usa apodo o alias Privacitat a les xarxes socials: Tenir un ÀLIES o ser un TROLL, quina és la diferència?

O... dels segrestos interessats de FB

És innegable que l’ús de les xarxes digitals ha revolucionat el món de les comunicacions, que ens fan un servei i que, ben usades, podem aprofitar-nos de les seves avatatges. Dit això, no tot són flors i violes, doncs les empreses que usem per rel·lacionar-nos exigeixen normes per poder usar-les que moltes vegades van directament en contra de la normativa global de la seguretat a Internet.

La seguretat a Internet, desde tots els standards de control de seguretat, ens insta a protegir els nostres perfils, les nostres dades, i les nostres imatges. No és una decisió que prenguéssin a la lleugera, doncs hem de tenir en compte que la WWW va néixer al CERN, un dels puntals de la investigació científica, i la seguretat a les comunicacions no hem d’explicar lo molt important que és en aquests àmbits.
Però és en realitat quan apareix el “Mail” quan la cosa es posa tensa:
Fins ara eren les comunitats de cientifics, i poc despres de caire militar, qui usaben aquests serveis, i protegir la seguretat de les seves intercomunicacions era part de la seva feina quotidiana.
A mida que es va obrint al públic, s’obre un camp d’observació quasi permanent i d’estil sociològic, on es pretén observar el comportament humà en situacions més laxes.
Però l’entorn continuava controlat, eren les baceroles de tota aquesta gran sopa virtual que avui coneixem, i poquíssima gent tenia accés als antics módems, lentíssims, i amb conexions precàries de fils telefònics standard.
Tot i així, el mail, considerat el primer assassí del WWW, ja comença a donar mostres que necessitarà d’una cert control educatiu per ususaris poc compromesos o fins i tot ingenus.

I aquí comença un ventall de mesures a tots els serveis que es van obrint, amb primer regulacions i despres recomanacions quasi doctrinals: els comptes de mail d’un usuari no conteníen noms propis, sinó nombres. En part per un tema tecnològic (recordem que va ser heretat d’institucions que empraven fortes mesures de seguretat) i el desenvolupament cap a la població civil (primer empreses fins a públic en general de forma progressiva) va ser més ràpid que la adaptació dels sistemes de dominis que gestionaven els comptes (ICANN, ARPANET, BITNET).

Però és quan neix la “llista de distribució” per mail, quan comencen els mal de caps:

De cop la gent podia entrar en grups de discusió i aviat els ususaris podien tenir comportaments civics i educats, com podien esdevenir autèntics monstres rera una xarxa. El fenòmen de la transformació de humà de carrer en TROLL havia començat, i era necessari ja educar a tot aquell public, que encara poc en proporció al futur que es veia venir, però que ja era suficient com per observar la conducta humana desaforada i perillosa. I com que tot va junt, coincideix en el temps en el moment on els registradors de noms de dominis, ja poden oferir comptes de mail on les lletres i no nomes els nombres hi són presents. NEIX L'ÀLIES

Vetllant per la seguretat, es recomana mai donar un nom propi, i podrem començar a veure a la xarxa comptes com: Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., o Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la., en tot cas, cada compte va associat a unes dades reals vinculatdes al domini que un mateix ha comprat o llogat, encara es facil de perseguir a un infractor, i difícil d’assetjar si un és prou conscient de amb qui hi te tracte.

Però passa el temps, apareixen els IRC, les BBS, i altres plataformes (els avis i pares de FB i similars, que no, no han inventat res nou) i al mateix temps empreses que regalen capacitat quasi ilimitada no associada al servidor del usuari del compte de mail (GMAIL, HOTMAIL...), i és ara quan comencen els problemes: Qualsevol pot obtenir un compte FALS de mail (no explicarem aquí com, encara que és evident), i ara si, ara ja és més dificil perseguir un infractor.

