pandujar  Història de dues ciutats és una de les novel·les més famoses de Charles Dickens, que narra la vida de dues ciutats molt diferents, Londres i Paris, dues ciutats només separades per pocs kilòmetres i un tros de mar, però que eren dos mons antagònics al segle XVIII, una època en la que hi ha importants i dràstics canvis socials, la Revolució francesa. La primera ciutat, Londres, simbolitza una ciutat trista, miserable, però també una ciutat en la qual destaca la pau i la tranquil·litat, on la vida és  senzilla i ordenada. Mentre que la segona ciutat, Paris, representa la inestabilitat, l’agitació i el caos de l’època.

El món està ple d’històries de dues ciutats, de mons aparentment antagònics, de contrastos. Sobretot un s’adona d’això quan visita en menys d’un mes, dues ciutats tan diferents com Reykjavik, talbaciutat-poblet islandesa de poc més de dos-cents mil d’habitants, paradigma de ciutat neta, verda i segura, i Shanghai, ciutat-país xinesa de més de vint-i-cinc milions d’habitants, símbol dels rètols de colors, el trànsit, el soroll i els taxistes escupin mentre condueixen.

Però els habitants islandesos i xinesos, a part de ser una dada estadística demogràfica són persones, i en dos mons tant diferents com aquests, igual que a la novel·la de Dickens, aquestes persones omplen la ciutat de petites i grans històries de temors, venjances i violència, però també d’amor, de confiança, de lleialtats i d’amistat. No hi ha mons 100% bons i mons 100% dolents, a tot arreu hi ha de tot.

Ah! les ciutats...durant segles la humanitat ha viscut organitzada en regnes o imperis dirigides des de ciutats, que moltes vegades aliades amb monarques assedegats de poder i territoris han volgut imposar models sociopolítics i econòmics basats amb el centralisme, sense considerar que la realitat era molt diferent, sense pensar amb les ciutats que volien abduir, sense pensar sobretot en les seves persones. Això succeeix amb Madrid i Barcelona, un altra història de dues ciutats, de dos mons separats només per sis-cents kilòmetres. Quan Madrid, que és només una cort de la qual emanen poders militars però no productius, vol passar a ser una nació a finals del segle XV i XVI, topa amb Barcelona, una ciutat amb vida pròpia, que es veu a si mateixa com més culta, més rica i més cosmopolita, produint-se una rivalitat que persisteix. Mons diferents però a la vegada tan iguals, mons fets per les persones que els habiten.

Els contrastos, els mons antagònics, on no hi ha bons i dolents absoluts, no només està quan compares ciutats diferents, es troben també dins de microcosmos més reduïts, dins de la mateixa ciutat, i no sempre estan separats per línies que limiten espais, siguin línies físiques o imaginàries, sinó que de forma més complicada s’interrelacionen, conviuen de forma quotidiana al món familiar, al món professional, en les aficions, etc., manifestant-se en determinats esdeveniments que fan aflorar aquestes diferències, com ha succeït amb el pregó de la Mercè i el nomenat pregó alternatiu. Dins de la mateixa ciutat podem parlar també de la història de dues ciutats, història de dos pregons.

Per un costat, el pregó de Pérez Andújar,  el pregó oficial fet per un anti-sobiranista, un escriptor que se les dóna d’intel·lectual, un home que se les dóna de rupturista però que ha sigut triat per ser un progre políticament correcte. Un home que diu ser de les esquerres més obreres però que des del seu discurs populista-obrerista, el de sempre, s’acaba alineant amb un pensament clàssic i interessat, que no existeix a Catalunya, on els bons són els “pobres treballadors oprimits castellanoparlants” dels barris marginals i els dolents els “empresaris que els exploten de la Barcelona burgesa”. Aquí, i ell ho sap perquè hi viu, tant rics i tant pobres són els catalanoparlants com els castellanoparlants, la lluita de classes no s’identifica amb cap idioma. Un senyor que diu lluitar per la democràcia però que menysprea, ridiculitza i embruteix el sentiment majoritari d’un poble, l’independentista al que compara amb els fanàtics ayatollahs iranians, un poble en moviment que és i representa la realitat, que no és única però que és transversal i enorme, una realitat d’autèntica ruptura i revolució. El seu discurs indirecte, en el que més enllà  de reivindicar els personatges del tebeo, la cultura i la música popular, i de fer un recorregut melancòlic pel tipisme d’una Barcelona que va desapareixent, el que fa és projectar una identitat no catalana de la ciutat. Avui no es pot parlar de cultura a Barcelona, o de societat barcelonina i no parlar del moviment més pacífic i important que existeix. No fer-ho és voler amagar-se, caure en un discurs dicotòmic ancestral, el discurs dels temps de Felipe González, un discurs que sí que dividia entre els catalans que canten el virolai i els catalans xarnegos que van a la fèria d’Abril. Tots som catalans, i de forma normal, no existeix ni adoctrinament ni força, dir el contrari és mentir, encara que alguns encara s’ho creguin. Un pregó dirigit a una de les ciutats de Barcelona, un pregó dirigit a dir unes coses i fer altres, un pregó a voler canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Per altre costat, l’actor, pallasso o bufó, que cadascú el catalogui com vulgui, Toni Albà, disfressat de Felip V va fer un pregó alternatiu de les festes de la Mercè, que amb el nom ‘El Merder 2016,, va desbordar el Pla de Palau, un pregó directe, que no vol enganyar a ningú, va ser el pregó del procés, un pregó ple de cafeïna orientat a la gent de l’altre ciutat de Barcelona, la gent que no li riu les gràcies a l’Ada Colau i les seves super-illes, la gent que no està còmoda amb exposicions històriques del franquisme,  la gent que vol la independència per la via democràtica i que exigeix un referèndum decisiu de proclamació.

Barcelona, una ciutat, dos pregons i dues emocions compartides que consoliden dos blocs antagònics. No hi ha bons i dolents si hi ha respecte, però atenció, que sí que hi ha uns que no volen la llibertat dels altres, i aquests no tenen res de bo...a quin pregó estaven aquests?

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

SIXENA: Una reclamació incoherent

El primer i el més important per entendre perquè hi ha unes obres d’art que van a parar al Museu de Lleida, és saber que, fins l’any 1995, el Monestir de Sixena pertenyia a la Diòcesi de Lleida. L’any 1995, per motius polítics, es crearà una Diòcesi separada amb el vist-i-plau, obvi, del Vaticà; aquesta serà la Diòcesi de Barbastre-Monzó; una diòcesi, repetim-ho creada de nou en nou.
A partir d’aquí, podem explicar el perquè del contingut del Museu Diocesà de Lleida, avui esdevingut “Museu de Lleida” perquè, en la seva gestió actual, hi intervenen més entitats a banda del bisbat i s’han afegit a la col·lecció obres procedents de l’antic Museu Comarcal (entre d’altres).

El bisbe que hi havia en aquell moment, Josep Messeguer i Costa, comença a veure que hi ha problemes de conservació i de desaparicions de patrimoni, i que es perdran obres de gran interès artístic, sinó es comencen a recopilar obres de tota la Diòcesi en un museu que esdevingués explicatiu de la història religiosa i artística d’aquest territori.


300px Monasterio de Sigena Vista general 02

Entre les obres que s’intentaran salvaguardar, estaran les obres del Monestir de Sixena, amb el beneplàcit de les monges de Sixena. Això és molt important.
Totes les obres religioses de la Franja que es troben al Museu de Lleida, van ser comprades o permutades.

Amb les pintures de Sixena que hi ha al MNAC succeix un tema diferent:
Les pintures del MNAC, van ser destinades allà perquè, el 1936, el Monestir de Sixena quedà cremat, arrel de les persecucions religioses que es donaren en els conats revolucionaris que s’esdevingueren a inicis de la guerra civil espanyola, i les monges de Sixena demanaren ajuda per salvaguardar aquells murals que havien quedat socarrimats completament. Per aquest motiu faran una cessió "sine tempore al MNAC", per tal de preservar aquesta meravellosa obra d’art.

Per tant tenim dos focus de conflicte:

- Les obres que es conserven al Museu Diocesà de Lleida, que eren bàsicament “bens mobles” i, per tant, es podien traslladar amb facilitat, cosa que permetia la seva desaparició en el mercat d’art internacional. (Aquests es van comprar o permutar pel Bisbat).

- Les Pintures de Sixena al MNAC, també reclamades des de l’Aragó.

