Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 5220

pandujar  Història de dues ciutats és una de les novel·les més famoses de Charles Dickens, que narra la vida de dues ciutats molt diferents, Londres i Paris, dues ciutats només separades per pocs kilòmetres i un tros de mar, però que eren dos mons antagònics al segle XVIII, una època en la que hi ha importants i dràstics canvis socials, la Revolució francesa. La primera ciutat, Londres, simbolitza una ciutat trista, miserable, però també una ciutat en la qual destaca la pau i la tranquil·litat, on la vida és  senzilla i ordenada. Mentre que la segona ciutat, Paris, representa la inestabilitat, l’agitació i el caos de l’època.

El món està ple d’històries de dues ciutats, de mons aparentment antagònics, de contrastos. Sobretot un s’adona d’això quan visita en menys d’un mes, dues ciutats tan diferents com Reykjavik, talbaciutat-poblet islandesa de poc més de dos-cents mil d’habitants, paradigma de ciutat neta, verda i segura, i Shanghai, ciutat-país xinesa de més de vint-i-cinc milions d’habitants, símbol dels rètols de colors, el trànsit, el soroll i els taxistes escupin mentre condueixen.

Però els habitants islandesos i xinesos, a part de ser una dada estadística demogràfica són persones, i en dos mons tant diferents com aquests, igual que a la novel·la de Dickens, aquestes persones omplen la ciutat de petites i grans històries de temors, venjances i violència, però també d’amor, de confiança, de lleialtats i d’amistat. No hi ha mons 100% bons i mons 100% dolents, a tot arreu hi ha de tot.

Ah! les ciutats...durant segles la humanitat ha viscut organitzada en regnes o imperis dirigides des de ciutats, que moltes vegades aliades amb monarques assedegats de poder i territoris han volgut imposar models sociopolítics i econòmics basats amb el centralisme, sense considerar que la realitat era molt diferent, sense pensar amb les ciutats que volien abduir, sense pensar sobretot en les seves persones. Això succeeix amb Madrid i Barcelona, un altra història de dues ciutats, de dos mons separats només per sis-cents kilòmetres. Quan Madrid, que és només una cort de la qual emanen poders militars però no productius, vol passar a ser una nació a finals del segle XV i XVI, topa amb Barcelona, una ciutat amb vida pròpia, que es veu a si mateixa com més culta, més rica i més cosmopolita, produint-se una rivalitat que persisteix. Mons diferents però a la vegada tan iguals, mons fets per les persones que els habiten.

Els contrastos, els mons antagònics, on no hi ha bons i dolents absoluts, no només està quan compares ciutats diferents, es troben també dins de microcosmos més reduïts, dins de la mateixa ciutat, i no sempre estan separats per línies que limiten espais, siguin línies físiques o imaginàries, sinó que de forma més complicada s’interrelacionen, conviuen de forma quotidiana al món familiar, al món professional, en les aficions, etc., manifestant-se en determinats esdeveniments que fan aflorar aquestes diferències, com ha succeït amb el pregó de la Mercè i el nomenat pregó alternatiu. Dins de la mateixa ciutat podem parlar també de la història de dues ciutats, història de dos pregons.

Per un costat, el pregó de Pérez Andújar,  el pregó oficial fet per un anti-sobiranista, un escriptor que se les dóna d’intel·lectual, un home que se les dóna de rupturista però que ha sigut triat per ser un progre políticament correcte. Un home que diu ser de les esquerres més obreres però que des del seu discurs populista-obrerista, el de sempre, s’acaba alineant amb un pensament clàssic i interessat, que no existeix a Catalunya, on els bons són els “pobres treballadors oprimits castellanoparlants” dels barris marginals i els dolents els “empresaris que els exploten de la Barcelona burgesa”. Aquí, i ell ho sap perquè hi viu, tant rics i tant pobres són els catalanoparlants com els castellanoparlants, la lluita de classes no s’identifica amb cap idioma. Un senyor que diu lluitar per la democràcia però que menysprea, ridiculitza i embruteix el sentiment majoritari d’un poble, l’independentista al que compara amb els fanàtics ayatollahs iranians, un poble en moviment que és i representa la realitat, que no és única però que és transversal i enorme, una realitat d’autèntica ruptura i revolució. El seu discurs indirecte, en el que més enllà  de reivindicar els personatges del tebeo, la cultura i la música popular, i de fer un recorregut melancòlic pel tipisme d’una Barcelona que va desapareixent, el que fa és projectar una identitat no catalana de la ciutat. Avui no es pot parlar de cultura a Barcelona, o de societat barcelonina i no parlar del moviment més pacífic i important que existeix. No fer-ho és voler amagar-se, caure en un discurs dicotòmic ancestral, el discurs dels temps de Felipe González, un discurs que sí que dividia entre els catalans que canten el virolai i els catalans xarnegos que van a la fèria d’Abril. Tots som catalans, i de forma normal, no existeix ni adoctrinament ni força, dir el contrari és mentir, encara que alguns encara s’ho creguin. Un pregó dirigit a una de les ciutats de Barcelona, un pregó dirigit a dir unes coses i fer altres, un pregó a voler canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Per altre costat, l’actor, pallasso o bufó, que cadascú el catalogui com vulgui, Toni Albà, disfressat de Felip V va fer un pregó alternatiu de les festes de la Mercè, que amb el nom ‘El Merder 2016,, va desbordar el Pla de Palau, un pregó directe, que no vol enganyar a ningú, va ser el pregó del procés, un pregó ple de cafeïna orientat a la gent de l’altre ciutat de Barcelona, la gent que no li riu les gràcies a l’Ada Colau i les seves super-illes, la gent que no està còmoda amb exposicions històriques del franquisme,  la gent que vol la independència per la via democràtica i que exigeix un referèndum decisiu de proclamació.

Barcelona, una ciutat, dos pregons i dues emocions compartides que consoliden dos blocs antagònics. No hi ha bons i dolents si hi ha respecte, però atenció, que sí que hi ha uns que no volen la llibertat dels altres, i aquests no tenen res de bo...a quin pregó estaven aquests?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya