Wake Up Europe - BruxellesCRÒNICA DES DE BRUSSEL·LES

Escric aquest article, pensat a Brussel·les i escrit ja des de Barcelona, en homenatge i dedicació a tots els que vam ser i a tots els que volien haver estat, "Crònica des de Brussel·les".

 Dimarts 5 de desembre: La sortida.

A les 19.30 sortíem amb cotxe, com a representació d’EconomiaCAT, la Montse, en Juli, la Maribel i jo. Jo conduïa. Equipats amb aigua, entrepans de llonganissa, truita i xoriço, per allò del “per si de cas” no trobem res obert de camí, amb sobres de pernil ibèric al buit (nosaltres no fem ni entenem de boicots), amb capses de galetes, xiclets i caramels, i sobretot amb termos de cafè per si havíem de conduir més del previst, abans de fer la parada per dormir unes poques hores i continuar cap a Brussel·les.

La sortida de Barcelona ens va portar a prop d’1 hora d’embús, el "pont"!, pensàvem llavors. A La Jonquera una retenció de 8 kilòmetres, que ens va portar un altra hora de retard. La guàrdia civil! pensàvem, que ens ho posa difícil. Però sembla que només eren unes obres. La primera parada la vam fer a l’àrea del "Village Catalan", ja dins de França. Allà vam decorar el cotxe amb cintes amb la senyera i grogues, així com vam penjar una "Estelada" al vidre del darrera. No patiu per la seguretat, el meu cotxe té visió completa pels retrovisors laterals. També vam aprofitar per prendre un entrepà, cafè, i altres aspectes fisiològics que no cal esmentar.

A partir d’aquí, el GPS del cotxe es va tornar boig. Serà el CNI? Ens va treure de l’autopista de Lió, per fer una volta per la França profunda i tornar-nos al mateix lloc, una hora més tard. Llavors vam prendre la decisió de no refiar-nos gaire del GPS i utilitzar el Maps en moments delicats. A les 2'00 de la matinada encarregàvem un hotel de la cadena Ibis a Nimes, i fèiem una breu parada per dormir menys de 4 hores.

Dimecres 6 de desembre: L’arribada.

A les 7'00 esmorzar i tirada fins a Brussel·les, només parant per fer benzina i acabar amb la resta d’entrepans que portàvem. Llarg camí però començàvem a al·lucinar amb els cents i centenars de vehícles catalans de tot tipus, que anaven al cor d’Europa amb la mateixa il·lusió i convicció que nosaltres.
El nostre hotel era el "HUSA President", un nom que podia ser una premonició. Només aparcar al pàrquing, i entrar carregats amb les maletes per la porta del soterrani vèiem a desenes i desenes de persones vestides amb objectes de color groc, portant estelades, llaços grocs a la solapa, alguns amb barretines i “armats amb un gran somriure”, que és el que ens distingeix als catalans demòcrates il·lusionats, dels que no ho són.
Preguntem i...quina casualitat! El President de la República Catalana, @KRLS Puigdemont, acompanyat de l’Artur Mas, fèien el míting d’inici de campanya de JxCat. De pressa i corrents, a fer el check-in, deixar les maletes a l’habitació, treure’ns la roba d’abrigar, agafar el kit d’independentista personal, la càmera de fotos i cap a baix.

Qui m’hauria de dir, fa només 3 anys, que jo estaria a l’acte d’inici de campanya del PdeCAT, a un hotel de Brussel·les, a quasi 1.400 kilòmetres de casa meva, jo que mai he votat ni a Convergència, ni el PdeCAT. Però hi volíem ser, per això havíem vingut, per aportar el nostre granet d’activisme en benefici de la justícia, de la democràcia, de la llibertat, de Catalunya. Malgrat no votar-lo, KRLS s’ha guanyat i mereix tot el meu suport, estima, confiança i respecte; ell és el President de Catalunya, la meva Terra, la meva República, la meva Nació.
Del míting, em quedo només en una frase que KRLS va comentar li havia dit un amic seu aquell dia: "Si ets lliure a Europa, i no ets lliure a Espanya, qui està fora d’Europa?"

Després del míting, vam anar a sopar alguna cosa més sòlida que la dieta a base d’entrepans, cafè i carretera que havíem seguit en les darreres 24 hores. I com no!, una magnífica cervesa fosca belga. Ens arriben tuits que la "Grand Place" està a petar de catalans i de forma espontània s’ha cantat "Els Segadors". Després a descansar, l’endemà ens esperava un llarg dia, dur en climatologia, i intens en emocions.

Dijous 7 de desembre: La "Mani".

Hem dormit bé però ens aixequem aviat. De seguida veiem el “dia de gossos”, climatològicament parlant, que ens espera. Agafem el "metro" i fins a l’estació de Merode, que està al costat del Parc de Cinquantenari, on es farà la manifestació per a reclamar l’alliberament dels "presos polítics catalans" per haver defensat el naixement de la República Catalana.

Aquest Parc commemora el 50é aniversari de la independència de Bèlgica. Arribem aviat però ja hi ha molta gent, ens donen una pancarta, no és el lema del dia "Wake up Europe!", però ens agrada el que diu i en Juli no es separarà d’ella en tot el matí.
Van arribant riuades i riuades de gent que omplen el parc. Els de Riudoms obren una estelada gegantina, quin goig!. A en Juli l’entrevisten per una TV local, en anglès i fa una perfecta exposició dels fets. Recordarem per sempre, la cara de l’entrevistador, de no entendre res quan li explica el tema de la prohibició del color groc.
Segueix arribant gent i gent. Quants som? No en tenim ni idea, el senyal dels mòbils ja està col·lapsada, no ens podem ni moure, estem al costat del "Gegant de Sant Celoni". Com a totes les manifestacions, transversalitat i gent de totes les edats, amb tendència a gent de mitjana edat, suposem que per la distància de l’Acte, però també hi ha avis i criatures. Especialment emotiu, quan arriba una parella on ell porta un caminador. Mal dia, molt fred i molt vent.

A les 11.00 deien que arribaria KRLS a la manifestació. No el vam veure amb ell ni a la seva groga bufanda, però no importava, tots som un. Vam cantar "Els Segadors", les típiques frases i estrofes de les "manis", on cada vegada agafa més protagonisme en castellà la que s’ha convertit en el top dels tops, què és “los catalanes hacen cosas”. Apareix un helicòpter, aquesta vegada ningú s’empipa ni li canta la cançó del Piolín, aquesta vegada el saluden, somriuen i l’aplaudeixen, saben que està allà per seguretat no per reprimir-nos. Mal dia, molt fred i molt vent.
Algú diu que han donat per acabada la manifestació al parc, que hem de continuar el recorregut, ens fan passar per un lloc estret, nosaltres ens ho saltem i anem a buscar el gruix més endavant, ens afegim novament, ens trobem al Jan Laporta fins que tornem a prop del metro de Merode. Una senyora demana davant nostre on és la Grand Place i senyala a un cantó, el policia belga, com tots simpàtics, li diu que no, que allà és per a anar a Madrid, “pas bon!”,afegeix, ens fa riure. Comencem a recuperar "twitter", diuen que érem 45mil, ho troben poc, molt poc, segur que som més. Segueix el mal dia, el fred intens i el vent.
El metro de Merode està col·lapsat, una cua de cents de persones a les taquilles. Anem cap a metro de Schuman per si hi ha més sort, tornem a passar per la zona de l’Arc al Parc, entren els serveis de neteja que queden bocabadats, cap paper, cap porqueria. Milers de persones, per cert, cap paperera al parc, i cap paper. Schuman està col·lapsat igualment.

Comencen els parlaments, el més destacable per a mi la frase de KRLS dirigida a Juncker: “Havíeu vist mai enlloc del món una manifestació com aquesta per donar suport a criminals?, potser perquè no som criminals sinó que som demòcrates”. Després ha reclamat una Europa que escolti als seus ciutadans: “una Europa que no tingui por de dir-li a un dels seus membres que no respecta els drets bàsics. Així no!.” Reclamant: “una Europa amb més democràcia, més respecte per les minories i menys interessos de grups i sectors econòmics lligats a interessos de governants que no es caracteritzen per la seva honestedat. Quan els presidents de l’ANC i Òmnium són tancats a la presó, quan el govern legítim i exiliat a l’Europa oficial es dedica a animar a Rajoy en la seva repressió és quan passen coses tan meravelloses com les d’avui. En lloc d’allunyar-nos d’Europa ens hi acostem i fem sentir la nostra veu”.

Això s’ha acabat. Finalment podem agafar al metro a l’estació següent, a Maalbeck, i perquè els funcionaris del metro obren portes, que ningú pagui, hi ha molta gent. Arribem al centre i entrem en un restaurant italià, ple de gom a gom, tots catalans. Esperem amb paciència i finalment ens toca, ja no queda spaguetti alle vongole, s’han acabat com altres plats, haig de demanar un altra cosa. Al restaurant estan col·lapsats. Es fan més de les 5 de la tarda i hem de marxar sense prendre cafè, hi ha molta gent que segueix fent cua, a la nostra taula seuen uns altres catalans.
S’ha fet fosc. Plou a bots i barrals. Diluvia. Anem a comprar xocolata. Com som molta família ens donen una capsa de cartró que aviat es desfà per la pluja. Estem xops. Malgrat les cinquanta-tres capes de roba que portem a sobre, el fred i la pluja ens va calant. Arribem a la Grand Place. -Oh! "Que maco!" (som de Barcelona, ho havíem de dir), catalans passejant, catalans cantant i sobretot catalans somrient, de bon humor. Ara toca buscar al Manneken Pis que ens rep per l’ocasió, engalanat amb una estelada, única peça de roba però que li dóna prou calor per combatre el fred pseudo-siberià. Passegem pels carrers centrals de Brussel·les, catalans per tot arreu, catalans de tota mena, milers i milers de catalans. 45 mil? Ni parlar-ne, jo calculo 100 mil tirant cap a baix, ho comparo amb una sortida del camp del Barça. Anem a l’hotel a deixar coses, en Juli ja s'hi queda, els altres anem a sopar una cosa lleugera, que hem dinat tard, amb una cerveseta que no falti.

Divendres 8 de desembre: Un xic de turisme: Bruixes i Gant.

Matinem perquè volem fer Brugge i Gant, les ciutats flamenques per excel·lència. Arribem a Bruixes que encara no han posat els carrers, trobem només una cafeteria oberta a la Grote Markt. Entrem, tots demanen un petit refrigeri perquè diuen que no tenen gana, jo demano un senyor esmorzar anglès (lord breakfast). Els que no tenien gana, s’acaben prenent un 25% cadascú dels ous ferrats i del bacon. Fa un dia tristot però no plou. Ja hi ha gent pels carrers, quasi tots són catalans. Passegem per la bonica ciutat, vas sentint algun "Visca Catalunya!". Uns italians pregunten d’on és l’estelada. Pugem a una barqueta que ens fa un tomb pels canals de Bruixes, recomanable totalment per veure la importància que va tenir aquesta capital durant la darrera part de l’Edat Mitjana. Anem a dinar, aviat. Prenem els famosos musclos amb patates fregides, combinació que a Barcelona no se’t passaria prendre-ho però allà t’ho prens amb molt de gust.
A la sortida, catalans i més catalans. Prenem el cotxe i cap a Gant. Arribem a les 17.15, ja s’ha fet de nit. Ens quedem enamorats d’aquesta bonica ciutat il·luminada. Passegem, les riuades de catalans continuen. Casetes nadalenques, música de Nadal, i de cop sentim una música diferent...és el Virolai, que tothom canta i les darreres estrofes esdevenen en versió rock, aquí ja ho ballen i tot. Ens hi acostem i és un grup de Vilanova i la Geltrú que l’està tocant amb força gràcia, Zebrass Marching Band. En un moment, cents i cents de catalans i de població local els rodegen, al·lucinen i ballen als acords de la música montserratina. Després vinguérem música diversa d’animació per finalitzar amb "Els Segadors".

Tot molt emotiu, tot divertit, tot increïble, tot històric, tot digne.
S’acaba el temps de la zona blava. Hem de marxar, encara queda una estoneta per tornar a Brussel·les. De tornada, comprem unes salsitxes a una caseta de menjars nadalencs i a l’arribar al pàrquing, trec 4 copes i obro una ampolla de Recaredo que havia viatjat amb nosaltres per celebrar l’ocasió. Cava català, sabor català a quasi 1500 kilòmetres de Catalunya, plens de població catalana de bé.

Divendres 9 de desembre: La tornada.

A matinar novament. Constipats pel fred passat i algun virus belga/català que s’havia escapat. Breu parada a l’Atomium de Brussel·les que no havíem vist, fem 4 fotos de nit, i “carretera (amb gel) i manta” fins a Barcelona. La Montse llegint-nos els tuits favorables que venien de Catalunya i Europa, i també castigant-nos amb el tuits des d’Espanya. A les 21 hores arribàvem a Barcelona. Amb una galipàndria de campionat que ens durarà dies i dies, cansats molt cansats, però satisfets per haver pogut fer i haver fet allò que enteníem havíem de fer. Ho hem fet novament, i ho hem fet a la nostra manera: neta, cívica i pacífica.


Visca Catalunya Lliure!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
bruselasAnem cap a Brussel·les! Som-hi!
Wake up Europe! Desperta Europa!
Anem per denunciar la manca de respecte als drets fonamentals de les persones dins de l’estat espanyol.
Wake up Europe! A Espanya no hi ha justícia!
Wake up Europe! A Espanya no hi ha democràcia!
Wake up Europe! A Espanya no hi ha llibertat!
A Espanya no hi ha justícia. I per què? Si estan acusats de sedició, l’Audiència Nacional no els pot jutjar, han de ser els tribunals ordinaris, ja que es tracta d’un delicte contra l’ordre públic i l’alt tribunal no en té competències. Van argumentar, que era un delicte contra la forma de govern, però aquesta rúbrica va ser suprimida amb la reforma del 1995. Simplement no es pot aplicar l’objectiu sinó només el delicte en si. No hi ha justícia doncs, perquè s’ha donat competències a jutges que no són competents, s’ha triat un tribunal “fet a mida” per condemnar.
A Espanya no hi ha justícia. I per què? S’han inventat un nou codi penal. Els delictes han de complir totes i cadascuna de les característiques i elements per ser considerats com a tal. La rebel·lió i la sedició, per ser-ho han de comportar aixecament públic i violent, i aquesta violència ha de ser física, no pas moral, i molt menys virtual com sembla que ho és la interpretació judicial aplicada.
A Espanya no hi ha democràcia. I per què? No hi ha separació de poders. El poder executiu i el judicial són la mateixa cosa, o almenys el segon està supeditat al primer. L’executiu prohibeix el vot, prohibeix el lliure debat polític embolcallat amb sentències fetes a mida, el ciutadà es troba en situació d’indefensió, sense possibilitat de reclamar els drets que li han sigut arrabassats, perquè qui hauria de ser el garant s’ha erigit amb jutge i part.
A Espanya no hi ha democràcia. I per què? La democràcia és molt més que dipositar una papereta cada 4 anys. Com va dir Abraham Lincoln, la democràcia és el govern del poble, per al poble i pel poble. La intervenció, l’adoctrinament i la por, condicionen en tot moment als seus habitants que viuen en una espècie d’abducció que els fa pensar que les coses són com no són, que no els deixa tenir pensament propi pensant que altres no el tenen. Quan les persones no pensen per sí mateixes sinó que pensen el que altres volen, el vot no és democràtic, és dirigit.
A Espanya no hi ha llibertat. I per què? Hi ha presos polítics, gent tancada per tenir un pensament diferent, simplement per ser demòcrates. S’utilitza la repressió, les detencions arbitràries, l’ús excessiu de la força per part de la policia espanyola que utilitza armes prohibides contra indefensos ciutadans, la manca de garanties que tenim per demanar i exigir que es respectin els nostres drets.
A Espanya no hi ha llibertat. I per què? Per què s’aplica la Llei, una Llei interpretada a mida, per sobre del Dret, per sobre del sentit comú, per sobre de la llibertat de les persones. El Dret ens fa lliures, la Llei quan va en contra del Dret ens esclavitza.
Pas de justice!
Pas de démocratie!
Pas de liberté!
I per això...Anem cap a Brussel·les! La ciutat del Atomium, paraula que ve del grec i significa “no divisible”. No ens dividirem, persistiré. Wake up Europa! Ens veiem a Brussel·les, seré el que porta l’estelada!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

governconfia  He dubtat, m’he sorprès, m’he angoixat, m’he decebut, m’he desesperat, he temut, no he entès, he reflexionat i finalment he decidit. La meva decisió és seguir les 3Ps recomanades per 2P (President Puigdemont): perseverança, paciència i perspectiva; amb tota la meva confiança i respecte cap a ell, i la resta del govern de la legítima República catalana.

Vaig confiar i tenir respecte quan deien que tindríem urnes i paperetes, encara que semblava impossible, però així va ser. Vaig confiar i tenir respecte quan no va declarar la independència al cap de 48 hores de l’1 d’octubre. Vaig confiar i tenir respecte abans de la declaració de la República i quan ho va fer, a l’instant que el Senat espanyol, declarava de forma il·legal i il·legítima l’aplicació abusiva de l’article 155. Vaig confiar i tenir respecte davant l’aparent passivitat del govern català davant el cessament de  la totalitat del govern de la Generalitat i la dissolució del Parlament de Catalunya dictaminada pel govern espanyol, per cert, un estat aliè a aquelles hores. Vaig confiar i tenir respecte quan s’acatava el que dictava Madrid per acció pròpia o per via dels polititzats, desprestigiats, manipulats i antidemocràtics tribunals espanyols, als que mai més els anomenaré com justícia. Vaig confiar i tenir respecte quan s’apostava per la pau quan el més senzill hagués sigut cridar la violència. Vaig confiar i tenir respecte a l’estratègia de portar a la meitat del govern a Brussel·les i deixar a l’altra meitat a Barcelona. Vaig confiar i tenir respecte en la decisió de deixar el control del territori i les institucions en lloc de lluitar per elles. Només el temps ens respondrà a la pregunta si aquestes accions corresponen més a debilitats que a fortaleses.

Perseveraré, tindré paciència, i intentaré veure les coses amb perspectiva. No serà fàcil però ho faré. I ho faré perquè vull viure i sobreviure en una República catalana efectiva, un país fet en llibertat, no ho vull fer en un estat repressor, en un estat ultrareaccionari, en un estat violent, en un estat autoritari i dictador. Vull viure en un estat amb catalans. No vull viure en un estat amb espanyols, no vull estar amb gent que es creu les mentides sabent que són mentides només que perquè els interessa, no vull conviure amb gent que calla davant la persecució i ensenyament de polítics i persones que no han fet res més que pensar diferent i complir el seu mandat democràtic, no vull romandre amb gent que ens odia i molt simplement pel fet de ser catalans.

Faré tot el que està en les meves mans, el meu cos i el meu pensament per aconseguir aquest anhel, aquest objectiu. Si s’ha d’anar a Brussel·les, doncs ja tinc els bitllets i l’hotel. Si hem de fer cassolada, la fem. Si hem de manifestar-nos una o mil vegades, ens manifestem. Etc. No defallirem, no claudicarem. Estaré en peus, ara i sempre més, amb el cap ben alt, alerta i molt disposat.

Ara ens trobem davant d’unes eleccions convocades pel govern espanyol. No són unes eleccions més, no sabem si vénen imposades per una instància europea superior, si són plantejades com plebiscitàries pels no demòcrates (em nego a anomenar-los unionistes, la unió és un altra cosa, una cosa bonica, no aquesta colla de feixistes, alguns disfressats de socialistes). No tinc cap gana d’anar a votar, pot semblar que reconegui el nou ordre imposat pels no demòcrates amb existència de presos polítics i manifesta vulneració dels principis democràtics, però votaré, no importa si és presentem un grup de concentració o cada partit va a la seva bola, votaré perquè els hem de derrotar, encara que faci mandra, encara que faci ràbia, encara que faci pena, encara que faci fàstic.

El resultat del 21-D ha d’enfortir encara més el resultat de l’1-O, ha de servir per recuperar les nostres institucions il·legalment i il·legítimament robades, ha de consolidar la declaració de la nostra República.

Confiança i respecte amb la nostra gent, confiança i respecte amb el nostre govern legítim.

Salut i República! Confiança i respecte!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

unilateralitat2 Què vol dir que busquem vies bilaterals cap a la independència?....

Sense unilateralitat no hi ha independència possible. Renunciar a unilateralitat és renunciar als drets dels éssers lliures. Si hem de demanar permís, si hem d’esperar que altres ho trobin bé, estem davant d’una relació entre desiguals, entre dominadors i dominats. I no!, no volem aquesta situació.

Bilateralitat és fer un pas enrere. Ens hem guanyat la unilateralitat com a poble, el dret de l’autodeterminació, hem defensat i ens hem guanyat aquest dret, en molts casos, amb el nostre propi cos. El que vam viure l’1-O és digne, heroic, èpic, i no hi renunciarem. De cap manera!

Aquella matinada de canvi de mes, que no vam dormir. Aquell dia en què centenes de milers de catalans vam defensar la democràcia al peu d’unes urnes, unes urnes  unilateralitatque minuts abans de l’apertura de col·legis no sabíem si vindríem. Aquell dia que estàvem pendents de la ràdio, de saber els moviments de les forces d’ocupació, d’uns policies armats fins a les dents que aquesta vegada no ens ajudaven a fer el DNI, sinó que ens venien a pegar, a apallissar. Aquell dia que gent normal, gent no especialment valenta en el seu dia a dia, es van transformar en gent disposada a tot, a enfrontar-se a la violència i la repressió en estat pur, a qualsevol preu.  

Unilateralitat o unilateralitat. Respecte i respecte.

Com pot ser un dret a l’autodeterminació bilateral? Va contra-natura, el prefix “auto” permet nomenar allò que és propi o allò que funciona per un mateix. “Auto” i “bi” són prefixos que volen dir coses diferents. Nosaltres hem decidit de forma democràtica la unilateralitat i hem declarat la República. Una república que va néixer a l’UVI, dèbil, molt dèbil, que malviu dins d’una incubadora de Brussel·les, que és atacada pels nombrosos virus no democràtics comandants per la força dels tirans, i que necessita projectes de present i de futurs per via intravenosa, però que no necessita cap projecte de bilateralitat, perquè sabem el que suposa, i no suposa res, és quedar-nos igual, i molt probablement, anar a pitjor, en tor, en economia, en benestar, en drets, en llibertat, en democràcia, en ser persones. República dèbil si, però la nostra. President exiliat si, però el nostre. Govern parcialment a la presó, si, però el nostre govern legítim, són els nostres interlocutors encara que el poder els persegueixi.

Els partits polítics que facin el que vulguin, nosaltres ens hi oposarem fins que canviïn d’opinió. Els perseguidors, els maltractadors, els torturadors, els opressors són els que volen la bilateralitat per diluir la força del nostre poble. Bilateralitat per pactar amb qui, amb ells, amb Rajoy i el PP?, amb Sánchez i el PSOE?, amb Rivera i Ciudadanos?, amb el TC i la fiscalitat?, amb feixistes no es dialoga, no pacta la llibertat, no l’entenen, no la volen; ells només entenen de submissió, d’acatament, d’holocaust.

La bilateralitat és una estratègia jurídica espanyola, una estratègia de les seves elits. Les elits espanyoles tenen experiència en fer el mal, ells no obliden, ells mai perdonen, ells només pretenen humiliar i satisfer la seva constatada xenofòbia cap als catalans, a qui consideren només un factor de producció al que han de controlar, i si és possible mantenir en precari, igual que fan amb milers i milers de ciutadans espanyols a qui adoctrinen dia rere dia, fent exaltació de l’exèrcit i la violència, controlant els manipulats mitjans de comunicació. És fàcil fer-ho, som diferents, pensem i som una molèstia, però ho som realment quan veuen amenaçades les seves butxaques.

Unilateralitat o unilateralitat. Confiança i confiança. Resistència i resistència.

No ens aturarem ni ens aturaran. No tenim por. No ens distrauran, no oblidarem el que ha passat i el que potser passarà. Perseverarem i perseverarem per sempre més fins a arribar als nostres objectius.

Anirem a Brussel·les, però no anirem a demanar ajuda a l’Europa de les institucions i dels estats-nació, anirem a Europa a manifestar i proclamar als seus habitants, a les seves persones, a la seva gent, que els catalans volem ser lliures.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

catalonia map with flag shirt men s premium t shirt  El Parlament ha declarat la República catalana com Estat independent i sobirà. Ara sí!

Ara sí que ja puc dir que a més de ser d’un país anomenat Catalunya, sóc de l’Estat de la República catalana. Sóc català, sóc republicà. No tinc un altra nacionalitat, ni la vull tenir, perquè ser català i ser republicà m’omple, em satisfà, em fa feliç.

Els meus somnis i anhels, el record de les llàgrimes vessades pels meus ancestres, la fermesa del meu pensament, la il·lusió dels meus estimats, el futur millor dels meus fills, s’han fet realitat. Un conjunt de motius racionals i emocionals fan que el dia d’avui sigui un moment d’eufòria, el començament dels dies de l’esperança, el primer dels dies de la llum, de la llibertat enfront del darrer dia de la foscor, de la violència, de la por.

Som catalans, tenim el nostre Estat, republicà i català, que defensarem a totes, i el defensarem perquè és nostre, perquè l’estimem i perquè val la pena tenir-lo. Per fer-ho, hem de pensar des del primer moment que ja som independents, que estem sols, i que hem de demostrar al mon que som capaços de fer-ho com ningú i sense cap ajuda. Que no ens reconeixen avui, ja ens reconeixeran demà. Som bons, som persistents, som collonuts, hem de creure amb nosaltres, i creiem.

Ja no som Espanya. Qualsevol influència d’un país estranger ja no existeix. Hem de fer desaparèixer, amb fermesa però educació, els seus símbols que no fan res als nostres edificis. Hem de convidar a marxar, per les bones i de forma pacífica però amb convicció, a la policia, a la guàrdia civil, i resta de les forces d’ocupació que estan al nostre territori, des d’avui un Estat sobirà aliè per a ells. Hem d’establir el nostre sistema judicial en un temps rècord. Hem d’anunciar a les empreses com hem de procedir amb els impostos. Hem d’informar als bancs, els requisits per treballar a Catalunya, i que s’ha acabat qualsevol intervenció als comptes del nostre govern, de les nostres institucions i empreses, que vingui dictada per tribunals estrangers. Som catalans i som republicans, no som espanyols, ni formem part de cap regne.

Del Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí, de Tarradellas, hem anat a els ciutadans de Catalunya ja som aquí, del Parlament. Estem fent història, no cada dia neix un nou Estat, menys el nostre, generacions i generacions de catalans ho han intentat però no han aconseguit, nosaltres ho hem fet i ho seguirem fent, gràcies a ells, per ells, gràcies a nosaltres, per nosaltres i els nostres descendents.

Ahir el sacrifici, avui el treball, demà la glòria.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya