dracula  Fa 120 anys que el vampir més famós de la Història, el Dràcula de Bram Stoker s’aixecava per primera vegada del seu taüt i terroritzava a generacions i generacions de petits i de grans, erigint-se en un personatge que romandrà immortal al pas del temps, igual que el propi mite transsilvà.

Dràcula, en el seus orígens és pura èpica, pur romanticisme. Inspirada en la història de Vlad de Valàquia, un príncep romanès, un heroi a la seva terra per la ferotge resistència i les seves victòries enfront dels exèrcits otomans. Aquests, en venjança difonen falses notícies de la mort de l’heroi, que empenten a la seva esposa, Elizabetha, desesperada al suïcidi. Dràcula, en saber la notícia de la mort de la seva estimada, renega de Déu, condemnant eternament la seva ànima i transformant-se en un deixeble del diable, un vampir, obligat a viure a l’obscuritat i a veure sang dels humans per poder sobreviure. El mite gòtic esdevé en un monstre insaciable, involuciona fins arribar a ser la fera  draculalugosiabominable que tiranitza als humans mitjançant la por, una criatura que infon el dolor i la mort per allà on passa.

Dràcula té els seus arguments, ha de xuclar sang per sobreviure, però ho fa amb un sadisme innecessari, gaudeix matant, s’enalteix del seu poder derivat de la raó de la força. Els arguments de Dràcula passen a ser només justificables per a ell i injustificables per la resta del món, passen a ser antagònics amb els éssers humans que conviuen als seus territoris.

Quan des de Catalunya es va impulsar la construcció del primer ferrocarril que va existir a la península, l’any 1948 i que unia Mataró amb Barcelona, el govern de l’estat no va considerar que fos necessari. El ferrocarril es va fer i es va pagar íntegrament per la població catalana. El mateix va passar amb les carreteres necessàries per al desenvolupament industrial de Catalunya, que davant la passivitat del govern de l’estat, van ser construïdes gràcies a una taxa sobre el consum aplicada només als catalans i pagada des del 1848 fins al 1868. El mateix va succeir cent anys més tard, quan el govern draculabramfranquista no va veure necessari construir les autopistes als territoris catalans, les primeres de l’estat, que finalment van ser construïdes i finançades amb capital privat, conseqüència que encara dura avui en forma de peatge.

El resultat, segles i anys més tard, és que s’han fet ferrocarrils i carreteres a dojo per tota la geografia peninsular, i que els catalans hem acabat per pagar la totalitat de les nostres i una part molt significativa de les de la resta d’Espanya. El príncep transsilvà perviu disfressat de príncep hispànic, en Dràculez, però s’ha transformat, ja fa molt, amb un vampir deshonest, cruel, sanguinari i insuportable.

Dràculez, té els seus arguments, a continuació n’enumero tres, però igual que a la llegenda del mite vampíric són injustificables per nosaltres.

nosferatuPRIMER ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit és normal a les regions riques en el context internacional, i afirmar que moltes regions europees tenen dèficits fiscals. Els que argument aquesta injustificació, fan referència a regions més riques d’Alemanya, amb una renda per càpita molt superior a Catalunya, fet que invalida l’argument. Si ens fixem amb regions de renda per capita similar a Catalunya, veiem que el 9% de dèficit fiscal es converteix en els casos de:

  • - Aquitània (França), en superàvit de 2,3%
  • - Provença-Alps (França), en superàvit de l’1,3%
  • - Úmbria (Itàlia), en superàvit de l’1,1%
  • - Oest de Suècia, un superàvit del 0,7%
  • - Yorkshire (Regne Unit), un superàvit del 0,4%
  • - East Midlands (Regne Unit), un dèficit del 0,5%
  • - South West (Regne Unit), un superàvit del 0,3%
  • - Escòcia (Regne Unit), un superàvit del 5,3%
  • - Rheinland (Alemanya), un dèficit del 2,9%
  • - Niedersachsen (Alemanya), un dèficit de l’1,1%

Les dades són demolidores, el dèficit no es pot justificar comparativament de forma internacional amb cap de les regions europees amb renda similar.

Tampoc serveixen els arguments que diuen que en Espanya ha d’haver-hi més redistribució perquè hi ha més desequilibris en relació a altres països europeus. Els estudis de la Comissió Europea indiquen que el país més desequilibrat és Alemanya amb un coeficient del 32%, seguida per França amb un coeficient del 27%, el tercer lloc és Itàlia amb el 24,5%, el quart és el Regne Unit amb el 19% i en cinquè lloc està Espanya amb el 15%. Les dades, per si mateixes, desmenteixen els arguments vampírics espanyols.

SEGON ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit fiscal ens interessa per finançar el superàvit comercial i potenciar les vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, que és el nostre principal mercat. És retòrica injustificable econòmicament. Una balança comercial positiva no justifica regalar diners a canvi de res. A quin botiguer l’interessa regalar diners als seus clients perquè li comprin? És clar que les vendes pujarien però també és clar que no l’interessa que li comprin amb els seus propis diners, no té sentit. A més, regalar els diners no significa que tot el que regales t’ho acaben comprant a tu., els espanyols poden decidir comprar productes fora de Catalunya, fins i tot, es permeten fer-nos boicots per justificar la compra de productes que no siguin catalans. De boixos. Però, en l’hipotètic cas (irreal) que es gastessin els diners només en els nostres productes, hauria fet un canvi de diners que ara té per comprar-li un producte que també té, i al final de la transacció només li queden els diners però hauria perdut el bé. No hi ha avantatges, només perjudicis.

Els diners són un bé més, per tant, no ens interessa regalar-los, es perden, sinó que ens interessa prestar-los, que és molt diferent. D’aquesta forma, haurem incitat d’igual manera a la compra de productes però haurem transformat els nostres diners en la propietat d’un actiu financer que ens haurien de tornar.

TERCER ARGUMENT. Catalunya ha de ser solidària amb les regions més pobres d’Espanya. Solidaritat sí, la que vulguis, però robatori, ni un. A més el concepte de solidaritat és aplicable amb les persones, no amb els territoris, donat que les diferències entre territoris són insignificants si es comparen amb les diferències entre les persones de dins de Catalunya. Ara, els impostos pagats pels catalans amb més recursos, no van a parar als catalans amb menys recursos sinó que van a altres comunitats, a les seves sobredimensionades burocràcies i megaestructures funcionarials.

La solidaritat és un concepte que ha d’anar en dues direccions, a Espanya sembla que només hi va en una. Quina solidaritat espanyola existeix amb els més pobres de Catalunya? O amb els que han d’anar a treballar cada dia pagant els seus peatges? Cap solidaritat justifica la indecent xifra de diners que surten de Catalunya i no tornen mai.

El dèficit fiscal català representa un continuat i important drenatge de recursos que afecten socialment i econòmicament a Catalunya. No és el vampir qui dóna la sang sinó qui la xucla.

 Clavem ja l’estaca d’una vegada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya