senyeraesllum  Avui, 11 de setembre, és la Diada Nacional del meu país, Catalunya.


Aquesta data commemora anualment la caiguda de la ciutat de Barcelona, després de 14 mesos de setge, durant la Guerra de Successió lliurada entre les faccions dels Borbons i els Àustries, el 1714. Aquesta Guerra va adquirir caràcter de guerra cívil ja que els partidaris dels dos candidats estaven repartits territorialment. La Corona de Castella recolzava majoritàriament a la facció borbònica i la Corona d'Aragó donava suport a la facció dels Àustries. La victòria va correspondre a la facció borbònica, ascendint a ser rei Felip V, el primer rei Borbó. Amb aquesta victòria, el poder borbònic va derogar i va abolir les institucions i les llibertats civils catalanes.

Per què celebrar una derrota? Es tracta d'una forma de no oblidar. No oblidar d'on ve la nostra identitat com a poble i on volem anar. Es tracta per tant d'una actitud dinàmic-constructiva ja que reflecteix una voluntat de treballar per decidir el que es vulgui col · lectivament, no es tracta d'una actitud victimista com altres entenen. Per descomptat també significa la no acceptació de la situació existent des de llavors, vol dir que l'ideal continua i continuarà fins que Catalunya sigui un estat propi.


De tota manera, durant molts anys l'independentisme català tenia un origen bàsicament identitari, basat en la conservació del que teníem davant les amenaces exteriors. No obstant això, des de fa 20 anys, és quan es vincula per primera vegada la qüestió econòmica amb la independència. Es comencen a realitzar estudis seriosos sobre l'aportació de Catalunya a la resta de l'estat espanyol, i s'entreveu que no és una aportació a la solidaritat sinó que es tracta d'una espoliació sense precedents a Europa. L'economia productiva i industrial, la petita empresa i tots i cadascun dels assalariats catalans fan aportacions a l'estat que no reverteix en serveis ni en inversió.

La independència de Catalunya, passa a vincular-se amb el benestar dels seus ciutadans.

Avui Catalunya no disposa de recursos i té un dèficit fiscal tan alt, que els seus serveis públics s'estan perjudicant en acceleració geomètrica, però més perjudicats es veuran.


La decisió de construir un futur propi és una opció democràtica dels seus ciutadans. A la Diada d'aquest any, la societat civil catalana ha fet un pas més enllà, un pas que marca el camí als seus polítics i les seves institucions. La societat civil catalana els diu on volem anar, a qui no volem pertànyer i quan volem anar pel camí assenyalat. El poble ja no creu en l'estat de les autonomies, en el federalisme, ni al confederalisme, tampoc en fórmules magistrals de finançament, ni en pertànyer o formar part d'un estat amb el qual no s'identifica de forma majoritària. El poble simplement vol ser independent, tenir un estat propi i no ser invisibles al món.


El poble vol pertànyer a un estat, on es respecti la voluntat del que s’escull lliurement, on la seva llengua no sigui cada dia utilitzada com a eina de pressió, on no et diguin: "eres un tío guay, no pareces catalán", on no et deixin de comprar els teus productes per ser català, on no t’hagis de justificar constantment per ser el que som i per descomptat també, pertànyer a un estat on els diners que es generen s'inverteixen en ell.


Responent a una pregunta que et fan a les "Españas": ¿catalán naces o te haces? Molts catalans neixen, molts catalans es fan, però cada vegada més "catalán te hacen".

Tenim un avantatge per ser independents, tenim una il · lusió. Visca Catalunya!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

torossicavanoLa por a la possibilitat d’un boicot espanyol, sobretot comercial, preocupa i molt als catalans. De fet la història recent ens demostra que aquesta possibilitat moltes vegades ha sigut una realitat, com va ser l’aprovació del Estatut de Catalunya. Avui el pes relatiu d’Espanya com a client de Catalunya és menor, però encara és el principal comprador de productes catalans.

Una quantificació breu, aproximada però rigorosa, ens permet veure les repercusions econòmiques d’aquest boicot que tant ens preocupa.

Inicialment, parteixo de una premissa llògica, que un boicot comercial d’Espanya als productes catalans significaria també, i de forma reactiva, un boicot de Catalunya als productes espanyols, que suposaria una substitució de productes espanyols per productes catalans o del reste del món.

Existiria una disminució de la demanda final de 14,5 milers de milions d’euros, equivalent al 4% del PIB català. Aquest fet suposa una reducció neta del valor afegit generat pel sistema productiu del ordre de 6,5 milers de milions d’euros i una disminució del valor afegit incorporat a la producció catalana però generat a l’exterior de l’ordre de 8 mil milions d’euros, aquests procedents majoritariament d’inputs intermedis procedents de l’economia espanyola.

Ara és el moment de recordar que el dèficit fiscal català és de l’ordre del 10% del seu PIB. Les matemàtiques bàsiques són clares, i les conclusions també, per molt que existís un boicot espanyol a Catalunya, la independència ens seria rentable des de el punt de vista econòmic, no suposaria cap hipoteca futura, sinó tot el contrari.

És cert i cal comentar, que les empreses catalanes més afectades serien les que comercialitzen bens de consum. L’impacte serà diferent, en funció del sector d’activitat, així el sector més afectat en el valor afegit generat pel sistema productiu serà el de les indústries làcties en un 20%, seguit per la confecció en un 15%, les indústries químiques en un 11%, i, l’alimentació, la maquinària i el ciment en un 10%. Sorprenéntment hi han sectors que surtirien beneficiats de forma inmediata amb el boicot comercial, ón especial menció mereixen les activitat de mediació financera, en un superàvit del 7%.

Cal matissar més aquestes dades amb la història i teoria econòmica, que ens demostra que no existeix mai un boicot total sinó que normalment afecta a uns productes o sectors més representatius, i per tant els seus efectes són limitats. En l’abans comentat boicot per l’Estatut, aquest es va focalitzar en gran part en un boicot al cava, que a més va tenir un impacte relativament moderat i concentrat en el temps. Ningú recordarà dintre de 10 anys que va existir un boicot.

En conclusió, penso que una Catalunya independent seria positiva (malgrat existís boicot comercial espanyol) pel sol fet que no ens surt a compte ser espanyols.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

problemes economics catalunya

Sense voler retrocedir a temps massa llunyans i foscos (sense oblidar que uns van tornar a guanyar la guerra i que uns altres la van tornar a perdre, i, ens agradi o no, hem de reconèixer que Catalunya va perdre i que això, encara avui, alguns, des d'Espanya, s'ho creuen), podríem situar-nos en l'època de la tan vanagloriada Transició espanyola, potser des de la perspectiva històrica més discutible que lloable, i més concretament en la discussió de l'Estatut del 79.

Com ens diu la història, el conegut com a Estatut de Sau, promulgat, votat en referèndum pel poble de Catalunya i ratificat per les Corts espanyoles l'any 1979, va ser elaborat, aquell mateix any, per la coneguda com a Comissió dels vint*, en què hi havia representades totes les forces polítiques del moment, coordinades i dirigides per Miquel Roca, Jordi Solé Tura i Eduard Martín Toval.

Segons ens diuen, en aquest entorn, un dels homes de Convergència Democràtica de Catalunya, en concret Macià Alavedra, plantejà una proposta del tipus concert econòmic, en què es defensava que la Generalitat hauria de recaptar i de controlar tots el impostos a Catalunya, i gestionar-los adequadament, distribuint-los en tres parts: una part per a l'Estat (per pagar les diferents gestions/accions de l'Estat a Catalunya); una altra per al Fons de Compensació Territorial, i la tercera (que com a mínim hauria de ser d'un 40% del total recaptat) per a la Generalitat.

Jo no sé si amb aquest plantejament l'economia catalana, tenint en compte la situació econòmica global, aniria millor avui, però el que sembla segur és que, en els darrers anys, amb una àmplia bonança econòmica, hauríem tingut més diners i, conseqüentment, que la nostra economia podria estar molt més sanejada.

També cal tenir en compte una cosa tan simple com aquesta: si qui recapta és la Generalitat, és la Generalitat qui té els diners, i, en una hipotètica manca d'enteniment Generalitat-Estat, mentre es discuteix «si sí o si no» (per exemple, actualment, amb el cas dels diners que la Generalitat diu que l'Estat ens deu, però l'Estat no ho reconeix), els diners dels impostos serien al calaix i no s'hauria d'anar incrementant el deute.

La proposta de Macià Alavedra va ser rebutjada, especialment pels representants dels partits que, amb mes o menys incidència, depenien d'altres d'estatals o, simplement, eren el partit estatal a casa nostra (PSC-PSOE, PSUC, CC-UCD, AP).

En aquesta situació, els representants dels partits 100% catalans no van saber, no van voler o no van poder fer valer la proposta inicial i, ja sigui per un tema de la urgència del moment (calia tenir l'Estatut ja); ja sigui per un, des del meu punt de vista mal entès, esperit de governabilitat de l'Estat, o bé per qualsevol altre causa, definitivament no vam engegar l'Estatut amb el finançament adequat, cosa que les repetitives i freqüents negociacions posteriors amb Madrid ha anat confirmant al llarg dels anys.

Per si algú, en aquell temps, pensava que les coses es podrien anar movent cap als interessos de Catalunya, els partits majoritaris en l'àmbit estatal, UCD i PSOE, van desenvolupar, l'any 1980, la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), que, tal com ja han dit en innumerables ocasions diverses personalitats del món polític, va representar el «cafè per a tothom».

D'aquesta manera quedava clar, per llei, que Catalunya no tindria privilegis per sobre d'altres comunitats autònomes tan històriques com, per posar, amb tot el respecte, uns exemples, la Comunitat de Madrid, Cantàbria o la Rioja.

De totes maneres, cal recordar que, quan aquesta llei va ser votada al Congrés del Diputats a Madrid, la coalició que liderava el Molt Honorable Jordi Pujol, president de la Generalitat en aquell moment, CiU, hi va donar suport. Tal com el mateix Jordi Pujol reconeixeria un temps més tard, i cito textualment: «és un cas clar de les claudicacions que, durant la Transició, es van haver de fer en nom de la pau, de la governabilitat i del possibilisme».

Per si amb això de la LOFCA no en teníem prou, mesos més tard va arribar el 23-F, que si bé va ser un cop d'estat fallit, cal reconèixer que va suposar un gran fre i un gran canvi de ritme per a tots aquells que esperaven un estat autonòmic real i molt diferent de l'Espanya viscuda en els anys anteriors.

Lògicament, també penso que no tots els problemes econòmics de la Catalunya actual vénen d'aquells inicis, però està clar que el fet de no haver tingut el finançament adequat des d'un principi ha marcat la pauta de tots els anys posteriors. També crec que, malgrat aquest mal plantejament inicial, des del punt de vista econòmic, les coses es podrien haver fet millor, tot i que aquest ja seria un anàlisi per als qui en saben més d'economia.

 

(1) Macià Alavedra (CDC), Miquel Roca Junyent (CDC), Laureà López Rodó (AP), Eduardo Martín Toval (PSC), Josep Andreu Abelló (PSC), Josep Maria Triginer i Fernández (PSC), Josep Benet (independent pel PSUC), Felip Solé Sabarís (PSC), Jaume Sobrequés (Independent pel PSC), Josep Subirats (PSC), Josep Sendra i Navarro (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Josep Solé Barberà (PSUC), Dolors Calvet i Puig (PSUC), Josep Verde Aldea (PSC), Marcel·lí Moreta (UCD), Anton Cañellas (CC-UCD), Joaquim Arana (ERC), Manuel de Sárraga Gómez (UCD) i Carles Güell de Sentmenat (CC-UCD)
Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor

flotador  Era un dubte amb decisió coneguda: Catalunya ha demanat finalment el res.cat (a llegir “res per Catalunya”)a Espanya, a través del fons de liquiditat autonòmica del govern espanyol per 5 mil milions d’euros.

Des del govern català s’ha comentat que no s’acceptaran condicions polítiques, però realment és tot el contrari.

Es tracta d’un rescat absolutament pervers, ja que Catalunya demana un préstec a qui ha recaudat els diners dels catalans mitjançant els impostos, de forma prèvia.

Existeix un decret llei que regula el fons de liquiditat econòmica, i evidentment estableix unes condicions (per tant, govern de CIU no feu de PP i no intenteu enganyar als ciutadans, que no súbdits vostres).

Inicialment s’exigeix que es presentin modificacions al pla d’ajustament que es va aprovar al Consell de Política Fiscal i Financera. Aquestes modificacions han de garantir el compliment dels nous compromisos adquirits en el préstec (amb interès, clar) del rescat. Has de complir el pla d’ajustament modificat i has de donar información que solicitin. En cas de no complir, l'estat envia un equip de tècnics o inspectors del Ministeri d'Hisenda que poden demanar qualsevol dada de les partides d'ingressos i despeses i exigir (no pactar) mesures amb caràcter immediat. Si no s'implementen aquestes mesures, el govern de l'estat amb l'aprovació del Senat espanyol les pot fer executar de manera directa i immediata. Per tant, el govern de l'estat passa a donar directament les instruccions a qualsevol autoritat de la comunitat autònoma, quedant Catalunya totalment en mans del govern de l'estat que vigilarà que es compleixin les condicions pactades per acollir-se al préstec.

De totes formes, només és una ”patada endavant” però cap solució, ja que els pressupostos d’ingressos estan calculats per una previsió d’ingressos impositius que no es compleixen en aquest moment, ni sembla que es puguin complir.

A Catalunya necessitem un líder valent, realista i amb imaginació. La vaca ja no dóna més llet. No trovarem complicitats a Espanya, s’han de buscar en un altre lloc. S’han de prendre decisions difícils però necessàries en els temps tan complicat que estem vivint. Els catalans a Espanya no tenim futur com a col·lectiu. No ens entenen, no ens respectem, no ens volen, i tot sovint ens insulten i ens menyspreen.

El camí de sortida es diu independència.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

one2

En aquest article voldria apartar qualsevol tipus de nacionalisme romàntic, cosa que no aconseguiré, ja que les persones, encara que fem esforços per ser objectius, som subjectes i, per tant, som subjectius. Voldria centrar-me només en una anàlisi de la viabilitat econòmica d'un Estat català. No valoro si la independència de Catalunya és desitjable o no, només valoraré si és factible des del punt de vista estrictament econòmic.Aquest, ja us ho aviso, serà el primer d'un grup d'articles basats en aquesta temàtica, per això l'he anomenat «Catalunya one».

Catalunya és... (Millor que no comenti què és, sinó que, al final, decidim què hauria de ser).Catalunya té una població de més de 7 milions d'habitants, una extensió d'entre 30 i 40.000 km2 (amb 600 km de costa), parlament i himne propis i una llengua autòctona, el català, que comparteix cooficialitat amb el castellà.Al seu costat hi ha dues grans potències europees (Espanya i França), que, pel seu historial colonialista, tenen la tendència natural d'exportar les seves idees i costums als altres, cosa que no valoro si és bona o dolenta, però que de fet, ens agradi o no, és així.Per fer aquesta anàlisi, em basaré en els arguments populars que escolto per raonar que Catalunya no pot ser independent:

  • Els recursos naturals:

Catalunya no té ni gas ni petroli i la seva quantitat de terra fèrtil és limitada en extensió.Es veritat i és un problema. Però també és veritat que no solament són estats aquells països que disposen de recursos. Sense anar més lluny, Espanya tampoc no en té. Per tant, aquest aspecte no suposaria cap perjudici per a una independència catalana.Si considerem algunes de les grans potències asiàtiques, com per exemple el Japó, Corea del Sud, Singapur o Taiwan, veiem que aquestes tampoc no disposen de recursos naturals i que, en molts casos, els que tenen són clarament inferiors als nostres. Això sense considerar, a més, que el seu clima és altament humit en comparació amb el de Catalunya (que, cal dir, és un clima privilegiat).Econòmicament, és una realitat que bastants països dels que tenen més recursos naturals, com que són «rics per naturalesa» tendeixen a no invertir en sectors tecnològics o innovadors, que en garantirien el creixement a llarg termini, i moltes vegades acaben essent més pobres (pel malbaratament de recursos). Aquesta afirmació, però, no es pot generalitzar.

  • La mida:

Aquesta magnitud no està relacionada amb els índexs econòmics. La magnitud del cost no és ni directament ni inversament proporcional a la mida del territori.Seria important si el context actual fos un món de proteccionisme i de barreres, però aquest no és el cas.El paral·lelisme amb Suïssa, en aquesta qüestió, és evident, ja que les seves dimensions i la seva població són similars a les de Catalunya i, a més, també està rodejada per dues grans potències europees (Alemanya i França), amb tendències colonialistes històriques. Hi ha diferències geogràfiques, però sembla que són beneficioses per a Catalunya (l'orografia suïssa és muntanyosa i és un estat que no disposa de mar).Altres paral·lelismes europeus podrien ser Bèlgica, Holanda i Estònia, els dos primers amb un nombre d'habitants molt més elevat i el tercer amb un nombre d'habitants inferior.

one1Al món, el nombre de països ha augmentat en els darrers anys. Els temps dels grans imperis sembla que ja han passat, i els nous estats s'organitzen a partir de la incomoditat o de la impossibilitat de pertànyer a una organització que no fa possible el seu desenvolupament (a vegades millor i a vegades pitjor, però seu, al cap i a la fi).És molt comú el fet que, en antigues dictadures, com més democràtic esdevé el país, més es fragmenta (només cal veure l'exemple de l'URSS), i les grans agrupacions formen part històrica de períodes de conflicte, quan els petits països han constituït aliances per protegir-se del que consideraven pitjors opcions.

  • El comerç:

Espanya és el destí majoritari dels productes fabricats a Catalunya i dels serveis oferts per les empreses catalanes. Catalunya sempre ha estat un territori comercial. Si heu sortit poc o molt (per motius professionals o per fer turisme) sabreu que, de catalans, te'n trobes a tot arreu.Els productes i els serveis catalans es comercialitzen, perquè són adequats o per una política proteccionista d'Espanya en favor dels productes catalans?Tots els que vivim a Catalunya coneixem la resposta: no existeixen polítiques proteccionistes d'Espanya, sinó tot el contrari. Tot sovint s'han realitzat campanyes polítiques i econòmiques que penalitzaven el pensament i la idiosincràsia dels catalans, accions que han portat a una pseudoconsciència de penalitzar, fins i tot, la compra dels productes i de les fonts de la riquesa dels habitants de Catalunya.Per tant, què canviaria del comerç amb Espanya, si Catalunya fos independent? Molt poc. La millor o pitjor qualitat dels productes i dels serveis oferts no canviaria.Un Estat català hauria de ser, evidentment, un estat competitiu i obert al comerç mundial, però el comerç, per història i per tradició, és una de les nostres característiques econòmiques com a país. Una alternativa proteccionista no seria factible, però l'avantatge és que ara tampoc no és així per a Catalunya. Per tant, hi existiria poc canvi com a Estat.El comerç internacional és el que dóna viabilitat als nous països. La creativitat i la capacitat de la població envers aquest objectiu; una formació encaminada a la productivitat de la població, amb l'objectiu de ser més competitius; una administració neta i «camaleònica» (flexible al canvis), poc carregada, però competent, que no precisi d'impostos que acabin per ofegar les estructures empresarials i individuals que poden crear riquesa, i el manteniment de l'estabilitat fiscal i monetària, funcionarien millor que l'actual tipus d'estructura de les institucions espanyoles.Una vegada superades les llegendes negres de la independència, he d'afirmar que, des del punt de vista econòmic, una Catalunya independent podria ser tan viable com qualsevol altre país.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493