vaixell catala  Vaja setmaneta! Quin menú.

Començava la setmana amb un aperitiu amb grans dosis de vermut, cosa que explicaria les imatges de la Rita Barberà, realitzant un discurs de la Crida fallera en versió mix, dispers i caòtic entre les llengües castellana i catalana, divagant sobre “el fred del verano i el caloret faller”, reivindicant com mai allò de la “vergüenza ajena” i recordant a tothom per si encara hi havia dubtes, que no cal tenir cap mena de dignitat perquè alguns et puguin votar. Conseqüències: trending tòpic a twitter, repetició assegurada als programes de zapping i font d'inspiració de tota mena de cançons raperes derivades d'aquest ridícul notori.

Continuava com primer plat un suculent “cocido madrileño”, que és el que van prendre quatre membres del Tribunal Constitucional al restaurant Lhardy de Madrid, on van decidir suspendre definitivament la Llei de Consultes catalana i el decret de convocatòria del 9-N. O el que equival a dir, que ni els importa l'Estat de dret, ni la llibertat, ni la democràcia. Declaren il·legal que més de dos milions de persones expressessin la seva opinió...i tan “panxos” i tranquils, encara que penso que de tranquil·litat res de res. L'alt òrgan judicial, el tribunal prevaricador per excel·lència, eina política del govern central, projecta la imatge de no tenir cap pudor per prohibir drets fonamentals de la població, avui catalana, però demà de forma general, i sí de molta por, la que té l'Estat espanyol a què el poble català pugui ser consultat democràticament sobre el seu futur polític.

De segon plat un àpat àcid com pocs dins de les arts culinàries. El Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) aplica el seu règim disciplinari contra el jutge Santi Vidal i el suspèn per tres anys de l'exercici de la seva professió. El seu mal, haver redactat en el seu temps lliure una Constitució catalana. Mentre d'altres en plena jornada laboral, en el temps dedicat a treballar, i en el lloc més inadequat, al mig del Congreso de Diputados, es dediquen a jugar al Candy Crush mentre els parlamentaris van fent el seu discurs en el Debate de la Nación. En aquest cas, desconec si la decisió del CGPJ es va prendre també després d'un "cocido" o d'una escudella catalana, però segur que el suport popular que va rebre el jutge Vidal va suposar, com a poc, una indigestió digna d'una fabada asturiana farcida de xoriç i cansalada, o potser no, potser hem arribat a aquell punt que tot se'ls hi en fot.

I per acabar-ho d'adobar, els postres, uns postres d'aquells tan i tan pesats: el tema de l'assignatura de religió i la importància d'aquesta assignatura dins de l'educació de l'alumne, perquè aquest pugui aconseguir el seu desenvolupament ple i integral de la seva personalitat. Estic llegint literalment el BOE, que afegeix criteris d'avaluació com identificar i valorar la creació com un acte d'amor de Déu a l'home (...i què passa amb Darwin?), reconèixer i apreciar la relació paternofilial entre Déu i l'home (...i on està Déu a les tres de la matinada quan vaig a buscar a la meva filla que ve de celebrar un aniversari?), reconèixer que els cristians formem una família (...per això la multitud de guerres entre cristians al llarg de la història?), reconèixer la incapacitat de la persona per aconseguir per si mateix la felicitat (...home! Una primitiva ajudaria, no?), reconèixer i valorar que amics i pares són un do de Déu (...i res té a veure el cultiu de les relacions d'amistat i estar disposat a fer coses per l'altre?), identificar i valorar les accions de l'Església com continuadors de la missió de Jesús (...l'Església la formen homes, n'hi ha de bons i dolents. Jesús no era un inquisidor, homes dolents de l'Església ho van ser. Jesús no era ni pederasta, homes dolents de l'Esglèsia ho han sigut). I paro ja que m'esvero molt, tot i sense deixar de recomanar-vos de totes maneres la lectura completa i profunda del text oficial, però sempre fent-ho en un dia en què s'estigui de molt bon humor i amb una alta predisposició per riure, i no gaire per “menjar-se l'olla”.

El dur menú que ens han servit aquesta setmana en un restaurant poc net i de baixa qualitat semblava que acabaria amb un bon cafè, carregat de cafeïna, que ens estimularia, com és la finalització de l'Any Nou xinès, quan es reprèn el trànsit internacional més gran de mercaderies, i ens predisposaria de forma positiva de cara a afrontar un esdeveniment excepcional a Barcelona, el MWC – Mobile World Congress. Però no té un final tan feliç, finalitza amb un altre trànsit, un trànsit molt diferent i amb regust amarg com és la mort de Leonard Nimoy, Míster Spock pels amics.

Després d'un àpat tan desafortunat com aquest, toca fer una merescuda migdiada, és el moment d'evadir-nos, de somiar, de pensar en la meva estimada Mediterrània, amb el sol rostint la meva pell, amb el vent de gregal erosionant lleugerament la meva cara i amb tocs freds que amenacen una possible tramuntana, navegant amb un petit vaixell que va cap a Ítaca, un vaixell anomenat Freedom Catalonia, amb la meva muller Maribel i els meus fills Ignasi i Mireia, acompanyats de centenars de milers que busquen el mateix, una llibertat enyorada, una llibertat que avui no tenim, una democràcia més transparent, més participativa, una millor vida. Bon vent i barca nova, la frase de la setmana, les paraules de l'Alfred Bosch dirigint-se a Mariano Rajoy, i que resumeixen la total desconnexió que tenim a Catalunya cap a Espanya, i possiblement la creixent desconnexió que hi ha en sentit contrari.

Ja m'arriba la son, quan el núvol encisador i dolç de la pèrdua de coneixement està a punt de tapar la meva visió, veig a la Maribel i penso que ho aconseguirem, però una cosa m'estranya, el vestit blau amb ratlles negres que portava s'ha convertit de cop en un vestit blanc amb ratlles daurades. Estic ja en el somni o és que ara veig les coses diferents...el color del vestit ha canviat, però no la meva voluntat de ser català, la meva voluntat de ser lliure.


Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

XAVIER 092  Com a persona que ha nascut i crescut a Barcelona, he viscut com la situació de Catalunya ha anat variant al llarg del temps des de molt a la vora.

A mesura que he anat creixent he anat prenent més consciència de la situació, com és lògic, i a la vegada m’he adonat de que aquesta situació ha anat en davallada.

A mesura que passa el temps, la mena de repressió que pateix Catalunya es fa més gran, i conseqüentment, més preocupant i indignant. No només cada vegada l’Estat espanyol s’aprofita més, per dir-ho d’alguna manera, de Catalunya en el sentit de beneficiar-se dels seus avantatges econòmics sense proporcionar res a canvi, sinó que cada vegada les crítiques i ofenses que rep Catalunya són majors. Amb el temps han anat alimentant una classe de repugnància cap el sentiment català, la qual els ha aparegut poc a poc sense que hi hagi un motiu clar d’aquesta reacció. L’únic que Catalunya ha demanat sempre és sortir més beneficiat amb les coses, degut a tot el que aquesta ofereix a Espanya, simplement, deixar de ser la primera regió en donar i l’última en rebre. Però, mai ha estat resposta degudament.

Així és com cada vegada el sentiment independentista català s’ha anat fent més i més gran, i el motiu d’aquest sentiment és tot el que l’Estat espanyol els restringeix. A partir d’això, els espanyols acusen als catalans de separatistes, quan aquesta tendència separatista, realment, ha estat fomentada per ells mateixos amb tots els seus actes.

Només s’han aprofitat de Catalunya, i la gent se n’ha anat adonant a mesura que sortia perjudicada. I com és obvi, a ningú li agrada que s’aprofitin d’ell, cosa que duu a pensar que tallar la relació pot ser el més beneficiós per tal d’aturar això.

Per aquest motiu, el tema independència ha esdevingut més important. Cada vegada la gent es troba en pitjor situació, fet que condueix al desig d’un canvi radical, ja que la situació actual és insostenible. Així doncs, ha pres importància el moviment i cada vegada les campanyes de lluita a favor d’aquesta són més potents.

Però, no només sorgeix aquest sentiment en la vida dels adults. Cada cop està més popularitzat pels ulls dels joves, ja que realment, aquest és el futur que ens espera. Decidir si volem seguir com ara o si volem canviar.

Realment, el nostre futur està en les nostres mans. Les nostres decisions comportaran l’evolució, o la regressió. Evolució si el projecte independència continua endavant i les coses canvien; regressió si seguim units a l’Estat espanyol, on no tindrem cap mena d’autonomia i tornarem al tradicionalisme de fa 50 anys, desfent tots els canvis que han hagut encarats al progrés.

 

Mireia Mas i Méndez

Reis-Mags  Avui és la Nit de Reis. Tots a dormir aviat després de la cavalcada. Als Reis Màgics d'Orient no els agrada gens que ningú estigui despert quan ells arriben, han d'anar per feina. En tenen molta aquesta nit, repartint joguines als nens que s'han portat bé i carbó als que no han sigut gaire bons. Recordeu deixar aquesta nit l'aigua pels camells, un xic de torró i fins i tot una copa de cava o una copeta de vi dolç, per ajudar-los a reposar energies.

Per petits i grans és una nit de nervis, de grans emocions, d'il·lusions, d'alegria, etc., però també de melancolia, de sentiments, de sensacions. És una nit màgica, on esperem que els reis savis, Melcior, Gaspar i Baltasar se'n recordin de nosaltres i que els nostres desitjos, materials i també immaterials, es facin realitat. A la nostra carta als reis, apart d'incloure algunes coses materials, algun llibre, algun DVD, uns mitjons o fins i tot diners, aprofitant que estem en una web d'economia, també demanem aspectes immaterials, així demanem salut, demanem amor, demanem pau, demanem justícia, demanem solidaritat, demanem dignitat.

Però aquest any sobretot hem de demanar independència. Independència, per fer què? Independència per ser lliures, per tenir la llibertat de canviar-ho tot, si així ho considerem.

Les persones vivim en una permanent matriu matemàtica amb dos eixos. En un eix hi ha que som el que som i en l'altre eix hi ha el nostre context. Com deia Ortega y Gasset: «Yo soy yo y mi circunstancia y si no la salvo a ella no me salvo yo», l'home és un ésser que no està penjat en el buit, està immers en la circumstància que l'envolta, una circumstància que no només és immediata, també és remota, una circumstància que no només és física, també és històrica i espiritual. Viure no és només respirar, també és tractar amb el món, dirigir-se a aquest món, actuar en ell i ocupar-se d'ell.

A Catalunya passa el mateix. En l'eix de les «X» Catalunya forma part del Regne d'Espanya, com una comunitat autònoma immersa en un Estat que al llarg dels anys l'ha anat minvant, a nivell cultural no accepta els costums, les tradicions ni la llengua catalana; a nivell econòmic simplement l'espolia any rere any, a la vegada que coarta les seves possibilitats futures no realitzant infraestructures. La situació empitjora, lluny d'intentar fer una regeneració de les coses, de donar-se compte que en la pluralitat hi ha l'origen i la riquesa del territori, els governats, però també la majoria dels espanyols, accepten i volen continuar pel mateix camí. En l'eix de les «Y» Catalunya està en un context econòmic i social marcat pels designis de les grans corporacions internacionals i els bancs, un món deshumanitzat, on el diner no és el mitjà, sinó la finalitat, cosa que produeix que les desigualtats econòmiques es transformin en desigualtats socials i ciutadanes.

Hem d'afrontar els dos eixos a la vegada, hem de canviar Catalunya de quadrant. Els catalans han de poder decidir si volen viure en independència, però també han de poder decidir amb la possibilitat de tenir una vida que valgui la pena ser viscuda, digna. Tenim dos problemes indissociables, el jo i la circumstància. Construïm les bases de com ha de ser el nou país mentre proclamem aquest, una cosa no treu l'altre ni ha de baixar la seva velocitat d'aconseguir-ho. No posem el pistó en el discurs del primer, independència i després ja veurem, ni el posem a primer, solucionem tots els problemes i després independència. No ens conformem només en canviar de mans i continuar amb la mateixa dinàmica política, social, econòmica, administrativa, jurídica, burocràtica i fins i tot militar. Res ens ha de venir donat, tot ho hem de triar i decidir. No som nens, ja triarem segons les circumstàncies i els nostres interessos, però seran uns interessos majoritaris, no pas d'una minoria que ens domina i ens treu la democràcia, la llibertat de poder triar.

Per què hem d'estar a la Unió Europea, sí o sí? Perquè hem de ser a l'OTAN, sí o sí? Per què hem de tenir una policia al servei dels governats i no al servei del poble? Per què no considerem els programes electoral com contractes que si els escollits no els compleixen, deixen de governar? Per què triar a partits i no a persones? Per què no triar als legisladors i els jutges? Per què rescatar els bancs privats? Per què bancs públics o privats? Per què no decidim sobre si apliquem impostos directes o indirectes? Per què universitats per tothom qui tingui capacitat o només els que tinguin possibilitats econòmiques? Per què? Per què? Per què...? Fem de Catalunya la república catalana del màxim exponent del “per què”.

Volem doncs una Catalunya independent? Sí. Com un espai per l'esperança i de transformació per l'emancipació real de les dones i els homes, així com pel desenvolupament de les seves capacitats racionals i emocionals.

Però volem qualsevol Catalunya independent? No. Volem una independència basada realment en què la sobirania sigui de la gent, però no des d'un punt de vista formal, sinó real, econòmic i socialment parlant.

Com que és la Nit de Reis i posats a demanar...fem-ho.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor Logística – UOC Universitat Oberta de Catalunya

orgullcatala  Ja tenim data, un altra data, data d'eleccions, eleccions plebiscitàries o vinculants o definitives o punyeteres, com voleu anomenar-les, el nomno és rellevant, però sens dubte, les eleccions del pròxim 27 de Setembre (27S) seran importants pel nostre país. Manquen només 251 dies, 37 setmanes, 8 mesos. Curiosament, el mateix temps de forma aproximada d'ença que uns pares saben que la muller està embarassada fins al part.

Ara ja sabem que ens toca fins al dia de les eleccions, i no és precisament visites al ginecòleg per comprovar que tot va bé, ni realitzar sessions en comú de gimnàstica i exercicis per aprendre a relaxar-se quan arribi el moment, ni anar en parella a fer llargs passejos o anar a comprar la robeta i els accessoris per la “canastilla”. No!.

El que ens espera és un tortuós recorregut de 8 mesos d'atacs continuats, de crits, de sentir i aguantar insults de tota mena, ens esperen amenaces, ens diran que l'Artur Mas i l'Oriol Junqueras ens porten a una catàstrofe sense precedents, que ens treuen d'Europa, que ens porten a la pobresa, a la fam, ens espera tornar a escoltar que al Barça el treuran de la Liga, seguir escoltant al Boadella de torn i altres personatgets, ens espera que ens diguin que la guàrdia civil ho impedirà amb el seu tricorni “por montera”, que els militars posaran els tancs al carrer, fins i tot, que vindrà la Legión amb la cabra al davant.

Ens espera veure novament en accióel prevaricador Tribunal inquisitorial anomenat constitucional fent el possible i l'impossible, jurídicament parlant, per impedir la llibertat dels ciutadans, ens espera que ens diguin que estem fora de la Llei, que no tenim dret a decidir per nosaltres coses que afecten a tots els espanyols. De fet la campanya d'agressió ja ha començat, la Santamaria avisant que estant alerta i portarà al Constitucional tot el que excedeixi el límit de l'autonomia i la Bañez afirmant que “les pensions de Catalunya es paguen gràcies a la solidaritat dels espanyols”...quina indecència, quin cinisme, quina vergonya, quina forma més maliciosa i caradura de mentir. Les pensions i subsidis són més elevats que les aportacions, a Catalunya i a tota Espanya en general, per això es treuen els diners d'un fons, que per cert s'està gastant acceleradament i del que aviat no en quedarà, un fons en el qual Catalunya ha sigut altament contributiu a la seva consecució. Els catalans pensionistes cobren avui del que altres catalans van aportar en el passat.

Preparem-nos també per acostumar-nos novament a venuts autòctons, a traïdors, a butiflers que només serveixen als seus propis interessos que diran allò que hi ha crispació a Catalunya, que les famílies estan enfrontades, que hi ha mal ambient pel tema independentista, a més com sempre afegiran aquells comentaris gratuïts i sense solta ni volta que Catalunya és de tots, que si només els independentistes tenim el dret de ser catalans i que si repartim els carnets, en fi, el de sempre. Avorreixen, i molt.

Això i més és el que ens espera, ho sabem, no serà un embaràs ni un part tranquil, no serà un part net. No hi hauràdebats ni converses agradables, tranquil·les i civilitzades, del tipus decidir si el nadó és dirà Tomeu com l'avi patern o Sandalio com el tiet matern que va anar a Amèrica, no hi haurà converses i llistes per decidir qui seran els padrins, només hi haurà el discurs de la por, de la tragèdia, de la imposició, del “por coj...”.

Però sabeu què? Que no farem com el rei dels espanyols, no direm “Sóc català, ho sento molt...no tornarà a succeir”. Al contrari, sóc català, estic orgullós de ser-ho, tornarà a succeïr un dia i un altre dia, malgrat la corrupció d'alguns, malgrat les decepcions, malgrat les preocupacions, malgrat el desacord i els fotre's la cavalleria per sobre dels polítics, malgrat les amenaces, sóc català i sempre ho seré, sé que hi han moltes formes de ser-ho i les respecto totes, però el 27S decidirem novament.

Tornem a tenir la iniciativa, ja hem dit que avancem en unes estructures d'Estat, com és la Hisenda i una seguretat social pròpia, tornem a inflar el globus i tornarem a carregar l'adrenalina que varem començar a descarregar a partir del 10 de novembre. La majoria dels espanyols, tots els seus polítics i alguns dels catalans unionistes proespanyols tornen a treure fum per les orelles, tornen a estar nerviosos, empipats, enfurismats, veuen que els seus malsons rebroten al veure marxar una de les seves colònies, la joia de la corona, la seva darrera colònia perduda...fins ara.

Sabem el que ens espera fins al 27S, però també sabem que malgrat els entrebancs i putades que ens facin i no dubtem que ens faran. Nosaltres pensem, treballem i votem per un lloc millor, per una vida millor, per nosaltres i pels nostres fills, per Catalunya.

Els catalans no direm “sóc català, m'he equivocat, PERDÓ per ser-ho, ho sento molt...no tornarà a succeir”, sinó el que direm és que PERDO per ser-ho, amb l'accent a la e en lloc de a la o, PERDO per ser català dins de l'Estat espanyol, i sí, això no tornarà a succeir, nosaltres els catalans anem tirant...

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

 

masjunqueras  Artur i Oriol. Mas i Junqueras.

Un, l'Artur, es fa entendre en qualsevol dels idiomes europeus, d'oratòria impecable, estructurada i transmeten seguretat. L'altre, l'Oriol, sense cap paper en forma de xuleta, llest, improvisant, explicant anècdotes que eleva a categories.

L'un, en Mas, que proposa un full de ruta basat en el romanticisme d'una llista única transversal formada per polítics i la societat civil, unes eleccions que només té sentit avançar en clau plebiscitària si es compleix l'unitat de llista, i un termini de 18 mesos per preparar estructures de país suficients per garantir un procés constituent cap a la independència, que hauria de ser votada en referèndum. L'altre, en Junqueras, que proposa un full de ruta doshomesdiferent, que refusa de ple la idea d'una llista única i d'unes eleccions plebiscitàries sinó que serien constituents d'inici, defensa un format flexible d'eleccions immediates amb diferents llistes però punts comuns fonamentals, com l'independència, i no entén l'espera dels 18 mesos, considera el fet d'una proclamació de independència després de les eleccions.

Dos homes i un destí, Mas i Junqueras. Dos homes i un destí, la famosa pel·lícula de l'any 1969, protagonitzada per Paul Newman i Robert Redford, i basada en la part final de la vida dels llegendaris Butch Cassidy i Sundance Kid, un d'ells és el que pensa i l'altre el que executa les accions. Mas i Junqueras, igual que al film hauran de cavalcar junts, cadascú haurà de prendre un rol, però a diferència de la pel·lícula, no ha de ser per fugir de res ni de ningú, sinó per anar endavant. Necessitem a tots dos, necessitem les coses bones de l'un i les de l'altre, necessitem que quan un flaquegi, l'altre tingui l'energia suficient, necessitem que quan un pensi en uns quan només, l'altre pensi en la resta, necessitem que parlin, dialoguin, debatin, discuteixin i fins i tot s'empipin, però que no perdin el destí comú, l'objectiu pel qual convergeixen ambdós, la unitat que la gran majoria desitgem.

No sabem si seria més votada una llista unitària, o el sumatori de llistes diferents, no tenim cap bola de vidre per preveure l'hipotètic recompte amb suficients garanties. De totes maneres em sembla que es tracta de dues rutes guanyadores, ja que tenen un poble suficient madur políticament i disposat a cedir en les formes per conquerir la finalitat.

Una llista única, en teoria i sobre el paper, serviria per cercar legitimitat internacional, però realment pensem que internacionalment interessem tant, aquí no hi ha petroli ni sang, hem fet la revolució de somriures, una revolució d'il·lusions, que interessa a l'opinió pública del món un dia, ja que genera positivitat, però no el següent. Realment, internacionalment no hi som, no sortim als llibres d'història malgrat tenir una història épica, no tenim defensa ni reconeixement a les institucions internacionals. No som ningú com a nació, estem sols, ningú ens espera amb els braços oberts ni tancats, simplement ningú ens espera.

És cert que hem avançat en els darrers anys de forma qualitativa en el concepte d'unitat. Els èxits en les darreres diades o massives manifestacions no han estat producte d'una convocatòria de partit, sinó d'una conjunció de pensament. Continuar, amb aquesta sensació idíl·lica d'esquerres i dretes fent un nou i millor país, em sembla perfecte, és molt agradable i satisfactori, però possiblement irreal. Penso que en aquest país es vota molt a la contra, i per tant, les coses que no agradin o no convencin de cadascú dels líders, així com el desgast d'estar en el poder, serien perjudicials per sumar i podrien decantar als indecisos a votar una llista diferent de la llista única. Crec que culturalment estem acostumats a votar en clau de llistes de partits polítics, malgrat que tots plegats comencen a estar cansats de l'estructura clàssica d'aquests, però en un moment clau com el que estem, el moment de la veritat, penso que no és el moment de fer certs experiments.

Em puc i em vull equivocar, però considero que una candidatura única no seria el millor pels interessos dels catalans doncs la divergència del pensament i la llibertat ha de ser fonamental per la Catalunya del futur, no pot ser sotmesa a estar callada per interessos plebiscitaris, el nostre país no pot començar a cimentar-se a banda de considerar el vessant més social en un moment en què les diferències s'agreugen i cada vegada hi ha més gent necessitada, no pot deixar a banda la corrupció, ni pot tornar a la indefinició, doncs de fer-ho deixaria de ser el meu país, Catalunya, i continuaria sent Espanya, cosa que no vull.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493