La cavalcada de Vic, s’ha convertit en pocs dies amb la més famosa de totes les Cavalcades de Reis que es fan i es desfan dins de l’estat espanyol per celebrar la festivitat dels Reis Màgics d’Orient.

I ha sigut gràcies a la reacció magnificada d’una anècdota, a la desmesura de forma interessada d’un fet que fa anys que succeeix, i a la sempre histèrica ressonància dels potents altaveus dels mal anomenats unionistes, naci-o-nalistes espanyols realment, el que han fet de la capital osonenca i de la festivitat de Reis que es realitza en aquest indret, una icona del malèvol i indecent adoctrinament independentista de la pobra i innocent mainada catalana.

Potser portar uns fanalets amb l’estelada a la cavalcada hagi sigut una idea de pa sucat amb oli, potser no ha sigut afortunada, potser no calia, però la imatge de l’estelada a Catalunya és una imatge que va més enllà de la política, és la imatge de la unió d’un poble a qui no se li respecta el dret més essencial de expressar la seva voluntat mitjançant el vot a les urnes, és una imatge associada amb la demanda de democràcia i de llibertat.

A més, i com sempre passa en aquestes situacions de propaganda, els que més critiquen una cosa, són els primers a fer-la. Així, C’S i el PP, els més iracunds amb Vic, sembla que són dos grups polítics que habitualment reparteixen globus, bosses, pins i caramels durant les cavalcades de Reis o els actes previs a aquesta, com pot ser acompanyar als patges quan els infants van a tirar la carta.

Els nens són nens, però no són rucs. Se’ls ha de tractar com el que són, fantasiosos, alegres, encuriosits, simpàtics, entremaliats, immadurs però com a persones intel·ligents. No és possible aïllar-los dins d’una espècie de bombolla ideològica i política, ja que la política, com l’economia, la religió i altres ciències socials, formen part de les nostres vides, i no només de la nostra vida com adult sinó també de la nostra edat infantil, adolescent i juvenil. Els nens miren i veuen, senten i escolten, atenen i perceben, llegeixen, opinen, volen i han de ser escoltats. Ells es formaran i viuran en un món en el qual domina la hipocresia i la doble moral, s’hauran de preparar a conviure en aquest context per a partir d’ell intentar-ho fer amb un que sigui millor o pitjor.

És clar que l’estelada no representa a tota la societat catalana, només ho fa als independentistes i no a tots. Però és a aquest grup, molt voluminós de gent, que s’identifica amb la senyera estelada a qui se’ls nega la llibertat d’expressió, de decisió, d’influència i d’acció. Quan les idees són menyspreades, insultades i fins i tot perseguides, és quan l’estelada passa a ser un símbol, a ser una senyera representativa i de combat, un combat pacífic i ideològic, un combat que només busca aconseguir la llibertat. I en aquest moment és quan apareix la transformació, la metamorfosi, de fanalets a far.

Un far que ens ha de guiar durant l’any 2017 a aconseguir les nostres fites i objectius, un any en el qual tot és possible, fins i tot la nostra llibertat, però que com deia Anatole France, premi Nobel francès de Literatura fa quasi 100 cents, “el futur s'amaga rere els homes que el fan”. Nosaltres, també les nenes i els nens, hem de ser el far, la llum, i com aquestes magnífiques construccions, estem isolats enfront de la grandiositat i immensitat de la mar, estem a la vorera del penya-segat, exposats a tot tipus d’inclemències tempestives que ens erosionen, víctimes de vents huracanats, de pluges torrencials, d’onades violentes, però res ni ningú ens destrueix, amb la nostra senzillesa i humilitat externa però la nostra fermesa i convicció interna, guiarem amb seny i calma al vaixell perquè arribi a bon port.

No esperem que el far sigui cap polític, ni dels nostres ni dels seus, no esperem que ho sigui cap organisme internacional, no esperem que ho sigui ningú de l’estat espanyol, porti o no porti cueta. El far som nosaltres, quan el far gira l’atenció cap a un altre costat, la mar resta en penombra, però el far continua allà a la seva atalaia, al costat de les roques, i en el seu recorregut circular esteu segurs que tornarà a enlluernar al mar per orientar-nos, inclòs fent sonar la seva eixordadora sirena per servir-nos d’orientació quan la pitjor de les boires no ens permeti veure res.

“El faroner de Cap de Creus

encén el foc amb llum de lluna,

du barba llarga fins als peus

i mai no menja ni una engruna.

Fa tres mil anys que vetlla el far

i ha viscut set-cents naufragis.

Té la mirada al fons del mar

o sempre canta mals presagis.

El faroner de Cap de Creus

ja sols espera una donzella.

Vindrà vermella fins als peus

en una barca amb bona estrella.

Potser ja no fondrà els esculls

ni es desfarà contra la terra.

Portarà l’alba al fons dels ulls

i avançarà cap a la serra.”

El Faroner del Cap de Creus de Miquel Desclot