Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 5435

manifestaci-independentista-11-de-setembre-del-2012  Vaig estar a la “mani” de l'11 de Setembre, com molts.

En aquest acte, vaig observar un sentiment, que responent a l’eslògan de la seva convocatòria: “Catalunya, nou estat d’Europa”, aglutinava de forma majoritària a les persones que composaven el “peu del carrer”. El sentimient era l’únic punt de comunió entre totes aquelles persones, ja que existia total disparitat en la seva composició humana. Hi havia des de bebés a ancians, passant per adolescents, joves i madurs. Des de grups, tant de familiars com d’amics, fins a solitaris. Des de persones en samarretes, xancles i pantalons curts, fins modelets de Lacoste i Armani. Des de gent de pell blanca, tipus “Iniesta”, fins pells torrades pels sols caribenys. Músics, cantants, colles castelleres, pancartistes… Persones que no paraven de conversar i altres d’altius que només volien anar però no relacionar-se. Hi havia gent molt educada, i altres, que fumant “puros” enmig de tanta gent, no ho eren tant. Hi havia d’esquerres i de dretes, conservadors i progressistes com diuen els més “doctos”. Hi havia advocats, enfermeres, metges, economistes, enginyers, fusters, lampiestes, cambrers, especuladors, capellans, policies, bombers, estudiants, pescadors, pagessos, brookers, mags, futbolistes, bancaris, peleters, polítics,…i fins i tot, algún curiós.

I així podriem descriure contrastos y més contrastos d’aquell dia, però amb un sentiment comú, una voluntat en positiu, un element aglutinador, hi havia una qüestió d’Estat…català.

Qüestió d’Estat, sí, això que s’ha reclamat tantes vegades a l’Estat espanyol, aquesta unió entre les persones i/o forces polítiques per construir, cosa que no s’ha donat possiblement, des de la Guerra del Francès, quan Napoleó.

La conseqüència, la sabem tots, una convocatòria d’eleccions, a celebrar el proper dia 25. Els ciutadans esperen un debat entre la decisió de continuar Catalunya amb o sense Espanya, després d’haver estat 30 anys en democràcia estable i integrats dins la UE i l’euro.

De moment poc debat hi ha entre les parts. Des d’Espanya i fins ara no s’ha sentit cap argument que no sigui la por, l’amenaça del càstig i el deliri pseudo-psiquiàtric d’alguns; brams que intenten amagar l’aspecte bàsic del debat, que és que el fonament econòmic de pertanyer a Espanya ha desaparegut. S’ha acabat. L’Estat espanyol no és ja qui determina el tipus de canvi a la seva moneda, ni és qui estableix el tipus d’interes i els arancels duaners. L'anomenat mercat espanyol ha sigut absorbit per l’europeu, que és qui decideix. A més, ja no existeixen vincles entre productes catalans i mercat espanyol, sent aquest un mercat d’alt risc per als productes catalans, de fet, el mercat espanyol és l’únic mercat del món ón els productes catalans són boicotejats o estan amenaçats de ser-ho pel sol fet del seu origen.

Per més “inri”, a l’Estat espanyol li quedaria la inversió pública per pal·liar d’alguna manera aquesta desconnexió manifesta Catalunya-Espanya, però, les dades són aclaparadores i contundents en aquest aspecte. A part de l'expoli del PIB català durant dècades, es desplomen els serveis que gestiona l’Estat a Catalunya, i no s’acompleixen el pressupostos en infraestructures, cosa que no passa en altres àrees del panorama espanyol. Una perversitat més.

Espanya és avui un mal negoci per Catalunya, tant perquè la marca Espanya no aporta cap valor ni avantatge a l’hora de projectarse cap a fora, ni els aporta de forma interna, sinó més aviat entorpeix el desenvolupament del país i de les persones que el componen. En definitiva, algú pot indicar un avavatatge, només una, que li suposi a Catalunya continuar a Espanya? ... Si us plau, si és possible i no és molt demanar, que sigui sense amenaçar, cridar, desqualificar i insultar.

Aquí van alguns desavantatges: no existència de fiscalitat pròpia, del dèficit fiscal, del retard en el finançament procedent de l’Estat dels diners prèviament recaptats a Catalunya, del gravíssim dèficit d’infraestructures, no disposar d’aeroport intercontinental, inexistència de connexió ferroviària amb Europa, deficiència en serveis públics, la privació de disposar de concentracions econòmiques, la manca de respecte a la decisió de la majoria dels catalans, etc… El problema de Catalunya es diu Espanya, on es proclama que Catalunya és part d’Espanya, però s’actua de manera que Catalunya és d'Espanya, una possessió només.

Tolstoi va dir “tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix”. Espanya no canviarà.

Ha començat el compte enrere, doncs.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493