És en aquest moment on les paraules TROLL i ÀLIES es difuminen pels no entesos. I ara veureu per què!:

Ara cada cop més gent te conectivitat, s’obren locals-internet, les operadores implanten ADSL, una determinada empresa fulmina els preus dels PC i ja ho tenim: Qualsevol usuari ja té una finestra oberta al món, per tot lo bò i per tot lo dolent.

I continuem tenint noms no massa clars, perque no posarem encara mai un de real, ni es segur i semblaria tant atrevit que significaria una crida oberta a rebre spam de tota mena.
I la transició evoluciona fins a avui dia, on tot ha explotat.

El problema que estem vivint avui, ens el porta principalment FaceBook, entre d’altres, però amb FaceBook és escandalós.

Amb l’explosió de l’smartphone, gent que no havia usat mai cap compte de correu, i que ni havien vist cap plana web, de cop descubreixen un món nou, adictiu, on ademés poden interactuar amb el món. No pensen en la seguretat, estan enlluernats. I van activant serveis, i es fabriquen comptes de mails, i un dia apareixen a fb, que els hi diu:

Facebook es una comunidad en la que todas las personas usan el nombre que utilizan en su vida diaria. De este modo, puedes saber en todo momento con quién estás conectando y, además, se contribuye a mantener un entorno seguro.
El nombre no puede incluir:
Símbolos, números, mayúsculas empleadas de modo inusual, caracteres repetidos ni signos de puntuación
Caracteres de distintos idiomas
Títulos de cualquier tipo (por ejemplo, profesionales o religiosos)
Palabras o frases en lugar de un nombre
Palabras ofensivas o sugerentes de cualquier tipo
Si tu nombre cumple nuestras normas y aun así tienes problemas para cambiarlo, descubre por qué.
Otros aspectos que se deben tener en cuenta:
El nombre de tu perfil deber ser el mismo que utilizas en tu vida diaria. También debe aparecer en una identificación o un documento de identidad de nuestra lista.
Los apodos están permitidos, pero solo si son una variación del nombre real (por ejemplo, "Paco" en vez de "Francisco").
También puedes incluir otro nombre en tu cuenta (por ejemplo, tu apellido de soltera, apodo o nombre profesional).
Los perfiles son para uso personal. Puedes crear una página para una empresa, organización o idea.
No está permitido hacerse pasar por algo o alguien.

I això estra frontalment en contradicció amb la norma general de seguretat a internet en tot el món mundial!!!

Explicarem per quin motiu:

Per tenir un compte a FB, has de tenir prèviament un compte de mail, i aquest ha estat registrat a un servidor amb les dades reals del propietari del compte.

És el servidor on aquest compte està registrat qui té aquestes dades i que ademés es compromet a protegir-nos amb la Llei de Protecció de dades. (us sòna? Aquella que fa que no pogueu demanar informació VOSTRE per telefon vostre enlloc si no us identifiqueu amb claus o hi aneu en persona i dni)

Si el vostre PERFIL a FB, comet una infracció (insults, assetjament, agressió, provocacions...), tan és si es diu MAZINGER com FULANITU NOM REAL, algú ho reportarà, i els operadors de FB bloquejaran el compte fins a investigar si la denúncia és falsa (que també n’hi ha) o no.

I com actuarà: el primer que farà és mirar aquest mail amb el que el compte està registrat, i en cas d’infracció clara arribarà a bloquejar el compte o fins i tot a emprendre denúncies policials.

I que passa si el pobre MAZINGER, amb un històric de posts llarg i extens, lliure de conflictes i baralles, algun incaut (o amb tota la mala fè) és denunciat per TROLL, i no ho és?

Tota aquesta investigació que abans hem explicat s’atura de cop en el punt en que dubten que sigui un nom de “la vida quotidiana”, i si vol recuperar el seu perfil bloquejat haura de DEMOSTRAR que al seu DNI el nom MAZINGER és el que apareix. IMPOSSIBLE, perque era un ÀLIES. Però ha estat tractat com un TROLL. El seu perfil quedarà anorreat, anulat i haurà de decidir si fer-se’n un de nou, per cansament finalment un dia ho aconseguiran. Acabarà donant aquelles dades privades que no haurien de ser exposades públicament. O no! ;-)

Per contra, (nom inventat simuladament real), en Pepitu Garcia Golferichs, que ha creat un perfil a FB amb les seves dades reals, s’ha anat engrescant al cap del temps en converses en diversos grups d’opinió, i les converses han arribat a discusions, i ara s’ha acostumat a entrar, provocar i marxar. Això li diverteix moltíssim.

Potser algun dia algú el denunciarà, peeeeeerò.... quan es trobi el perfil bloquejat, i ell argumenti que ... total no hi ha per tant, que dir capsigrany a algú no és cap atac, que els pederastes si que fan mal de debò... FB li tornarà a activar el perfil amb un advertiment, no passa res, el seu nom és real, i per tant pot fer en contexte el que vulgui! Perque fora de contexte cap operador de FB es pendrà seriosament cap baralla si no hi ha delicte fragrant i demostrable. I aquí tenim un GAMBERRO INCÍVIC de debò que actúa de TROLL, que ningú considerà com a tal, perque el pobre Pepitu... home! Està clar qui és! En Pepitu!

Tenim un tercer cas: El TROLL tal i com es defineix ens els anals del www.

Un personatge anònim de totes totes, el seu mail, gràcies a operadors gegantins ja abans citats, i amb més dificultats per fer seguiments curosos, és completament fals. Té programes ademés que oculten la zona de procedència dels missatges, que usa bots per repartir-se bé i te més de 5 i de 10 personatges activats en diferents tipus de xarxes. I aquest, no té un gran historial de posts, no te personatges massa antics (els va reconstruint a mida que els crema), i és fàcilment identificable. Fins i tot un usuari poc experimentat pot veure-ho.

I la forma de lluitar contra ells, no és la denúncia, és no serguir cap de les seves provocacions, no contestar cap intervenció i que vagin morint de poc èxit. I contra aquests la seguretat s’emplaça a altres nivells on ler normes de FB i d’altres provoquen poc menys que atacs de riure. internet troll

Es podrien obrir debats interminables sobre el que és censurable o no, si és que ha d’haver censura a internet, però que un mitjà com FB faciliti la poca privacitat, dotant-la de la disfreça de la “preocupació pels seus usuaris”... és poc menys que una burla cínica i totalment interessada als seus interessos reals.

NO OBLIDEM que els USUARIS de FB són les empreses, les grans marques, i que FB cobra d’ells a canvi de facilitar-los-hi una gran BASE DE DADES (producte) de compradors, que som NOSALTRES. I de poc els serveix un perfil que es diu Mazinger, que no mostra la cara real del carrer, que no poden ubicar realment a l’univers de les estadístiques comercials.

I el medi per obtenir aquesta base inmensa i mundial de dades COMERCIALS (de gustos, preferències, radi d’influència, cultura, etc) és convèncer a la gent que usa els perfils de FB, que PER LA SEVA SEGURETAT han de tenir les seves dades exposades, usar el nom real de la vida real i de pas contravenir qualsevol política real de seguretat, amparant-se ademés amb uns perfils de seguretat que són altre insult a la població virtual en general (amigos, amigos de mis amigos.....buf). Però d’això parlarem un altre dia.

Consell final:

No denuncieu a un perfil simplement per tenir un nom tapat.

Ni per tenir una opinió diferent a la vostre, si no hi ha hagut cap agresió ni insult.

Ni us enfieu dels qui us ensenyen el nom però no coneixeu personalment

No confongueu la paraula “amic” tan fàcilment

I seguiu els consells de seguretat més raonables

Si algú delinqueix, tingui un nom real o no, és el mail de subscripció al servei el que ha de conduir al host on mitjançant denúncia policial i segons la llei de protecció de dades, donaran tota la informació rellevant a les autoritats. I tot el que no sigui això, és només fishing encubert.

Links d’interès:

http://internetsegura.cat/joves/normes-basiques-seguretat/

http://internetresponsableenfamilia.wordpress.com/2015/05/08/apodo-o-alias/

http://equalprotecciondedatos.com/es-tu-direccion-de-correo-electronico-un-dato-de-caracter-personal/

http://eurolopd.com/facebook-y-la-ley-de-proteccion-de-datos-de-caracter-personal/

http://forlopd.es/WEB/newsletter/index.php/2017/04/27/nuevo-reglamento-newsletter-abril/

 

I qui signa aquest article?

ANTARTICH  (sí, és un àlies) ;-)

 

messiremuntada  El dimecres 8 de març de 2017 quedarà com una data especialment marcada amb lletres majúscules en el calendari culé, és el dia que va ser possible la remuntada, el dia que va ser possible el que semblava impossible, el dia que un equip ja llegendari va aconseguir el que mai cap altre havia aconseguit .

La desfeta del partit d’anada va mostrar un Barça format per individualitats on cadascú anava a la seva, cadascú feia la guerra per la seva part. Enfront, el PSG es comportava com un equip brillant i organitzat on cadascú tenia un rol determinat en benefici de l’equip, dins d’una harmonia grupal. Ara el repte estava servit, semblava impossible.

Per entendre la remuntada i comprendre el que va canviar en poques setmanes només cal analitzar el sisè gol del Barça. Un gol d’equip en clau de remuntada. Falta lateral que rep Messi i que llença ell mateix, rebutja la defensa i l’equip francès intentar contraatacar aprofitant que Ter Stegen està fora de la seva porteria, però aquest, embogit, recupera la pilota i li fan una nova falta. Aquesta vegada i a manca de 30 segons, pren Neymar el protagonisme en el llançament, la falta és novament rebutjada per un defensor francès, l’esfèric torna a Neymar, i quan tothom pensava que intentaria la jugada o el xut individual, com normalment fa el brasiler, aquest cop decideix compartir amb una centrada mil·limètrica i al cor de l’àrea que és rematada amb perfecció per un dels actors secundaris, en Sergi Roberto, que des d’aquest moment i pel seu gol passa a estar a l’Olimp dels rècords històrics blaugranes. L’apoteosi.

L’eufòria i l’alegria desbordades van esclatar a sobre la gespa del Camp Nou, a la graderia, a tots els aficionats blaugranes, a gran part de les llars catalanes, a incomptables indrets de tot Europa i arreu del món. És la remuntada del bon futbol, la remuntada de qui gaudeix d’aquest esport, però també és la remuntada de milions i milions de persones que com els jugadors de Barça, creuen en ells mateixos, que pensen que no existeix res que sigui impossible si les coses són possibles encara, per remotes que siguin les possibilitats, és la remuntada dels supervivents, la remuntada dels que conserven les il·lusions.

Tots units fem força, com diu l’himne culé. Frase que serveix en tots els aspectes i situacions. Deixem els protagonismes quan correspon, com va fer Messi en el partit a favor de Neymar en el quart i cinquè gol, o com va fer el mateix Neymar a favor de Sergi en el sisè. Equip i fe, compartir i creure-hi, seny i rauxa, aquesta és la combinació ideal, aquesta és la clau, la clau per aconseguits remuntades quan cal i èxits quan toca.

El món sencer enalteix, celebra i admira l’esperit dels jugadors blaugranes, veus dels cinc continents parlen de la qualitat i talent d’aquest equip, però també del seu treball, la seva confiança, convicció i les seves ganes. La imatge del Barça i de Barcelona surten reforçades una vegada més.

I mentre passa tot això, una vegada més, la capital de l’estat torna a fer ridícul. Apareixen veuetes, que com més fort criden més minses es fan, que intenten justificar ajudes externes per la consecució. Aquestes coses, ja no ens afecten, aquestes coses ja no ens preocupen. Mentre ells són autodevorats pel seu propi odi, nosaltres anem al que ens interessa, sempre pensant que ells sempre ens voldran el mal. Nosaltres ja hem desconnectat.

Les mateixes càmeres que han sigut testimoni enfront del món d’aquesta gesta única del Barça seran el testimoni de coses encara més grans, importants i emocionants que  han de venir per Catalunya.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fanalets  La cavalcada de Vic, s’ha convertit en pocs dies amb la més famosa de totes les Cavalcades de Reis que es fan i es desfan dins de l’estat espanyol per celebrar la festivitat dels Reis Màgics d’Orient.

I ha sigut gràcies a la reacció magnificada d’una anècdota, a la desmesura de forma interessada d’un fet que fa anys que succeeix, i a la sempre histèrica ressonància dels potents altaveus dels mal anomenats unionistes, naci-o-nalistes espanyols realment, el que han fet de la capital osonenca i de la festivitat de Reis que es realitza en aquest indret, una icona del malèvol i indecent adoctrinament independentista de la pobra i innocent mainada catalana.

Potser portar uns fanalets amb l’estelada a la cavalcada hagi sigut una idea de pa sucat amb oli, potser no ha sigut afortunada, potser no calia, però la imatge de l’estelada a Catalunya és una imatge que va més enllà de la política, és la imatge de la unió d’un poble a qui no se li respecta el dret més essencial de expressar la seva voluntat mitjançant el vot a les urnes, és una imatge associada amb la demanda de democràcia i de llibertat.

A més, i com sempre passa en aquestes situacions de propaganda, els que més critiquen una cosa, són els primers a fer-la. Així, C’S i el PP, els més iracunds amb Vic, sembla que són faroluzdos grups polítics que habitualment reparteixen globus, bosses, pins i caramels durant les cavalcades de Reis o els actes previs a aquesta, com pot ser acompanyar als patges quan els infants van a tirar la carta.

Els nens són nens, però no són rucs. Se’ls ha de tractar com el que són, fantasiosos, alegres, encuriosits, simpàtics, entremaliats, immadurs però com a persones intel·ligents. No és possible aïllar-los dins d’una espècie de bombolla ideològica i política, ja que la política, com l’economia, la religió i altres ciències socials, formen part de les nostres vides, i no només de la nostra vida com adult sinó també de la nostra edat infantil, adolescent i juvenil. Els nens miren i veuen, senten i escolten, atenen i perceben, llegeixen, opinen, volen i han de ser escoltats. Ells es formaran i viuran en un món en el qual domina la hipocresia i la doble moral, s’hauran de preparar a conviure en aquest context per a partir d’ell intentar-ho fer amb un que sigui millor o pitjor.

És clar que l’estelada no representa a tota la societat catalana, només ho fa als independentistes i no a tots. Però és a aquest grup, molt voluminós de gent, que s’identifica amb la senyera estelada a qui se’ls nega la llibertat d’expressió, de decisió, d’influència i d’acció. Quan les idees són menyspreades, insultades i fins i tot perseguides, és quan l’estelada passa a ser un símbol, a ser una senyera representativa i de combat, un combat pacífic i ideològic, un combat que només busca aconseguir la llibertat. I en aquest moment és quan apareix la transformació, la metamorfosi, de fanalets a far.

Un far que ens ha de guiar durant l’any 2017 a aconseguir les nostres fites i objectius, un any en el qual tot és possible, fins i tot la nostra llibertat, però que com deia Anatole France, premi Nobel francès de Literatura fa quasi 100 cents, “el futur s'amaga rere els homes que el fan”. Nosaltres, també les nenes i els nens, hem de ser el far, la llum, i com aquestes magnífiques construccions, estem isolats enfront de la grandiositat i immensitat de la mar, estem a la vorera del penya-segat, exposats a tot tipus d’inclemències tempestives que ens erosionen, víctimes de vents huracanats, de pluges torrencials, d’onades violentes, però res ni ningú ens destrueix, amb la nostra senzillesa i humilitat externa però la nostra fermesa i convicció interna, guiarem amb seny i calma al vaixell perquè arribi a bon port.

No esperem que el far sigui cap polític, ni dels nostres ni dels seus, no esperem que ho sigui cap organisme internacional, no esperem que ho sigui ningú de l’estat espanyol, porti o no porti cueta. El far som nosaltres, quan el far gira l’atenció cap a un altre costat, la mar resta en penombra, però el far continua allà a la seva atalaia, al costat de les roques, i en el seu recorregut circular esteu segurs que tornarà a enlluernar al mar per orientar-nos, inclòs fent sonar la seva eixordadora sirena per servir-nos d’orientació quan la pitjor de les boires no ens permeti veure res.

“El faroner de Cap de Creus

encén el foc amb llum de lluna,

du barba llarga fins als peus

i mai no menja ni una engruna.

Fa tres mil anys que vetlla el far

i ha viscut set-cents naufragis.

Té la mirada al fons del mar

o sempre canta mals presagis.

El faroner de Cap de Creus

ja sols espera una donzella.

Vindrà vermella fins als peus

en una barca amb bona estrella.

Potser ja no fondrà els esculls

ni es desfarà contra la terra.

Portarà l’alba al fons dels ulls

i avançarà cap a la serra.”

 

El Faroner del Cap de Creus de Miquel Desclot

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

9n6f  Demà ens jutgen a tots.

Siguem o no siguem catalans, siguem o no siguem independentistes, siguem o no siguem de Convergència , del PdeCAT o d’Unió, sintonitzem més, menys o gens amb els processats Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, siguem liberals, neoliberals, comunistes, socialistes, anarquistes, conservadors, o de qualsevol tendència política, siguem catòlics, protestants, islamistes, judaics, bahaistes, budistes, hinduistes, taoistes, siguem de la raça que siguem, demà ens jutgen a tots, almenys als que som demòcrates, a les dones i homes que no acceptem, lluitem i lluitarem per un món lliure, per un món millor.

El 9N quasi 2 milions i mig de catalans vam votar en un procés de participació ciutadana massiu sobre el futur polític català. Dins d’un clima de normalitat i manca de riscos i disturbis, va guanyar el SI de forma aclaparadora. Va ser un dia sense sorpreses al carrer, va ser un dia de llibertat pel poble català, un dia on destacarem un grup d’herois demòcrates que com voluntaris i de forma totalment altruista van sacrificar el seu temps lliure perquè els catalans votéssim sobre el dret a decidir el que volem.

Però davant de la democràcia en estat pur sempre apareixen les forces reaccionàries en sentit contrari, tal com indiquen les teories naturals de la física. Les forces opressores, que disfressades d’una legalitat no legítima, d’un estat de dret que no existeix, d’una democràcia que és una dictadura, van començar a moure fitxa en el sentit de judicialitzar la política o el que és pitjor, polititzar la justícia, prova evident de la inexistència de separació de poders, pilar fonamental en un sistema democràtic.

Democràcia espanyola? Quina democràcia pot ser un sistema que no deixa votar, fet que suposa l’essència demòcrata precisament. Quina democràcia pot existir quan no existeix independència entre el poder executiu, legislatiu i judicial. Quina democràcia pot existir quan la titularitat del poder no està en el poble. El 9N va tocar el vaixell de la falsa democràcia espanyola, el va descobrir on s’amagava, el 6F l’enfonsa definitivament. 9N tocat, 6F tocat i enfonsat.

Em quedo amb algunes frases del discurs final de Charles Chaplin a “El gran dictador”:

L'odi passarà i cauran els dictadors. Mentre l'home existeixi, la llibertat no morirà.

No us rendiu a aquests homes que en realitat us menyspreen, us esclavitzen, us reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer i el que heu de dir.

No sou bestiar, ni un ramat, sou homes.

Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de fer que la vida sigui lliure i una cosa bonica, utilitzem aquest poder actuant tots units, lluitem per un món nou, un món millor.

Demà, jo estaré també assegut a la banqueta dels acusats, assegut virtualment, no de cos però si d’ànima, sóc tan culpable com ells tres per haver exercit lliurement els meus drets democràtics en un estat que no hi entén d’això, per ser un demòcrata en un estat dictatorial ple de grans, mitjans i petits dictadors.

Demà es jutja la democràcia però la sentencia ja està dictada i la condemna recau i recaurà en l’estat espanyol.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

runner Correm, marxem i escapem o simplement donem voltes i voltes sempre al mateix lloc.

Sabíem que no seria una cursa de velocitat, un spring de 100 metres lliures, sabíem que seria una cursa amb obstacles, molts obstacles, imaginàvem que seria almenys una mitja marató o fins i tot una marató sencera de les dures, però el que no ens podíem imaginar quan vam començar la cursa és que tindria una arribada no definida, que cada vegada que veiem a prop el rètol que anunciava l’arribada, aquest ens el traslladaven més enllà i nosaltres amb les forces cada vegada més minvades, havíem de començar de nou. No serà que no som runners com ens creiem i ens han posat dins d’una roda, una roda d’hàmster, i el que estem fent és donar voltes sobre el mateix lloc,  muntats en una espècie de bicicleta estàtica amb un fons pels que passen diferents escenaris però sense avançar gens, deteriorant les nostres energies que són traspassades en el temps a altres persones i entitats, xuclades per aquestes, que busquen objectius molt diferents dels que nosaltres recerquem i pels que correm. Som runners o som hàmsters.

Ara ens dieu que toca buscar un pacte per convocar un referèndum d’autodeterminació pactat amb el govern del regne d’Espanya... Com? Què?

I ho feu amb similar màrqueting i solemnitat que quan veu impulsar la consulta. Pacte Nacional pel Referèndum dieu, però ho voleu portar a terme amb l’acord dels polítics espanyols? Ens preneu el pel o sou uns somiatruites de primera categoria, ambdues coses igual de dolentes i negligents.

Un pacte amb aquells que precisament no volen pactar res d’això, que no volen pactar res de res. Voleu pactar la sortida d’un país del qual volem fugir i ho voleu fer pactant amb els que no volen que marxem? A què juguem? Això si que és una quimera, intentar pactar d’igual a igual amb qui no et reconeix cap tipus de sobirania, amb qui s’ha dedicat a incomplir tots els pactes històrics, voleu pactar amb qui ens vol mal? Voleu pactar de democràcia amb qui no hi entén ni vol entendre el que vol dir aquesta paraula? Voleu pactar de llibertat amb els hereus dels dictadors? Voleu pactar amb l’enemic? L’únic pacte que necessiteu és el pacte dels vostres ciutadans, nosaltres, de la voluntat majoritària d’aquest, la nostra.

Si teniu por, plegueu, sigueu dignes, tingueu vergonya. Perquè si no ho feu, passarem per sobre vostra.

Els catalans som runners, no hàmsters. No volem que ens poseu cap tipus de roda per anar donant voltes i no arribar a cap lloc. Sabem on volem arribar i no defallim, per molts obstacles que ens posin els poders fàctics espanyols, i també els polítics corruptes, porucs i apalancats catalans. Els mediocres, covards i traïdors no hi tenen lloc.

Això va de democràcia, nois! Això va de llibertat! Això va de futur! Això va de respecte! Això va de vida! Això va de Catalunya!

Bon Nadal, runners.

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya