetin ideologia, entre elles, una escola uniforme, per repetir incessantment una no veritat convenient i fixar de forma comuna, les pors, els odis i les inseguretats. La repetició d’una mentida fa que la ment s’adapti a ella, per escoltar-la, percebre-la i acaba per ser incorporada a l’àmbit propi de pensament, generant profundes creences, basades en aquella no veritat.

Quan les mentides esdevenen realitats. Que els jueus eren un mal per la societat alemanya, la font principal de els seus problemes, és una gran mentida, una bestiesa, però la repetició d’aquest missatge a la societat durant el període nazi, va suposar la interiorització per parts dels alemanys d’aquesta asseveració com una realitat, i va justificar el genocidi. No és gratuït l’estreta relació entre poder i mitjans de comunicació.

Amb l’emergència de les xarxes socials, i la multiplicació que comporta de veus independents i alternatives de la informació, podríem pensar que aquesta imposició de la mentida com realitat és més difícil, però les xarxes també tenen les seves pròpies mentides, reforçades amb la immediatesa que busquen per connectar amb les percepcions dels usuaris. No importa el mitjà pel qual es transmet un contingut, sinó que el que és important és la intenció de què es comenta. A la comunicació per Internet, la gent busca confirmar les seves percepcions més que no pas construir arguments o contrastar opinions, és més important el què es diu i com que per què es diu.

Aquest fet és el que explica els motius pels quals els espanyols, tenint accés per Internet a tot el que ha passat a Catalunya, no s’han assabentat. No és que no s’hagin assabentat, és que no s’han volgut assabentar. Per què un company de feina, el dia del sopar d’empresa a Madrid, no havia vist les imatges de les brutals càrregues policials contra els catalans que anaven a votar l’1-Oct? Per què dubtava de la veracitat de les imatges, i quan li deies que ho havies vist en primera persona, argumentava que calia saber l’origen? Per què després d’aquell sopar mai ha fet cap intenció de preguntar-me sobre el que va veure amb la voluntat de saber més? És clar, l’aparell de propaganda de l’Estat porta anys i anys adoctrinant als espanyols, ells tenen una ideologia uniforme sobre els catalans, ells creuen que són demòcrates en un país en què hi ha una monarquia imposada per un dictador. S’han cregut que els presos polítics són delinqüents, colpistes, però no són capaços d’entendre que cap colpista ho és posant urnes seguint el mandat pel qual van ser escollits. S’han cregut les mentides, les han interioritzat. Descobrir que les mentides, ho són, els hi fa mal. Tenen la informació, Internet els hi dóna, però ells busquen la conformitat dels seus pensaments en relats immediats poc estrictes que els hi ofereix la xarxa.

Quasi veritats, mitges veritats i mentides han sigut utilitzades per decantar resultats electorals i guanyar referèndums en molts llocs. Són eslògans molt efectius des del punt de vista de l’impacte i el retuit, amb beneficis polítics a curt termini, però sense arguments, trets de context, o mentides directament.

A Espanya és recurrent trobar aquests comentaris polítics, tots falsos:

  1. El referèndum va ser un delicte i és il·legal. Fals, la convocatòria d’un referèndum no està tipificat com a delicte en el codi penal. El PP ho va intentar canviar l’any 2003, però aquesta reforma va ser anul·lada.
  2. Enlloc del món es permet el dret d’autodeterminació. Fals, el dret d’autodeterminació està recollit en el primer article de la Carta de les Nacions Unides. Hi ha 38 constitucions que recullen aquest dret de forma específica.
  3. La Constitució prohibeix un referèndum d’autodeterminació. Fals, la Constitució a l’article 10.2 diu “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
  4. Catalunya no ha estat mai independent, no té drets històrics a reclamar. Fals, l’any 1714 Catalunya va ser incorporada a la força dins de la monarquia espanyola.
  5. La independència no es pot aconseguir sense acord amb l’estat i de forma unilateral. Fals, des de l’any 1991, 27 estats s’han fet independents, la majoria amb referèndums unilaterals.

Són mentides, les diuen per interès i s’ho creuen...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

economiacatalanaECONOMIA CATALANA 2017

L’espècie més forta no és la que sobreviu, tampoc la més intel·ligent és la que sobreviu. Sobreviuen les espècies que s’adapten millor als canvis”. Charles Darwin.

La incertesa de l’economia catalana, en un moment històric que busca la sortida del camí que la porta al precipici, per anar a un context on pugui desenvolupar tot el seu potencial, podria posar en perill altres tipus d’economies menys sòlides i menys diversificades, però no pas la catalana. Totes les societats passen moments d’incertesa, és inevitable, ja que res és constant, però el que és important és la capacitat d’afrontar-los i de posar solucions, fet que requereix una important dosi d’autoestima i de dignitats, coses que tenim.

Aquest article, Economia Catalana 2017, posarà de manifest algunes dades que demostren que les coses són com són, i no com alguns ens volen fer veure que són.

Malgrat les notícies catastrofistes que arriben d’arreu sobre la fuga d’empreses, algunes amb algun cero a la dreta de més que la realitat, la veritat és que la quantitat de creixement d’empreses a Catalunya durant l’any 2017 és de quasi 16 mil més. L’índex d’empreses per habitant és de més de 85 empreses cada 1000 habitants, percentatge superior als principals països europeus, i molt superior a la resta d’Espanya. La marxa d’empreses ha estat més psicològica que real, no ha afectat les pimes, ha afectat sobretot a empreses simbòliques, les privades-estatals, les del IBEX, les del Opus i altres lobbies rancis de poder, que buscaven un efecte polític amb l’objectiu que res canviï. Els governats de l’estat espanyol, amb els seus companys de malifetes (PP+C’S+PSOE) han intentat perjudicar l’economia catalana al incentivar la marxa de seus, retardar tràmits relacionats amb subvencions o prohibir certes participacions en fòrums internacionals. Ells són els que posen pals a les rodes mentre diuen que l’economia va malament.

En els darrers dos anys, els de la incertesa i el teòric gran desastre per l’economia catalana, el nostre PIB ha crescut entre el 3 i el 3,5%, cridant l’atenció de manera especial el PIB industrial, el de més impacte pel boicot espanyol, que tot i aquest, ha crescut en dinamisme i en major mesura que el PIB total, apropant-se molt al 4%. Fins i tot, fonts espanyoles com l’AIRef – Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, ha manifestat que segurament l’impacte de la crisi política ha sigut inferior a la pronosticada, ja que el PIB en el darrer trimestre ha crescut un 0,7% esperant-se un creixement del 0,8% en el primer trimestre del 2018.

La base exportadora en els darrers anys s’ha ampliat a causa de l’apertura de les empreses al món, destacant sobretot les exportacions de béns d’alt contingut tecnològic. Fins Octubre del 2017 (darreres dades publicades), les xifres han sigut les millors de la història, amb record a l’Octubre que han crescut més del 10%, per sobre la mitjana europea, i amb una previsió de tancament de creixement per sobre del 6%.

També ha tingut xifres de rècord, la inversió estrangera destinada a Catalunya, amb un creixement interanual al final del primer semestre del 2017 de quasi el 21%. Per descomptat, en la marxa d’empreses, cap empresa estrangera ha marxat, al contrari ha augmentat el seu nivell d’inversió. La dada negativa que s’ha difós de forma maliciosa del tercer trimestre és enganyosa, és cert que Catalunya va perdre inversió comparativa, però també ho van perdre 8 comunitats autònomes espanyoles, i el motiu res va tenir a veure amb l’efecte independentista, sinó que es tracta que l’any 2016 va haver-hi una excepcional inversió en el tercer trimestre derivada de fons financers internacionals, sobretot luxemburguesos, que utilitzen les multinacionals per reduir la càrrega impositiva, per tant, d’una inversió realment fictícia, una inversió que no és tal, només fum.

El turisme, font d’ingressos important pel nostre país, malgrat la baixada d’octubre i novembre, augmenta més del 6% respecte a l’any anterior, que ja va ser un any de record, en total més de 18 milions de turistes han visitat Catalunya de Gener a Novembre de l’any 2017. Però no serà que la imatge dels violents “que treballen de policia” campant al seu aire i agredint impunement a ciutadans no ha fet més mal que el de milions de persones amb un somriure defensant els drets fonamentals?

L’atur, fins a novembre havia disminuït l’11,4%, mentre que l’afiliació a la seguretat social havia augmentat un 3,6%. Dada encara insuficient, així com, la precarietat dels contractes juvenils i l’alt índex de contractes de poca remuneració, que no permeten l’augment del consum intern, i que no podrà millorar mentre estem sota el jou de la sangonera insaciable del model espanyol insostenible econòmicament. El comentari de Rosell de la CEOE, que a Catalunya els sous augmentaran menys, forma part de l’estratègia catastrofista, a Catalunya dins d’Espanya els sous seguiran la mateixa tendència, pujaran el dia que marxem. Per cert, quant trigarà Rosell a ser president d’Endesa?... al temps, tot té un preu.

Totes aquestes dades s’han obtingut en un context de baix finançament a causa de l’obligació de contenir la despesa pública, en un context d’espoli manifest en el qual la recaptació dels catalans no torna en forma de despesa en infraestructures, en un context en el qual no s’escometen els grans projectes que farien avançar substancialment l’economia catalana, i espanyola, com seria per exemple el corredor mediterrani, i en un context de desemparament, setge i assetjament total per part de l’estat espanyol als ciutadans catalans i empreses productives del nostre territori.

Indústria, exportació, pimes i infraestructures són els pilars per adaptar-nos, per sobreviure, tot al contrari dels quatre pilars espanyols: totxo-sol-siesta, parasitisme, subsidis i especulació com a sistema.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

21DL’ANÀLISI: INDEPENDÈNCIA 70 – PP 3

Visca la República Catalana! Som República! Som catalans!

Ara que faran? Ens empresonaran a tots? Faran una massacre? Ens mataran? Ens afusellaran? Sens dubte no serà per manca de ganes.

Els que van voler guanyar als despatxos el que no havien guanyat a les urnes, implantant la infàmia del 155, no deuen entendre res, no deuen ser capaços de veure que més de mig país no volem ser espanyols, que volem marxar, i que insistirem, insistirem i insistirem fins que això sigui una realitat. Però no es tracta de voler marxar per marxar, es tracta de voler marxar per no ser més el que significa ser espanyol, el que s’associa el fet de ser-ho. Volem viure en un món més just, més lliure, més pacífic i millor, per això volem marxar d’Espanya.

Novament els demòcrates partidaris de la independència, tenim majoria absoluta al Parlament català, 70 escons contra 57 dels no demòcrates, i contra els 8 escons dels demòcrates “sembla que no” independentistes. L’anàlisi és clar, els partits perseguits (JxC, ERC i CUP) 70 escons i el partit perseguidor (PP) 3 escons. L’anàlisi: independència 70 – PP 3.

Hi ha algun lloc del món on el partit que governa quasi majoritàriament en un estat tingui només el 3% en una de les seves zones? No, no és possible, només s’entén perquè som dos països, ja no diferents, sinó totalment antagònics. No podem viure d’allà on no som, menys si no ens volen, menys si ens ofenen, menys si ens volen fer mal.

Què la força més votada ha sigut Ciudadanos? L’espanyolisme ha conjuntat el seu vot amb els garrulopijos, ha aconseguit fer calar el missatge del vot útil, però l’opció CS-PP ha funcionat dins la teoria dels vasos comunicants, el creixement d’un ha sigut la conseqüència del decreixement de l’altra. El vot no demòcrata s’ha concentrat, l’independentisme s’ha dispersat. PSC i CC-P fatal, com s’explica que en un país en gran part socialment d’esquerres només tinguin 25 escons sobre 135? Com s’explica que han perdut el cinturó roig de la Barcelona metropolitana en favor d’una formació feta en un laboratori? Una pena, però han perdut Catalunya.

Ens poden explicar el que vulguin, però la voluntat de la independència no l’han pogut aturar amb la por, ni amb cops de porra a dojo, ni amb empresonaments, ni amb censura salvatge, ni exilis, ni persecucions, ni fomentant la marxa d’empreses, ni la inversió de milions i milions d’euros en campanyes publicitàries, ni el bombardeig dels mentiders mitjans de comunicacions cavernícoles. Ho han intentat tot, per terra, per mar i per aire, i no han pogut amb nosaltres. Som herois, hem guanyat en el marc de les eleccions amb més participació que hi ha hagut. L’estat espanyol, l’estat franquista, l’estat pervers i repressiu ha fracassat.

Sobta la caiguda de la CUP? No. La CUP està al punt on ha d’estar, minoritària i decisiva. La pèrdua de la interlocució de l’Arrufat i del David Fernández els ha passat factura, també el fet de ser considerats imprevisibles. La lluita, que a vegades no ha estat tal, i la convicció de les seves idees, han de ser el puntal per romandre en el complicat mapa polític català.

Felicitats President @KRLS, per una victòria dedicada especialment a l’Oriol, el Quim i als Jordis.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

yellowIL·LEGÍTIMES I IMPORTANTS

L’Espanya dels Borbons o la República Catalana. No demòcrates del 155 o demòcrates transversals. Repressió o il·lusió. Violència o pacifisme. Presos polítics o llibertat. Enterrar-nos en vida o viure plenament. Esclavatge o independència. Retrocedir 40 anys o fer un pas endavant. 17 de Juliol del 36 o 1 d’octubre del 2017. Aquest dijous, triem!

En el marc d’unes eleccions tan falses com rares, unes eleccions il·legals, il·legítimes i importants, s’ha d’anar a votar.

Unes eleccions convocades per qui no té potestat legal per fer-ho, el govern d’Espanya, qui no ostenta la representació del poble de Catalunya, amb una clara vulneració del procediment democràtic, amb una Junta Electoral clarament parcial, bel·ligerant contra els partits independentistes que tenen els seus líders principals sense poder fer campanya, bé per estar empresonats o bé per estar a l’exili, amb uns mitjans espanyols desbocats i desbocant la balança de forma miserable cap al costat dels no demòcrates mentre exigeixen escrupolosa neutralitat als mitjans públics catalans, i sense aixecar el peu del pedal de la por, no manifestant si respectaran els resultats de les eleccions del 21D o ve si seguiran amb l’aplicació de la imposició de l’article 155, que és com ells es senten còmodes, sense dialogar, sense parlar, sense negociar, sense entendre, ocupant i usurpant, amb les seves brutes mans com diria en Rufián, les institucions catalanes de forma il·legal i il·legítima.

Però malgrat la seva il·legitimitat, ningú pot ser un il·lús, ningú pot passar de tot, ningú pot cansar-se i quedar-se a casa el dia de les votacions, hem d’anar a votar pel nostre futur, pel nostre benestar, per la nostra dignitat, per la nostra llibertat.

Perquè els infectats que parlen de desinfecció, igual que els nazis parlaven de desinfectar al jueus abans de dur-los a les càmeres de gas, no ho puguin fer.

Perquè els descerebrats que parlen d’escapçar els partits que pensen diferent, els que pensen de fet, i que voldrien escapçar als seus votants si poguessin, perquè no ho puguin fer impunement.

Perquè cap botiguer, cap petit o mitjà empresari pugui veure perillar el seu negoci en mans de les grans empreses, les de l’Ibex35, les de les portes giratòries, les de l’Opus-Dei, les emanades de les grans corrupteles derivades del franquisme ara reencarnat.

Perquè cap pensionista es quedi sense cobrar la seva pensió, on els estafadors, els malgastadors, els mentiders, els violents, els hereus i seguidors del franquisme, i els corruptes a gran escala s’ho han polit tot.

Perquè no es pugui mai més parlar de liquidar la nostra sanitat, liquidar el nostre sistema educatiu, liquidar les nostres institucions, liquidar la nostra economia i tots els que vivim d’ella.

Perquè hem de seguir creient amb l’Europa dels pobles, de la gent i no pas l’Europa dels Estats i les multinacionals que evadeixen els seus impostos i busquen la monopolització i domini de la societat.

En definitiva, per la democràcia, per nosaltres mateixos i pels nostres, hem d’anar a votar.

Votem en groc!!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Wake Up Europe - BruxellesCRÒNICA DES DE BRUSSEL·LES

Escric aquest article, pensat a Brussel·les i escrit ja des de Barcelona, en homenatge i dedicació a tots els que vam ser i a tots els que volien haver estat, "Crònica des de Brussel·les".

 Dimarts 5 de desembre: La sortida.

A les 19.30 sortíem amb cotxe, com a representació d’EconomiaCAT, la Montse, en Juli, la Maribel i jo. Jo conduïa. Equipats amb aigua, entrepans de llonganissa, truita i xoriço, per allò del “per si de cas” no trobem res obert de camí, amb sobres de pernil ibèric al buit (nosaltres no fem ni entenem de boicots), amb capses de galetes, xiclets i caramels, i sobretot amb termos de cafè per si havíem de conduir més del previst, abans de fer la parada per dormir unes poques hores i continuar cap a Brussel·les.

La sortida de Barcelona ens va portar a prop d’1 hora d’embús, el "pont"!, pensàvem llavors. A La Jonquera una retenció de 8 kilòmetres, que ens va portar un altra hora de retard. La guàrdia civil! pensàvem, que ens ho posa difícil. Però sembla que només eren unes obres. La primera parada la vam fer a l’àrea del "Village Catalan", ja dins de França. Allà vam decorar el cotxe amb cintes amb la senyera i grogues, així com vam penjar una "Estelada" al vidre del darrera. No patiu per la seguretat, el meu cotxe té visió completa pels retrovisors laterals. També vam aprofitar per prendre un entrepà, cafè, i altres aspectes fisiològics que no cal esmentar.

A partir d’aquí, el GPS del cotxe es va tornar boig. Serà el CNI? Ens va treure de l’autopista de Lió, per fer una volta per la França profunda i tornar-nos al mateix lloc, una hora més tard. Llavors vam prendre la decisió de no refiar-nos gaire del GPS i utilitzar el Maps en moments delicats. A les 2'00 de la matinada encarregàvem un hotel de la cadena Ibis a Nimes, i fèiem una breu parada per dormir menys de 4 hores.

Dimecres 6 de desembre: L’arribada.

A les 7'00 esmorzar i tirada fins a Brussel·les, només parant per fer benzina i acabar amb la resta d’entrepans que portàvem. Llarg camí però començàvem a al·lucinar amb els cents i centenars de vehícles catalans de tot tipus, que anaven al cor d’Europa amb la mateixa il·lusió i convicció que nosaltres.
El nostre hotel era el "HUSA President", un nom que podia ser una premonició. Només aparcar al pàrquing, i entrar carregats amb les maletes per la porta del soterrani vèiem a desenes i desenes de persones vestides amb objectes de color groc, portant estelades, llaços grocs a la solapa, alguns amb barretines i “armats amb un gran somriure”, que és el que ens distingeix als catalans demòcrates il·lusionats, dels que no ho són.
Preguntem i...quina casualitat! El President de la República Catalana, @KRLS Puigdemont, acompanyat de l’Artur Mas, fèien el míting d’inici de campanya de JxCat. De pressa i corrents, a fer el check-in, deixar les maletes a l’habitació, treure’ns la roba d’abrigar, agafar el kit d’independentista personal, la càmera de fotos i cap a baix.

Qui m’hauria de dir, fa només 3 anys, que jo estaria a l’acte d’inici de campanya del PdeCAT, a un hotel de Brussel·les, a quasi 1.400 kilòmetres de casa meva, jo que mai he votat ni a Convergència, ni el PdeCAT. Però hi volíem ser, per això havíem vingut, per aportar el nostre granet d’activisme en benefici de la justícia, de la democràcia, de la llibertat, de Catalunya. Malgrat no votar-lo, KRLS s’ha guanyat i mereix tot el meu suport, estima, confiança i respecte; ell és el President de Catalunya, la meva Terra, la meva República, la meva Nació.
Del míting, em quedo només en una frase que KRLS va comentar li havia dit un amic seu aquell dia: "Si ets lliure a Europa, i no ets lliure a Espanya, qui està fora d’Europa?"

Després del míting, vam anar a sopar alguna cosa més sòlida que la dieta a base d’entrepans, cafè i carretera que havíem seguit en les darreres 24 hores. I com no!, una magnífica cervesa fosca belga. Ens arriben tuits que la "Grand Place" està a petar de catalans i de forma espontània s’ha cantat "Els Segadors". Després a descansar, l’endemà ens esperava un llarg dia, dur en climatologia, i intens en emocions.

Dijous 7 de desembre: La "Mani".

Hem dormit bé però ens aixequem aviat. De seguida veiem el “dia de gossos”, climatològicament parlant, que ens espera. Agafem el "metro" i fins a l’estació de Merode, que està al costat del Parc de Cinquantenari, on es farà la manifestació per a reclamar l’alliberament dels "presos polítics catalans" per haver defensat el naixement de la República Catalana.

Aquest Parc commemora el 50é aniversari de la independència de Bèlgica. Arribem aviat però ja hi ha molta gent, ens donen una pancarta, no és el lema del dia "Wake up Europe!", però ens agrada el que diu i en Juli no es separarà d’ella en tot el matí.
Van arribant riuades i riuades de gent que omplen el parc. Els de Riudoms obren una estelada gegantina, quin goig!. A en Juli l’entrevisten per una TV local, en anglès i fa una perfecta exposició dels fets. Recordarem per sempre, la cara de l’entrevistador, de no entendre res quan li explica el tema de la prohibició del color groc.
Segueix arribant gent i gent. Quants som? No en tenim ni idea, el senyal dels mòbils ja està col·lapsada, no ens podem ni moure, estem al costat del "Gegant de Sant Celoni". Com a totes les manifestacions, transversalitat i gent de totes les edats, amb tendència a gent de mitjana edat, suposem que per la distància de l’Acte, però també hi ha avis i criatures. Especialment emotiu, quan arriba una parella on ell porta un caminador. Mal dia, molt fred i molt vent.

A les 11.00 deien que arribaria KRLS a la manifestació. No el vam veure amb ell ni a la seva groga bufanda, però no importava, tots som un. Vam cantar "Els Segadors", les típiques frases i estrofes de les "manis", on cada vegada agafa més protagonisme en castellà la que s’ha convertit en el top dels tops, què és “los catalanes hacen cosas”. Apareix un helicòpter, aquesta vegada ningú s’empipa ni li canta la cançó del Piolín, aquesta vegada el saluden, somriuen i l’aplaudeixen, saben que està allà per seguretat no per reprimir-nos. Mal dia, molt fred i molt vent.
Algú diu que han donat per acabada la manifestació al parc, que hem de continuar el recorregut, ens fan passar per un lloc estret, nosaltres ens ho saltem i anem a buscar el gruix més endavant, ens afegim novament, ens trobem al Jan Laporta fins que tornem a prop del metro de Merode. Una senyora demana davant nostre on és la Grand Place i senyala a un cantó, el policia belga, com tots simpàtics, li diu que no, que allà és per a anar a Madrid, “pas bon!”,afegeix, ens fa riure. Comencem a recuperar "twitter", diuen que érem 45mil, ho troben poc, molt poc, segur que som més. Segueix el mal dia, el fred intens i el vent.
El metro de Merode està col·lapsat, una cua de cents de persones a les taquilles. Anem cap a metro de Schuman per si hi ha més sort, tornem a passar per la zona de l’Arc al Parc, entren els serveis de neteja que queden bocabadats, cap paper, cap porqueria. Milers de persones, per cert, cap paperera al parc, i cap paper. Schuman està col·lapsat igualment.

Comencen els parlaments, el més destacable per a mi la frase de KRLS dirigida a Juncker: “Havíeu vist mai enlloc del món una manifestació com aquesta per donar suport a criminals?, potser perquè no som criminals sinó que som demòcrates”. Després ha reclamat una Europa que escolti als seus ciutadans: “una Europa que no tingui por de dir-li a un dels seus membres que no respecta els drets bàsics. Així no!.” Reclamant: “una Europa amb més democràcia, més respecte per les minories i menys interessos de grups i sectors econòmics lligats a interessos de governants que no es caracteritzen per la seva honestedat. Quan els presidents de l’ANC i Òmnium són tancats a la presó, quan el govern legítim i exiliat a l’Europa oficial es dedica a animar a Rajoy en la seva repressió és quan passen coses tan meravelloses com les d’avui. En lloc d’allunyar-nos d’Europa ens hi acostem i fem sentir la nostra veu”.

Això s’ha acabat. Finalment podem agafar al metro a l’estació següent, a Maalbeck, i perquè els funcionaris del metro obren portes, que ningú pagui, hi ha molta gent. Arribem al centre i entrem en un restaurant italià, ple de gom a gom, tots catalans. Esperem amb paciència i finalment ens toca, ja no queda spaguetti alle vongole, s’han acabat com altres plats, haig de demanar un altra cosa. Al restaurant estan col·lapsats. Es fan més de les 5 de la tarda i hem de marxar sense prendre cafè, hi ha molta gent que segueix fent cua, a la nostra taula seuen uns altres catalans.
S’ha fet fosc. Plou a bots i barrals. Diluvia. Anem a comprar xocolata. Com som molta família ens donen una capsa de cartró que aviat es desfà per la pluja. Estem xops. Malgrat les cinquanta-tres capes de roba que portem a sobre, el fred i la pluja ens va calant. Arribem a la Grand Place. -Oh! "Que maco!" (som de Barcelona, ho havíem de dir), catalans passejant, catalans cantant i sobretot catalans somrient, de bon humor. Ara toca buscar al Manneken Pis que ens rep per l’ocasió, engalanat amb una estelada, única peça de roba però que li dóna prou calor per combatre el fred pseudo-siberià. Passegem pels carrers centrals de Brussel·les, catalans per tot arreu, catalans de tota mena, milers i milers de catalans. 45 mil? Ni parlar-ne, jo calculo 100 mil tirant cap a baix, ho comparo amb una sortida del camp del Barça. Anem a l’hotel a deixar coses, en Juli ja s'hi queda, els altres anem a sopar una cosa lleugera, que hem dinat tard, amb una cerveseta que no falti.

Divendres 8 de desembre: Un xic de turisme: Bruixes i Gant.

Matinem perquè volem fer Brugge i Gant, les ciutats flamenques per excel·lència. Arribem a Bruixes que encara no han posat els carrers, trobem només una cafeteria oberta a la Grote Markt. Entrem, tots demanen un petit refrigeri perquè diuen que no tenen gana, jo demano un senyor esmorzar anglès (lord breakfast). Els que no tenien gana, s’acaben prenent un 25% cadascú dels ous ferrats i del bacon. Fa un dia tristot però no plou. Ja hi ha gent pels carrers, quasi tots són catalans. Passegem per la bonica ciutat, vas sentint algun "Visca Catalunya!". Uns italians pregunten d’on és l’estelada. Pugem a una barqueta que ens fa un tomb pels canals de Bruixes, recomanable totalment per veure la importància que va tenir aquesta capital durant la darrera part de l’Edat Mitjana. Anem a dinar, aviat. Prenem els famosos musclos amb patates fregides, combinació que a Barcelona no se’t passaria prendre-ho però allà t’ho prens amb molt de gust.
A la sortida, catalans i més catalans. Prenem el cotxe i cap a Gant. Arribem a les 17.15, ja s’ha fet de nit. Ens quedem enamorats d’aquesta bonica ciutat il·luminada. Passegem, les riuades de catalans continuen. Casetes nadalenques, música de Nadal, i de cop sentim una música diferent...és el Virolai, que tothom canta i les darreres estrofes esdevenen en versió rock, aquí ja ho ballen i tot. Ens hi acostem i és un grup de Vilanova i la Geltrú que l’està tocant amb força gràcia, Zebrass Marching Band. En un moment, cents i cents de catalans i de població local els rodegen, al·lucinen i ballen als acords de la música montserratina. Després vinguérem música diversa d’animació per finalitzar amb "Els Segadors".

Tot molt emotiu, tot divertit, tot increïble, tot històric, tot digne.
S’acaba el temps de la zona blava. Hem de marxar, encara queda una estoneta per tornar a Brussel·les. De tornada, comprem unes salsitxes a una caseta de menjars nadalencs i a l’arribar al pàrquing, trec 4 copes i obro una ampolla de Recaredo que havia viatjat amb nosaltres per celebrar l’ocasió. Cava català, sabor català a quasi 1500 kilòmetres de Catalunya, plens de població catalana de bé.

Divendres 9 de desembre: La tornada.

A matinar novament. Constipats pel fred passat i algun virus belga/català que s’havia escapat. Breu parada a l’Atomium de Brussel·les que no havíem vist, fem 4 fotos de nit, i “carretera (amb gel) i manta” fins a Barcelona. La Montse llegint-nos els tuits favorables que venien de Catalunya i Europa, i també castigant-nos amb el tuits des d’Espanya. A les 21 hores arribàvem a Barcelona. Amb una galipàndria de campionat que ens durarà dies i dies, cansats molt cansats, però satisfets per haver pogut fer i haver fet allò que enteníem havíem de fer. Ho hem fet novament, i ho hem fet a la nostra manera: neta, cívica i pacífica.


Visca Catalunya Lliure!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya