tjocs  Ens movem per interessos, per incentius, per reaccions derivades d’accions, que busquen un benefici concret, moltes vegades, propi. Però el desenllaç dels nostres actes no depèn només de nosaltres. L’entorn, les seves incerteses i les accions que fan els altres individus condicionen el resultat de les nostres accions, la societat és un complex engranatge mogut per relacions i intercanvis que tenen lloc entre els seus integrants.

Què passaria si fóssim capaços de predir el que faran els altres membres de la societat davant les nostres actuacions, segurament que en trauríem més profit. Si sabéssim les conseqüències de les nostres accions, podríem fer aquella que en tot moment ens reportés més benefici. Ciència-ficció? Hipnotisme? Doncs no, això és possible gràcies a la teoria de jocs, un concepte que s’aplica cada vegada més a l’economia o a qualsevol activitat que requereixi desenvolupar estratègies.

La teoria de jocs és un àrea de les matemàtiques aplicades que analitza les interaccions entre les persones amb l’objectiu de prendre decisions per assolir la màxima utilitat. La utilitat, econòmicament parlant, és un guany o benefici que es tradueix en satisfacció per a l’agent que ha pres la decisió. Tot sota el condicionant que les persones prenen les seves decisions de forma racional, cosa que ja sabeu que no sempre succeeix.

Cada situació o escenari on es prenen les decisions s’anomena joc i cada individu que hi juga, pot escollir entre unes accions, seguint una estratègia. Un exemple típic és l’anomenat Dilema del Presoner, en el supòsit que hi ha dos criminals (jugadors) a punt de ser interrogats de forma separada i simultània, acusats d’actuar conjuntament en un crim. Cadascú d’ells té les opcions de confessar el crim o mantenir el silenci. Les conseqüències seran diferents en funció de la seva decisió:

  1. si un confessa i l’altre no, el que ha confessat surt lliure i a l’altre li cau una llarga pena.
  2. si els dos confessen els hi cau una pena mitjana als dos.
  3. si cap dels dos confessen, els hi cau una curta pena.

Cada jugador té una estratègia dominant, egoista o més profitosa per a ell,  independentment de la tria que fa l’altre, en aquest cas seria confessar, ja que podria ser l’opció per quedar lliures. Si els dos jugadors segueixen l’estratègia dominant s’arriba al que s’anomena “equilibri de Nash” (el de la peli A Beautiful Mind interpretada per Russell Crowe), on cap dels dos té incentius per canviar de decisió perquè ja maximitza la seva utilitat. Ara bé, l’equilibri de Nash, paradoxalment, no és el més eficient o el que aportarà el millor resultat, ja que si els dos la segueixen els hi caurà una pena mitjana pels dos. Fer el silenci, de forma individual, és la situació més desfavorable si és una estratègia que només segueix un, però si la segueixen els dos, és la situació d’eficiència màxima.

La teoria de jocs, no només ens ajuda a entendre, com en el cas del Dilema del Presoner, que les decisions que són bones per a un individu poden arribar a ser dolentes pel grup, i al contrari, les bones pel grup, poden ser dolentes per l’individu; també és una eina molt potent per preveure com actuaran els agents econòmics en una determinada situació o intercanvi, cosa que ens ajudarà a anticipar-nos als esdeveniments amb l’objectiu de maximitzar els guanys.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

ecobot  La intel·ligència artificial (IA) ha arribat per quedar-se. Robots, bots, sistemes intel·ligents que poden funcionar de forma autònoma. La robotització dels processos de treball. Les interaccions automatitzades amb humans. Els cotxes sense conductor. Fets que ens semblen futuristes, han deixat de ser-ho per convertir-se en una realitat dins del nostre dia a dia.

És fonamental no bipolaritzar el debat d’aquesta revolució, que ara solament està començant encara que considerem que fins fa poc aquests canvis eren inimaginables pels nostres ulls. No només cal veure els aspectes positius i ser optimista de mena, però tampoc només els negatius i ser un pessimista empedreït. No cal excitar-se a favor de la tecnologia com a solució de tots els mals, però tampoc s’ha d’estar-hi incòmode i temorós enfront d’ella, cal tenir el cap fred, no despenjar-se, adaptar-se i fer d’aquesta revolució, que romandrà entre nosaltres, una oportunitat.

Estem realment preparats per afrontar l’economia bot?

De forma general, no estem preparats. No hem sabut treballar junts com éssers humans de forma, ja no correcta, sinó satisfactòria. Estem atrapats en el passat, seguim models establerts a la revolució industrial. Parlem d’optimització de processos, d’increment de la productivitat, de millora de l’eficiència, de previsió dels imprevistos, etc. però tot, sota la dependència d’un comandament humà que regula les interaccions humanes de forma jeràrquica. Comandament humà que tot sovint, provoca l’existència de problemes de manca de comunicació i manca de confiança.

Si encara estem recercant la forma perfecta de treballar entre humans, què passarà quan afegim els robots a l’equació?, com interactuarem amb bots i algoritmes?, com serem complementaris, els manarem o serem manats per ells? La IA treballa per a nosaltres o en contra de nosaltres?

Però mentre pensem i ens adonem del que està passant al nostre voltant, la IA està canviant la forma de fer les coses, afecta la forma en què treballem i els treballs que realitzem. Aquesta revolució, malgrat tenir un enorme potencial, no és diferent de les anteriors, la diferència està en què arriba més de pressa, sense estar limitada per la lenta evolució biològica humana. Obrirà portes que no coneixem i en tancarà d’altres, crearà nous llocs de treball i altres en desapareixeran, els robots no cobren (encara que costen), no mengen i no dormen. Afectarà totes les classes socials, no només a les treballadores, impactant i fent-ho de forma directa amb la classe mitjana, cosa que tindrà conseqüències amb els sistemes polítics sobre les que reposen.

Depèn de nosaltres si volem estar al seient del conductor quan la IA comenci a canviar ràpidament el nostre lloc de treball, o si volem ser espectadors passius del canvi, pujant al tren quan aquest ja estigui en marxa i vagi a un destí determinat, inclús no pujant-hi, quedant fora d’ell.

L'evolució de les nostres interaccions humanes i la recerca de millors formes de treballar junts serà la clau de l’èxit. Ens hem d’entrenar per aquesta cursa, de forma individual i de forma col·lectiva. Si som capaços d’entendre, de respectar, de conviure, i treure profit del pensament de diferents persones, procedents de diferents orígens i disciplines, amb formes de pensar diverses, i trobar les sinergies entre aquestes, serà més fàcil incorporar nous factors a l’equació, humans o no humans. Aquest treball, un cop fet, aplanarà el camí per a treballar amb els robots, i no per ells o en contra d’ells.

A la fi, qui sap si aquest article i tota la resta dels meus articles els escriu un bot? És clar que no, com sinó s’explica que no siguin tan fàcils de llegir com ho serien els de Hemingway i no siguin emocionalment evocadors com ho serien els de Tolstoi.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

replicants  El 8 de gener de l’any 2016 la Tyrell Corporation creava el replicant Roy Batty. Així, en les pantalles de tots els cines apareixia un dels malvats més memorables de tots els temps. Fort, alt, poderós i imbatible, però amb data de caducitat. Programat per conquerir nous mons. Era un robot o era un humà? Era un robot amb més humanitat que els mateixos humans vivint en un futur distant, fosc i pessimista. La memorable seqüència final entre Deckard, implacable empaitador de replicants, en el que el caçador es converteix en presa, ens mostra Roy Batty havent assolit la  quota més gran d’humanitat: l’empatia.  Perduda la fe en la humanitat, Roy li perdona la vida a Deckard, demostrant qui dels dos és més humà. Però, era Deckard humà? L’enigma sembla quedar desvetllat en la segona part de Blade Runner.

Roy Betty vivia amb por però va afrontar l’adversitat, va lluitar per ser lliure. En certa manera va tenir una actitud resilient. La resiliència es pot definir com la capacitat que tenim les persones per afrontar les adversitats, per  lluitar, per ser perseverant, per tenir tenacitat, per tenir una actitud positiva, i per prendre accions que ens permetin avançar a contracorrent i superar-nos.  Les persones resilients tenen una autoestima alta, són positives i són flexibles davant els canvis. Per aquestes persones no existeix una vida dura, sinó moments difícils.

Les empreses busquen persones resilients. Persones que es superin contínuament en les competències tècniques, però també en l’aspecte emocional. Per les empreses és molt important tenir professionals que siguin flexibles davant els canvis, con capacitat per superar-se en situacions difícils, de ser proactives, entusiastes, d’aprendre de les seves errades i de les dels companys.  La resiliència pot ser innata o pot ser desenvolupada. Tots podem ser resilient si canviem certs hàbits i creences. El qual significa que per aprendre a ser resilient s’ha de fracassar i no donar-se per vençut. Les empreses s’afanyen a fomentar la resiliència entre els seus treballadors. La resiliència és una forma de millorar l’ambient laboral que ajudarà a afrontar qualsevol crisi o canvi important que pugui haver-hi. La resiliència no només és un concepte de la psicologia laboral, sinó també és una eina molt important que dóna avantatges competitives a l’empresa convertint situacions difícils en una oportunitat per créixer.

Més enllà de la psicologia laboral, en entorns operatius és considera que la resiliència es la capacitat d’una cadena logística (Supply Chain) a adaptar-se als canvis del seu entorn. Els canvis externs a l’organització requerirà d’una capacitat d’adaptació mitjançant uns costos assumibles, ja que els recursos són limitats. L’augment de la resiliència d’una Supply Chain comporta augmentar la seva predictibilitat, tant des de la perspectiva dels costos com de forma operativa, i per tant s’augmentarà la seva competitivitat. La resiliència la podrem augmentar amb diferents palanques. Primer, elaborant i gestionant un mapa de riscos i de protocols d’actuació. En segon lloc, amb la visibilitat a la Supply Chain per monitoritzar el seu estat a temps real. Seguidament, disposant d’uns sistemes d’informació que ens permetin simular situacions de riscos i solucions, detectar-les si es produeixen i reaccionar adequadament. I per últim, la gestió de la resiliència ha de ser al llarg de tota la Supply Chain.

I anant una mica més enllà, arribo a la conclusió que Catalunya és un clar exemple de societat resilient plena de replicants. Uns replicants que fa més de tres-cents anys que afronten l’adversitat, lluitant tenaçment per ser lliures, amb perseverança, optimisme i sentit de l’humor. Treballant i fent les coses bé, superant-se malgrat els entrebancs del dia a dia. Fracassant i tornant a aixecar-se per créixer com a nació. Amb una capacitat d’adaptació als canvis encomiable. I havent assolit les majors quotes d’empatia i solidaritat cap a la resta de pobles d’Espanya. I el procés cap a la independència es una Supply Chain resilient. Per tant, per augmentar la resiliència del procés haurem de tenir tot molt bé planificat, fer les lleis i protocols d’actuació necessàries per assolir l’èxit. Li haurem de donar visibilitat a tots els nivells, tant dins com fora de Catalunya, per copsar el seu estat i fer les adaptacions pertinents. Haurem de tenir uns bons sistemes d’informació per prendre decisions, i per poder tenir les eines per portar a terme la consulta vinculant. I finalment, el procés ha de ser transversal per aconseguir el número més gran d’adeptes a la causa.

Deckard perseguia als replicants per acabar amb aquells productes tan humans. Però Roy Batty va deixar de banda la seva por per ser lliure. Ell sabia que el domini de Deckard era finit, i que es perdria en el temps com a llàgrimes en la pluja.

 

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat núm. 9496

ecomediatics  D’ençà que la crisi financera va arribar a les nostres vides per quedar-se, l’economia ha passat a formar part del nostre llenguatge quotidià. Utilitzem expressions com mercats, prima de risc, rescat, desocupació, preferents, economia productiva, euro, homes de negre, bons patriòtics, productivitat, etc.

De forma paral·lela a aquest fenomen, ha emergit un establishment econòmic-mediàtic d’experts en economia exercint com a vidents, però, malgrat el que puguin fer-nos creure personatges extravagants que es fan passar per gurus de l’economia, malastrucs tremendistes amb barbeta que escriuen articles i llibres en els quals fan prediccions de grans catàstrofes financeres, comunicadors simpàtics que s’atreveixen en fer prediccions econòmiques sense ni economistes, catedràtics en economia que apareixen en el prime time televisiu combinant estadístiques i xifres macroeconòmiques sovint sense gaire sentit, brokers tatuats que diuen ser experts economistes o professors americans de gran talent disfressats amb americanes de colors, mai l’economia ha estat una ciència prospectiva, mai se li ha donat bé predir el futur, el seu fort sempre ha sigut descriure el que ha passat i per què.

Als Estats Units fa anys que recorren als gurus econòmics televisius, a Espanya i Catalunya aquest fenomen ha arribat tard, però ha calat de forma extraordinària. Tot debat televisiu que pretengui ser de qualitat ha de comptar amb un expert econòmic que li digui a la gent el que passarà amb els seus diners. Trobo perfecte que l’economia s’estigui popularitzant, formi part del apartat terrenal del ciutadà, que estigui en les seves preferències televisives, però no ho és el camí que està prenen l’economia a la televisió, on els economistes s’aparten de l’aspecte més científic per convertir-se en showmans del tres al cuarto, en economistes de casino fent prediccions sense cap criteri de solvència, moltes vegades amb la influència del mitjà pel qual treballen. Les prediccions a l’economia no són possibles, no existeixen, l’economia no és una ciència exacta.

La fama dels economistes mediàtics no hauria de ser perjudicial a priori, però el que sí que perjudica l’actuació dels economistes mediàtics per seguir-ho sent. L’economia és una ciència complexa, requereix anys d’estudi i d’anàlisi, de constant reflexió econòmica dels fets. En un món ideal l’interès econòmic s’hauria de traduir en estudiar detingudament aquesta ciència per un alt nombre de persones, però en un món imperfecte significa que a la gent només l’interessa saber allò que desitja creure, quedar-se només amb els titulars per fer moltes vegades una interpretació pròpia, que interioritzen amb l’argument que ho ha dit un especialista, que normalment ho diu sense ser-ho, deixant de ser especialista imparcial només per ser un actor que interpreta un paper, per seguir tenint l’oportunitat de seguir sortint a la televisió o a la ràdio, per seguir sent mediàtic.

L’economia populista, no arriba al poble per informar i formar, arriba només com un espectacle més. Aquest és el problema.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

mortadelo  Confesso que sempre m'han agradat els còmics de Mordadel·lo i Filemó, i per sort el meu fill es un acèrrim lector d'aquesta desastrosa parella de detectius. Fa uns mesos li vaig comprar el nou àlbum del mestre Ibáñez: Jornalets més aviat justets. Ibáñez sap retratar com ningú la vida quotidiana de les Espanyes. L'àlbum comença amb la notícia que els dos superdectectius veuran abaixat els seus sous. Per sobreviure s'hauran d'aplicar de valent en la pluriocupació d'allò més inversemblant i pitjor remunerada. Definitivament, els agents de la TIA han passat a engrossir les nòmines dels precaris.

No ens hem de confondre, la precarietat sempre ha existit. La diferència és que abans d'aquesta crisi podies identificar a la gent que malauradament estava en una situació de precarietat. En l'actualitat això és complicat. Avui en dia el fantasma de la crisi i de la precarietat pot afectar a qualsevol persona. La crisi ha afectat aquelles classes més baixes que tenien un major risc de precarietat, però també a les classes mitjanes que no estaven en risc d'exclusió. Des de persones que havien tingut empresa o petits negocis, passant per professionals liberals i estudiants universitaris fins a treballadors menys qualificats. Tota la classe treballadora en major o menor grau està en perill de precarietat, és vulnerable. En el cas dels universitaris, com a societat feliçment hem aconseguit que classes socials menys afavorides tinguin accés a l'educació de qualitat i puguin tenir formació universitària. Allò que abans era un valor segur per trobar una feina de qualitat, avui dia no et garanteix res. Sovint els universitaris tenen feines que no tenen res a veure amb els seus estudis, o tenen feines mal pagades, o tenen feines esporàdiques, o tot a l'hora. O directament no troben feina, ja que la competència és brutal.

És evident que en els últims temps el mercat ha patit una forta transformació. Les reformes laborals que s'han fet en temps de democràcia no han tingut l'efecte dinamitzador desitjat. Tot el contrari, s'està veient que han provocat un desajust en el mercat afavorint la precarietat laboral i la degradació salarial. Si bé no crec que es pugui dir que hagi sigut una estratègia definida, ja que estem parlant de diverses reformes al llarg de molts anys, sí que és cert que cada reforma ha anat minvant els drets dels treballadors. El pitjor de tot és que la precarietat laboral s'ha normalitzat en l'imaginari col·lectiu. El professor Guy Standing nos avisa de la pèrdua de drets civils, culturals, polítics i econòmics de tots els treballadors en precari. És el naixement d'una nova classe social, que ell anomena precariat, i que està al servei del neoliberalisme. Si fem cas al que diu el president del Pimec, aquesta situació de precarietat laboral revertirà a mesura que sortim de la crisi. La història econòmica ens diu, però, que els drets perduts mai es recuperen del tot.

Dintre de la precarietat laboral trobem un espai intermedi anomenat ocupació precària, on els drets dels treballadors són precaris. Sovintegen les ocupacions temporals, els salaris baixos, l'externalització de serveis, la no dependència d'un ocupador únic, el treball autònom, el poc recolzament dels agents socials, la falta de suport legislatiu, etc. Allò que abans podria ser economia submergida, fosca i al marge de la llei, avui en dia és la norma. Són feines inestables i insegures que creen individus menys segurs. En aquesta situació de desprotecció per part dels organismes i institucions que haurien de vetllar per la salut de les persones i per tant de la societat, ha sorgit la nova cultura neoliberal d'espavilar-se un mateix. Així d'entrada en el concepte podríem trobar coses bones, però amaga precarietat i falta de protecció laboral. El treballador no només ha de ser molt bo en allò que sap fer, sinó també ha de tenir l'habilitat de saber vendre's. És a dir, ha de practicar el màrqueting personal que li donarà una major probabilitat de trobar feina.
L'ocupació és una necessitat com a societat, ja que aconsegueix tenir un efecte positiu per la cohesió social. Una societat amb una desocupació tant elevada, que ha afectat tota classe de treballadors, té el risc de trencar-se. Les polítiques laborals que s'estan portant a terme són insuficients i estan enfocades a la responsabilització individual per trobar feina. Les institucions públiques no són capaços d'oferir llocs de feina i la seva acció es limita a donar eines a les persones aturades perquè es puguin auto ocupar o trobar feina per si mateixos. Molta gent ha perdut moltes coses per aquesta crisi, i encara no està superada. La crisi ha vingut per quedar-se, si més no ha fet que tinguem una societat amb treballs menys segurs, salaris més baixos i menors drets laborals. Molt probablement aquesta situació variarà molt poc en el futur. Hem perdut benestar social i la resposta política és del tot insuficient.

No podem esperar gaire de la classe política. La sortida de la crisi dependrà de la força i de l'empenta de cadascun de nosaltres. Ara toca deixar tot allò dolent enrere i tornar a començar. Reinventar-se, diuen, com els agents de la TIA.

Carles Narváez Brinquis
Economista Col·legiat núm. 9496