Quan al 1995 es crea la Diòcesi de Barbastre-Monzó, aquella diòcesi comença a fer una reclamació de bens. Principalment ho fa a la Diòcesi de Lleida, que és qui ha preservat la majoria d’obres de la zona.
Aquesta reclamació arribarà al punt més tens quan la Diocesí de LLeida
interposarà demandes eclesiàstiques oposant-se a la reclamació. Malhauradament, Lleida perdrà aquests contenciosos; però el Bisbe de Lleida, que ja no pot interposar cap mes demanda eclesiàstica, alerta i aconsella a les autoritats civils que poden interposar recursos civils, tants com facin falta, ja que es conserven els papers de cessions, permutes i compres, i per tant, es pot demostrar la propietat d’aquestes obres.

Però hi quedarà un punt calent, que serà Sixena, ja que el Govern d’Aragó vol fer de Sixena un punt d’atracció turístic i nacional (llegeixis “aragonesista”) de primer ordre.

Aquest monestir que estava en runes, que havia estat cremat i destruït, i que per desatenció del propi Govern d’Aragó s’esfondrà a la dècada dels 90, històricament, però, havia tingut un gran pes ja que la noblesa medieval Aragonesa s’hi feia enterrar i dotava al monestir de grans ajudes econòmiques.(Comparativament vindria a ser com el nostre Monestir de Vallbona o de Pedralbes).

El Govern Aragonès necessita recuperar-lo, restaurar-lo i museïtzar-ho, per tal d’aconseguir que sigui un espai que recuperi l’interès.

El desenllaç final s’esdevé quan una jutgessa d’Osca mira els títols de propietat, que no posa en dubte, però sí posarà en dubte el moment de compra:
Al 1.923 Sixena és declarada “Bé d’Interés Cultural”, les obres són venudes a posteriori de la Declaració de Bé Cultural, i per tant aquesta compra-venda queda invalidada, doncs no es pot comprar ni vendre res si hi ha una Declaració de "Bé d’Interès Cultural”.

A això es poden posar moltíssims “peròs”:

Entre el 2009 a 2011, el Museo del Prado adquireix dues Taules del “Retaule Major de Sixena".

Ni han estat reclamades, ni s’ha aplicat aquesta llei en cap cas.

En realitat, el que és estrany és que això es compleixi, si més no, en els termes que parla la jutgessa.

La Catedral de Zamora fou declarada Monument Nacional l’any 1889. L’any 1945, l’ajuntament de Madrid va adquirir dos tapissos d’aquesta catedral. Amb quin argument? Doncs que els bens mobles no són edifici. Perquè els de Zamora no ho són i els que conté el Museu de Lleida si? Aquests són un parell de cassos, però en podríem citar 80 més.

Amb tot això, ara el Govern de la Generalitat ha decidit tornar 47 peces, de les 100 que es reclamen, que mai no han estat exposades. Han estat aquestes perquè, al no haver estat exposades, sembla ser que no estan subjectes a la "Llei de Patrimoni Cultural Català”.

Però ens trobem en el mateix nus:
No s’estan tornant les obres perquè es posi en dubte la sentència, NO EN FERM, de la jutgessa.(Cap Museu ha fet cas de cap sentència judicial que reclami un retorn d’obres, des de l' Hermitage fins al British Museum per recordar-ne de ben sonats).

El fet més estrany, és que no s’està fent prevaler de manera claríssima el Dret a la Propietat Privada.
Les monges de Sixena, venen a consciència aquestes obres a la seva Diòcesi de Lleida, i ho fan perquè no es malmetin. De la cessió al MNAC se n’ocupen de tal manera, que inicien els tràmits de donació definitiva. Les darreres monges moriran, però, abans que aparegui la resolució de la Santa Seu.

El que no s’entén, és que un Parlament que s’enfronta a un Tribunal Constitucional, faci cas d’una sentència, “No en ferm”, d’un jutjat Provincial d’Osca.

Aquest retornament, no té cap sentit. I tampoc el té que no es vegi cap moviment, generalitzat per tot Catalunya, de queixa social, perquè el que sí està clar, es que retornar les obres de Sixena, fa perdre al Museu Lleida, un dels més importants d’Europa en quant a col·leccions d’art medieval, unes de les obres més importants del seu catàleg. Que els nostres museus tenen musculatura per aguantar-ho? No en tinc dubte. Però permetre aquesta sortida és tant com inculpar-nos d’haver salvat unes obres artístiques de primer nivell.

 

Jordi Tomás Muñoz
Expert en Art Sacre Català
Jtomas.cat

balancesfis  Avui em ve de gust fer un article directe, molt directe, amb dades, moltes dades, que ens han de fer dir les coses pel seu nom, sense emmascaraments ni dobles interpretacions, les coses són com les tenim, i les dades ens manifesten rotundament que el que vivim per part de l’estat espanyol és espoli i no recaptació.

 

Som-hi i ho expliquem amb 10 punts:

 

          - Més del 10% del PIB català va a Espanya i no torna. Aquest drenatge fiscal es produeix de forma sistemàtica, any darrere any. En els darrers 25 anys, més de 300.000 milions d’euros han marxat a fons perdut, més de 45.000 euros per cada català, en aquests 25 anys. Una família com la meva, que som 4, ha contribuït a “las Españas” amb 180.000 mil euros. Dit així, espanta, oi!

 

-          - Un 40% dels impostos recaptats no es gasten ni es reinverteixen a Catalunya. De cada euro que l’estat recapta d’un català, només retornen 0,60 cèntims, la resta es destina a altres indrets, a les seves infraestructures, a la seva ocupació, a mantenir personatges que no respecten ni a Catalunya ni als catalans, i que no saben ni volen defensar els nostres interessos i la nostra idiosincràsia.

 

-          - Només el 30% de les obres públiques adjudicades a Catalunya per l’estat es porten a terme, mentre que a Madrid es porta a terme més del 110%. Hi ha anys, com va ser el 2007 que només es va portar a terme el 15%.

 

-          - L’estat espanyol licita el 2% del seu PIB com obra pública, però a Catalunya només ho fa pel 1,2% del seu PIB. Com hem vist en el punt anterior, a més d’invertir poc en pressupostos, després els incompleix.

 

-          - En els darrers 30 anys, Rodalies rep el 50% d’inversió en obres que “Cercanías” a Madrid. Catalunya que representa el 40% del total de la demanda dels trens de rodalies a tot l’estat,  pateix estructures molt antiquades i no ha rebut obres de gran importància des de 1975. El 40% dels trens construïts als anys 70, els anomenats trens obsolets circulen per Catalunya, menys del 10% circulen per Madrid.

 

-          - Quan els catalans marquem la casella de destinació a finalitats socials a l’impost de l’IRPF, només el 35% d’aquest van a ONGs catalanes. Catalunya, tot i ser la comunitat més solidària en aquest aspecte en comparació amb les altres, és la més discriminada en el que es refereix a la reinversió, on el 65 no torna mai.

 

-          - En Seguretat social, Catalunya gasta quasi 4 mil milions més d’euros en pensions que el que ingressa per cotitzacions anualment, i que representa un dèficit del 20%.

 

-          - La terminal 1 de l’aeroport del Prat va costar 5 vegades menys que la terminal 4 de Barajas a Madrid. El total d’inversió a la zona aeroportuària de Madrid sextuplica a la del Prat, però en resultats, El Prat guanya 12 vegades més que l’aeroport de Barajas a Madrid, i  representa més del 50% dels beneficis totals d’Aena.

 

-          - Catalunya és on hi ha menys funcionaris proporcionalment amb altres comunitats autònomes de l’estat espanyol, per exemple en comparació amb Extremadura, aquesta comunitat duplica en nombre proporcional als funcionaris catalans si considerem com a tal a empleats públics autonòmics, municipals i estatals. Si només considerem empleats estatals, Madrid multiplica per 6,5 el nombre proporcional de funcionaris catalans.

 

-          - Miscellaneous: Els estudiants universitaris catalans representen el 17% de tot l’estat espanyol, però només reben beques el 7%. El nombre de jutges a Catalunya és de 8 per cada 100 mil habitants, el menor de tots, on destaca Astúries amb 13,5 jutges per 100 mil habitants. Catalunya desemborsa 50 milions d’euros anuals per atendre pacients d’altres comunitats. Etc.

 

Això no és solidaritat, ni estat de benestar, això és treballar pels altres, prendre’ns el pel literalment.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

vaga metro  Sembla que finalment, de dilluns a dijous, els treballadors de metro i autobús de Barcelona faran vaga. Aquesta vaga, coincideix amb un dels esdeveniments més rentables i amb més projecció que es realitzen a la ciutat de Barcelona de forma anual, el MWC – Mobile World Congress.

El dret de vaga ha costat segles i segles en ser reconegut com un dret fonamental pels treballadors en la defensa dels seus interessos, un dret que avui està admès i/o tolerat a les civilitzacions més desenvolupades, un dret que ha suposat centenars de milers de lluites físiques i d’ideals a tot arreu, un dret que ha costat el vessament de molta sang innocent a la recerca de la llibertat. Un dret que no pot ser discutible per qualsevol persona que es consideri demòcrata, i fins i tot, una persona de be.

Sí al dret de vaga!

Però com a qualsevol dret, el dret a vaga té unes línies vermelles que no s’han de creuar, que no es poden travessar. És fàcil situar aquestes línies vermelles, la llibertat d’un individu, sigui fent vaga o fent un altre acte, acaba quan comença a envair la llibertat dels altres individus que l’envolten.

La vaga que comença demà va més enllà del dret fonamental que tots coneixem. La coincidència entre la vaga de treballadors de metro i el MWC no és una casualitat, es tracta d’una mesura de pressió, d’una coacció, d’un xantatge. No és bo, ni per la democràcia, ni pel sindicalisme, ni pel mateix dret a vaga de les presents i futures generacions, la utilització de la coacció indigna contra els ciutadans de la ciutat i els que ens vénen a visitar per fer negocis, per fer prevaler les reivindicacions d’uns quants.

Avui, en un període encara de crisi, on tanta i tanta gent s’ha quedat al carrer, on tanta i tanta gent ha sofert retallades en el seu salari, on tanta i tanta gent s’ha rebaixat voluntàriament la seva nòmina per contribuir a la continuació de les empreses que els paguen, on tanta i tanta gent ha patit, no s’entén ni s’entendrà que un grapat de treballadors d'una empresa de servei públic, actuant en forma de lobby parasitari, i moguts només pel seu propi interès sense importar el dels altres, utilitzi aquest dret fonamental de qualsevol treballador per mantenir privilegis de molt difícil o impossible justificació. Exercint una utilització oportunista i maliciosa del dret a vaga,  feta en el lloc i en el moment inadequat, estan menyspreant la lluita històrica del dret a vaga, i hipotecant el futur d’aquest dret com a acte de llibertat, dignitat i justícia. A més estan posant en perill milers de llocs de treball i centenars de milions que, entre altres coses, són utilitzats per pagar-los a ells. Moltes ciutats volen el MWC, Paris sense anar més lluny, i no és acceptable que aquest esdeveniment es perdi per aquesta acció de força injustificada.

El dret a vaga no es pot confondre amb el dret a la coacció ni el dret al xantatge sistèmic. Sí a la vaga però no a aquesta.

La gravetat de l’oportunisme del moment de la vaga és prou important però s’agreuja quan es combina amb la gravetat de base de realitzar qualsevol vaga en un servei públic. Els serveis públics són activitats desenvolupades per cobrir o satisfer necessitats bàsiques i socials, precisament són públics per garantir que seran prestats en tot lloc i moment, independentment de factors que els poden qüestionar com la seva rendibilitat. Paguem impostos perquè aquestes necessitats estratègiques estiguin cobertes, ja sigui mitjançant un sistema sanitari, un sistema educatiu o un sistema de transports, entre altres.

Quin sentit té pagar impostos a unes institucions, que treballen en condicions de monopoli, que contracten uns funcionaris o no funcionaris, i que aquests es creuen amb el dret (?) de NO donar el servei pel qual estan contractats i que és el seu motiu de ser. Quin dret tenen aquests treballadors a perjudicar a la resta de la població, a aquell estudiant que demà té que té un examen a la Universitat, a l’administrativa que va al seu lloc de treball, al paleta que ha d’anar a l’obra, al botiguer que necessita obrir la seva botiga puntualment, a la infermera que ha de cuidar, entre altres, al pare del conductor del metro... Cap, ni un. Quan un empleat accepta un lloc de treball en un servei públic, accepta una responsabilitat, ha d’assumir que no pot perjudicar el seu servei, doncs és públic. Va amb el càrrec. No pot ser, que cada setmana Santa els treballadors públics de la Renfe amenacin de fer una vaga i la gent que viu lluny de la seva família no els pugui anar a veure. No pot ser que cada estiu, després de treballar com un “animal” tot l’any, et vulguis prendre unes vacances i no puguis volar perquè els controladors aeris estan exercint el seu dret de vaga, perjudicant els altres.

Feu el que vulgueu, protesteu el que us vingui en gana, feu una vaga a la japonesa, deixeu passar sense pagar si us sembla bé, però no perjudiqueu els més febles, no perjudiqueu els ciutadans que s’han de mobilitzar forçosament, no els feu anar tard ni com a sardines, ells no tenen el privilegi de ser el col·lectiu que més vagues ha fet en els darrers anys.

Exerciu el servei públic amb responsabilitat, sense egoismes i amb dignitat, treballeu pels altres que és pel que us han contractat o plegueu, hi ha molta gent que voldria estar en el vostre lloc. Obriu els ulls.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

despertarforca  El despertar de la força combina l’homenatge per a fans de la famosa saga amb l’energia desbocada per l’acció d’aquest film, al més pur estil hollywoodienc. Sens dubte, es tracta de  la versió més disneyritzada de la heptalogía, possiblement més pensada per l’entreteniment i menys filosòfica, que recupera les referències, icones i personatges de la primera trilogia, juntament amb personatges de nova generació, més infantils i més políticament correctes, com el fet que una noia jove sigui la nova protagonista i que un afroamericà de color, un negre vamos!, també tingui un paper principal al film. Amb una pirotècnia mesurada, amb imatges d’ordinador combinades amb gran senzillesa amb els espais naturals reals i el vestuari, amb una genial fotografia i seguint amb molta fidelitat les tradicions de la saga, es té la sensació de veure una pel·lícula feta amb frescor, moltes ganes i bon gust.

Si considerem la història en si, han passat més de 30 anys des que en una molt, molt llunyana galàxia, l’Aliança Rebel va derrotar a l’Imperi Galàctic en la batalla d’Endor, una victòria que va suposar la victòria del bé sobre el mal, que va donar lloc a una incipient democràcia en forma de Nova República Galàctica o Interestel·lar, una democràcia que no s’ha pogut acabar de consolidar, que mai no ha pogut tenir estabilitat i que no ha pogut estar en pau. La galàxia continua governada per la tirania, amb preponderància d’organitzacions radicals feixistes, talibans com l’anomenada al film Primera Ordre, que vol sotmetre novament la democràcia per la por, i pretén restaurar el règim dictatorial per la força, utilitzant armes de destrucció massiva com ara la nova base Starkiller, 10 vegades més gran i potent que la llegendària i abominable Estrella de la Mort.

Han passat quaranta anys i tot segueix igual. Han desaparegut personatges de l’escena, com l’Obi-Wan Kenobi, en Yoda, en Jabba, la Padmé Amidala, el comte Dooku i el  voluntariós Anakin, convertit en el malvat per excel·lència Darth Vader, però les coses continuen en un punt similar al que estaven, l’Aliança Rebel no descansa i segueix estant situada com a Resistència. Alguns dels que semblaven que tenien bones idees i intencions, que semblaven bons, s’han corromput, les il·lusions s’han trencat, els somnis s’han esmicolat i el desànim ha aparegut en la població.

Aquesta situació em sona, em sona molt i no a una molt llunyana galàxia, sinó que em sona aquí mateix, al nostre país. Fa quaranta anys que va morir el dictador i amb ell semblava que moria l’opressió i la dictadura. Per a construir i protegir la recent nascuda democràcia es varen establir una sèrie d’estructures i lleis que permetessin desenvolupar-la i garantir-la, lleis orientades al respecte dels ciutadans, incloent les minories dins l’Estat, que busquessin un equilibri en els diferents aspectes com a societat. Tots els espanyols som iguals, diu la Constitució espanyola en el seu 14è article, som iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social...quina fal·làcia!

Tot ha quedat en un no res. La democràcia ha cedit, s’ha anat diluint fins no quedar-ne. Com sinó, molts dels que demanaven fa quasi quaranta anys el vot contrari a la Constitució i que pertanyien a Alianza Popular, antecedent del PP, ara són els seus principals defensors, els que no volen canviar ni una coma d’aquesta, com i quan els convé, per suposat, ells són els contrareformadors de sempre, els carlistes del segle XVIII, XIX i inicis del XX, els que carregats de corrupció han adaptat les lleis a ells i no pas al contrari. Ells s’han transformat en Darth Vader utilitzant la força en sentit pervers i només al seu favor, sense respecte, sense escoltar, sense pensar en el poble, sense democràcia. Ells són la Primera Ordre, volen submissiói a qui no pensa com ells el volen destruir, aniquilar.

La democràcia s’exerceix mitjançant els vots, els ciutadans votem els partits polítics o als individus que ens sembla que defensaran millor els nostres interessos, a qui pensem que té les millors idees o a qui creiem que millor les pot gestionar, a qui pensem que ens ha de fer créixer en benestar, ja sigui social, cultural i econòmic. Aquest polítics han de desenvolupar aquestes idees i aquesta gestió en el dia a dia basant-se en els pressupostos, dedicant més diners al que creuen que és prioritari i pel que els ciutadans que els hi han donat el vot els van triar. Sense pressupost no existeix política, no existeix democràcia.

A Catalunya el govern espanyol ha intervingut els pressupostos, ha intervingut la democràcia de forma directa en el nostre país. Vivim en una dictadura. Aquesta vegada s’han saltat la Constitució, aquesta Llei caduca que tant veneren, però que en el seu article 156è parla de l’autonomia financera de les comunitats autònomes.

D-I-C-T-A-D-U-R-A. Pura i dura. No tots els ciutadans se n’adonen, i fins i tot alguns catalans els hi riuen les gràcies, i el pitjor és que són catalans que en molts casos són les seves primeres i principals víctimes del règim absolutista que només beneficia a uns quants. Tampoc els habitants del planeta Alderaan s’adonaven del perill i maldat de l’Imperi Galàctic. També hi havia alguns que eren col·laboracionistes amb l’Imperi, vivien en una espècie de síndrome d’Estocolm fins que van ser destruïts i aniquilats per la potència de l’Estrella de la Mort, van donar suport a la seva pròpia mort, per l’única causa del seu origen, ja que eren del mateix planeta que havia nascut la princessa Leia, a qui volien obligar a confessar on estava la base rebel.

Catalunya no pot decidir la seva política econòmica, no pot decidir doncs, ni la seva política, ni la seva economia, la política i economia que volen els seus ciutadans. Mitjançant el FLA que ha intervingut financerament a la Generalitat i que actua per instruccions directes de la Primera Ordre, ofegant l’autonomia i als catalans, tots els catalans, independentistes i no independentistes, farmacèutics i no farmacèutics, el PP és l’encarregat de fer el disseny, la regulació i la recaptació del 95% dels impostos que paguem i redistribuir-la en uns interessos que, amb seguretat, ni ens agradaran ni ens afectaran. No som nosaltres els amos del nostres diners. Nosaltres ara no som res. Hem votat per uns polítics que no tenen capacitat sobre els nostres ingressos ni sobre les polítiques de despesa, no podran fer el que volem que facin, i pel que volem demanar responsabilitats si no ho fan. Estem en mans de l’Estat, un Estat que està, aquest sí, en una molt i molt i molt i molt llunyana galàxia, un Estat que no ens entén ni ens vol entendre, que només ens vol explotar, que ens vol reprimir com una colònia, tal com ens considera.

Tenim una gran força fiscal, una enorme força fiscal, però no la podem controlar, ens la controla “el lado oscuro”. Tenim una enorme força fiscal que es dilueix i es malbarata per la convivència amb l’economia submergida que representa el 20% del PIB de l’Estat, i el frau fiscal com a part pròpia del sistema espanyol, amb la seva política de beneficis fiscals sense sentit que només beneficien als lobbies més tèrbols i foscos, i no serveixen als interessos generals.

La independència del nostre país és una oportunitat per despertar i reconduir aquesta força, una oportunitat per fer les coses diferents i molt millor en qüestions tributàries. Que la força ens acompanyi!

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya