Puigdemont i QuijoteL’ENGINYÓS GENTILHOME DON PUIGDEMONT D’AMER

Potser tot arrenca quan un dimecres 20 d’abril de 2016, M. Rajoy va rebre al Palau de la Moncloa al llavors President de la Generalitat de Catalunya, i actual President de la República catalana, Sr. Carles Puigdemont. En aquella reunió, M. Rajoy va regalar a @krls un facsímil de la primera edició de la segona part de “El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha”, més coneguda per “El Quijote”, en la que Sancho Panza i Don Quijote van a Barcelona i passen alguns capítols a la ciutat. Puigdemont va agrair l’obsequi i interessat que per la seva formació en filologia, va fullejar aquest.

Don Quixot, a l’arribar a terres catalanes, s’adona de la contundència amb què les autoritats aconsegueixen que imperi la llei: "Estos pies y piernas que tientas y no ves, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona". Poques coses han canviat, l’escena del Quixot relatava la Catalunya entre guerres, entre la Guerra dels Segadors (1640-1652) i la Guerra de Successió (1701-1714), període de gran desconfiança entre els oligarques castellans i el poble català, en una Catalunya ocupada i convertida en un immens camp de batalla per forces castellanes, franceses, angleses, neerlandeses; així com, també per forces austriacistes i borbòniques. Avui, Catalunya continua ocupada en contra de la seva voluntat, on forces no democràtiques intenten buscar la violència, davant un poble, que només recerca el seu dret a decidir, el seu dret a la democràcia, el seu dret a la llibertat.

A l’obra de Cervantes, quan el Quixot avança dins de terres catalanes, es topa en diferents personatges que parlen català i castellà. Així, quan el cavaller es troba amb el bandoler bonàs, Roc Guinart, van apareixent a escena diferents personatges, capitans espanyols, escuders, peregrins, etc., que intercalen diàlegs en els diferents idiomes sense que ningú demani traducció, significant i respectant la diversitat cultural. Al mateix que esdevé a terra nostra, la total convergència de les dues llengües, malgrat que alguns vulguin ensenyar-se en aquest aspecte de forma negativa, mentint.

Potser alguns veuen certes similituds entre el cavaller manxec de la trista figura i Carles Puigdemont, l’enginyós gentilhome Don Puigdemont d’Amer. Amer és la localitat natal de @krls, a la comarca de la Selva, prop de Girona. Carles lluita contra autèntics gegants, no contra molins de vent. Carles no està sol, té a milions de catalans de bé al seu costat. En Carles no és cap il·luminat, ni cap sonat, sinó una persona capacitada, honesta, bona persona, que s’està jugant la seva integritat per portar a terme el mandat del poble.

Recomano llegir l’article del suís Gabriel Laflèche, “Catalogne. L’ignominie est en marche”, la traducció en castellà la podeu trobar en aquest enllaç:  “Catalogne. L’ignominie est en marche”-castillan. En aquest article, l’autor tracta el caràcter espanyol com un conqueridor, un soldat medieval que fa pudor de testosterona pels quatre costats, que fonamenta la seva existència en l’aniquilació i humiliació de l’altre. Un guerrer que només guanya, no perquè ho faci, sinó perquè oblida les seves derrotes, les esborra de la memòria intel·lectual i col·lectiva, menteix i s’ho creu. En contraposició, el català és un negociant, un fenici o venecià peninsular, dins d’una terra històricament d’acollida com és Catalunya. Espanya i Catalunya són dues societats diferents, una jeràrquica i absolutista que compleix regles, que mai va superar la Revolució Industrial i el que va significar, i l’altra composta per comerciants, artesans i joglars en la que es pacta el poder, es practica la tolerància i s’estimula la innovació.

Els valors espanyols mai seran els valors catalans. Els espanyols estan units al concepte de la dictadura, terror i imposició. Els catalans ho estem als valors republicans. Els espanyols parlen de complir les lleis i els catalans parlem de fer les lleis. El TC espanyol, per exemple, dóna tot el poder al jutge Llarena i a la Fiscalia en la seva darrera decisió, el poder sobre el Parlament català, sobre qui i com ha de ser el President de la Generalitat, el poder sobre el què ha sigut una decisió democràtica de la gent. Som dos conceptes oposats de veure el món. Com podem conviure doncs, es pregunta en Gabriel? També ens ho preguntem cadascun de nosaltres.

Tenim la resposta. Els models són incompatibles. Conviuen si els dos cedeixen part de la seva essència, o com ha vingut sent fins ara, quan només ho ha fet una de les parts. A Espanya, l’estat preval sobre les nacions, i el seu concepte de país unitari, uniforme i homogeni l’incapacita d’acceptar la pluralitat i la diversitat, d’entendre que hi ha grups nacionals que tenen una forma diferent de pensar.

Finalitzem recordant que Don Quixot, és a Barcelona quan recupera el seny...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya