xarnegos  Xarnego o “charnego” ha estat la paraula utilitzada, de forma xenòfoba, despectiva i històrica, per identificar a les persones que viuen a Catalunya però que són immigrants d’una àrea espanyola de parla no catalana, normalment obrers.

Aquest terme, ha tornat a estar aquests dies d’actualitat després de l’article “Agente Trapero” publicat pel diari “El Mundo”, i que diu literalment: “Quedaba mejor el tono pausado del oficial con apellido charnego para proclamar que, al igual que su Policía, el pueblo catalán era ya autosuficiente. La operación de imagen fue eficaz. Con un terrorista aún suelto, Trapero apareció vestido de uniforme en el palco del FC Barcelona, “el ejército desarmado de Cataluña", según definición de Montalbán.

En l’article es manifesta com propaganda premeditada, el fet que una persona procedent d’una zona humil de la perifèria de Barcelona, Santa Coloma, lideri i brilli  a Catalunya, de fet l’article acaba amb el comentari: “Gracias a la propaganda de la Generalitat, cualquier duda sobre su labor se encaja como un ataque a un 'procés' del que Trapero es el gran agente”.

Una vegada més, de forma repetitiva, el nacionalisme fanàtic espanyol, per via dels seus mitjans informatius, que no fan altra cosa que desinformar, posen com acció d’altres les accions que ells fan o farien, sempre exclusives i divisòries. La caverna mediàtica espanyola, embogida i sense capacitat de reacció davant la democràcia del procés per la independència ataca el cognom del major dels Mossos, i la gent, malgrat la sorpresa que genera aquesta publicació se’n fot.

A Catalunya el tracte despectiu dels xarnegos no existeix, de fet, ja no hi ha  xarnegos. Superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l’ús, inicialment despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d’anomenar “xarnegos” a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l’oblit, encara que perviu en el subconscient d’aquells que ho han viscut, tot deixa rastre, però desapareixerà totalment en les properes generacions.

Els que visquem a Catalunya ho sabem. Sabem que els cognoms no són cap problema, com tampoc ho és la llengua entre nosaltres, no és un indicatiu d’una posició social, ni d’un estatus de prestigi o de posicionament polític, és simplement el vehicle de comunicació. Però sabem també l’existència de distorsions, uns per desconeixement i altres, els pitjors, que menteixen de forma interessada perquè els convé, i que expliquen coses que saben que no són veritat, ja que viuen igual que jo aquí. Són persones de mal, desgraciats.

La importància no està en l’origen, està en el destí.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

dracula  Fa 120 anys que el vampir més famós de la Història, el Dràcula de Bram Stoker s’aixecava per primera vegada del seu taüt i terroritzava a generacions i generacions de petits i de grans, erigint-se en un personatge que romandrà immortal al pas del temps, igual que el propi mite transsilvà.

Dràcula, en el seus orígens és pura èpica, pur romanticisme. Inspirada en la història de Vlad de Valàquia, un príncep romanès, un heroi a la seva terra per la ferotge resistència i les seves victòries enfront dels exèrcits otomans. Aquests, en venjança difonen falses notícies de la mort de l’heroi, que empenten a la seva esposa, Elizabetha, desesperada al suïcidi. Dràcula, en saber la notícia de la mort de la seva estimada, renega de Déu, condemnant eternament la seva ànima i transformant-se en un deixeble del diable, un vampir, obligat a viure a l’obscuritat i a veure sang dels humans per poder sobreviure. El mite gòtic esdevé en un monstre insaciable, involuciona fins arribar a ser la fera  draculalugosiabominable que tiranitza als humans mitjançant la por, una criatura que infon el dolor i la mort per allà on passa.

Dràcula té els seus arguments, ha de xuclar sang per sobreviure, però ho fa amb un sadisme innecessari, gaudeix matant, s’enalteix del seu poder derivat de la raó de la força. Els arguments de Dràcula passen a ser només justificables per a ell i injustificables per la resta del món, passen a ser antagònics amb els éssers humans que conviuen als seus territoris.

Quan des de Catalunya es va impulsar la construcció del primer ferrocarril que va existir a la península, l’any 1948 i que unia Mataró amb Barcelona, el govern de l’estat no va considerar que fos necessari. El ferrocarril es va fer i es va pagar íntegrament per la població catalana. El mateix va passar amb les carreteres necessàries per al desenvolupament industrial de Catalunya, que davant la passivitat del govern de l’estat, van ser construïdes gràcies a una taxa sobre el consum aplicada només als catalans i pagada des del 1848 fins al 1868. El mateix va succeir cent anys més tard, quan el govern draculabramfranquista no va veure necessari construir les autopistes als territoris catalans, les primeres de l’estat, que finalment van ser construïdes i finançades amb capital privat, conseqüència que encara dura avui en forma de peatge.

El resultat, segles i anys més tard, és que s’han fet ferrocarrils i carreteres a dojo per tota la geografia peninsular, i que els catalans hem acabat per pagar la totalitat de les nostres i una part molt significativa de les de la resta d’Espanya. El príncep transsilvà perviu disfressat de príncep hispànic, en Dràculez, però s’ha transformat, ja fa molt, amb un vampir deshonest, cruel, sanguinari i insuportable.

Dràculez, té els seus arguments, a continuació n’enumero tres, però igual que a la llegenda del mite vampíric són injustificables per nosaltres.

nosferatuPRIMER ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit és normal a les regions riques en el context internacional, i afirmar que moltes regions europees tenen dèficits fiscals. Els que argument aquesta injustificació, fan referència a regions més riques d’Alemanya, amb una renda per càpita molt superior a Catalunya, fet que invalida l’argument. Si ens fixem amb regions de renda per capita similar a Catalunya, veiem que el 9% de dèficit fiscal es converteix en els casos de:

  • - Aquitània (França), en superàvit de 2,3%
  • - Provença-Alps (França), en superàvit de l’1,3%
  • - Úmbria (Itàlia), en superàvit de l’1,1%
  • - Oest de Suècia, un superàvit del 0,7%
  • - Yorkshire (Regne Unit), un superàvit del 0,4%
  • - East Midlands (Regne Unit), un dèficit del 0,5%
  • - South West (Regne Unit), un superàvit del 0,3%
  • - Escòcia (Regne Unit), un superàvit del 5,3%
  • - Rheinland (Alemanya), un dèficit del 2,9%
  • - Niedersachsen (Alemanya), un dèficit de l’1,1%

Les dades són demolidores, el dèficit no es pot justificar comparativament de forma internacional amb cap de les regions europees amb renda similar.

Tampoc serveixen els arguments que diuen que en Espanya ha d’haver-hi més redistribució perquè hi ha més desequilibris en relació a altres països europeus. Els estudis de la Comissió Europea indiquen que el país més desequilibrat és Alemanya amb un coeficient del 32%, seguida per França amb un coeficient del 27%, el tercer lloc és Itàlia amb el 24,5%, el quart és el Regne Unit amb el 19% i en cinquè lloc està Espanya amb el 15%. Les dades, per si mateixes, desmenteixen els arguments vampírics espanyols.

SEGON ARGUMENT. No serveix dir que el dèficit fiscal ens interessa per finançar el superàvit comercial i potenciar les vendes de productes catalans a la resta d’Espanya, que és el nostre principal mercat. És retòrica injustificable econòmicament. Una balança comercial positiva no justifica regalar diners a canvi de res. A quin botiguer l’interessa regalar diners als seus clients perquè li comprin? És clar que les vendes pujarien però també és clar que no l’interessa que li comprin amb els seus propis diners, no té sentit. A més, regalar els diners no significa que tot el que regales t’ho acaben comprant a tu., els espanyols poden decidir comprar productes fora de Catalunya, fins i tot, es permeten fer-nos boicots per justificar la compra de productes que no siguin catalans. De boixos. Però, en l’hipotètic cas (irreal) que es gastessin els diners només en els nostres productes, hauria fet un canvi de diners que ara té per comprar-li un producte que també té, i al final de la transacció només li queden els diners però hauria perdut el bé. No hi ha avantatges, només perjudicis.

Els diners són un bé més, per tant, no ens interessa regalar-los, es perden, sinó que ens interessa prestar-los, que és molt diferent. D’aquesta forma, haurem incitat d’igual manera a la compra de productes però haurem transformat els nostres diners en la propietat d’un actiu financer que ens haurien de tornar.

TERCER ARGUMENT. Catalunya ha de ser solidària amb les regions més pobres d’Espanya. Solidaritat sí, la que vulguis, però robatori, ni un. A més el concepte de solidaritat és aplicable amb les persones, no amb els territoris, donat que les diferències entre territoris són insignificants si es comparen amb les diferències entre les persones de dins de Catalunya. Ara, els impostos pagats pels catalans amb més recursos, no van a parar als catalans amb menys recursos sinó que van a altres comunitats, a les seves sobredimensionades burocràcies i megaestructures funcionarials.

La solidaritat és un concepte que ha d’anar en dues direccions, a Espanya sembla que només hi va en una. Quina solidaritat espanyola existeix amb els més pobres de Catalunya? O amb els que han d’anar a treballar cada dia pagant els seus peatges? Cap solidaritat justifica la indecent xifra de diners que surten de Catalunya i no tornen mai.

El dèficit fiscal català representa un continuat i important drenatge de recursos que afecten socialment i econòmicament a Catalunya. No és el vampir qui dóna la sang sinó qui la xucla.

 Clavem ja l’estaca d’una vegada.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

baigetpigde  Content. Molt content. El cessament fulminant del exconseller Jordi Baiget, pels seus dubtes sobre el referèndum de l’1-O, m’ha fet feliç. I m’ha fet feliç perquè ha significat un canvi, sembla que puc tornar a confiar en la política, en els polítics catalans. M’imaginava, com altres vegades, el fals corporativisme del partit defensant el que és indefensable pels que vam votar el camí cap a la independència.

El benestar de tots ha d’estar per sobre del benestar d’uns quants, ara és el moment de la veritat, el moment que exigeix més convicció i determinació, no és el moment dels cagadubtes, no és el moment dels que es queden a mig camí, dels apoltronats, dels vividors, ja no es poden fer passos enrere, ni tan sols al costat, cal anar pel dret, endavant i amb fermesa.

No volem alts càrrecs polítics que demanin sacrificis al poble, si ells no són capaços de fer-los. No volem gent preocupada pel seu benestar actual, pel seu patrimoni familiar i que posi en perill el patrimoni del poble que pretenen comandar. Per gran que sigui el seu patrimoni, i per important que sigui per ells i la seva família, aquest és insignificant respecte al de tothom, no val res de res. És hora de pensar i de fer considerant el col·lectiu, només el benestar i el futur de tots, és el moment dels patriotes, dels herois, dels valents, no és el moment dels covards. Covards, a casa!, Covards, go home!

No és el moment de tindre al cap les pors a possibles inhabilitacions, càstigs, multes, sancions i represàlies  d’un govern central, és hora de crear un país, de fer realitat un somni que està a tocar, és hora de la llibertat. És el moment d’arriscar-se personalment amb el procés, d’estimar a un país per sobre de tot, no és hora dels qui els hi tremolen les cames per por a perdre el seu status quo, una posició del no res, dels qui volen fer de la política el seu mode de viure només per perpetuar-se i no per aconseguir objectius.

L’estat espanyol té força, però no la tenia l’Imperi britànic quan algunes de les seves colònies es van independitzar?, i l’Imperi romà?, i el propi Imperi espanyol a Amèrica? Però igual que aquests Imperis, l’Espanya d’ara té una feblesa molt més gran, que no governa per la gent, que no és democràtica, i això la debilita i l’esquerda cada vegada més i més. Té l’aspecte d’un animal musculat i ferotge, que crida per atemorir als altres animals, però és un animal de paper, buit totalment per dins.

Baiget, com abans ho van fer Duran i Lleida, Pujol, ha jugat a voler enganyar al poble, però s’ha acabat enganyant a si mateix. En aquest tram final del camí cap a la independència no hi ha cabuda per la vida acomodada i plàcida d’un parlamentari autonòmic, és el moment de l’emprenedoria dels fundadors, dels grans homes, de l’evolució cap a la revolució.

És la nostra hora, catalans.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

demono  Deixaré de ser independentista.

Han sigut molts anys lluitant i recolzant el projecte polític d’una Catalunya independent. Han sigut moltes hores dedicades i moltes energies gastades, setmana darrera setmana durant molts anys escrivint articles econòmics, polítics, socials i humanístics de tota mena per expressar les meves opinions, per defensar les meves idees, per fer els meus raonaments, manifestant-me, implicant-me, mullant-me, donant la cara, però fins aquí he arribat, ja ho tinc decidit, mai més seré independentista.

Deixaré de ser independentista, sí, però he posat data a aquest canvi radical a la meva vida, serà a partir del 2-O, l’endemà del referèndum democràtic de l’1-O. I no seré independentista perquè serem independents. Ja no serà necessari parlar dels beneficis de trencar amb un estat que no ens vol cap bé, ja no caldrà fer esforços titànics per assolir la independència, haurem de dedicar totes les nostres forces a construir aquesta independència, fent-ho de la forma en què cadascú ho sap fer, des del treball individual i el col·lectiu, treballar per ser més productius, més eficients, més competitius i més rendibles.

Ha sigut una etapa reivindicativa, revolucionària, atrafegada, que no podia preveure fa anys que la viuríem, ni tan sols que podria arribar a existir mai. Ha sigut una etapa il·lusionant però també llarga i molt fatigant. Com molts altres, m’he rebel·lat, he lluitat i m’he enfrontat a un estat espanyol malaltís que castiga la intel·ligència i premia la mediocritat, demosiamb uns valors en decadència que podrien haver sigut el final, sinó ho han fet ja a la resta de l’estat, a la capacitat innovadora, de creativitat, de dinamisme i d’emprenedoria dels seus ciutadans.

Vull deixar de ser independentista, no vull que calgui ser-ho més, per fer normals les coses que avui no ho són, perquè sigui normal el fet de posar les urnes per prendre decisions, no només per votar cada quatre anys a partits que incompleixen de forma sistemàtica els seus mandats i no passa res, perquè les legitimitats no siguin considerades desobediències, perquè els ciutadans de a peu recuperem tot el respecte i la dignitat i siguem escoltats, no perquè siguem purs instruments per l’enriquiment d’uns pocs que en lloc de governar-nos es volen servir del nostre esforç, treball, intel·lecte, en fi, es volen servir de les nostres vides.

El debat del referèndum no és entre separatistes i unionistes, el debat és entre demòcrates i no demòcrates, entre persones que volen tenir el dret a decidir i altres que no volen que es decideixi sinó que tot vingui donat. Ser independents, democràticament independents, ens salvarà de ser independentistes, però també ens salvarà dels que no volen escoltar la voluntat del poble, dels que no volen que defensem el nostre legítim dret de decidir, per decidir la nostra autodeterminació.  

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

catalunyapregunta

  Ja tenim referèndum. Ja tenim convocatòria, amb data l’1 d’Octubre, i amb pregunta: Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?

La pregunta plantejada inclou realment dues preguntes en una. La primera, Catalunya vol ser independent d’Espanya?, i la segona, Catalunya vol ser una república? Una pregunta amb dues respostes.

Per contestar a la primera pregunta ens hem de plantejar que ens aporta avui l’estat espanyol. La buidor en la resposta és absoluta, per molt que hi penso a buscar el més mínim argument per posar a la balança reflexiva del vot, l’estat espanyol no ens aporta res de res. Algunes ràpides impressions:

Sanitat? Els serveis hi són, però estan col·lapsats, mal repartits, amb llargues llistesd’espera i mala gestió. Que estan traspassats a la Generalitat, no em val dir això, estem parlant del sistema d'autonomies que és un sistema esgotat, on és l'estat espanyol qui acaba decidint els

espanyarecela

que rep el govern autonòmic català.

Infraestructures?  Voluntat de sistema centralista, i per tant, contradictori amb les aspiracions catalanes. Barcelona concretament té un port i un aeroport que no es treu rendiment del seu important potencial. No se segueix un criteri racional de negoci, es segueix un criteri interessat per afavorir altres àrees amb una part important dels nostres calers. Autopistes de pagament versus autovies fora. Manca de carreteres, accessos als nuclis urbans amb importants retencions d’hores i hores.

Justícia? No existeix. Jutges prepotents, que perquè no poden ni volen, s’acaben no llegint els casos que tenen davant. Llargues cues d’espera als jutjats. Unificació de poders, les institucions jurídiques no són imparcials, són eines al servei de l’estat, segueixen criteris polítics. Existeix una clara indefensió dels drets dels ciutadans, de la seva llibertat d’acció i de pensament, fins a arribar a la persecució de forma impune.

Seguretat? Empitjorament dels indicadors en matèria de seguretat. Sensació que cada vegada hi ha més control, més regulació, menys llibertat individual però que lluny de millorar la seguretat, anem a menys. S’inverteixen recursos, espais i diners amb anar contra la llibertat de fet i de pensament, sempre que aquest sigui un pensament diferent; en lloc de dedicar-los a l’amenaça real dels ciutadans com són els lladres, els mafiosos, el terrorisme radical islàmic, etc.

Economia? Quina economia? Xuclar, xuclar i xuclar. No existeix en cap altre estat de tota Europa occidental una àrea en la qual es recaptin els diners i només torni una part tan reduïda al lloc d’origen. Una economia d’estat que està al servei de les grans empreses i dels bancs, dels poders fàctics. El benestar dels ciutadans és l’economia que ha de perseguir un estat occidental, l’estat ha d’estar al servei del poble no a l’inrevés. Hi ha diferents plantejaments per arribar-hi, no hi ha només un camí adequat, però el camí no pot ser no pensar amb la recerca del benestar de la gent.

Educació? Ens permet l’estat desenvolupar-nos acadèmicament amb qualitat, de forma individualitzada i col·lectiva? De forma gratuïta? Per què estudiar a la Universitat és car?  Per què hi ha acadèmies davant de les Universitats?

Preservació dels drets humans i preservació de llibertat?, llibertat de pensament, llibertat de culte religiós, i el respecte del dret d’autodeterminació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, i que és una norma ius cogens (normes de dret), no admeten dret o acord al contrari, constituint el nivell més alt de les Lleis internacionals, havent de ser obeïdes sempre  pels estats membres. L’estat espanyol no només no compleix sinó que ataca aquesta normativa amb tota la seva voluntat opressiva.

Preservació de la cultura i llengua catalana? No existeix, al contrari, hi ha voluntat d’anar cap enrere, d’exterminar-la. Obviant la normalització lingüística que existeix al territori, es pretén reduir-la a la mínima expressió. Fa segles que s’intenta, però ni les pitjors dictadures, ni les més violentes persecucions ho han aconseguit, estan obsessionats.

Govern? ... Simplement el govern no pot resoldre els problemes quan són ells majoritàriament el problema.

La resposta a la primera pregunta, vol que Catalunya sigui independent d’Espanya?, la resposta és SÍ. Espanya no només no ens aporta res, sinó que ens fa nosa, ens molesta, ens perjudica i ens vol perjudicar.

Respecte a la segona pregunta, a la de si volem ser una república. Podem fer les mateixes reflexions però crec que no val la pena estendre’ns massa en aquest punt. No necessitem cap rei, no volem cap rei, no ens aporta res cap rei, no ens representa, no uneix als territoris, és una despesa inútil. Però a més, la insignificança humana personal i la del càrrec que representa m’avergonyeix. El molt barrut, té el valor de ser un hereu de la dictadura, del franquisme, i encara es passeja impunement per un estat que es considera democràtic a si mateix, cosa que ja ho diu tot sobre la feblesa de criteri d’una Espanya hipòcrita, embogida, irracional, violenta, antidemocràtica i patètica, de la qual volem marxar. La resposta a la segona pregunta és un altre SÍ.

El vot per la independència va guanyar la consulta del 9-N, va guanyar les plebiscitàries el 27-S a l’obtenir més diputats, 72 sobre 135.

I l’1-O? L’estat espanyol ja ha perdut el referèndum, però que passarà a Catalunya, amb els del si i els del no?... Tornarem a guanyar, i una vegada arribi la independència, aquesta serà la nostra verdadera victòria, la victòria de la llibertat.

Espanya amenaça. Catalunya pregunta. En quin dels dos models voleu viure?

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya