asterix  Hi ha molts arguments i de molts tipus a favor de la independència.

Els arguments de caràcter econòmic sempre tenen rellevància per les persones, l'economia ens toca la butxaca i ens condiciona. Però aquesta rellevància es fa molt especial per als ciutadans que no són sensibles a arguments de caràcterhistòric, lingüístic i cultural, i que troben en la practicitat i irrefutabilitat dels nombres els arguments econòmics per fer-se “indepe”.

La dependència política crea un context d'asfíxia econòmica per empreses i famílies. Catalunya, dins de la mala anomenada solidaritat interregional, paga impostos a l'estat espanyol com un país socialdemòcrata i se'n reben com un país liberal. Aquesta disfunció produeix que la solidaritat esdevingui un espoli sense precedents a cap altre territori existent en el món civilitzat, on la mitjana és del 2-3% com màxim. Del 20% dels ingressos del PIB, que recapta Catalunya aproximadament, tornen en forma de despesa pública menys del 12%, 16 mil milions d'euros que se'n van i no tornen. El dèficit fiscal català és del 8,5%, amb la independència ja no partiríem d'aquest dèficit i aquests diners, que són molts, i que simplement es perden malmeten el nostre teixit productiu, és quedarien al país. Cada família, no hauria de pagar, com fins ara una mitjana de 8-10 mil euros anual que no es reinvertirà mai en ells, sinó que es gasten en altres indrets de la geografia espanyola, menyscabant el seu propi benestar a favor del dels altres.

Les infraestructures són necessàries pel desenvolupament d'un país, la dependència política impedeix que a Catalunya es facin més infraestructures i més adequades a l'economia real. Catalunya les necessita, viu en l'obsolescència, però l'òptica espanyola és històrica i culturalment centralista, fet que no canvia en funció de la ideología del partit que governi. El que Catalunya quedi lluny dels problemes de Madrid provoca encallaments, retards, improvisacions i errades que constitueixen un llast creixent per la competitivitat de l'empresa i emprenedoria catalana. En moments de crisi, aquesta situació s'agreuja, es necessiten accions ràpides i centrades a les necessitats, que és evident no es produeixen perquè pels polítics i governats espanyols, Catalunya no és prioritat. Amb la independència, el centralisme de Madrid no existiria, segurament tindríem altres problemes, però no aquest que no ens deixa avançar.

Deixarien d'existir greuges comparatius exagerats, indecents i inacceptables, com que els estudiants catalans rebin només el 5% de les beques estatals i els de Madrid en rebin quasi el 60%, com que el ministeri de Foment per cada 300 milions que inverteix en Barajas només inverteixi 12,5% al Prat, com que s'hagin construït 1000 quilòmetres d'autovies a Madrid en els darrers 25 anys mentre a Catalunya només s'han construït 100 quilòmetres.

Catalunya és una regió rica i productiva dins del marc europeu però situada dins d'un estat pobre: Regions similars a França i Alemanya són receptores de fons europeus i del propi estat per poder continuar com a locomotora econòmica del país, es retroalimenten. Catalunya és contribuent neta per partida doble, a l'estat espanyol i a la UE, però aquesta posició privilegiada s'ha anat desgastant davant la inexistència de suport legislatiu i fiscal a l'economia productiva catalana, per manca de sensibilitat, i que acaba afectant i produint insuficiència de capital físic, tecnològic i humà. Amb la independència, és lògic que el model francès i alemany de retroalimentació s'imposaria també a Catalunya, i deixarien d'existir amenaces que haurien de venir només de fora, però que actualment vénen principalment de dins del mateix estat.

Amb l'estat propi, potenciaríem la internacionalització de les nostres empreses, que sobretot tenen un forma de pimes. L'estat espanyol potencia i protegeix el format de macroempresa que difereix i molt del format típic i actual català. Gaudiríem de la flexibilitat pròpia dels països de dimensió petita, que fomenten i incentiven des del govern estatal la competitivitat, innovació i l'emprenedoria, acostant-se més al tarannà creatiu dels catalans des de temps ancestrals i apartant-se de la clàssica economia empresarial proteccionista i imperialista espanyola, basada en la competitivitat per costos. Una dimensió més petita que l'espanyola també ens facilita un control social més elevat dels abusos i dels malbarataments que puguin haver-hi. No és casualitat que el nombre de països hagi passat de 75 que hi havia després de la Segona Guerra Mundial fins als més de 200 actuals. Els temps canvien, les necessitats a cobrir també, i en molts llocs i casos, els grans països no poden cubrir aquestes necessitats.

Potenciaríem més la marca Barcelona, una marca urbana de prestigi reconeguda a escala mundial per l'esforç del capital humà i empresarial dels que han invertit en ella. L'estat espanyol, no només no ha invertit en aquesta marca sinó que ho ha fet en altres com la marca España, marca totalment desprestigiada a nivell internacional, morta. Els nostres recursos es dedicarien doncs a potenciar una marca que ja funciona de per sé, i no a diluir els esforços en invents i aventures que fan tirar els diners, els nostres diners. A nivell turístic, Barcelona és un dels destins més habituals i millor valorats, però tenim la paradoxa que com l'economia catalana, degut en gran mesura a la dependència política, és incapaç de crear i consolidar grans empreses, les que exploten i treuen la rendibilitat al potencial turístic barceloní són de fora.

El benestar dels ciutadans catalans estarà en disposició d'augmentar, el sistema de pensions serà més viable. La renda per habitant augmentarà endivorciCAT 2-3 mil euros anuals. Amb la independència, podrem triar si augmentar la renda a vídues i jubilats en un 20-25% per persona, uns 200 euros mensuals, o abaixar els impostos, les cotitzacions de treballadors i empreses, i mantenir el mateix nivell actual de pensions. Ara l'expectativa que ens queda és en cap cas pujar, i donat que el fons de liquiditat és deficitari i es va acabant, dintre d'un temps, les pensions espanyoles veuran minvats els seus imports.

Amb un estat propi, ja no caldrà que quan vagis o tornis d'Amèrica, després de fer un viatge de 10 hores o més, hagis d'estar a Madrid i passar 4-5 hores més a l'aeroport, perdent el temps i consumint-te la paciència analitzant un fet ridícul, absurd. Considerant a més, que el 50-60% dels passatgers són catalans.

Un estat independent català, inmediatament eliminaria burocràcia excessiva i arbitrària. L'exèrcit de funcionaris espanyols no existeix en la mateixa quantia a Catalunya, on la iniciativa privada és més habitual i nombrosa. Caldrien més funcionaris, en determinats àmbits, cosa que automàticament produiria un augment de l'ocupació derivada de la construcció d'estructures d'estat propi.

Canviaria i es racionalitzaria l'enfocament del sistema fiscal. A l'estat espanyol el grau de complicació que té no és per recaptar o controlar més, sinó que només es pot entendre com una voluntat de pillar al contribuyente. A Catalunya hauria de tenir un sistema més simplificat, que les empreses i ciutadans contribuents considerin i entenguin que no són perseguits per Hisenda, sinó que realment Hisenda som tots i que el que fa l'Administració Pública és una redistribució. Pagar no agrada a ningú, però no és just i no pot ser que quan entra Hisenda per la porta pensis que van per a tu i que de moment ets culpable i després hauràs de demostrar la teva innocència.

La independència ens permetria abandonar debats injustificats i inútils sobre el sistema educatiu, centrant-nos en la seva reestructuració racional perquè s'inverteixi només a millorar el capital humà, i que aquest sigui un actiu i factor clau per a competir en el món. Català si, castella si, anglés si, francés si, alemany si, com més llengües millor. Som un país de comerciants, si coneixem més llengües podrem incentivar més el nostre comerç exterior.

Com a país tindríem un accés més fàcil al crèdit, amb una qualificació A+. Veure l'article d'Economia CAT “CAT s'escriu amb A” publicat el 20 d'Abril on es detalla. Amb aquesta qualificació és situaria en una zona preferent, amb fortes expectatives de captar inversió, amb més possibilitats de finançament i a un menor cost.

La independència és el millor mitjà per obtenir millors polítiques socials de benestar i cohesió, i és l'únic mitjà per tenir poder de decisió, al contrari del que diuen alguns que aniria en detriment una cosa de l'altre. No és cert. Amb els recursos que es quedaran a Catalunya, al no existir espoli fiscal, i no aniran a cap pou vampíric sense fons com és Espanya, més els recursos que es poden generar i no es fa ara a causa del cost d'oportunitat que suposa romandre en un país que no inverteix en nosaltres, no ens entén, ni ens escolta, ni els preocupem, econòmicament parlant, Catalunya podria equiparar-se a un model de benestar equivalent als països més desenvolupats en aquest aspecte. Disposaria de suficients recursos econòmics per finançar les despeses del nou estat, per pagar els seus compromisos interns i externs i per millorar el nivell dels serveis públics. Tot i així, hi hauria un guany calculat de prop del 8% del PIB.

Podríem donar més arguments, però crec que aquest són suficients i de suficient pes perquè qualsevol persona que pensi en el seu interès, i l'interès de les seves futures generacions entengui que ser independents, constituir un estat propi ens aportarà benestar.

Tant si ets català i només vols ser català, com si ets català i vols ser també espanyol, com si només ets espanyol, fes-te independentista, sortiràs guanyant com has pogut veure.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya